Cares serioses, braços creuats, i el capità, messiànic per devoció, definició (
en segona accepció) i arrel onomàstica, pren la paraula:
“Preferimos estar todos así y dar la cara antes de mandar un comunicado porque es más frío y no nos tenemos que esconder de nada. Como ya saben, porque acá se sabe todo, estamos acá para comunicarles que hemos tomado la decisión de no hablar más con la prensa. Obviamente ustedes saben por qué, ¿no? Recibimos muchas acusaciones, muchas faltas de respeto y nunca dijimos nada”.
Breu silenci i Leo segueix: “Pero creo que esto sobrepasa todo. La acusación que le hicieron al Pocho es muy grave porque lo dicen, queda, y la gente, si no salimos a decir nada, se cree que es así. La gente, un huevo, mucha de la gente compra todo lo que se dice y preferimos cortar esto de una vez. Lamentamos mucho que tenga que ser así, pero no nos queda otra. Sabemos que hay muchos de ustedes que no están en ese juego, en ese juego de faltarnos al respeto. Porque vos podés perder, podés ganar, podés opinar de si jugamos bien, de si jugamos mal, de lo que hacemos dentro de la cancha, pero ya meterse en la vida personal de uno y hacerle acusaciones de este tipo, que no es la primera... Pero si no lo cortábamos hoy, no lo cortábamos más”.
I acaba el deu insistint: “Es muy grave. Es muy grave y por eso estamos acá y volvemos a repetir: no vamos a entrar en el juego ese. Nos van a seguir matando, nos van a seguir diciendo un millón de cosas como vienen diciendo, pero nosotros no vamos a ser partícipes de eso. Así que, queda dicho. Muchísimas gracias y buenas noches”.
Vídeo compareixença (font: TyC Sports).
I amén, així va ser i serà fins a nova ordre: els jugadors de la selecció argentina fan un Fuenteovejuna per protegir un company d’equip (Ezequiel Lavezzi, el Pocho), acusat d’haver fumat marihuana durant la concentració prèvia al partit, i acorden no fer més declaracions als mitjans de comunicació.
No es tracta d’un episodi inèdit per als seguidors argentins. Durant el Mundial de França del 1998, els jugadors van prendre una decisió similar arrel que un periodista afirmés que el migcampista
Juan Sebastián Verón havia donat positiu en un control antidopatge.
La història es repeteix i un cop més sembla que no aprenem de la història. L’únic que es pot aconseguir amb una estratègia xantatgista contra els mitjans és que el rumor mediatitzat perdi força. Tanmateix, el rumor pur, aquell que corre avui en dia per les xarxes socials -i encara de boca en boca- no té aturador fins que els ingredients de la fórmula de difusió es mantinguin inalterables.
Segons Allport i Postman, que van inspirar una part fonamental de la meva
tesi doctoral sobre viralitat publicitària, un rumor circula si es donen dos factors imprescindibles: que el tema sigui important i que en el relat hi hagi una certa ambigüitat.
Els grans mitjans de comunicació segurament deixaran aviat de fer-se ressò del tema, per una senzilla qüestió d’interessos; però els nanomitjans (que som tots nosaltres amb un dispositiu entre mans connectat a la xarxa) no pararem fins que ens deixi d’interessar la selecció argentina -cosa ben difícil si som argentins- o fins que el protagonista d’aquest rumor, el Pocho, acrediti de manera inequívoca que ell no va fumar res d’allò que li atribueixen.
En aquest cas es tractaria d’una prova difícil, que pot col·lidir amb el dret a la intimitat, no obstant, hi ha qui se les empesca per trobar arguments neutralitzadors de rumors. La cadena de restauració ràpida McDonald’s, per exemple, va aturar el rumor de que elaborava les hamburgueses amb carn de cucs amb factures que demostraven que un quilogram d’invertebrats era molt més car que un quilo de carn de vedella.
Diuen que els grans rumors, com els grans rockers, mai no moren. S’esvaeixen com el fum, entre calades de temps, però tornen a activar-se quan l’entorn els reclama. Més ben dit, quan hi ha algú que els torna a activar. En aquest cas, la persona que va detonar el rumor sobre Lavezzi va ser el comunicador Gabriel Anello amb aquesta piulada:
I tot seguit aportava aquesta prova d’un informador anònim (via WhatsApp) per donar versemblança a un rumor redactat en forma de pregunta desculpabilitzadora:
La premsa tradicional argentina es va afanyar a desacreditar Anello per, entre d’altres motius, manca d’ètica professional. I de difusor de rumors va passar a convertir-se en protagonista de molts altres. Cal anar amb compte: sovint els rumors els carrega el diable, però no els atura ni Déu.
Nota per als amants de les anàlisis del discurs: les negretes en la transcripció de la declaració de Leo Messi volen ser una ajuda per a la lectura ràpida, però també una invitació per a submergir-nos en la càrrega semàntica i fer-nos algunes preguntes. Resulta ingenu pensar que l’aparició de l’equip en bloc evitarà que la gent deixi de creure en el rumor? On són els límits entre l’esfera personal i professional (tenint en compte que el futbolista acusat es trobava en una concentració)? Quina solvència pot aportar el deu argentí que s’ha desdit fins i tot de decisions personals fetes públiques?...
Per a saber-ne més:
Allport, G.W.; Postman, L. (1973). Psicología del rumor. Buenos Aires: Psique.
Citació recomanada
SIVERA, Sílvia. Rumors que no talla ni Déu. COMeIN [en línia], novembre 2016, núm. 60. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n60.1675