La batalla de la Costa Blava

Davant la perspectiva que les pel·lícules produïdes per Netflix quedin relegades a seccions no competitives —la qual cosa no només implica una menor exposició pública, sinó que també connota un menor “nivell” de qualitat—, l'operadora de streaming convertida en productora ha decidit que cap de les seves produccions originals tingui presència en les pantalles del festival. 

 

Per a l'observador distant, tot aquest affaire constitueix en si mateix un espectacle. Estem davant una autèntica lluita de titans. Fins fa molt poc era completament impensable que una productora anunciés un boicot d'aquest calibre al festival més reconegut del món. Però també era inconcebible fins ara que un festival es plantegés incloure una clàusula de tal severitat en el seu reglament, una clàusula que és, de fet, “la norma anti Netflix” —i en aquest cas a ningú se li escapa que solament un festival tan conscient de la seva grandeur com Canes és capaç d'actuar amb tanta arrogància enfront d'un gegant de la producció com la companyia dirigida per Reed Hastings—. Cal dir que en realitat la modificació del reglament per part de Canes respon a pressions d'altres agents de la indústria, com els cineastes —tant directors com productors— i executius del món de la distribució i l'exhibició que van mostrar el seu disgust amb el rellevant paper que l'any passat van tenir en la secció oficial les pel·lícules de Netflix Okja (Bong Joon-ho, 2017) i The Meyerowitz Stories (Noah Baumbach, 2017). 

 

Mentre escric aquestes línies, el debat sembla enrocat, ja que afecta l'essència mateixa dels models de negoci d'ambdues parts —sí, el de Canes és també un model de negoci—. El director artístic del festival, Thierry Frémaux, ha afirmat en els mitjans que està pressionant Netflix perquè faci una excepció amb Roma, la nova pel·lícula d'Alfonso Cuarón. La posició de Frémaux és que, atès que estrena una ingent quantitat de pel·lícules en el seu servei a França, a la companyia no li suposa cap esforç distribuir Roma en cinemes i no oferir-la a Netflix France fins a tres anys després de la data d'estrena. El fet que el debat (o la negociació) es centri en una obra tan rellevant com l'última producció del multinominat i guanyador d'un Oscar Alfonso Cuarón, no ha d’amagar que el conflicte afecta una gran varietat de pel·lícules, inclosa la que sens dubte seria un dels esdeveniments cinèfils del festival: The Other Side of the Wind, l'obra inacabada d'Orson Welles en la dècada de 1970, el muntatge definitiu de la qual ha estat produït per Netflix. Beatrice Welles, filla del geni, ha participat al debat demanant a la companyia que reconsideri la seva decisió i permeti la projecció de l'obra a Canes.  

 

Quan va emetre el comunicat en el qual confirmava que cap producció de Netflix estaria present a Canes, el director de continguts de Netflix Ted Sarandos va deixar molt clara la seva postura, afirmant que «[Canes] ha triat celebrar la distribució en lloc de l'art del cinema» i que Netflix està «100% compromesa amb l'art del cinema». En demanar públicament que Canes «torni a la comunitat mundial del cinema», Sarandos reclama per a la companyia en la qual treballa una representativitat inqüestionable en el nou panorama de la indústria cinematogràfica. Sembla clar que el món del cinema amb prou feines ha iniciat la seva transformació digital, i la comunitat creativa i de negocis al voltant d'aquest art industrial que compta ja amb gairebé un segle i quart de vida es veu obligada a repensar els seus rols i posicions. El lloc al qual ens porta aquesta transformació està per veure, però el que sembla clar és que aquestes discussions, tingui qui tingui raó i les guanyi qui les guanyi, mostren la vitalitat del sector. Seguirem pensant en això, mentre veiem cinema en streaming, sense deixar d'acudir a les sales quan l'ocasió ho mereixi.

 

Citació recomanada

SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. La batalla de la Costa Blava. COMeIN [en línia], abril 2018, núm. 76. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n76.1828