L’estrena recent d’una nova versió del clàssic relat Dràcula, produït per la BBC en col·laboració amb Netflix, ha aixecat una forta expectació i no poca polèmica per les llibertats que es pren no només amb l’original literari, sinó amb les estructures narratives i temporals tradicionals. Ambdues coses no són gens estranyes si tenim en compte que darrere d’aquest nou Dràcula hi ha Mark Gatiss i Steven Moffat, que ja van dur a terme una operació transgressiva similar a Sherlock.
A més, Moffat ja va portar al límit els girs espaciotemporals a la narrativa televisiva comercial mitjançant la seva forta empremta en la reinvenció de Doctor Who. M’apropo aquí a les peculiaritats de la nova versió, mantenint els spoilers al mínim (tot i que ja avanço que Dràcula segueix sent un vampir).
Com se sap, la novel·la Dràcula, de Bram Stoker (1897), destaca no només perquè estableix les bases principals de la mitologia sobre la figura del vampir en la cultura popular, sinó per la seva estructura narrativa, de caràcter epistolar. El Dràcula de Bram Stoker es construeix a partir de testimonis en primera persona que afegeixen un nivell extra d’inquietud per la proximitat que dona la impressió de veritat i la seva fragmentació (aparentment no podem saber-ho tot perquè no hi ha un narrador omniscient). Aquesta característica de la novel·la original ha tingut poc pes en les abundants adaptacions cinematogràfiques, encara que aparegui en una de les més conegudes, Dràcula de Bram Stoker (1992), és a dir, el Dràcula de Francis Ford Coppola. Això també explica, per tant, perquè el tàndem Gatiss/Moffat ha optat per la fragmentació. No es reprodueix el caràcter epistolar de l’original (això sí, les cartes tenen una presència important en el primer capítol), però la minisèrie de tres episodis construeix tres relats units però alhora autònoms i amb estructura i tons diferents. Per això també els creadors opten per tres directors, que s’ocupen que cada episodi trenqui narrativament o estèticament amb l’anterior. Abunden els salts temporals, els canvis de to, els flashbacks, les estructures circulars, les omissions, les picades d’ullet i la confirmació/frustració d’expectatives. Després de veure els tres episodis, ens queda la sensació de no saber-ho tot, i hem trobat infinitat de connexions de tot tipus amb la novel·la i amb la il·lustre tradició d’adaptacions cinematogràfiques. Hem vist el que ja coneixem, encara que de vegades no ho reconeixem.
Com em deia el meu col·lega Jordi Sánchez-Navarro, Gatiss i Moffat han tingut una cura enciclopèdica en el projecte. Però ho han fet desordenant les peces del puzle d’una manera que fins i tot l’expert més gran en l’univers de Dràcula s’arribarà a sentir desorientat. Una aposta arriscada que sovint, però no sempre, resulta reeixida. Quan l’encerta, aconsegueix fer nou el que ja hi ha sobradament implantat en el nostre imaginari. D’entrada, tot sembla més o menys al seu lloc: primer episodi (“Les regles de la bèstia”) centrat en el castell de Dràcula i una abadia, segon episodi al vaixell Demeter camí d’Anglaterra (i que es pot traduir tant per “vaixell de sang” com per “recipient de sang”) i tercer episodi a Anglaterra (“La brúixola fosca”). Això sí, a l’Anglaterra actual, 123 anys més tard dels fets narrats en els dos primers episodis. Aquest és l’episodi més arriscat, el més Sherlock i el que més rebuig ha generat perquè s’aparta més radicalment, almenys en aparença, del cànon i d’un plantejament lineal.
Com ens esperàvem, Dràcula és generós en referències, i ni em preocupo de fer-ne una llista exhaustiva: tenim el castell de Nosferatu, elements de la relació de Harker i el Comte a Transsilvània que connecten amb la versió Coppola, una estètica Hammer Films, que es reflecteix fins i tot en l’aspecte físic de Claes Bang, l’actor que dona no vida a Dràcula i que recorda poderosament Christopher Lee, o un moment del desenllaç que no puc revelar, un ús del color i de la posada en escena, juntament amb l’amenaçadora boira que envolta el Demeter, que ens remeten al reivindicable Dràcula (1979) dirigit per John Badham, un més còmic que sinistre Renfield (interpretat pel mateix Gatiss) convertit en advocat i que connecta de nou amb Coppola, o algunes de les frases immortalitzades ja per Bela Lugosi al Dràcula (1931) de Tod Browning. Però també hi ha referències a l’univers creatiu dels seus autors: el més aparent és quan Agatha Van Helsing esmenta un “detectiu conegut seu a Londres”, però també es cita en una carta una “adorable cambrera de la fonda Rose & Crown”, que és una picada d’ullet al personatge de Clara Oswald de Doctor Who (quan Moffat n’era el showrunner) i que situa tots dos relats en el mateix univers, o la referència al secret amagat a la cabina número 9 del Demeter, vist com un homenatge directe de Mark Gatiss a la sèrie Inside No. 9, creada per Reece Shearsmith i Steve Pemberton, amics de Gatiss des dels seus temps de la seva col·laboració a la sèrie còmica The League of Gentlemen.
Amb això tot just esgarrapem la superfície d’una reinvenció ambiciosa, desmesurada, desaforada, que podem qualificar de vanitosa i egocèntrica, i també valenta, gens nostàlgica però afectuosa amb tota una tradició que, com molt bé sabem, ha anat reinventant Dràcula i tot el seu univers una i altra vegada. Seguim endinsant-nos en el laberint d’un relat infinit, que quan creiem conèixer se’ns torna a escapar de les mans.
PD: No puc deixar d’esmentar per acabar un meravellós element de màrqueting que reinventa, en aquesta ocasió, el concepte de tanca publicitària i que és una autèntica genialitat més. Sobren les paraules.
Per saber-ne més:
Crítica favorable de Dràcula a The Guardian: https://www.theguardian.com/tv-and-radio/2020/jan/01/dracula-review-bbc1-steven-moffat-mark-gatiss. [Consulta: 14/01/2020].
Crítica més tèbia de Dràcula a The Spool: https://thespool.net/tv/2020/01/dracula-review/. [Consulta: 14/01/2020].
Referències de Dràcula a Screen Rant: https://screenrant.com/dracula-show-doctor-who-clara-easter-egg/. [Consulta: 14/01/2020].
Màster de cinema fantàstic i ficció contemporània Sitges/UOC: https://estudios.uoc.edu/es/masters-posgrados-especializaciones/master/comunicacion-informacion/cine-fantastico-ficcion-sitges/presentacion. [Consulta: 14/01/2020].
Banda sonora:
Dracula Teeth (The Last Shadow Puppets, 2016).
Perhaps vampires is a bit strong, but… (Arctic Monkeys, 2006).
Fly by night (Rush, 1975).
Citació recomanada
ROIG, Antoni. Dràcula al laberint: notes sobre la reinvenció televisiva d’un clàssic. COMeIN [en línia], gener 2020, no. 95. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n95.2003