Bona tarda a tots. Gràcies per acompanyar-nos. Clourem avui aquest cicle de debats culturals que hem titulat Cultura XXI: Nova economia? Nova societat?. Durant aquestes jornades, una sèrie d'especialistes han debatut –d'una manera profunda i, en termes generals, molt positiva i rigorosa– qüestions com ara la cultura i la societat del coneixement; els mercats culturals i el desenvolupament de la nova economia; la propietat intel·lectual en l'àmbit de la digitalitat; la creació cultural actual; la convivència entre els productes nous i els tradicionals, i la producció de continguts culturals en l'àmbit de la informació, la paraula, l'edició, l'art, el patrimoni, etc.

Per concloure aquests debats, avui tenim un tema que aglutina –tant pel que planteja com per les persones que ens acompanyen– moltes de les coses aquí dites: "Els hàbits culturals en la nova societat". Estic segur que la majoria dels presents compartim la idea que som en un moment de canvi important en les nostres societats. Hi ha teòrics o conceptualitzadors que parlen de mutació, n'hi ha que parlen de canvi de fase i n'hi ha que expressen que simplement s'estan produint els processos ordinaris de modificació social que tenen lloc al llarg de la història –potser en un moment d'especial significació, però no més enllà d'altres canvis importants.

En aquest context, es parla molt de nova cultura, nova societat, nova economia, etc. És a dir, estem afegint als conceptes tradicionals el concepte nou, potser amb la voluntat d'expressar aquesta realitat canviant –per alguns mutant i, per altres, no tant. De tota manera, sembla indiscutible que, sigui quina sigui la valoració final del procés que s'està portant a terme, els vincles entre cultura, societat i economia són d'una naturalesa molt més complexa que mai, almenys en la història contemporània. En aquest sentit, és evident que:

• Les noves tecnologies i la cultura de la virtualitat expressen tot un conjunt de realitats no existents fins ara.
• Hi ha teòrics que parlen de la irrupció de la societat xarxa.
• Els relats unificadors han quedat esmicolats i no existeixen com a tals.
• El multiculturalisme ha irromput com una realitat fortament transcendent en un món aparentment més global i, per tant, més unificat.
• Els canvis que s'estan produint i que s'han de produir en l'àmbit de l'educació i de l'aprenentatge –i, per tant, en les relacions entre l'educació i la cultura– són de naturalesa profunda (hi ha molta gent que diu que pràcticament el que hauríem de fer és aprendre a aprendre durant tota la vida, més que aprendre per tota la vida).
• Tal com les persones aquí presents han posat moltes vegades de relleu, la dimensió cívica i participativa de la cultura ha de tenir un protagonisme més important i, en conseqüència, en els canvis d'hàbits culturals dels ciutadans.

Ens trobem en un context en què sembla que cada vegada adjudiquem més responsabilitat a aquesta nova cultura. Els que, des de l'Administració Pública, ens dediquem a promoure-la i fomentar-la desitgem que la cultura sigui l'element central en la configuració de les nostres ciutats. En aquest sentit, diem que la cultura ha de ser l'element que configuri el model de creixement, que la cultura ha de ser el lloc on hem d'esbrinar com han de créixer les nostres ciutats, com han de desenvolupar-se, com ha de fonamentar-se una societat que accepti la diversitat en el seu si, però que alhora tingui un concepte d'identitat, en el sentit de cohesió, més sòlid i profund.

És a dir, cada cop donem una centralitat més gran al fet cultural i n'ampliem les dimensions. Diem que la cultura és creativitat, que és l'espai principal de la participació dels ciutadans, l'element constituent dels nostres modes de viure i conviure, que la cultura sovint és l'instrument principal de cohesió social –on hi ha alguna problemàtica social, hi acabem posant algun centre cultural, una biblioteca o qualsevol cosa de naturalesa cultural. No cal que fem notar com reivindiquem la importància econòmica del fet cultural. Tal com diuen els francesos, segons les enquestes, de cada quatre llocs de treball, dos o tres seran culturals. Per tant, cada cop assignem una dimensió més àmplia al fet cultural i li atribuïm un impacte econòmic més gran –de vegades, això ho diem en sentit positiu i, de vegades, ens preocupa el que això vol dir. Fins i tot, des d'un punt de vista urbanístic, quasi no hi ha cap projecte de desenvolupament urbà que no tingui algun establiment cultural com un element de referència fonamental. Allà on volem fer créixer la ciutat, hi posem una universitat, un museu, una biblioteca, etc. I no hem d'oblidar les dimensions educatives vinculades a les noves tecnologies.

En aquest context de canvis, estan emergint nous hàbits de consum i, fins i tot, de pràctiques creatives: la creativitat presencial, la creativitat virtual, el consum vinculat a molts àmbits que abans no consideràvem culturals. Tot plegat configura un període, potser no de grans mutacions, però sí d'importants paradoxes, sobre les quals podríem reflexionar en aquest debat. La cultura s'ha democratitzat moltíssim, en el seu consum, fins i tot en la seva capacitat creativa, però, alhora, una gran part dels continguts s'han convertit en mercaderia. La creativitat és un instint que pot ser exercit per més persones que no pas fa unes quantes dotzenes d'anys, encara que aquesta creativitat està cada cop més sotmesa a l'imperi o als dictàmens del mercat. Tinc la impressió que vivim, si més no, en un temps de paradoxes en què les respostes a com acabaran desenvolupant-se aquestes paradoxes no estan resoltes.

