És molt possible que els lectors catalans s’hagen sorprès la darrera diada de Sant Jordi en trobar una versió del llibre de Marco Polo sobre els aparadors de les novetats. Fins i tot, si llavors hi han pensat, els deu haver resultat inversemblant el fet de no disposar fins ara de cap traducció moderna d’aquest llibre emblemàtic de la cultura europea. Per alguna raó, que bé pot ser l’absència fins el 1928 d’una edició filològica que desbrossés un camí en el seu selvàtic stemma, l’obra del mercader venecià va quedar fora del programa de traduccions del Noucentisme i encara avui dia les més recents propostes editorials dels viatges de Polo són la coneguda versió catalana quatre-centista (dins Els Nostres Clàssics a cura d’Anna Maria Gallina, 1958) i una adaptació al català modern d’aquest text medieval fragmentari (Bromera, 1997). Així doncs, la traducció que amb el títol Llibre de les meravelles del món n’acaba de publicar Edicions del Bullent dins la més interessant de les seues col× leccions, «Torsimany», ha d’omplir per força un buit significatiu a les biblioteques catalanes.

Es produeix la paradoxa que l’espessa presència de Marco Polo entre nosaltres, bé en espècie de dibuixos animats o de còmics, bé en encartonades o monumentals versions hollywoodianes, o convertit, fins i tot, en inaturable aventurer dins un joc informàtic… l’ha pogut fer tan familiar que hom ha oblidat l’origen humil d’una història tan fecunda: les notes sobre un viatge de vint-i-cinc anys dictades pel protagonista a un enamorat de les cavalleries en una presó de Gènova el 1298. Rustichello de Pisa, el primer receptor i autèntic reportador, va ser el primer a interpretar l’insòlit relat del mercader des de la pròpia enciclopèdia cultural, amb el que això comporta d’interferència i enriquiment. Devia imaginar potser la fastuositat oriental que li descrivia el company de captiveri com la riquesa de les parades cortesanes novel·lades per Chrétien? Tanmateix, si alguna cosa crida l’atenció en la mirada de Marco Polo sobre aquell món desconegut és la racionalitat amb què el venecià vol copsar-lo: dóna mides, apama el territori, desplega un interès gairebé etnogràfic ben diferent del que uns segles més tard caracteritzà l’arribada dels descobridors peninsulars al Nou Món.

Des de Rustichello, els lectors de tots els temps han projectat les seus experiències llegides i les seues fantasies i els seus prejudicis sobre el relat dels Polo, i encara està per fer la història fascinant de la recepció del text fins al present. Certament, documentar la presència del llibre, amb cubertes de cuyr vert, tant en la biblioteca del difunt Martí l’Humà (1410) com en l’inventari dels béns del mercader de Barcelona Guillem de Cabanelles (1424) no ens permet més que intuir la popularitat de la narració i un parell de lectures que devien ser bastant diverses. El segon, que compartia amb l’autor venecià la dedicació mercantil, el devia llegir amb el cor posat en un carregament que havia enviat o que esperava rebre de l’Orient? I el rei Martí, més afeccionat als clàssics i als pares de l’església que a cavalleries de cap mena, devia consultar el Marco Polo com una cosmografia, empès per la seua curiositat humanista? Encara més, dec incórrer en pecat d’anacronisme si imagino el cronista Muntaner escartejant un trasllat acabat de copiar per documentar-se sobre els tartres de l’abrandat capítol XXIX del seu llibre? La cronologia, sense quedar-hi baldera, s’ajusta finament. El 1307 Marco Polo va donar una còpia del manuscrit a Thibaut de Cépoy (A.M. Gallina, 1958, pàg. 9) i molt aviat es van conèixer versions completes o fragmentàries de l’original francoitalià. El manuscrit català custodiat a la Biblioteca Riccardiana de Florència és un paper de la segona meitat del xiv però es considera còpia d’un text anterior. Imagino que algú ja en deu haver fet el seguiment, però, no devia usar i disfrutar el vell Muntaner dels viatges de l’italià quan va asseure’s a redactar la més fabulosa de les nostres cròniques medievals el 1325? Al capdavall, ell, esdevingut a València «especialista en les expedicions mediterrànies» i «intendent reial per a la campanya de Granada» (Rafael Tasis, La vida d’en Ramon Muntaner, Dalmau Editor, Barcelona, 1964) també es proposava de relatar els episodis que, en companyia dels almogàvers, havia protagonitzat en unes terres tan exòtiques com les que trepitjà Polo.

La versió que han preparat per a Edicions del Bullent Isabel Payà Climent i Antoni Torreño Mateu, sens dubte, ajudarà un sector majoritari del públic que llegeix en català a reenfocar el que ha esdevingut ja fa segles un dels viatges mítics del passat europeu. No es tracta, doncs, d’una edició filològica sinó d’un text destinat al gran públic, una versió que es presenta com a integradora i moderna. Els traductors han hagut de triar entre la pluralitat de fonts que podien servir de base i s’han decidit pels testimonis de la família italiana, els quals han acarat amb el manuscrit francès 1116 de la Biblioteca Nacional de París i la traducció catalana del xiv. De fet, han treballat sobre l’edició d’Il Milione publicada per Marcello Ciccuto (Milà, 1981) dins la Biblioteca Universale Rizzoli. Aquest curador italià va realitzar una síntesi de la tradició textual poliana a partir del text establert el 1928 per Dante Olivieri sobre l’Ottimo, nom de la versió toscana de l’original. Al seu treball d’acarament Payà i Torreño han afegit la consulta de la versió catalana, especialment en aspectes de lèxic específic, i una opció metodològica personal encaminada a publicar un Marco Polo atractiu, de bon llegir i fidel a l’esperit de l’original.

El treball ha comportat la revisió d’aspectes com ara la puntuació i les connexions lògiques, la regularització de l’onomàstica, l’eliminació de redundàncies medievals, la reordenació discursiva de fragments especialment confusos i, fins i tot, l’establiment d’una divisió particular del text, d’altra banda, diferent en cada font. Una de les opcions que justifica aquest tipus d’edició és la tria de la primera persona narrativa en comptes de la tercera persona impersonal que predomina a l’original.

S’ha de remarcar en especial la reflexió dels traductors sobre els itineraris de la família Polo. En aquest sentit, afegeixen una hipòtesi pròpia a la polèmica sobre el camí que els mercaders seguiren entre la Petita Armènia i l’estret d’Ormuz i complementen el text amb notes aclaridores - poques i massa modestes possiblement- , i, de manera gràfica, amb els mapes preparats expressament per al volum (a propòsit, a la pagina 17 hom remet al mapa 8 quan només n’hi ha 7, que caldria haver numerat).