Ajuda'm a decidir què vull veure

El projecte va néixer el 2011 arran d'un viatge d'Scorsese a Polònia per rebre el títol de doctor honoris causa de l'Escola Nacional de Cinema de Lódz. Durant la seva visita, el cineasta novaiorquès es va reunir amb Andrzej Sablinski, expert en digitalització, per conèixer l'estat de les restauracions digitals del cinema polonès. Scorsese ja fa almenys dues dècades que es dedica a la feina de preservar el patrimoni cinematogràfic, en la doble vessant de promotor de projectes de restauració i digitalització i en la de divulgador —en són exemples els seus documentals sobre cinema A Personal Journey with Martin Scorsese Through American Movies (1995) i My Voyage to Italy (1999)—. Després del seu treball de divulgació del cinema nord-americà i de l'italià, el director va veure l'oportunitat de fer el mateix amb una cinematografia que, segons explica ell mateix en la presentació del cicle, va influir tant en el seu període de formació com el neorealisme italià o la nouvelle vague francesa. El resultat de la recerca i les trobades amb els restauradors polonesos va ser un cicle original de vint-i-una pel·lícules, que va presentar per primera vegada el 2014 al Lincoln Center de Nova York i que, en versió completa o reduïda, ha viatjat pels Estats Units, Anglaterra, Canadà, Austràlia i Espanya.

 

Cicles com aquest o les cartes blanques que alguns festivals o canals de televisió donen a cineastes o personalitats del cinema per programar determinades sessions, mostren que la figura del prescriptor gaudeix de l'estima del públic en un panorama saturat com és el de l'audiovisual contemporani. En un context de multiplicacions de pantalles i canals, d'oferta pràcticament infinita, la figura dels curadors de continguts, aquells que seleccionen, categoritzen, empaqueten i divulguen l'oferta per als diferents públics, adquireix una gran rellevància. Els festivals fan aquesta labor “a mà”. Algunes plataformes la fan de forma automàtica basant-se en l'anàlisi de les dades derivades de les nostres interaccions i consums. D’altres, i aquí m'agrada citar Filmin, la fan mitjançant estratègies de comunicació més humanes i personalitzades, com ara el seu blog o les seves molt estudiades col·leccions temàtiques.

 

Crec que els que oferim formació en continguts audiovisuals hem de tenir molt en compte aquesta realitat. En el Màster de Cinema Fantàstic i Ficció Contemporània, que la UOC oferirà a partir d'octubre en col·laboració amb el Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, per exemple, formarem creadors d'idees, productors i distribuïdors, però també formarem professionals de la curació de continguts que, coneixent les claus de la producció del gènere i els diferents públics de l'audiovisual contemporani, estaran preparats per ajudar els afeccionats al cinema a decidir què poden veure amb certes garanties que el que veuran despertarà el seu interès d'una manera o una altra. 

 

Els festivals o les plataformes digitals no són l'única manera de fer curació de continguts. La crítica en revistes o en llibres ha estat la forma tradicional de fer-ho, encara que no, per descomptat, sota aquest nom. No obstant això, sí que m'agradaria parlar als lectors de COMeIN d'una col·lecció de llibres ideada i realitzada amb la idea de la curació de continguts en ment. Es tracta de la col·lecció Filmografies essencials, una sèrie de llibres de to divulgatiu, editada per Editorial UOC, que ofereix filmografies bàsiques sobre gèneres, moviments cinematogràfics i temes d'interès social, cultural o acadèmic. Cada llibre de la col·lecció consta d'una introducció al tema des de la doble vessant cinematogràfica i temàtica, i de cinquanta fitxes d'anàlisis dels títols essencials. Quan pensàvem en els llibres que volíem fer, vam decidir aplicar diferents lògiques al disseny de la col·lecció. La primera idea era la de fer guies perquè l’amant ja avesat al món del cinema pogués dialogar amb els autors dels llibres; la segona era oferir als interessats la possibilitat d'estudiar un tema, gènere o moviment cinematogràfic a fons en un any. Tenint en compte que dues setmanes de descans audiovisual poden anar bé fins i tot a l'afeccionat més entregat, invertir les cinquanta setmanes restants de l'any a veure una pel·lícula recomanada per algú que ha posat tota la cura a ajudar-te a aprofitar el teu temps de consum audiovisual no és una mala manera de fer un curs sobre cinema.