Aquesta investigadora de la UOC obté el prestigiós finançament Starting Grant del European Research Council.
Quina és la teva formació acadèmica?
Soc filòloga de formació, i vaig fer una tesi més aviat clàssica sobre recepció, literatura, etc., però l’evolució que he tingut des de la meva època postdoctoral no és gens habitual, com sí que ho pot ser la dels meus companys filòlegs que treballen en editorials o com a professors de secundària.
Durant l’últim any de la tesi em vaig començar a relacionar amb historiadors i sociòlegs, i la meva recerca des d’aleshores té un punt de vista molt sociològic, perquè m’interessa molt veure com circulen els llibres i els condicionants econòmics, polítics, socials i culturals que influeixen en aquesta circulació, i també el paper dels agents que hi poden intervenir: traductors, editors, fires de llibres, instituts nacionals…
Quins són els àmbits d’expertesa del teu grup de recerca?
L’expertesa del meu grup de recerca té a veure amb combinar l’anàlisi quantitativa i la qualitativa, perquè forma part de la meva trajectòria (soc filòloga i tinc un coneixement molt rigorós de l’anàlisi de textos i objectes històrics), amb tota la part que vaig desenvolupar després amb l’expertesa en anàlisi quantitativa, visualitzacions i anàlisi de xarxes. La gent que treballa amb mi combina dues perspectives: la perspectiva forta sociològica i la transnacional o global, des de la qual hem analitzat la circulació de llibres. D’aquí ve l’origen del grup de recerca que coordino, que es diu GlobaLS i que justament té aquesta ambició: analitzar processos culturals transnacionals amb una òptica global i des de dalt, processos que poden tenir a veure amb la circulació de llibres, les traduccions, les novel·les, els ecosistemes literaris…
Un dels teus projectes principals és MapModern. Quin n’és l’objectiu?
Aquest projecte té l’ambició de combinar l’anàlisi quantitativa amb la qualitativa i trencar la idea que hi ha centres innovadors i perifèries imitatives i el costum de considerar que la modernitat de la primera meitat del segle xx va passar sobretot pels àmbits francòfon, germànic i angloamericà. Per la bibliografia que ja existia, hi havia casos que demostraven que en l’àmbit hispànic, peninsular i llatinoamericà no era així i que hi havia agents (intel·lectuals, escriptors, traductors que, a més, tenen diversitat de rols en les seves vides perquè desenvolupen altres professions) que havien exercit un paper fonamental en la creació d’aquesta modernitat.
Analitzar quin havia estat l’impacte, el paper real dels agents iberoamericans ens podia permetre questionar, matisar aquesta hipòtesi que la modernitat ha passat per alguns centres -París, el més conegut-, i no per altres canals -Barcelona, Madrid, Buenos Aires, i ciutats més petites com Puno-.
La discussió centre-perifèria pot ser molt llarga, però ara podem dir realment si uns van ser perifèria o no ho van ser tant, i ho podem demostrar empíricament. I ho podem fer a gran escala i amb moltes dades.
Què representa el finançament que has aconseguit del Consell Europeu de Recerca (ERC)?
El projecte MapModern del Ministeri va ser com una petita llavor, va ser un laboratori en el qual jo ja tenia al cap la idea del projecte de l’ERC i, per tant, el que volia era provar metodològicament com podíem procedir, veure quin era el focus en què m’havia de centrar per a analitzar totes aquestes connexions. El Ministeri em va donar aquest finançament. Després, gràcies a un projecte del BBVA que es diu «Traducció i mercat», també centrat entre 1900 i 1945, amb l’empresa 300.000 km de Barcelona i el seu director, Pablo Martínez, vam estar fent experiments en el sentit de veure quantitativament quants llibres s’havien publicat a l’Espanya d’aquella època.
I, per tant, tenir aquesta gran fotografia et permet estirar el fil i afinar en casos concrets. El projecte de l’ERC estira aquests dos fils i amplia geogràficament l’anàlisi, perquè ara treballem tant en l’àmbit hispànic (Espanya i Llatinoamèrica) com en l’àmbit de la lusofonia (Portugal i Brasil). Malgrat ser tan a prop d’aquest àmbit, hi vivim d’esquena i no en tenim un coneixement tan profund com voldríem, i és clar que hi ha moltes connexions entre uns i altres. Per tant, intentem abastar un espai geogràfic més ampli i també un espai temporal més gran. En aquest cas, en el projecte de l’ERC, els referents són 1898, la pèrdua de les colònies, i 1959, la revolució cubana.
