Moderador (Joan Fuster): Hem vist tres mirades sobre el fenomen, que no m'atreviria a dir que siguin complementàries ni oposades. Podem començar aquest debat com vulguem. Hi ha hagut una evident posició d'extrems: des de la lloança de la complexitat que ens ha fet Vicent Partal fins a l'Internet-biblioteca, o la utopia d'una Internet universalment organitzada, que ens ha presentat l'Ernest Abadal. Potser aquesta seria una manera de començar. És desitjable la utopia d'Internet exposada per l'Ernest Abadal? Em sembla que Karl Marx va dir que allò que és concret és tan complex que ens hem d'inventar els conceptes perquè, si no, no ho podríem gestionar. En aquest sentit, és factible la complexitat infinita presentada pel Vicent Partal sense els instruments d'intermediació que permeten conceptualitzar-la, instrumentar-la i transferir-la?

Vicent Partal: Jo crec que les dues posicions no estan tan allunyades. Hem posat els accents en coses diferents: una cosa són les eines i, l'altra, els conceptes.

Ernest Abadal: Jo volia dir això mateix. El Vicent Partal ha posat l'èmfasi en la producció (Internet permet que hi hagi de tot), però els bibliotecaris no som productors, sinó organitzadors de documents i de continguts. Jo he posat l'èmfasi en aquesta organització, concepte que, per a alguns, pot tenir una connotació negativa, però no per mi, que ja fa molt temps que m'hi dedico. Una cosa organitzada ajuda a explotar millor les possibilitats d'aquest gran volum d'informació. En aquest sentit, penso que són dos punts de vista contraposats perquè cadascun de nosaltres posem l'èmfasi en l'àmbit en què treballem. V.P.: Jo crec que sobretot és un problema d'actitud. El meu àmbit de treball seria el mateix que el de l'Ernest Abadal. Se suposa que els periodistes han de dir a la gent què ha de pensar d'allò que ha passat. Això no ho faig perquè tota la reflexió que ens ha mogut durant aquests set anys a Vilaweb (www.vilaweb.com) em fa pensar que seria una forma de fer antiga, que ja no té res a veure amb la realitat. Crec que sobretot és una qüestió d'actitud davant dels processos culturals i informatius. Els gestors culturals o proscriptors, per entendre'ns, tot sovint xoquen amb el fet que estan massa imbuïts de la por a la complexitat, massa obsessionats per il·lustrar o marcar per on van les coses, per crear cànons, etc., i es troben amb un buit d'una gent que potser no entén la lletra menuda, que potser no és capaç de discutir la filigrana concreta, però que, en canvi, sí que entén que aquell model li rellisca, que no li va. Tot sovint, això passa perquè no s'és suficientment arriscat per a entendre que l'època dels cànons probablement ja fa temps que s'ha acabat i, en eixe sentit, probablement l'època de l'organització bibliotecària ja no toca tampoc, i probablement cal inventar-ne una altra a partir d'aquest magma que flota per allà enmig.

Jaume Subirana: Hi ha una música de fons en el que diu el Vicent Partal que no m'acaba d'agradar. Tal com ell ho planteja, tinc la impressió que ara les coses són més complexes. Per mi, les coses no són més complexes, sinó que hi ha unes transformacions radicals que fan que les regles siguin diferents, però complexes ho han estat sempre: al segle III, al XVII, al XIX i ho són al XXI. El que sí que hi ha són aquests proscriptors, aquests gestors culturals, que encara no s'han adonat que les regles han canviat. Pel que fa al meu camp, s'estan produint una sèrie de transformacions essencials, radicals. Per exemple, el canvi del paper dels editors no és que estigui en l'horitzó, com molta gent diu, sinó que s'està produint ara, i aquell editor que no s'ho cregui, ja ho veurà d'aquí a cinc anys, quan hagi de tancar la porta. I també canvia la idea d'ensenyar humanitats –literatura, història, geografia. Hi ha moltes coses que, no sé si són més o menys complexes, però poden funcionar d'una altra manera. Hi ha alguns pressupòsits que, ens agradi o no, canviaran. Per exemple, una qüestió que preocupa molt en el meu gremi: l'organització i la gestió dels drets d'autor, segurament, tal com s'ha fet fins ara –que, d'altra banda, no deixa de ser convencional– canviarà. No sé si això és bo o dolent, però canviarà; no ens serveix la que tenim. També hi ha gent que pateix pel futur del paper o del llibre –jo senzillament crec que es resituarà–, però això no és ni més ni menys complex: és diferent.

