En el llibre Los orígenes de la creatividad humana (2018), Wilson defineix la creativitat com la recerca innata de l'originalitat i afirma que "és el tret únic i definitori de la nostra espècie; i el seu objectiu últim, comprendre'ns a nosaltres mateixos". Desenvolupa aquesta vinculació de la creativitat amb l'autoconeixement com a espècie a partir de la necessària complementarietat de les dues grans branques del coneixement –la ciència i les humanitats–, que comparteixen les mateixes arrels d'"afany innovador", encara que amb diferents nivells de profunditat: mentre la ciència estudia fenòmens vius per explicar el què, el com i el per què, les humanitats s'han limitat al què, s'han interessat lleugerament pel com i poques vegades s'han aventurat al perquè. Partint d'aquesta premissa, Wilson sosté que la pedra filosofal de la autocomprensió humana és la relació entre l'evolució biològica i l'evolució cultural.
Com s'ha demostrat al llarg de la història, hi ha petits esdeveniments que poden tenir conseqüències molt grans i, en el cas de l'evolució prehumana, un d'aquests petits esdeveniments va ser el pas d'una dieta vegetariana a una amb carn. Els incendis provocats per caigudes de llamps mataven i cuinaven molts animals. El control de foc va reforçar el carnivorisme perquè es va descobrir que era fàcil transportar els troncs encesos d'un incendi fins a un campament i mantenir-lo viu (i és així com Wilson ens descobreix que no hi va haver realment necessitat que els prehumans encenguessin focs provocant espurnes amb pedrenyals o fent girar llenya).
Segons la reconstrucció duta a terme per un conjunt divers d'investigadors en paleontologia, antropologia, psicologia, ciència del cervell i biologia evolutiva, les humanitats neixen a la llum de les fogueres dels primers campaments humans, fa prop de mil mil·lennis. Durant el capvespre, abans de dormir, el grup es mantenia unit al voltant de foc, comunicant-se.
L'augment de el cervell (dels 400 centímetres cúbics de fa uns tres milions d'anys als 1.300 centímetres cúbics de l'Homo sapiens) va ser un altre petit esdeveniment transcendental. El creixement del lòbul frontal va proporcionar una memòria més gran, el que va possibilitar la construcció de la narració interna i, a continuació, del llenguatge que "no és sols una creació de la humanitat, és la humanitat". Cap altra espècie animal de les més d'un milió que coneixem –prossegueix Wilson– posseeix un llenguatge, que és la forma més elevada de comunicació i la base de la societat, la substància del pensament intel·ligent. A més, d'aquest llenguatge va sorgir la nostra creativitat sense precedents i la nostra cultura. Per a aquest autor, sense la invenció del llenguatge hauríem continuat sent animals. I sense metàfores seguiríem sent salvatges. L'abast infinit de la imaginació és el que "ens va fer grans", afirma.
Amb la precisió de bon
mirmecòleg, el creador de la
sociobiologia ha comprovat que, com més avançada és una civilització, més complexes són les seves metàfores. Aquestes ens permeten deixar lliure la imaginació per buscar imatges vivificants i expandir el llenguatge, creuant límits que ens sorprenguin. I com més detingudament ha examinat les propietats de les metàfores i dels arquetips, més s'ha convençut que la ciència i les humanitats poden fusionar-se. És més, considera que actualment la ciència es troba en una posició idònia per combinar-se amb les humanitats i revifar l'esperit de les Il·lustracions anteriors. Preveu que científics i estudiosos de les humanitats, treballant junts, podrien ser els líders d'una nova filosofia en el que seria la Tercera Il·lustració, més tolerable i revigoritzada.
Anant un pas més enllà, Wilson aposta per connectar les humanitats a la ciència mitjançant les arts creatives i està convençut que en un futur serem capaços, amb la ciència del cervell, de llegir la ment d'aus cantores, de simis, rèptils, formigues... i llavors serà possible simular amb realitat virtual l'entorn que aquests animals perceben.
Els éssers humans som abans de res audiovisuals, però percebem menys d'una mil·lèsima de l'u per cent de la diversitat de molècules i ones energètiques que ens envolten. Si els nostres fotoreceptors fossin millors –com els dels falcons o les papallones– podríem percebre una gamma més extensa de colors i matisos. De la mateixa manera, tot i que el so és essencial per a la nostra comunicació, dins del món animal se'ns pot considerar gairebé sords. I també gairebé anòsmics: ens perdem els paisatges d'olors de feromones i al·lomones, en una naturalesa que se sosté per olors, i gairebé no tenim vocabulari per a la recepció química. Però tampoc per al tacte, la humitat, ni la temperatura. Si poguéssim afegir als nostres sentits el que perceben altres animals, amplificant les possibilitats sinestèsiques, Wilson imagina que l'impacte sobre les arts visuals seria revolucionari.
En un futur valorarem fins on ens porta la intersecció entre art, ciència i tecnologia. Ens farà més humans? Segur que la feina que es farà des del hub
HacTe també ens podrà anar donant respostes sobre això.
Per a saber-ne més:
WILSON, E.O. (2018). Los orígenes de la creatividad humana. Barcelona: Crítica.
Citació recomanada
SIVERA, Sílvia. «Buscant els orígens de la creativitat arribes al futur». COMeIN [en línia], octubre 2021, no. 114. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n114.2161
