Memòries d''Africa'

Durant anys, Africa ha estat un estàndard de les emissores de ràdio de pop i rock clàssic i una de les icones de la música rock orientada a adults (el que els anglosaxons denominen AOR) dels anys vuitanta. O sigui, tots els elements per passar directament a la consideració de producte prescindible i fora de qualsevol corrent cultural contemporània. Però per algun motiu, que eludeix fins i tot als experts, Africa ha seguit aquí, sortejant modes i reapareixent en diferents formes, amb un ressorgir particularment sorprenent a través de les xarxes socials, com relata Michael Hann en un article per al Financial Times. Tenim des d'un compte a Twitter, @africabytotobot, que compta amb més de 50.000 seguidors, on un bot publica regularment fragments aleatoris de la lletra de la cançó (i porta ja així vuit mil tuits), fins a la reeixida campanya d'un fan de la banda de rock alternatiu Weezer perquè versionessin la cançó (@weezerafrica i el hashtag #weezercoverafrica), passant per la infinitat de versions disponibles a Youtube, algunes d'elles amb centenars de milers de visionats, o la instal·lació del artista germano-namibi Max Siedentopf en la qual la cançó es reproduirà en bucle per tota l'eternitat en un punt del desert de Namíbia, accions solidàries en què es punxa el tema durant tota la nit en bucle (això va passar a Bristol el 2018 amb força ressò mediàtic), o la seva aparició a la banda sonora de la primera temporada de Stranger Things (i a Aquaman, Pare de Família i fins i tot en dos episodis de South Park).

 

 

 

 

I mems, molts mems: mems celebratoris, mems paròdics, mems amb la lletra de la cançó, mems inspiradors... Però com és possible? Hi ha diferents explicacions. D'una banda, es tracta d'un tema amb una presència permanent en ràdios i recopilacions, considerada altament representativa d'una dècada alhora menyspreada i admirada; després hi ha la seva estructura senzilla però immediatament reconeixible; també un grup de rock -encara en actiu- popular però alhora anònim, sense un líder carismàtic o mediàtic (la presència visible de Toto sol ser el seu guitarrista Steve Lukather), que han rebut sempre de forma positiva i divertida tot el fenomen; d'altra banda la seva lletra generalista i oberta pel que fa a possibles significats (el tema no parla realment d’Àfrica sinó que s'inspira en aquella visió romàntica de llocs llunyans i exòtics que ens formem de petits) i també es considera una cançó que transmet estats d’ànim positius. Tots aquests motius i probablement d'altres, han contribuït a que, de forma inesperada, s'hagi convertit en banda sonora de múltiples generacions, un tema obert a l'expressió d'afecte, fins i tot a través de la paròdia.

 

 

Un cas especialment interessant és el de la versió induïda que va fer Weezer després de la campanya de Twitter. La banda liderada per Rivers Cuomo va acceptar finalment el joc, encara que va oferir primer la versió d'un altre hit de Toto, Rosanna, com trolejant als seus fans. Després de publicar finalment l'àudio de la seva versió d'Africa, el fenomen els va desbordar fins al punt de decidir-se a gravar un vídeo també molt comentat, protagonitzat no per Cuomo sinó per "Weird Al" Jankovic, popular còmic americà especialitzat en paròdies de cançons i videoclips d'artistes com Michael Jackson, Madonna, Nirvana o Robin Thicke. Jankovic no es limitava a imitar Rivers Cuomo interpretant Africa, sinó que alhora tot el vídeo parodiava amb precisió un dels més coneguts clips de Weezer, el del tema Undone (The sweater song). Una paròdia dins d'una altra paròdia d'una versió. 

 

  

 

Coincidint amb el punt de màxima popularitat de la cançó, segons Google Trends, Toto va respondre al fenomen versionant al seu torn un tema de Weezer, Hash Pipe, en agraïment a l'atenció rebuda. Hash Pipe ha passat a formar part del setlist de la seva gira de 40 aniversari (que arriba a Barcelona aquest 2019). I a principis d'aquest any, Weezer publicaven el seu primer àlbum de versions, Teal, que s'obre (i justifica) amb... Africa. Un cicle sense fi.

 

Aquesta és una part de la història d'un fenomen expansiu que destaca com, fins i tot en una era d'algoritmes i bots, la creativitat popular i la comunicació interpersonal a Internet segueix sent clau un element fonamental de dinamisme en la nostra cultura quotidiana. Una dosi d'humanitat en xarxa que demostra que no hi ha res a centenars d'homes i dones, o més, no puguin fer.