El dijous 7 de novembre del 2013, vaig iniciar un conjunt d’accions de recerca que, guiades per pràctiques experimentals, revisions bibliogràfiques puntualment sistemàtiques i processos iteratius de disseny, han conduït a desenvolupar el concepte de Comando Butxaca com a storyworld o món narratiu. Avui dia, escric una sèrie de relats de ciència-ficció amb el mateix títol, en un món hapticocentrista on les tecnològiques manipulen aquest sentit mitjançant el disseny d’instruments de control tactilomotriu. També duc a terme els workshops de Comando Butxaca com a tallers de disseny i percepció hàptica que modifiquen l’experiència de les persones participants i expandeixen la seva relació sensorial amb l’entorn.
En aquest article, presento una revisió de les intervencions fetes sota el paraigua de Comando Butxaca des de l’any 2013 fins al 2023, i comparteixo amb vosaltres les reflexions principals obtingudes en els àmbits del disseny, la neuropercepció i la docència al llarg de l’última dècada.
‘Workshop’ Comando Butxaca
El Comando Butxaca és l’articulador narratiu de les diferents investigacions i accions. El concepte el vaig desenvolupar arran d’una classe d’Art, Disseny i Societat, en què vaig treballar amb l’estudiantat la capacitat perlocutiva dels objectes, a partir de l’acte perlocutiu de J. Austin (1972). La meva pregunta es va ampliar a qualsevol mena d’objecte ritual que produeix canvis, com en el cas dels objectes que es troben en una butxaca, de manera inesperada, i que generen una sorpresa i un canvi d’actitud que performa el comportament de la persona que l’ha trobat. A qui no li ha passat mai de recuperar l’abric després de l’hivern, i sorprendre’s amb algun petit artefacte a la butxaca? (L’experiència és més pregnant si es tracta d’una moneda o un bitllet). Arran d’aquest fet anecdòtic vaig desenvolupar un diari amb preguntes What if? que va concloure amb el naixement del concepte Comando Butxaca i amb una pregunta motor: Què passaria si deixéssim objectes a les butxaques dels desconeguts per produir canvis en el seu comportament?
Objectes per a la pràctica de percepció hàptica grupal
Font: fotografia d’Elena Bartomeu
Pràctiques de ‘deliveració’ [sic] d’objectes a butxaques alienes
Durant el 2013 i el 2014, vaig fer dos lliuraments individuals. El primer a un subjecte que era col·lega (OR) i que va buidar les butxaques quan vam arribar al bar. No es va adonar que hi havia una peça estranya. Quan vam marxar la va deixar a la barra i em va dir «Això no és meu». Li vaig explicar les preguntes que em barrinaven i em va demanar de formar part de l’experiment. La deliveració següent la vam fer junts a una estudiant a la qual tutoritzavem (PC), però tampoc no va reconèixer l’objecte. De nou fallava el reconeixement i en documentar-me sobre la idea de sorpresa vaig poder observar que perquè l’objecte performés l’individu havíem de produir un contrafactual. O sigui, donar informació al subjecte perquè la troballa de l’objecte estigués dins del seu univers de possibles.
Tècniques: curadoria de l’objecte. Lliurament en secret. Shadowing del subjecte. Entrevista no estructurada. Protocol ètic: cap.
Deliveració s’escriu amb v per incorporar el significat en anglès de la paraula deliver (lliurament) a la definició catalana del terme amb b, en referència al debat o diàleg amb finalitat conclusiva. Cal sumar-hi també la connotació de rampell d’un acte deliberat.
Pràctiques de ‘deliveració’ col·lectiva
L’any 2015, vaig preparar una sessió de lliurament col·lectiu d’objectes (6), aportant la informació justa perquè tingués lloc la sorpresa com a contrafactual. La resposta va ser positiva, quatre dels participants van reconèixer l’objecte, i dos dels participants el van fer servir d’amulet. En tots dos casos van reportar que l’objecte els havia portat sort durant el dia. En cap cas em van retornar els objectes.
Tècniques: curadoria de l’objecte. Lliurament en secret. Entrevista no estructurada. Protocol ètic: més o menys.
