Sergio Ramos i Rafa Nadal estan veient Twin Peaks. No sé si deuen haver elaborat cap teoria, però probablement se senten desconcertats. El que Movistar+ anuncia com «No és una sèrie. És la Sèrie» s'ha revelat com una cosa diferent, que posa a prova —i de quina manera— el que significa veure televisió en aquesta anomenada "era daurada" de les sèries. Nostàlgia? Autohomenatge? Control autoral ferri? Caos i decadència narrativa? Gol a Showtime?... Encara no ho sabem, però aquest és precisament el tema: David Lynch i Mark Frost han construït un artefacte radical que exerceix un influx estrany però que es nega a donar explicacions i ens deixa indefensos: spoilers?, teories fan? Això és una altra cosa.
En una temporada en què no han faltat sèries de televisió obertament surrealistes i disposades a trencar nous límits entre el real i l'irreal, com Legion o American Gods, arriba el reboot de Twin Peaks. En certa manera és lògic, ja que les dues temporades originals van obrir de bat a bat, a principis dels noranta, tot un món nou de possibilitats sobre el que es podia fer en televisió. Teories sobre «qui va matar Laura Palmer» (un tema totalment superflu per als seus creadors) i per què van marcar una època en la qual els fans s'havien d'esforçar molt per poder compartir les seves obsessions. I el "mantra" d'aquest anticipat retorn es basava en una frase mítica i mitificada, pronunciada per Palmer a l'Habitació Vermella: «Ens veurem d'aquí a 25 anys». Tot quadra sota l'aparença d'un disseny autoral que encaixa amb el context actual del que J.J. Abrams anomena la «caixa del misteri». En aquesta caixa, que regeix l'estructura de moltes ficcions contemporànies, es juga amb l'espectador perquè elabori les seves teories, comparteixi possibles pistes, trobi missatges ocults, de manera que pugui immergir-se en l'univers narratiu de sèries com Lost o Fringe (per posar només dos exemples de la factoria Abrams). I així funcionen moltes sèries, com caixes que els fans han d'intentar manipular a la recerca de revelacions, de possibles pistes disseminades en llocs insospitats com a forma de gratificació i moneda de capital social. És l'era dels spoilers i les teories fan, que tenen com a principal objectiu la resolució d'un misteri que plana sobre la sèrie, sigui la identitat d'un assassí, la veritat sorprenent sobre un personatge, la font d'una conspiració, un fet ocult en el passat, o la mateixa naturalesa del que està succeint... Aquest joc s'estableix a partir d'una creença prèvia, que la caixa existeix, que el món que se'ns presenta està perfectament definit, que és coherent i accessible a nosaltres, que està deixada allà perquè hi juguem, on cada peça té la seva funció i ens permet avançar cap a una futura conclusió. I ara hi entra Twin Peaks 2017.
