El 2020, la pel·lícula de Robert Wiene El gabinet del doctor Caligari fa cent anys. I els aniversaris rodons –i més quan assoleixen les tres xifres– són una invitació a celebrar-los amb intensitat. No és estrany, doncs, que un festival de cinema fantàstic de referència mundial com és el Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya decidís dedicar la seva 53a edició a la influència i a la vigència del primer gran clàssic del cinema fantàstic i de terror.
El Festival de Sitges va voler brindar pel record del que l’existència centenària d’El gabinet del doctor Caligari ha suposat en termes cinematogràfics i, en un sentit més ampli, en termes culturals. I en aquest article per a COMeIN –que és una ampliació d’una primera versió publicada l’octubre de 2020 en el catàleg del festival– intentarem il·lustrar que el que ha suposat és molt. De fet, potser no hi ha un clàssic més influent en la història del gènere que Caligari. Des que les mirades històriques de Siegfried Kracauer i Lotte Eisner deixessin establert una mena de doble cànon de com havíem de llegir el clàssic de Robert Wiene i com havíem d’entendre el seu significat social i cultural, desenes d’historiadors i teòrics han tornat regularment a una pel·lícula el sentit de la qual es resisteix al tancament absolut. Fins entrat el segle XXI, noves mirades han ampliat les interpretacions de Caligari. Per descomptat, ho han fet a la llum de troballes documentals, però també, i sobretot, ho han fet a la vista del seu notable impacte en el cinema posterior.
És ben conegut que la pel·lícula va impulsar una determinada, i nova, manera d’entendre el fet cinematogràfic. Potser seria excessiu anomenar-la «una nova estètica», atès que els límits de la seva extensió van quedar aviat ben definits, però sí que, per descomptat, podria definir-se com «un nou estil», que, fins i tot, adquiriria aviat l’etiqueta de «caligarisme». El caligarisme estètic derivava tanmateix de formes arquitectòniques i escenogràfiques existents i estava connectat amb el teatre del moment en la República de Weimar i amb determinades formes de l’art expressionista coetani i immediatament anterior, però era sens dubte quelcom nou al cinema, atès que connectava el mitjà amb la tendència que tenien els «nous» artistes alemanys per, en paraules d’Eisner, «reflectir l’ànima o la vida interna dels objectes», per traçar corbes amb «un significat clarament metafísic» i per evocar la «fesomia latent» dels escenaris, així com el gust d’aquests mateixos artistes per «contemplar els reflexos en els miralls deformadors».
Però el caligarisme no és només una qüestió d’estil; la influència de l’estructura del relat en El gabinet del doctor Caligari no és menys important. Àmpliament discutida des del moment de l’estrena, l’estructura narrativa de la pel·lícula, amb les seves revelacions, els seus girs sorprenents de la trama i la seves manipulacions temporals, va tenir un enorme impacte posterior en la configuració dels relats de diversos gèneres –per descomptat el terror, el noir, i el thriller, però també el melodrama gòtic o sinistre–, fins al punt de convertir-se en l’alè vital de tot un subgènere: les mind-trick movies que tan de moda es posarien a la fi del segle XX i principis del XXI. I, si l’estructura caligarista inaugurava una amplíssima tradició narrativa, l’impacte dels seus temes no seria menor. Els espais en els quals es desenvolupa l’acció d’El gabinet del doctor Caligari –com la fira, els dominis de la burocràcia, el manicomi i el laberint urbà– configuren una geografia d’enorme impacte en tot el cinema posterior, i el mateix impacte o fins i tot més tenen els temes del control i el poder, el mesmerisme i els poders màgics (o gairebé màgics), o el somni, la bogeria i el desdoblament, tots ells orquestrats d’una manera única en el primer gran clàssic del cinema fantàstic i de terror.
