La música ha format part de la programació televisiva des dels seus inicis. La recent emissió del festival d’Eurovisió 2021 dona peu a una reflexió necessària: com encaixa la cultura de l’espectacle amb la missió de servei públic dels mitjans de comunicació?
Per a què s’utilitza la música a la televisió? A Espanya tenim exemples en els primers temps de programes amb una alta capacitat prescriptora, com Aplauso (TVE) o Sputnik (TV3), i excel·lents programes educatius, com El conciertazo (La 2). Més endavant van arribar els talent shows, de molt èxit, tant en televisions públiques com privades, com el pioner Gente joven i Operación triunfo (TVE), La voz (Antena 3), Idol kids i Top star (en Telecinco), en l’àmbit regional, el reeixit Se llama copla (Canal Sur). Actualment, la música s’ha convertit en un contingut marginal i «de farciment» de les programacions televisives, basat principalment en concerts i programació especial relacionada amb alguna festivitat, amb excepcions nostàlgiques com ara Cachitos de hierro y cromo (La 2), basat en l’arxiu d’RTVE (Costa Gálvez, 2017).
Eurovisió 2021 s’ha portat a terme amb molt d’esforç d’organització i participants. Queda fora de discussió la implicació de les parts participants. No obstant això, els resultats d’audiència baixos en relació amb el cost de festival, finançat per la radiotelevisió pública, el govern i l’ajuntament del país on es realitzen fan replantejar-se si és una proposta vàlida avui en dia. No es pot negar que des del festival s’han fet grans esforços per visibilitzar col·lectius com el trans, tant en artistes com en la conducció, i per mostrar varietat de gèneres i estils musicals sempre des del punt de vista de l’espectacle. Aquest punt és fonamental per assegurar l’èxit de la proposta. Tan fonamental és aquest punt que des de la premsa es va vincular el fracàs del representant espanyol, Blas Cantó, a la sobrietat de la seva escenografia i no a la seva qualitat musical.
L’entreteniment, element essencial de les programacions dels mitjans públics (Deltenre, 2014), no sempre s’ha de materialitzar en forma d’espectacle de llarga durada. Estem davant d’un ja no tan massiu mitjà de comunicació i les diferències generacionals s’obren pas. La baixa audiència tant d’Eurovisió com d’Eurovisió Júnior, en què la representant espanyola, Soleá, va quedar en un digne tercer lloc, en comparació amb altres propostes similars de cadenes privades, com Operación triunfo, La Voz Kids o Idol kids, reclama la necessitat de formats més àgils en durada i contingut per afrontar nous reptes.
Per saber-ne més:
COSTA GÁLVEZ, L. (2017). «Programación musical y televisión pública en la Región de Murcia: de la desafección a la desaparición». Sphera Publica: Revista de Ciencias Sociales y de la Comunicación, vol. 1, núm. 17, p. 95-110. http://sphera.ucam.edu/index.php/sphera-01/article/view/303
EBU (European Broadcasting Union) (2014). «The role and remit of public service media». https://www.ebu.ch/news/2014/07/news-the-role-and-remit-of-public-ser
Citació recomanada
COSTA GÁLVEZ, Lola. «Música i espectacle a la televisió pública: Eurovisió». COMeIN [en línia], juny 2021, no. 111. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n111.2142
Ha estat professora de Comunicació a la UOC
@lolacostagalvez