Entrem en quatre focus principals: el primer és analitzar les xarxes de tots aquests agents iberoamericans per mitjà d’organitzacions internacionals, com ara l’antiga UNESCO. El segon són traduccions de revistes; hi ha un gran buit en els estudis de traducció. Tenim força informació sobre llibres publicats en format de llibre, traduccions publicades, però no sobre les traduccions de les revistes. Hem intentat buscar metodologies que ens permetin analitzar a gran escala totes aquestes revistes. L’altre focus són les dones iberoamericanes. Perquè si abans deia que l’àmbit hispànic iberoamericà s’ha considerat la perifèria, i nosaltres volem trencar aquesta idea, doncs les dones iberoamericanes són la perifèria de la perifèria. I per tant és el moment de visibilitzar la feina de totes aquestes dones. La fundadora de l’associació argentina Amigos del Arte va ser Elena Sansinena de Elizalde, una dona excepcional que va portar al Buenos Aires d’entreguerres Marinetti, Waldo Frank, Keyserling, Le Corbusier, conferenciants i exposicions d’art del que era el millor de tota la seva època. I l’últim és el paper de tots aquests agents iberoamericans en nous mitjans de comunicació. En aquella època eren, evidentment, el cinema i la ràdio. Volem buscar aquells crítics cinematogràfics que participaven en aquestes revistes que nosaltres ja coneixerem, aquells agents que van organitzar cineclubs on es van projectar les pel·lícules Un chien andalou del Luis Buñuel, les pel·lícules de més avantguarda, però no només d’avantguarda, sinó també les més comercials de l’època.
La falta de digitalització de segons quines referències no serà un handicap?
S’ha digitalitzat molt, però el problema principal que tenim és que el que s’ha digitalitzat no sempre s’ha fet per generar coneixement científic. Per exemple, Google Books ha digitalitzat milions i milions de llibres, no saben ni el que han digitalitzat… però nosaltres només ho podem consultar. El que està digitalitzat està fet amb paràmetres diferents i és difícil d’homogeneitzar o de comparar.
Com podem defensar que fer recerca en humanitats és una activitat científica?
D’una banda, els investigadors i les investigadores que treballem en humanitats segurament també hem de fer un esforç per explicar millor el que fem i per establir diàlegs que puguin ser més rics des del punt de vista interdisciplinari. Evidentment, no vull dir que cadascú no treballi en les seves disciplines, i està bé que existeixin, però potser és un moment en el qual la societat demana que hi hagi aquest diàleg tant entre els diferents investigadors de diferents disciplines com amb la ciutadania. Llavors, per part nostra segurament hi ha d’haver un esforç de disseminació cap a la societat i també una col·laboració més estreta, més important, entre els investigadors d’altres disciplines.
Nosaltres no analitzem o fem recerca sobre vacunes, o sobre el genoma humà, o sobre astrofísica, no descobrim nous planetes ni noves estrelles, però en canvi afavorim que la societat o la nostra comunitat sigui una comunitat amb un pensament més crític, sigui més tolerant per mitjà de la cultura. Afavorim nous valors, contribuïm a l’educació i aportem un tipus de recerca que per a mi té una importància doncs cabdal. La recerca que fem crec que té un impacte social també important. Amb el fet d’aportar noves dades sobre coneixement que no tenim, estem contribuint a reduir el knowledge divide i això vol dir que, en països que no tenen tants recursos per preservar el seu patrimoni cultural,posem el nostre granet de sorra perquè això pugui ser possible.
Des d’aquest punt de vista, crec que la recerca que fem és científica. És molt important, a més, perquè és una recerca que intentem que sigui molt rigorosa i sistematitzada, i, a més a més, en el nostre cas també té aquest element interdisciplinari en el qual dialoguem molt amb les anomenades «ciències dures», ja que parlem amb físics, amb científics digitals que també col·laboren en el projecte i amb diferents agents que treballen en diferents disciplines a priori molt allunyades de les nostres.
Quines recomanacions ens pots fer per a entendre millor alguns aspectes de la teva recerca?
La pel·lícula Stefan Zweig: Adeu a Europa, la qual, tot i que crec que cinematogràficament té algunes mancances, explica molt bé el context de la meva recerca. És la història de Stephen Zweig, escriptor, sobre la seva fugida del nazisme cap a Llatinoamèrica, on es troba, a l’Argentina, amb Victoria Ocampo, una altra d’aquestes dones importants. Ocampo és molt més coneguda que Elena Sansinena de Elizalde, la qual esmentava abans, però algunes de les facetes de la seva vida han quedat una mica en l’oblit i nosaltres les voldríem visibilitzar.
Us puc recomanar dos llibres. Un es diu Macroanalysis: digital methods and literary history, d’un investigador nord-americà que es diu Matthew L. Jockers, que és científic de dades i informàtic i un dels pares de l’ús de les dades massives aplicades a objectes literaris, històrics, etc. Després n’hi ha un altre que potser pot tenir un interès més general per a altres investigadors que no siguin estrictament de les humanitats, que es diu Knowledge machines: digital transformations of the sciences and humanities, publicat el 2015,que analitza les transformacions digitals en les ciències socials, les ciències socials i les humanitats; els autors són Ralph Schroeder i Eric T. Meyer, que treballen a l’Oxford Internet Institute, a la Universitat d’Oxford. És un llibre que està molt bé.
El projecte de Diana Roig-Sainz ha rebut fons del Consell Europeu de Recerca (ERC) del programa de recerca i innovació Horizon 2020 de la Unió Europea (acord de subvenció núm. 803860).
