Poques hores abans d’escriure aquestes línies, el Festival de Cannes, que segueix sent la trobada professional cinematogràfica més important del món, emetia un comunicat oficial en el qual anunciava que l’ajornament inicialment anunciat (del maig previst primer a la fi de juny) resultava impossible de dur a terme. A més, a la nota dirigida a la premsa, la direcció del festival afirmava que «en aquests moments, es fa difícil pensar que el Festival de Cannes pugui organitzar-se aquest any en el seu format original».
Es posava fi així a setmanes de dubtes i especulacions sobre l’impacte que la pandèmia tindria en la cita anual més esperada per tota la indústria del cinema. Abans d’abril s’havia anunciat ja la cancel·lació de South by Southwest i Tribeca, dos pols d’activitat essencials per al cinema indie. En l’àmbit espanyol, la cancel·lació del Festival de Màlaga ja havia posat de manifest que el panorama de festivals es veuria afectat de forma dramàtica i que, a conseqüència d’això, el circuit de llançament internacional de pel·lícules quedaria definitivament alterat. En aquest sentit, la decisió de Cannes és la certificació que la indústria del cinema viu el 2020 un dels reptes més importants de la seva història.
La cancel·lació o ajornament dels certàmens d’interès estratègic, que són plataformes de llançament de molts títols, ha provocat que moltes pel·lícules passin a tenir una explotació directa al mercat de l’streaming, però també ha deixat molts productes acabats en uns llimbs dels quals no hi ha una sortida fàcil. Això pertorba un circuit molt sensible a qualsevol variació, i que en els últims temps ja estava sotmès a certa tensió a causa dels nous plantejaments disruptius que suposaven l’auge de plataformes d’streaming. El debat sobre les finestres d’exhibició adquireix ara una nova dimensió, que podria tancar-se precipitadament.
Per traçar una primera reflexió sobre l’impacte de la pandèmia en els festivals de cinema i en concret el possible impacte en el Sitges - Festival Internacional de Catalunya, amb el qual la UOC té un acord de col·laboració que es concreta en el Màster de Cinema Fantàstic i Ficció Contemporània (UOC - Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya), parlem amb l’Ángel Sala, director del festival, i la Mònica Garcia-Massagué, directora general de la Fundació Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Tots dos van assenyalar a COMeIN que els festivals de cinema en conjunt, i Sitges en particular, no han deixat de treballar, encara que han estat subjectes (i limitats) per les incerteses del moment.
Per a Sala, «l’ajornament del Festival de Cannes, màxim certamen mundial i associat a un mercat internacional imprescindible, complica la circulació de pel·lícules des del vèrtex de la piràmide; pensem que dues de les grans favorites als Oscars de l’any passat, de fet triomfadores, com van ser Parásitos i Érase una vez… en Hollywood van tenir les seves premieres mundials a Cannes». Sala afirma que «la incògnita sobre la data del gran certamen francès introdueix una variable encara més complexa en el joc del ja desorientat panorama actual, atès que el desplaçament de Cannes a altres dates podria col·lapsar les polítiques de selecció de certàmens tan importants com Sant Sebastià o Sitges». A més, podria «provocar un gir definitiu de timó d’un mercat que, en els últims anys, ha vist amb més bons ulls la tardor i el final d’any a l’hora de llançar els seus productes, com ha demostrat la força de Toronto o Venècia». Sala creu que la contingència podria ser aprofitada, «en cert sentit i sense ànim conspiratiu, per recol·locar Cannes en un moment temporal més propici».
El director del festival afegeix que la crisi sanitària i l’obligat confinament dels ciutadans (i per tant de tots els públics potencials) «ha provocat també la resurrecció, si no la radicalització, del debat ‘festivals presencials versus festivals online’». Per a Sala, «tan assenyat és que els esdeveniments amb una naturalesa que ho permeti se celebrin en línia en aquesta situació excepcional com la negativa de fer-ho per part de festivals com Cannes –per la seva dimensió i per la naturalesa dels seus continguts– o Sitges –per la seva relació íntima amb el seu públic». Més enllà d’un debat fonamentalista a favor d’una o d’una altra opció, sembla evident que, després d’aquesta crisi, i més enllà de la normalització progressiva del panorama a mitjà termini, potser els festivals de cinema, com altres activitats culturals, s’hauran de replantejar les seves polítiques de creixement, impacte mediàtic i repercussió, amb ajustos no només de pressupost sinó d’assistents, ingressos propis per taquilla o acreditats, tant professionals com de premsa.
