La crisi sanitària, social i comunicativa global que coneixem com la crisi del coronavirus té escassos precedents. I evoluciona de tal manera que el que escrigui a dia d’avui pot haver donat un gir significatiu en qualsevol moment. Com en les bones històries. I aquesta és l’aproximació que vull donar a aquest article de COMeIN, centrant-me en algunes maneres en què aquesta crisi s’ha manifestat en forma d’històries, ficcionades o no, en xarxes socials.
Des dels primers moments de la crisi provocada per la ràpida expansió del nou virus COVID-19, conegut popularment com a coronavirus, la inquietud s’ha manifestat en forma d’històries de diferents tipus. El motiu és molt simple. Les històries són una de les maneres per excel·lència d’exterioritzar la nostra experiència; també de donar sentit al que ens envolta i buscar formes d’empatia que ens posi en relació amb les persones que tenim a prop. En un cas obertament propici a desencadenar incertesa, contradiccions, alarmisme, prejudicis, ignorància o desinformació és lògic que sigui terreny adobat per a les històries. I que aquestes tinguin lloc en espais quotidians àvids de conversa o discussió com Twitter. Us en poso només alguns exemples en el nostre entorn proper:
El hashtag com a història personal. #yonosoyunvirus va ser una de les primeres tendències quan el coronavirus es veia encara com un fenomen preocupant però alhora distant, llunyà de les nostres fronteres, com si de veritat existissin. Atès que l’origen de la pandèmia se situa a la regió xinesa de Wuhan i va començar a formar part de l’agenda pública en coincidència amb les celebracions de l’Any Nou Xinès, les primeres víctimes de la nostra ignorància van ser ciutadans d’origen o aspecte oriental. D’aquí va venir aquesta reacció en xarxes, en primera persona, reivindicant una cosa tan aparentment òbvia com la seva condició de ciutadanes i ciutadans del nostre país. #yonosoyunvirus va ajudar a visibilitzar un col·lectiu i afavorir un corrent de solidaritat i empatia.
Els fils de Twitter com a història i com a denúncia de les fake news. Ja ho han deixat ben clar creadors com Manuel Bartual: Twitter és un lloc privilegiat per al desenvolupament d’històries que juguen de forma fluïda amb el temps real, amb la realitat i la ficció, de manera no tan diferent de com ho va idear Orson Welles en la seva cèlebre i mitificada retransmissió en directe de la novel·la d’H.G. Welles La guerra dels mons. El dissenyador de videojocs i escriptor Dani Sánchez Crespo va crear un fil conspiranoic que a la fi es va revelar precisament com una denúncia dels comportaments conspiranoics presents en les nostres xarxes socials, incloent-hi aquesta temible arma vírica que són els grups de WhatsApp. Al fil, Dani Sánchez-Crespo evidencia la facilitat amb què dades suposadament científiques o amb aparença de provenir de fonts fiables poden no només portar a la desinformació sinó apuntar determinades direccions per construir un estat d’opinió.
El pensament profètic. Una altra de les línies d’acció preferides en aquest aliança entre storytelling i pànic global fa referència a la difusió de fragments d’obres en què apareixen sorprenents coincidències amb el moment present. El més popular ha estat sens dubte la referència al llibre del supervendes de Dean Koontz Els ulls de la foscor, publicat el 1981 i en el qual s’esmenta l’anomenat «virus Wuhan-400», alliberat cap al 2020. L’agent literari de Koontz encara ho celebra. En termes més lúdics, però igualment inquietants, hi ha el còmic Astèrix a Itàlia (de tots els llocs possibles!), publicat el 2017 i en què Astèrix i Obèlix es troben amb un personatge emmascarat anomenat, ni més ni menys, que... coronavirus! I, és clar, el fenomen del film de 2011 Contagi, de Steven Soderbergh, convertit en un hit sobtat perquè tracta una pandèmia global mortal amb una aproximació més realista que altres films de Hollywood. Sigui casualitat, apofènia o profecia, estàvem avisats!
La història en primera persona. En el moment en què el virus s’ha fet més tangible i proper, comencen a aparèixer testimonis personals de positius per COVID-19 o de persones que han quedat en aïllament. Un dels més interessants és el de Nil Monró, el segon pacient diagnosticat a Barcelona i que ha relatat la seva experiència a Twitter, majoritàriament des de l’hospital on passa la quarantena, incloent-hi consells per extremar la precaució i evitar el contagi. Una estratègia a mig camí entre la història personal i l’estètica de l’influencer.
L’humor en primera persona. El virus ens parla: sens dubte, l’humor és una reacció sana i recurrent en tota mena de crisi, per seriosa que sigui. L’humor permet desdramatitzar situacions, situar-nos d’igual a igual reduint les jerarquies, generar empatia i posar una mica de distància amb les nostres pròpies preocupacions. Paròdies, cançons, esquetxos, ens en podem esperar, però pocs s’esperaven l’èxit de l’usuari de Twitter @coronavid19, que, amb un peculiar estil sarcàstic, va obtenir en dos dies més de 400,000 seguidors (644.000 en el moment d’escriure aquestes línies). El virus defineix la seva missió d’infecció global com la seva «gira mundial» i, el que resulta més interessant, vincula la seva «actuació» amb esdeveniments reals a Espanya, els seus veïns o països d’Amèrica Llatina. Per si fos poc, @coronavid19 dialoga amb altres usuaris ficticis, com la grip comuna o la sífilis, de manera que estableix un espai gairebé surrealista però que alhora és un retrat precís de la por col·lectiva del nostre temps.
Així que, si en el moment de llegir aquest article esteu en quarantena, teniu temps de sobres per posar-vos a el dia de Twitter, d’Instagram i, sobretot, de COMeIN.
Per saber-ne més:
Web oficial de l’Organització Mundial de la Salut https://www.who.int/es/emergencies/diseases/novel-coronavirus-2019
Article sobre el llibre de Dean Koontz que anticipava l’aparició del virus el 2020 a Wuhan; https://www.lavanguardia.com/libros/20200224/473726626828/dean-koontz-coronavirus.html
Article sobre Astèrix, Obèlix i el coronavirus: https://www.abc.es/cultura/libros/abci-asterix-y-obelix-lucharon-contra-coronavirus-italia-202002281353_noticia.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F
Article sobre Nil Monró: https://www.lavanguardia.com/vida/20200302/473848311332/nil-monro-coronavirus-covid-19.html
Article sobre l’usuari de Twitter @coronavid19: https://www.eldiario.es/tecnologia/Humor-generan-propio-antidoto-coronavirus_0_1000900071.html
Banda sonora:
Language is a virus (Laurie Anderson, 1985)
I am the virus (Killing Joke, 2015)
Virus (Héroes del silencio, 1995)
Citació recomanada
ROIG, Antoni. Jo soc el virus: ‘storytelling’ digital i comptes ficticis a Twitter a propòsit del coronavirus. COMeIN [en línia], març 2020, no. 97. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n97.2022