Per afrontar algunes d'aquestes paradoxes o reflexions, us presentaré dues persones que val la pena presentar, encara que siguin ben conegudes. D'una banda, en Gabriel Ferraté, rector de la Universitat Oberta de Catalunya, catedràtic d'Automàtica de la Universitat Politècnica de Catalunya, president de Caixa Tarragona, president del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i d'un conjunt de centres de gran importància. Ha estat director de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona, rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, vicepresident de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) de la Generalitat de Catalunya, president de la Fundació BCD-Barcelona Centre de Disseny i director general de Política Científica. Ha rebut un munt de guardons que expressen el sentiment col·lectiu per la seva vàlua. I, a banda de tot això, és un gran bibliòfil que posseeix una magnífica col·lecció d'història i cròniques de Catalunya. L'any 1997 va cedir la seva col·lecció de poesia catalana, probablement una de les més destacades, que conté uns sis mil volums, a la Universitat Politècnica de Catalunya.

Gabriel Ferraté parlarà dels hàbits culturals especialment des del punt de vista de l'aprenentatge i la formació com a elements fonamentals per a l'adquisició d'aquests hàbits culturals. Ens farà una intervenció d'uns vint-i-cinc minuts i, tot seguit, ens parlarà Salvador Giner, també uns vint-i-cinc minuts, perquè després es pugui produir el diàleg entre els dos.

Salvador Giner és catedràtic de Sociologia de la Universitat de Barcelona, llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Socials Avançats, membre del Consell Superior d'Investigacions Científiques, membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans. Igualment, ha rebut un munt de guardons que expressen el sentiment col·lectiu sobre els seus mèrits culturals. Ha estat director fundador de l'Institut d'Estudis Socials Avançats, catedràtic visitant a diferents universitats d'arreu del món –especialment angleses–, membre fundador de l'Associació Catalana de Sociologia, president del Comitè Organitzador del Congrés Mundial de Sociologia de l'any 1990 i de múltiples congressos, editor de la Revista Internacional de Sociologia i director de l'Enquesta Metropolitana de la regió de Barcelona 2000-2002. Ha publicat un munt de llibres, més d'una trentena. Salvador Giner ha estat des de sempre profundament interessat per la teoria social, els estudis macrosociològics, el corporativisme, la relació entre societat civil i governabilitat, i tots els àmbits de la sociologia.

Els protagonistes d'aquest debat són dues personalitats del nostre món cultural. Estic segur que tots dos ens oferiran una bona estona de coneixements. Li pregaria, per tant, al doctor Ferraté que ens faci una primera intervenció i, tot seguit, parlarà el doctor Salvador Giner.

El món en què vivim es troba en un procés de canvis constants que afecten tots els àmbits professionals i, en concret, el camp de l'ensenyament i la formació. Cal trobar noves solucions als problemes cada cop més complexos plantejats per aquests canvis i, a més, cal fer-ho en el moment i al ritme adequats. La informació és la peça clau del procés de canvi actual. Aquesta informació l'hem de transformar en coneixement i, al seu torn, en saviesa per a les persones. La nova societat ens obliga a aprendre durant tota la vida, a formar-nos contínuament. Perquè això sigui possible, cal tenir estructures molt diverses que aprofitin els nous suports de la informació i la documentació i permetin superar les barreres de temps i espai imposades per les estructures antigues. Aquestes noves estructures són possibles gràcies a l'ús de la tecnologia i només tindran èxit si es posen al servei de les persones i ajuden a construir entorns flexibles, interactius, immediats i personalitzats, els quals abans haurien estat impensables. Els pilars de la nova societat són la virtualitat, la globalitat i la ubiqüitat, aspectes que configuren un nou renaixement, el qual pot contribuir a eliminar l'exclusió digital i a superar les barreres lingüístiques i culturals existents arreu del món.

El procés de mundialització de la cultura arrenca de la Revolució Industrial, que ha comportat la democratització, vulgarització, massificació, tecnificació i, actualment, la mediatització de la cultura. En els darrers anys, ha aparegut la tecnocultura, la cultura de la utilització d'aparells i dispositius de tota mena sense saber necessàriament com funcionen. Aquesta tecnocultura va lligada a una situació absolutament nova en què la veritat està definida pels mitjans. Avui en dia, els mitjans de comunicació condicionen la cultura, ja que qualsevol esdeveniment cultural té en compte el seu canal de transmissió. Abans la cultura estava al marge de la política o de l'economia, però ara hem descobert que és un factor de desenvolupament econòmic immens. S'ha produït una presa de consciència de la política cultural que ha fet que la cultura entrés en l'àmbit de la sacralitat. La condició sacra de la cultura contemporània ha creat els fetitxes necessaris per a poder-la simbolitzar i, alhora, uns esdeveniments d'efervescència col·lectiva per a l'adoració d'uns déus que ja no existeixen. Hem entrat en un parc temàtic on intentem consagrar allò que es profà. En aquest context de metàfora general cal inserir els nous succedanis de la realitat: les comunitats virtuals i la televisió interactiva.