Al 2009, l’editor de Cinema Scope (a més de guionista i ex programador del Festival de Locarno) Mark Peranson va dividir l’ecosistema dels festivals en dos: d’una banda, el festival de negoci i de l’altra, el festival de públic. El primer es caracteritzava per un pressupost elevat per a la seva organització, un bon nombre de presències acompanyant les estrenes (la majoria d’elles mundials i internacionals) i, sobretot la presència d’un mercat o activitat comercial intensa dins del seu marc. El segon model, pel contrari, amb menor pressupost mancava de capacitat per atraure lògicament estrenes, presències i la seva participació dins de la indústria era més aviat escassa o nul·la.
La simplificació de
Mark Peranson descrivia dos tipus de
festival que, amb funcionalitats diferents, conviuen en la galàxia (cada vegada més nombrosa) de certàmens competitius, mostres i manifestacions cinematogràfiques arreu del món. Un model intermedi és el que des de fa quatre edicions s’ha posat en pràctica al
Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. En el passat,
Sitges havia acollit intents de creació d’un mercat o oficina de vendes que no van reeixir. Tanmateix, el
festival sempre ha estat un espai natural per a l’adquisició de nous títols dins del gènere i, sobretot, la captació de nous talents, gràcies a la participació cada vegada més nombrosa d’agències de talent nord-americanes.
Si el negoci hi era, el plantejament de la nova àrea anomenada
Sitges Film Hub consistia en trobar una fórmula per significar aquesta indústria tan present al
festival. En aquest sentit, s’ha apostat per la fórmula d’agenda i espai de
networking, de manera que totes les institucions del sector audiovisual trobessin a
Sitges un lloc natural on crear els seus esdeveniments i interactuar entre elles, aprofitant també la presència de professionals internacionals.
Igualment,
Sitges ha creat una sèrie d’esdeveniments propis amb una durada d’un o dos dies i dissenyats per sumar altres indústries culturals (
Sitges Taboo’ks per a l’adaptació literària, o
Sitges Bacanal, que marida cinema i gastronomia); per a la promoció del talent actoral (
Blood Red Carpet); el mentoring entre productors (
Producers meet Producers); el concurs pitch de nous llargmetratges (
Sitges Pitchbox); la presentació de projectes en fase final de producció (
Sitges Coming Soon); les novetats dins de la Realitat Virtual i altres tecnologies (
Sitges Cocoon), etc.
Aquesta fórmula a mig camí entre el mercat tradicional i les necessitats d’un certamen bàsicament de públic (per les sales de Sitges passen més de 180.000 espectadors) ha estat un èxit absolut, triplicant l’oferta de l’agenda professional aquest any i superant els 2.000 acreditats, que han tingut l’oportunitat de participar-hi.
Per saber-ne més:
PERANSON, Mark. First you Get the Power, The You Get the Money: Two Models of Film Festivals. Article de Dekalog 3. On Film Festivals. Editor: Richard Porton. Wallflower, London, 2009. Pàgs: 23-37.
Citació recomanada
GARCIA MASSAGUÉ, Mònica. El festival de Sitges, agenda de la indústria audiovisual. COMeIN [en línia], octubre 2018, núm. 81. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n81.1872
Mònica Garcia Massagué
