Pel diari. M'havia diplomat en Magisteri feia dos anys, però volia treure'm una llicenciatura. Vaig estar a punt de matricular-me per a fer Antropologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, però a l'hora de fer-ho em vaig adonar que els horaris eren incompatibles amb la meva feina, perquè ja treballava de mestra. La UOC m'oferia una cosa que per a mi era determinant: la possibilitat de compaginar els estudis amb la feina. Vaig triar Psicopedagogia perquè venia de la branca humanística i social i era l'opció que m'anava més bé de l'oferta d'estudis que hi havia en aquell moment.

De moment no m'han demanat el títol de llicenciada per a fer de mestra, però sé que és una cosa que tinc per si em cal en un futur. Com a anècdota he de dir que quan vaig fer les oposicions per a optar a una plaça de mestra una de les preguntes de l'examen era sobre un tema que estudiava a la UOC.

No m'ho vaig plantejar gaire. Com que des del principi vam veure que tot era molt seriós, no ens va fer por.

No. I la veritat és que l'ordinador l'havia fet servir només com a processador de textos amb el programa MS-DOS, però no em va costar gens habituar-m'hi. Recordo que el Campus Virtual tenia un fons blau i hi havia unes boletes vermelles. Tot era molt intuïtiu. El més «emprenyador» que recordo era el fet que, si estava treballant i algú de casa trucava per telèfon, se'm desconnectava tot i havia de tornar a començar.

N'hi havia alguns de boníssims i alguns altres de no tan bons, però el que recordo més són les caixes amb llibres i vídeos que arribaven a casa. La veritat és que els vídeos s'acumulaven i al final acabaves no mirant-los mai.

D'entrada no tenia ni idea que hagués estat jo l'estudiant amb la nota més alta. No sé com m'ho vaig fer, però la veritat és que tot era molt còmode. Repassar uns apunts a les dotze de la nit i enviar un dubte al professor en aquell moment i l'endemà obtenir una resposta era genial!

Quan les dimensions espai i temps són secundàries molts inconvenients desapareixen. La virtualitat et permet treballar des de casa a l'hora que vols i com vols: amb sabatilles, amb bata o amb pijama, etc. A l'hora de fer treballs en grup també resulta més fàcil, perquè tothom fa la seva aportació en el moment que li va bé sense la necessitat d'haver de quadrar les agendes, cosa molt «emprenyadora» i que sempre comporta problemes. La principal similitud que jo vaig trobar eren els exàmens. Aquí sí que no hi havia diferències. Recordo que em feia molta mandra escriure a mà perquè no hi estava acostumada.

En la relació amb els companys potser sí. És veritat que el tracte humà el perds una mica, però de tant en tant quedàvem i fèiem un cafè. És curiós, perquè les personalitats es filtren per la via telemàtica i acabes coneixent la persona encara que no l'hagis vista gaires vegades.

Recordo amb molta estima la Teresa Pongiluppi, que era la meva tutora i ens donava molts ànims. També recordo el rector, el senyor Gabriel Ferraté, que era una persona molt assequible i amb molt de carisma. Havíem dinat amb ell diverses vegades. Recordo que una vegada ens va portar, tot il·lusionat, un retall de premsa d'un diari estranger en què es feia referència a la UOC. També recordo una frase que ens havia dit diverses vegades: «La UOC és una obra mestra d'enginyeria de les finances».

Un excel·lent! Jo sempre l'he recomanada.

Sí, però ara ho faria per plaer, aniria més a poc a poc. Segurament faria Antropologia o Humanitats.

No. Està bé perquè ha omplert un espai, però, si jo fos jove, en primer lloc aniria a la presencial, perquè la universitat s'ha de viure. La UOC és més per a la gent que treballa i necessita optimitzar el seu temps.