Ana Bernal-Triviño: «El periodisme ha de servir per donar veu a qui no en té»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ana Bernal-Triviño
Foto: Manuel Carmona Sánchez (TVE)
 

 

Sandra Sanz-Martos (SSM): Qui és Ana Bernal-Triviño?

 

Ana Bernal-Triviño (ABT): Quina pregunteta! Ana Isabel Bernal Triviño és dona, filla de la M. Teresa i el Manuel, germana i crec que una bona amiga, que gaudeix molt quan els seus amics són feliços. Una persona que reivindica les seves arrels. Professora del Grau de Comunicació i del Màster de Periodisme i Comunicació Digital de la UOC que creu en un periodisme honest i que participant en la formació de les noves generacions es pot començar a canviar les coses. I, sobretot, feminista.

 

SSM: Des de quan saps que ets feminista? Com vas saber que ho eres?

 

ABT: Crec que ho he estat des de sempre. Perquè sempre he tingut com a guia la meva mare. Que sempre ha treballat a casa, sacrificant-se per la família gairebé sense reconeixement. Tot i haver passat per problemes greus de salut, sempre ha estat aquí, cuidant-nos a tots. Sense dret a baixa ni jubilació.

 

Aquesta situació m’ha fet ser conscient del que significava ser dona. Al mateix temps que la mare m’insistia en la importància de tenir uns estudis, la meva tia Mari, la soltera, i la meva àvia i les dones de la meva família, en general, també m’han influït molt.

 

En el pla conceptual hi vaig començar a aprofundir més deu fer uns 6 anys. I, bé, com més en saps, més t’adones de la dificultat que suposa ser feminista. Perquè fa mal i porta a revisar-te molt.

 

SSM: Quan i per què decideixes escriure sobre feminisme?

 

ABT: En el moment que començo a treballar per a diferents mitjans com a periodista independent, entre ells el diari publico.es, agafo més autonomia perquè em dona una llibertat gegant. I, llavors, començo a escriure sobre drets humans i societat i aquí hi entren, per descomptat, el drets de la dona. Més endavant, quan es comença a reforçar tot el camp del feminisme més proper al 8M, es desperta més l’interès pels mitjans de comunicació per atendre propostes de temes relacionats amb els drets de la dona. I és com a poc a poc començo a escriure sobre feminisme.

 

I el perquè és molt senzill. Perquè considero que el periodisme ha de servir per donar veu a la gent que no en té i ho està passant malament, en una situació vulnerable de pobresa o de vulneració dels seus drets.

 

SSM: Recentment has publicat el llibre No manipuléis el feminismo. Per què creus que hi ha tant interès a desprestigiar el feminisme?

 

ABT: En realitat, és el mateix interès que hi ha avui en dia a desprestigiar bastants drets humans, en general. Perquè hi ha molt poca memòria històrica sobre el que ha costat aconseguir els drets humans, del context en què neixen i la importància que tenen. I, com que no tenim cultura sobre els drets humans, doncs, llavors, hi ha una part de la societat a qui li és exactament igual que els hi robin o que els hi vulnerin. Es tracta d’una classe benestant que no ha patit cap tipus d’opressió i que percep la reivindicació d’aquests drets per a la resta de la societat com una pèrdua de poder.

 

I, en el cas dels avenços aconseguits respecte als drets de la dona des del punt de vista del masclisme, sempre constituiran una amenaça. Des de la mateixa independència econòmica i sexual, a la feina i en les relacions amoroses. El feminisme fa por a aquests masclistes perquè les feministes parlen. Només cal veure el sidral que es va muntar amb el fenomen del #metoo. Que va ser un revulsiu que va demostrar que, quan les dones se sumen, comparteixen experiències, comproven que el seu no és un cas aïllat, són capaces d’eliminar el sentiment de culpa. I que no estan boges, que el que han patit és real i que no estan soles.

 

SSM: De què tenen por els no feministes, és a dir, els masclistes?

 

ABT: El masclista sempre té por de no poder dominar i controlar. Els irriten les dones que coneixen els seus drets i els reivindiquen. A ser masclista se n’aprèn. Ningú neix masclista. I els fa por que el que han après deixi de ser així.

 

SSM: Per què costa tant entendre que el feminisme és igualtat?

 

ABT: Si la Reial Acadèmia de la Llengua ha entès que el feminisme és igualtat, realment, qui no ho vulgui entendre és per una qüestió d’ignorància o de falta de voluntat per entendre-ho.

 

És com qui compara masclisme amb feminisme, ja que no són conceptes antagònics. El masclisme és misogínia. I el feminisme és la igualtat de la dona respecte a l’home com a persona. Aquesta és la base del feminisme. És el fet que a les dones se’ns integri en el concepte de persona i en el concepte de ciutadanes. Des de la Il·lustració i la mateixa Revolució Francesa va ser així.

