Quant val una pel·lícula?

L'excusa inicial per organitzar la xerrada va ser la presentació de la guia del mateix títol coordinada per la subdirectora de la Fundació del Festival de Sitges i tutora del màster en cinema fantàstic UOC-Sitges, Mònica Garcia, que va moderar i va encoratjar un apassionant diàleg entre David Mitjans (A contracorriente Films) i David Rodríguez (general manager a comScore). La conversa va partir del repte de com intentar taxar quelcom tan únic i incert com és el valor d'una pel·lícula en termes de mercat. Tots dos experts van coincidir en la multitud de factors incontrolables que poden alterar radicalment el possible rendiment d'un film, així com dificultar el fet de poder identificar la data d'estrena més adequada. Un escàndol que erosioni la credibilitat i l'atractiu d'una estrella (com va ser el cas del rendiment de l'últim film de Woody Allen, Wonder Wheel, afectat inesperadament per les acusacions d'abús sexual cap al director) fins a condicions climatològiques inesperades, la competència d'algun esdeveniment esportiu o fins i tot estrenes televisives (com una nova sèrie completa en Netflix) poden engegar a rodar la més conscienciosa planificació. Però això no impossibilita establir estratègies per minimitzar riscos. Entre les habituals, la comparativa amb el rendiment d'altres films similars o el desenvolupament d'algorismes que ajudin a trobar la data d'estrena en sales de cinema més adequada a través d'una anàlisi de la competència. Com va explicar Rodríguez, comScore aplica aquest principi en la seva eina Forecast; i és que malgrat que el pes del rendiment en taquilla és menor que fa anys, segueix sent clau de cara, per exemple, a afavorir les vendes a televisió. Per tant, les sales de cinema segueixen marcant en bona mesura la trajectòria posterior d'un film.

 

 

 

 

David Mitjans va explicar de manera molt didàctica el paper dels anomenats Sales Agents (agents de vendes), que actuen com a intermediaris entre els productors d'un film internacional i els possibles distribuïdors a cada país, en processos de negociació molt intensos i ràpids que tenen lloc en mercats i festivals. Encara que el més habitual fa uns anys era comprar una pel·lícula acabada per a la seva distribució, últimament es tendeix en canvi a comprar a partir del guió i el dossier de projecte on es detallin punts d'interès com el director o els actors: la precompra és així la única opció per fer-se amb films segurs a la taquilla amb estrelles sòlides o directors d'èxit (Mitjans va citar a Liam Neeson com a exemple). És també habitual que els agents de vendes viatgin a festivals amb un projecte i, si obtenen suficients contractes de distribució, es doni llavors llum verda a la producció de la pel·lícula. Els riscos d'aquest sistema per al distribuïdor són evidents, ja que cal comprar alguna cosa que no s'ha vist i que no és segur acabi produint-se. Als festivals també es compren pel·lícules acabades que hagin rebut algun guardó, encara que això tampoc és garantia d'èxit, ja que es tracta de films minoritaris, coneguts com a arthouse films que resulten més difícils de vendre a televisions.

 

 

 

 

Com és ben conegut, indica Mitjans, la presència d'estrelles, particularment actors i directors és un factor important, encara que no proporcioni total certesa. És interessant tenir en compte que hi ha estrelles que han deixat de funcionar en cinema, però que en canvi segueixen sent valors atractius per a televisió, com és el cas de Nicolas Cage, Pierce Brosnan o Bruce Willis. Aquest tipus d'actors també resulten d'interès per a plataformes com Netflix, on un rostre conegut ajuda a singularitzar un film dins d'un vast catàleg. També hi ha agents especialitzats en productes orientats a televisió, ja que les cadenes agraeixen oferir alguns productes en primícia que no hagin passat per sales. David Rodríguez apunta que el cinema fantàstic disposa d'una certa massa crítica de públic fidel, el que pot ser una garantia, però també que després del boom del cinema de terror actual (It o l'univers Expedient Warren) solen haver multinacionals com Warner. Això és degut al fet que el públic de terror, apunta Mitjans, és jove i resulta car arribar fins a aquest. Igual que succeeix en altres gèneres, hi ha poques pel·lícules 'mitges' d'èxit, amb excepcions com la recent Hereditary.

 

 

 

En relació a les pel·lícules espanyoles, el procés de distribució és fins i tot més complicat, perquè en aquest cas, és habitual que les pel·lícules ja tinguin com coproductor una televisió (p.e. RTVE, TV3, Mediaset o Atresmedia) i potser fins i tot una plataforma (p.e. Movistar), amb el que el distribuïdor es queda amb poc marge. Això, juntament amb la proximitat amb els productors fa que s'hagin de buscar acords específics cas per cas i amb més detall que en els films internacionals, per exemple en el llançament, pòsters, tràilers, etc. Per tot això, curiosament, distribuir en el propi país acaba sent més complicat.

 

 

 

 

GARCIA MASSAGUE, Monica et al. ¿Cuánto vale una película? Editado por Nivell 10, Ayuntamiento de Sitges. Sitges, 2017

 

Banda sonora:

 

 

Anthology (2017), John Carpenter