Per mostrar al públic l’enorme importància del clàssic, el festival el va convertir en el seu leitmotiv i en imatge del seu cartell, a més de dedicar un breu però molt significatiu cicle de pel·lícules i un llibre coeditat pel festival i l’editorial Hermenaute, titulat Sombras de Caligari. Cien años de cruces y diálogos con el primer gran clásico del fantástico. El llibre, coordinat per qui signa aquestes línies i per Ángel Sala, director del festival, ofereix al lector dues aproximacions. La primera és un acostament a les formes cinematogràfiques i a la producció de la pel·lícula de Robert Wiene; la segona és l’estudi de l’impacte de la pel·lícula en el cinema posterior.
El primer bloc comença amb un capítol, l’autor de la qual és l’escriptor i editor Lluís Rueda, que presenta la gènesi i la importància de la pel·lícula tenint en compte el seu marc sociopolític i els seus valors cinematogràfics. Aquest text serveix com a pòrtic a la resta del llibre, atès que apunta els temes essencials del clàssic i com aquests han marcat la seva recepció històrica. Precisament en la recepció aprofundeix el capítol del crític i professor Alan Salvadó. Sota el títol «De Caligari a qualsevol altra part: la recepció d’un clàssic», Salvadó parteix del debat històric suscitat per la interpretació de la pel·lícula per part de Siegfried Kracauer per impulsar-lo cap endavant en el temps. En el seu text, Salvadó cita les aproximacions clàssiques de Kracauer, Eisner i Sánchez-Biosca, i arriba fins entrat el segle XXI, en el qual noves mirades han interpretat la pel·lícula a la llum de troballes documentals i del seu impacte. En posar en relleu tant les qüestions de posada en escena com les claus de contingut de les lectures crítiques de Caligari, Salvadó apunta també els temes essencials de l’obra, en els quals s’aprofundeix en altres aportacions del llibre. També se centra a observar atentament el clàssic de Robert Wiene el tercer capítol del volum, de l’arquitecte i historiador del cinema Jorge Gorostiza. Des del seu coneixement de les formes arquitectòniques i escenogràfiques, Gorostiza fa una útil síntesi del caligarisme estètic, connectant-lo amb el teatre del moment i amb determinades formes de l’art expressionista coetani i immediatament anterior.
Si el text de Gorostiza tracta el caligarisme com a forma expressiva essencialment visual, el següent capítol del llibre tracta de l’impacte històric d’una altra cara del caligarisme: l’estructura del relat. Això és el que se sosté en el capítol «¡Todos pensáis que estoy loco! Las huellas del relato delirante de El gabinete del doctor Caligari en el cine posterior», l’autoria del qual és de qui signa aquestes línies. A partir de l’anàlisi de la pervivència al llarg de la història del cinema narratiu convencional de formes delirants caligaristes, en el capítol s’intenta ampliar el rang del que podem considerar influències del clàssic. Aquest capítol sobre el relat de Caligari i els seus ressons al cinema subsegüent serveix de pont per enllaçar amb un segon bloc d’aportacions del llibre, dedicades a explorar com els seus temes essencials han anat impregnant la cultura cinematogràfica.
Comencem per reflexionar sobre com els espais en els quals es desenvolupa l’acció de Caligari configuren una geografia d’enorme impacte en tot el cinema que la segueix. D’això se n’encarrega el capítol «Un mundo de pesadilla. Escenarios y paisajes caligaristas más allá de Galigari», també a càrrec de qui signa aquestes línies. Sobre el tema del control i el poder escriu l’especialista en història de la ciència i comunicació Carlos Tabernero. Al capítol «Médicos, feriantes, vampiros y zombis: el poder según Caligari», l’autor escriu sobre «tots aquests metges i científics, malvats seductors i vampirs de tota condició» amb accés privilegiat a mecanismes de persuasió i control amb poder per actuar sobre la vida quotidiana de les persones. Hi ha molts caligaris i de molt variada condició, ens diu Tabernero. Sobre control psicològic, hipnosi i poders màgics (o gairebé màgics) escriu Violeta Kovacsics en el seu capítol «Genios y monstruos. Mad doctors y místicos a raíz de Caligari y Mabuse», en el qual, com el títol indica, situa Caligari com a líder d’una estirp de malvats que tindrà continuïtat gairebé immediata amb el Mabuse de Fritz Lang. La tradició cinematogràfica dels temes caligarians del somni, la bogeria i el desdoblament són objecte d’anàlisi al vuitè capítol del llibre, a càrrec d’Ángel Sala. I el mateix autor fa un repàs a la petjada televisiva de Caligari en el següent, titulat «El caligarismo televisivo. La pequeña pantalla como interfaz metalingüística del clásico». El volum es tanca amb una recopilació de breus comentaris de pel·lícules, seleccionades pels coordinadors d’aquest llibre i que, al seu criteri, formarien un cicle de perfectes ombres de Caligari.