Objecte ‘deliverat’ #3 i imatge retornada per un dels subjectes ‘deliverats’ (OR)
Font: fotografies d’Elena Bartomeu
Disseny per a l’estadi perceptiu
Després d’observar el potencial performatiu dels objectes, vaig formular una activitat d’aprenentatge per a l’assignatura Disseny d’Elements d’Identitat, obligatòria del segon curs del Grau en Disseny. Vaig anar polint l’activitat durant els cursos 2015 al 2019. El repte era dissenyar un logotip tàctil que comuniqués en el pla hàptic de manera coordinada amb el visual. El meu interès per la comunicació hàptica havia nascut durant la investigació doctoral. M’havia sobtat la poca bibliografia existent en l’àmbit del disseny i les arts, relacionada amb l’estudi de les textures visuals com a unitats perceptives (Groupe µ, 1993; Bartomeu, 2012). En comparació amb les quantitats ingents de bibliografia referent a altres unitats perceptives com el color o la forma, l’estudi de les textures deixava un gran buit bibliogràfic. Vaig reprendre’n l’estudi per motiu de l’exercici. Una aproximació inicial va revelar la diferència entre l’estudi textural i l’estudi tactilomotriu, fet que justificava, segons el meu punt de vista, una necessitat de comunicar específicament per al sentit del tacte i no a través de la traducció visual en superfície. L’aprofundiment en la comunicació tactilomotriu va mostrar estudis de baixa intensitat dels sistemes perceptius hàptics en relació amb temes o conceptes concrets (Dezcallar, 2012) que es van confirmar amb la realització de tres workshops d’anàlisi de l’experiència hàptica, que explicaré en l’apartat següent.
Tècniques: disseny i prototipat de l’objecte. Autoregistre del procés de disseny. Test de percepció hàptica. Diferencial semàntic. Test de correlació visual-verbal-hàptica. Protocol ètic: consentiment informat de la recerca amb cessió opcional dels prototips.
Objectes amb identitat hàptica encarregats com a exercici de classe durant els cursos 2015-2019 sota el brífing «disseny de logotip tàctil», «disseny de sistema d’identitat visual-verbal-hàptica» o «disseny de logotip perlocutiu»
Font: fotografies d’Elena Bartomeu
Anàlisi de l’experiència hàptica
Paral·lelament al treball de disseny, calia desenvolupar i ajustar les eines d’avaluació de la percepció habituals en el disseny a la percepció específica de la comunicació hàptica. Amb aquest objectiu, durant el mòdul de Pràctiques i Territoris del Disseny Contemporani II del Màster Universitari de Recerca en Art i Disseny, vaig presentar als estudiants el diferencial semàntic, les constel·lacions semàntiques i altres tècniques d’anàlisi semàntica de l’àmbit de la psicologia de la percepció. De manera col·lectiva, i durant els anys 2015-2019, vam anar polint un instrument que permetia registrar les sensacions, conceptes i idees que tenien els usuaris, i organitzar-les tal com en els estudis neurocientífics s’identifiquen els nivells bàsic perceptiu i secundari interpretatiu (Bedolla et al., 2004). El retorn de l’instrument al procés de disseny em va permetre obtenir resultats que contravenien estudis anteriors. Segons Ballesteros (1993) i Dezcallar (2012), la forma dels objectes era una variable distorsionadora de la percepció de superfície. Aquest fet va ser molt limitador en les primeres iteracions de disseny per poder descriure com es percebia el logotip tàctil dissenyat, i poder-lo ajustar per millorar el resultat. No poder treballar la forma ens limitava l’expressió de les tres dimensions, i ens deixava en el punt inicial de trencament entre la textura en dues dimensions i la textura en 3D.
Durant el curs 2016, vaig descobrir com evitar el biaix de la variable forma: a través del disseny d’objectes no-verbalitzables. Calia concretar el disseny del logotip en un objecte no-verbalitzable. Si el resultat es podia anomenar amb la paraula cub o bolígraf o pilota, totes les connotacions i aprenentatges previs dels usuaris acabaven projectats sobre la seva percepció. Si l’objecte no era verbalitzable, en canvi, es produïa una elaboració de significat més gran en temps real. En el moment en què vam començar a dissenyar objectes no-verbalitzables, vam poder avaluar-ne la capacitat comunicativa en el nivell bàsic perceptiu i en el secundari interpretatiu, abans indicats, de manera més diferenciada.
