Obertament l’autor fa crítiques reiterades a la manca de preocupació i d’ajuts econòmics que les institucions catalanes ofereixen per promoure els diferents tipus de treballs o publicacions que puguin sorgir dins l’àmbit de la cultura literària. Es declara defensor d’una oferta cultural mes àmplia que aculli aquesta "immensa minoria"(p. 54) on ell s’inclou i ret petits homenatges particulars a escriptors que ell admira, com Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés o Albert Manent. Fa recurrents reflexions sobre l’íntim enllaç entre la vida i la literatura, i passa per damunt de temes tan delicats, alhora tan descarats, de tractar com ara el tràfic d’influències que es belluga en el món literari, o l’indiscret interès per la cultura dels "menuts", és a dir: les xafarderies i els rumors que envolten els autors i la seva obra.

En l’estil d’aquest recull Subirana ens complau amb el seu hàbil polifacetisme, que adopta sovint un to frívol i distant, sovint sorneguer, per parlar de la majoria dels temes pels quals va recorrent (la referència al debat radiofònic on diversos poetes s’abraonaren a discutir sobre el "Però què caram és la poesia?" –p. 90– n’és una mostra claríssima). A vegades, se’ns mostra més sincer i sentimental, com quan es refereix a l’apreciat desaparegut Ovidi Montllor ("La Metamorfosi d’Ovidi" – p. 112), per citar un exemple; i fins i tot alguna vegada, potser com a conseqüència del "dolç orgull del nom propi imprès" (p. 46), se li escapa un perillós aire de suficiència quan fa referència al poeta novell que tot just comença i "vol sobretot que l’espasa que posa a les nostres mans de cavallers el faci digne també" (p. 34).

Així doncs, l’autor, amb la seguretat de qui ha fet de tastaolletes en el camp de l’ensenyament, de l’edició, la crítica o la traducció literària, amb l’habilitat necessària per a saber-se fer un lloc en aquest cosmos i "convençut de l’interès que té molta de la literatura efímera que es publica" (p. 17), ens ofereix a nosaltres lectors aquest producte certament agradable i lleuger d’empassar, més difícil de digerir, no pas per la solidesa del llenguatge emprat sinó per la consistència de la matèria plantejada, en la qual més d’una vegada ens pressiona a prendre un compromís.

Perquè, al cap i a la fi, Per a què serveix un escriptor? si no és per a fer-nos passar una bona estona i reflexionar sobre els temes que ens proposa en la seva obra?