I acabem amb algunes d’aquestes ombres, en concret les que es van poder veure en el cicle que va servir com a homenatge a la pel·lícula durant el festival, i que va començar amb El gabinet del Dr. Caligari (Das Cabinet des Dr. Caligari, Robert Wiene, 1920) i va seguir amb aquests títols:
El testamento del Dr. Mabuse (Das Testament des Doktor Mabuse, Fritz Lang, 1932)
L’obra mestra de Lang que parla amb precisió d’un tema tan present al cinema alemany dels anys vint del segle passat com és el de la possessió, però adaptant-lo a la nova situació política i social d’Alemanya. Mabuse com a símbol de la maldat indestructible i corruptora, al·legoria d’un poder absolut que sotja Alemanya i el món. Tot això va ser detectat per les autoritats nazis, que van considerar la pel·lícula com a perillosa, la qual cosa va provocar la fugida del país de Lang. Cant del cigne de la tradició del cinema avantguardista alemany amb el qual Lang i Von Harbou connectaven de manera subtil amb la tradició mesmerista d’El gabinet del Dr. Caligari i es convertien en un precedent del cinema pulp alemany de gènere de la postguerra.
El gabinete Caligari (The cabinet of Caligari, Roger Kay, 1962)
L’escriptor Robert Bloch va estar des de sempre obsessionat per la relació del gènere amb la bogeria i el desdoblament de personalitat, així com per les formes en les quals la ciència estudiava aquests trastorns. En aquesta estranya pel·lícula distribuïda per la Fox, Bloch signa un guió que és un peculiar homenatge a la pel·lícula de Wiene en clau de thriller ocultista i de narrativa estranya, pertorbadora i amb poques concessions a l’espectador. És un d’aquests productes atípics d’uns anys seixanta que ja deixaven intuir una revolució d’esquemes formals i narratius a Hollywood, encara que mai ha aconseguit superar el seu estatus de pel·lícula oculta i oblidada, incapaç de generar un culte pel seu mer caràcter de raresa.
El procés (The Trial, Orson Welles, 1963)
Considerada de manera equívoca durant un temps com una pel·lícula una mica fallida de Welles, aquesta adaptació magistral de la novel·la de Kafka no és només un film fascinant de principi a fi, sinó que és una de les pel·lícules que reprodueixen millor l’essència del somni opressiu i impenetrable. La seva planificació, direcció artística i fotografia són absolutament revolucionàries i constitueixen una de les fites d’una dècada prodigiosa pel que fa a les ruptures del llenguatge cinematogràfic. La part final del film, amb unes golfes on un pintor és assetjat per unes nenes psicòtiques, amb la posterior fugida del personatge, interpretat per Anthony Perkins, entre unes llums i ombres que desemboquen en composicions fetes mitjançant la pin screen d’Alexandre Alexeieff i Claire Parker, és pur miracle cinematogràfic, a més de la demostració final que estem davant un cineasta aclaparador.
Per saber-ne més:
SALA, Á.; SÁNCHEZ-NAVARRO, J. Sombras de Caligari. Cien años de cruces y diálogos con el primer gran clásico del fantástico. Barcelona: Hermenaute, 2020.
Citació recomanada
SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. ‘El gabinet del Dr. Caligari’, un clàssic centenari. COMeIN [en línia], novembre 2020, no. 104. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n104.2076