Tècniques: disseny i prototipat de l’objecte. Autoregistre del procés de disseny. Test de percepció hàptica. Diferencial semàntic. Constel·lacions semàntiques. Test de correlació visual-verbal-hàptica. Protocol ètic: consentiment informat de la recerca amb cessió opcional dels instruments de mesura.
Sistema de representació de la identitat visual-verbal-hàptica (esq.) i test de correspondència hàptica-visual-verbal
Font: fotografies d’Elena Bartomeu
Conclusions
Posteriorment, la recerca i els exercicis de classe van virar cap a l’estudi de l’autonomia de l’estudiantat en el desenvolupament de projectes mitjançant l’ús de relats de ficció (Bartomeu, 2015) i l’increment d’autonomia dels mons creats definits com a storyworlds (Bartomeu, 2020; Boni, 2014).
L’objectiu que persegueixo en l’actualitat és explorar temes de comunicació hàptica no convencional i divulgar-los en un registre proper a través de situacions disruptives i sorprenents. Els relats literaris recullen els principals debats elaborats durant els workshops hàptics, per la qual cosa fan èmfasi en els efectes socials d’una addicció hipotètica hapticocentrista en escenaris amb múltiples agències materials dels artefactes. Les aportacions es recullen a les publicacions de l’insòlit Comando Butxaca, a Extraordinàries (Males Herbes, 2020) i Comando Buchaca (Transbordador, 2021). La segona entrega de Comando Butxaca, «Àdit», està en procés d’edició, i forma part del recull L’empatia de les coses, que vaig escriure amb una beca de creativitat literària del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’any 2022.
Portada del recull ‘Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit’
Font: fotografia d’Elena Bartomeu
Per saber-ne més:
AUSTIN, John L. (1972). Cómo hacer cosas con palabras: palabras y acciones. Compilat per J.O. Urmson. Barcelona: Paidós.
BALLESTEROS, Soledad (1993). «Percepción háptica de objetos y patrones realzados: una revisión». Psicothema, vol. 5, no. 2, pàg. 311-321 [en línia]. Disponible a: https://www.psicothema.com/pdf/885.pdf
BARTOMEU, Elena (2012). La Identitat Visual Corporativa a internet: Unformització dels recursos gràfics en signes pol·linitzats. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona [en línia]. Disponible a: http://hdl.handle.net/20.500.12082/861
BARTOMEU, Elena (2015). «Storytelling applied to app design». EINA, Centre Universitari de Disseny i Art, vol. 1, no. 1, pàg. 8-13 [en línia]. Disponible a: https://diposit.eina.cat/bitstream/handle/20.500.12082/703/1-23-1-PB.pdf?sequence=1&isAllowed=y
BARTOMEU, Elena; SORIANO, Maria Dolores (2020). «Atopic 2: World-building for a Meaningful Future». CHI 2020 Extended Abstracts [en línia]. Disponible a: https://speculativeedu.files.wordpress.com/2020/07/sigchi-chi20-barso_4def.pdf
BEDOLLA, Deyanira; LLOVERAS, Joaquím; GIL, Jorge (2004). «Diseño sensorial: modelos guía para la concepción de productos industriales más humanizados». Congreso Internacional de Ingeniería de Proyectos, pàg. 107-114 [en línia]. Disponible a: https://www.aeipro.com/files/congresos/2004bilbao/ciip04_0107_0114.1191.pdf
BONI, Marta (ed.) (2019). World Building. Àmsterdam: Amsterdam University Press [en línia]. Disponible a: https://library.oapen.org/bitstream/handle/20.500.12657/25975/1004106.pdf?sequence=1&isAllowed=y
DEZCALLAR, Teresa (2012). Relación entre procesos mentales y sentido háptico: emociones y recuerdos mediante el análisis empírico de texturas. Tesi doctoral. Barcelona: UAB.
GROUPE µ (1993). Tratado del signo visual. Madrid: Cátedra.
Citació recomanada
BARTOMEU MAGAÑA, Elena. «Comando Butxaca: disseny de mons o recerca». COMeIN [en línia], febrer 2024, no. 140. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n140.2412
