Esquitxar un Van Gogh per la crisi climàtica

«What is worth more? Art or life?» és la crida que fan servir les activistes per apel·lar el públic present al museu, al davant del quadre, pel que mostra la perspectiva del vídeo que s’ha difós.

L’art i la vida

Té gràcia, atès que el lema «art = vida» va ser expressat àmpliament en els moviments de l’escena artística internacional als anys 60-70. Especialment pel col·lectiu Fluxus, que qüestionava diferents concepcions vinculades a l’art convencional i els seus circuits. Sense entrar en gaires detalls d’aquest moviment, es reivindica l’acció –en el seu sentit d’efímer i immaterial– com a element artístic, en contraposició a l’objecte art (el quadre de Van Gogh, per exemple) i a la seva mercantilització. D’aquesta manera, si qualsevol pot ser artista i qualsevol acció pot ser considerada art, la vida entra a l’art.

És paradoxal que cinquanta anys més tard, aquesta identificació es torna una oposició i cobra un sentit totalment diferent en el context de l’acció (o l’atac) al quadre de Van Gogh, en el sentit que el concepte de vida fet servir per les activistes no apel·la a la vida quotidiana, sinó a la vida en un sentit global i planetari. La vida és problematitzada, per l’amenaça de la mort que implica el canvi climàtic i els problemes derivats com la pobresa.

Aquesta acció, doncs, uneix l’activisme amb l’art d’acció (res nou, d’altra banda). Fins i tot, alguns usuaris a les xarxes plantejaven irònicament que aquesta acció hauria quedat rodona amb una llauna de sopa Campbell. Però, què té a veure el canvi climàtic amb l’art? pregunten alguns. Doncs, alguna cosa: per començar, molts dels museus d’arreu del món han tingut contractes de partenariat amb companyies petrolíferes com BP, entre les quals la National Gallery, que va trencar l’acord amb aquesta empresa al febrer del 2022, després de trenta anys. Aquest atac, més que a una obra en concret (casualment protegida), és un atac al sistema de l’art, si ens volem posar transcendents. Però, no ens equivoquem, tot podria ser més aleatori i improvisat.

Formes de protesta ràpides i disruptives

L’acció s’ha estès ràpidament per les xarxes i plataformes a internet, i ha desencadenat reaccions a favor i en contra, com sol ser habitual. Els arguments en contra són en certa manera coneguts: les formes desacrediten la intenció i l’efecte pot resultar contraproduent. D’altra banda, un grapat d’autors a Twitter que es dediquen a la divulgació sobre història de l’art i els museus comparen l’acció amb altres atacs a obres d’art al llarg de la història, realitzades per personatges amb intencions i conseqüències molt més destructives.

Més curioses resulten les teories conspiratives. En aquest cas, se suggereix que l’acció, promoguda per l’associació Just Stop Oil, hauria estat impulsada per grups amb interessos amb el petroli, precisament per desacreditar els grups ecologistes. Un dels arguments que recolzen aquesta teoria l’ha difós una tiktoker i es basa en el fet que l’acció és massa cutre (per ser real) i descuida determinats detalls sospitosos (com ara que el tint dels cabells d’una de les activistes no sembla ecològic).

Bé, potser cal tenir en compte que l’activisme que planteja accions d’aquest tipus, com el fet d’enganxar-se les mans amb pega a les obres o a les parets (acció que realitzen després de llançar el pot de sopa), no sol ser gaire sofisticat. Si aquesta forma d’activisme fos elaborada, seria una altra cosa: publicitat o comunicació corporativa. En aquesta línia de treball, més elegant i espectacular (i òbviament amb més mitjans), vull destacar el vídeo «Don't Choose Extinction» que va elaborar l’agència Activista LA per a l’Organització de les Nacions Unides, justament amb la mateixa temàtica: eliminar o reduir l’ús de combustibles fòssils (més detalls a l’entrevista realitzada aquí).

Un altre element que alimenta aquesta teoria conspiranoica es basa en la presència d’Aileen Getty (filla d’un magnat) i coneguda filantropa de la causa mediambiental, incloses les accions, certament controvertides d’aquesta entitat. En aquest sentit, resulta interessant que tant Aileen Getty com Rebecca Rockefeller participin en aquestes organitzacions, com recull aquest article de The Guardian de fa uns quants mesos. Si això és hipòcrita o greenwashing, o realment som davant d’un canvi generacional en la concepció del món, és quelcom que veurem en els pròxims temps.

Mentrestant, les institucions artístiques i els museus, com altres sectors de la societat, potser ni més ni menys, no són entitats neutrals enfront de les qüestions climàtiques. Més enllà de si estem o no d’acord amb la temàtica i les formes d’aquesta acció, no es pot negar que ha aconseguit que se’n parli.

Per saber-ne més:

FORT ROS, Cristina (2022, 17 febrer). «Diseño con impacto social: entrevista a Paco Conde de Activista LA. | Interrogantes del diseño (?) Podcast Parenthesis». Todo comunica. Blog [en línia]. Disponible a: https://blogs.uoc.edu/comunicacio/es/diseno-con-impacto-social-entrevista-a-paco-conde-de-activista-la-interrogantes-del-diseno-podcast-parenthesis/

RODRIGUEZ, Cecilia (2022, 26 agost). «Gluing Hands To Art Masterpieces: The Latest Climate-Protest Stunt Spreading In Europe». Forbes [en línia]. Disponible a: https://www.forbes.com/sites/ceciliarodriguez/2022/08/26/gluing-hands-to-art-masterpieces-the-latest-climate-protest-stunt-spreading-in-europe/?sh=4d4dc9556338

THE GUARDIAN (2021, 6 novembre). «Fossil fuels made our families rich. Now we want this industry to end. Aileen Getty and Rebecca Rockefeller Lambert». The Guardian [en línia]. Disponible a: https://www.theguardian.com/commentisfree/2021/nov/06/fossil-fuels-made-our-families-rich-now-we-want-this-industry-to-end

Citació recomanada

SAN CORNELIO, Gemma. «Esquitxar un Van Gogh per la crisi climàtica». COMeIN [en línia], octubre 2022, no. 125. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n125.2268