Sala assenyala que «possiblement, bona part de certes activitats inscrites en la dinàmica dels festivals, com els passis de premsa o la reserva de localitats per acreditats d’un altre tipus, hauran d’implementar-se de formes no presencials, mentre que l’assistència d’espectadors potser estarà sotmesa a uns límits que marquin l’evolució i creixement d’aquests esdeveniments». Sembla evident que la «nova normalitat» que ha anunciat el govern d’Espanya –i, de fet, la pràctica totalitat dels governs del món— implicarà conseqüències per als aforaments d’esdeveniments culturals i d’oci. Fins a quin punt aquestes limitacions són temporals o es converteixen en permanents és quelcom que encara està per descobrir. En qualsevol cas, per a Sala, algunes de les mesures que es prenguin com a resposta a la crisi sanitària «poden tenir un impacte positiu en la previsió de contingències, desenvolupament d’infraestructures i estabilització dels models dels festivals a llarg termini».
En el cas concret del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, la crisi sanitària té una primera conseqüència evident en l’àmbit organitzatiu: la demora de la incorporació dels professionals necessaris per a l’organització de l’esdeveniment fins al final de l’estat d’alarma. Mònica Garcia-Massagué, directora general de la Fundació, apunta que, atès que el desenvolupament d’aquests esdeveniments implica que «una part substancial de la plantilla té una incorporació progressiva, en cas necessari no hi haurà altre remei que ajustar el nombre de professionals necessaris d’acord amb la dimensió final del certamen». De la mateixa manera, és evident que «en cas de reducció de durada dels certàmens, s’ajustaran els períodes de contractació de persones».
Per a un festival que, a sis mesos vista, no ha deixat de treballar en l’organització de l’edició d’aquest any però que no sap la forma final que podrà adoptar l’esdeveniment pels condicionants externs, la gerència és un desafiament. Un exemple clar és la gestió de pel·lícules convidades. «En aquests moments no se sap si serà necessari reduir el nombre de títols a programar, o si serà necessari preveure projeccions online», afirma Garcia-Massagué. I afegeix: «Caldrà incloure en les converses amb productores i distribuïdores la possibilitat de pactar ja possibles projeccions en línia, o ampliar el nombre de projeccions admeses de cada pel·lícula, si és necessari per la reducció d’aforaments». La programació d’un festival és un conjunt de decisions d’alta complexitat que està necessàriament afectat per la posició de l’estratègia artística del festival, per la de les empreses propietàries dels drets d’exhibició de les pel·lícules i per la dels organismes públics i privats com les administracions que concedeixen ajudes o la Federació Internacional d’Associacions de Productors Cinematogràfics (FIAPF), que certifica les categories dels festivals a partir, fonamentalment, de criteris de programació.
Però programar és només una part de l’equació. Tots els elements i apartats d’un festival s’han de pensar en una dimensió variable, però no poden deixar de tenir-se en compte. L’organització del festival ha de treballar per assegurar les infraestructures, la presència de convidats i la comunicació i la difusió de les activitats, però sense saber quina serà finalment la dimensió necessària de tota l’estructura. No pot deixar de treballar en la planificació d’escenaris sabent que no hi ha res de segur. Com sintetitza Garcia-Massagué: «Organitzar un festival en aquest moment és com un joc d’atzar. Quin format, quins costos, amb quin personal... Tot és possible i els recursos només arriben per fer una aposta».
Els que invertim bona part de les nostres energies professionals a planificar el futur immediat, com és el cas dels professors d’universitat, i també, per descomptat, el cas de tots els professionals de la comunicació, traurem amb tota seguretat conclusions de la present crisi sanitària. Observar el desenvolupament de grans esdeveniments com els festivals de cinema ens donarà pistes de com cal afrontar alguns aspectes del futur incert que ens espera.
Citació recomanada
SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. Festivals de cinema i crisi sanitària: pronòstics impossibles. COMeIN [en línia], maig 2020, no. 99. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n99.2031