Sèries com Legion o American Gods juguen a fons la carta del surrealisme però respectant la caixa del misteri, amb peces que tard o d'hora han d'encaixar. Es beneficien a més del seu vincle amb móns preexistents, siguin els còmics Marvel o una novel·la de Neil Gaiman. Del Twin Peaks original en vam heretar tot un seguit de referències icòniques (ambients, personatges, llocs, música i so, to entre la comèdia, el serial, el thriller i l'horror) i, sens dubte, l'intens món creatiu de David Lynch. Aquesta referència als 25 anys apel·la a continuïtat, a revival, a retrobament amb personatges i situacions familiars. Els fans ens vam alegrar de saber que el control de Frost i Lynch sobre el producte seria total i que el que es va plantejar inicialment com una minisèrie es convertiria en una temporada completa fins i tot més llarga que el que les plataformes de televisió de pagament solen produir, fins a un total de 18 episodis. I per sobre de tot el secretisme més absolut fins al moment de la premiere. Absència total d’spoilers per llançar-se a cercar-ne a la més mínima oportunitat. A partir d'aquí es pot construir la caixa, però des del primer capítol ja va quedar clar que aquesta no era la intenció dels seus creadors. Sí, hi ha el Great Northern Hotel, la comissaria, el Bang Bang Bar o la Habitació Vermella, però la narrativa explota i fragmenta en infinitat de situacions, llocs i personatges diferents, sense que un compartiment de la caixa ens porti necessàriament a la següent. Les subtrames poden ser abandonades i potser represes quatre episodis més tard, o potser mai —en el moment d’escriure aquestes línies s’han emès set episodis—. No sabem quina importància real té el que estem veient en relació a un hipotètic "conjunt coherent", ens podem començar a preguntar si la caixa és defectuosa. Bé, de fet hi ha literalment una caixa en la sèrie, una caixa de la qual sembla que en poden entrar i sortir "coses" i que ha de ser vigilada, però de la qual ho ignorem tot. Hores més tard, ho seguim ignorant pràcticament tot i hem perdut peu, perquè els personatges, en general, no es corresponen a les nostres expectatives. El cas de l'agent Cooper és el més representatiu, fragmentat en aquests moments en un doppelganger malvat (que remet a la sèrie original però que podria pertànyer perfectament a films de Lynch com Cor salvatge o Carretera perduda) i sobretot l'al·lucinat Dougie, en què Cooper es troba atrapat i que és incapaç de realitzar les accions quotidianes més elementals. Dougie/Cooper es pot prendre una tassa de cafè realment bona, però d'una manera totalment allunyada de la sèrie original. Teories? Moltes, sens dubte, incloent-hi la que considera que el pobre Dougie és l'espectador, totalment desconcertat, desintegrat i paralitzat després de 25 anys sense contacte amb el món (de Lynch). Es rescata el film Twin Peaks: foc camina amb mi (1992), que va emprendre ja en el seu moment una fugida cap a algun lloc, com a possible suport per buscar pistes.
Perquè necessitem pistes. Volem saber-ho tot, però Twin Peaks es nega a revelar-se a si mateixa per a desesperació de molts espectadors, incloent-hi potser Rafa i Sergio, i probablement els executius de Showtime. Potser la teoria més encertada és la que diu que Twin Peaks és com un parany per als "teoristes" i David Lynch, el trol més gran de la història contemporània de la televisió. Potser aquesta és la manera de tornar a diferenciar Twin Peaks després de 25 anys en què les sèries de televisió han canviat totalment, gràcies en bona part a Twin Peaks. Potser ens estem quedant encallats davant la impossibilitat de saber-ho tot, potser el que ens demana Twin Peaks és simplement que acceptem que això no serà possible. El risc és enorme, perquè tot apunta a una pèrdua massiva d'espectadors, acostumats a sorpreses controlades, a girs que poden ser contextualitzats seguint fòrums o xarxes socials. Com diu un cronista de Den of Geek en fer la ressenya del sisè episodi: «Que si va ser un bon episodi? Ni idea, nois, només sé que em va pertorbar de valent». I és que entre tot el que podia ser, Twin Peaks ha decidit no ser complaent. I per això mateix torna a ser televisió subversiva.
Per saber-ne més:
Taylor, Chris (2017). «Why you shouldn't get sucked into Twin Peaks fan theories». Mashable.
Nissim, Mayer (2017). «Twin Peaks 2017: 11 questions and a theory after watching episodes 1-4. What the hell is going on?». Digital Spy.
Jensen, Jeff (2017). «David Lynch thinks your Twin Peaks theories are 'a beautiful thing'». Entertainment Weekly.
Schneider, Michael (2017). «Twin Peaks: When David Lynch Killed Showtime’s Marketing Campaign, Here’s How The Network Improvised». IndieWire.
Banda Sonora:
Badalamenti, Angelo (1990). Music from Twin Peaks. Warner Bros.
Rene & Radka (2017). The Chromatics: Shadow.
Citació recomanada
ROIG, Antoni. Dinamitant la caixa del misteri: el retorn de Twin Peaks. COMeIN [en línia], juny 2017, núm. 67. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n67.1740