 

El que moltes vegades no es vol veure és que la igualtat també beneficia l’home en el moment en què s’allibera d’aquesta cultura i aquests aprenentatges imposats i es perden aquests estereotips.

 

SSM: Parlem una mica més del teu llibre. Que, per cert, com enganxa! Tinc el meu exemplar subratllat i amb notes pertot arreu! Em va encantar la frase «El masclisme mata, el feminisme salva vides». Com encaixa aquesta idea amb l’insult feminazi?

 

ABT: El masclista no té arguments. Falseja la realitat. Menteix. S’inventa dades. I, acorralat, quan veu que perd el control de la situació es fa passar per víctima. I així es crea el concepte de feminazi, que neix als Estats Units per un locutor de ràdio que està en contra del dret a l’avortament. L’Església catòlica aquí, a Espanya, també ha associat l’avortament amb els camps d’extermini nazi. I, no obstant això, caldria conèixer el que va passar en aquests camps, on van ocórrer autèntiques aberracions i crims de gènere específics: violacions, avortaments forçosos, esterilitzacions a dones i nenes.

 

Sorprèn moltíssim que alguns se sentin còmodes amb el terme nazisme, i, per contra, parlis de feminisme, que no ha causat cap baixa ─la baixa contínua són les dones que són assassinades─, i que se senti tant rebuig cap a aquesta paraula.

 

SSM: I, parlant de l’ús de termes i del llenguatge, per què hi ha tant problema amb el llenguatge inclusiu?

 

ABT: A mi també m’agradaria saber per què hi ha tant problema amb el llenguatge inclusiu. Per què hi ha homes que, quan són en un auditori on majoritàriament hi ha dones, si dius un «totes» et diuen «T’estàs oblidant de tots». Per què hi ha tant comportament ridícul. Per què se senten exclosos i fins i tot ofesos quan utilitzem el femení plural.

 

Els mateixos que van criticar i insultar les diputades Irene Montero i Ariadna Lastra (que van utilitzar i van defensar el terme portavoza), perquè aquesta paraula no és al diccionari, són els mateixos que utilitzen el terme feminazi, que tampoc hi és.

 

El desdoblament del llenguatge, utilitzar el femení i el masculí, no atempta contra el principi d’economia del llenguatge perquè s’estan anomenant dos grups de persones diferents ─ho esmento al llibre. També resulta curiós comprovar que nombroses investigacions assenyalen que a les societats on hi ha un ús més normalitzat del llenguatge inclusiu hi ha més nivells d’igualtat. Per tant, no és un tema menor. El llenguatge inclusiu és representatiu de l’imaginari del col·lectiu de les dones que no hem estat mai anomenades.

 

SSM: Creus que la solució és l’educació?

 

ABT: No és que cregui que la solució és l’educació. És que l’única solució és l’educació. N’estic ben convençuda perquè la Llei de violència de gènere de 2004 ja recollia que calia fer un desenvolupament específic sobre educació en què també entra la funció social que tenen els mitjans de comunicació i la publicitat. Aquest apartat que hi havia de prevenció i de sensibilització entorn de la violència de gènere a través de l’educació mai no es va arribar a desenvolupar. No va tenir mai, finalment, la dotació econòmica esperada, no va arribar a implantar-se mai en les escoles, etc.

 

Aquesta és la raó per la qual se segueixen assassinant dones i se segueixen violant dones. I seguirà passant si no es produeix aquest canvi educatiu i de mentalitat des de molt petits.

 

Endurir les penes és un pegat i no serveix per a res. Cal evitar que es cometin els delictes. Educar perquè tot això no passi. Si no és així, seguirem omplint les presons de maltractadors i violadors.

 

SSM: Quantes generacions de dones hauran de passar per acabar amb la cultura del patriarcat? Ets capaç d’imaginar un futur en el qual ja no hàgim de parlar de feminisme?

 

ABT: Lamentablement, ni tu ni jo ho veurem, i les nostres filles tampoc. Hi ha estudis que apunten que caldrà un segle perquè en l’àmbit laboral es detectin els canvis.

 

I això és en l’àmbit laboral. Quant pot trigar a arribar la igualtat en l’àmbit privat? Jo sempre dic que la veritable revolució feminista és al llit. És el que no es veu. I és on es produeixen a vegades situacions de submissió i de manca de desig.

 

Però això no vol dir que deixem de treballar, sinó que ens hem de seguir passant el testimoni les unes a les altres. Perquè tenim un deute amb les nostres predecessores, amb les nostres mestres, perquè algunes fins i tot van donar la vida pel feminisme. Cal traslladar a les noves generacions que això és una cadena de dones, en la qual hem de seguir defensant, fent-nos costat i construint un futur per a les properes.

 

Citació recomanada

SANZ, Sandra. Ana Bernal-Triviño: «El periodisme ha de servir per donar veu a qui no en té». COMeIN [en línia], febrer 2020, no. 96. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n96.2016