V.P.: Complexos ho érem tant abans com ara, però la consciència de ser complexos no l'hem tengut fins fa molt poc. El ser humà és diferent en la mesura que és conscient. Nosaltres no estem aquí plantats com un arbre, sinó precisament el que ens distingeix és que anem adquirint nivells de consciència que fan que ens relacionem amb el nostre entorn d'una manera diferent. La complexitat era la mateixa, però no la consciència de la complexitat. Un discurs com aquest és impensable abans de Picasso, Kandinsky o Einstein. No tenia sentit simplement perquè no el sabíem definir. En el moment en què sabem fer-ho, això ens obliga a actuar d'una manera diferent.

Pel que fa als drets d'autor, crec que hi ha hagut una primera topada –i, aparentment, han perdut– en el cas de Napster, que s'ha volgut interpretar amb l'esquema antic, dient que aquells senyors ens estaven piratejant, etc. Penso que, si apareix un mètode que em permet tenir música d'un quartet punk iranià a casa, gratis, i em permet trobar-la, el problema el tenen les discogràfiques. Si em poso a donar voltes per Barcelona per trobar música punk iraniana, em sembla que patiré bastant. Napster, per a uns, posa de relleu la pirateria; per a mi, posa de relleu la ineficàcia del sistema de producció i distribució discogràfica. Per tant, el problema cal situar-lo en eixe nivell. Podem posar molts pedaços (com ara els discos antipirateria) per mantenir l'status quo i l'ancien régime, però el que s'ha demostrat és que aquest sistema no funciona.

Un últim comentari sobre el tema del llibre: jo crec moltíssim en el paper, fins al punt que el 12 de juny presentem el primer llibre en paper d'una editorial que es diu Vilaweb. Hi creiem absolutament. No crec que siga qüestió de blanc o negre. El tema és molt més complicat que allò de "vindrà la revolució i tots a l'infern".

E.A.: Pel que fa al tema de si farem servir paper o suport digital, crec que es tracta d'una qüestió secundària que a vegades se sacralitza excessivament. Si el paper desapareix, no passarà res; voldrà dir que ha aparegut un altre suport que té unes característiques millors que les del paper, tal com ha passat amb els discs de vinil i els CD. A vegades això es revesteix amb una sacralitat que no té sentit. El que perdurarà serà la cultura textual independentment del suport en què estigui.

L'altra qüestió dels drets d'autor s'ha viscut molt a les biblioteques com a resultat d'una directiva europea, que em sembla que ha estat aprovada el passat mes d'abril, sobre els drets d'autor en l'entorn digital. S'està produint el canvi de passar d'usuaris a propietaris d'un document, de l'entorn imprès –en què el llibre que compràvem el podíem llegir tantes vegades com volíem– a l'entorn digital, que és un pay-per-view –o sigui, si te'l mires quatre vegades, doncs pagues quatre vegades. Això és un factor que té un gran efecte. Es tracta de dos elements contraposats: els interessos dels editors –que són molt respectables– i els dels usuaris, que estaven acostumats a un entorn que els permetia anar a la biblioteca i llegir les revistes tantes vegades com volien. Això ja es veurà com continuarà. Les pressions, però, van en el sentit de pagar per allò que s'utilitza. En breu, això pot tenir un efecte substancial i pot fer augmentar les desigualtats abans esmentades.