Una de les coses que canvia quan hi ha nens petits a casa és el nostre consum audiovisual. Aquest consum no només inclou la programació en televisió, el visionat de DVD o cinema, sinó també allò que veiem a Internet, i molt especialment a YouTube. Hi ha molts formats que s’han popularitzat a través d’aquest mitjà: remixos, spoofs, memes i d’altres que han sorgit o s’han reinventat, fruit de la participació dels públics o del que es coneix més popularment com a continguts generats per usuaris (UGC). Tot aquest univers ha suscitat interès en la meva recerca dels darrers anys. En aquest article, però, em voldria centrar en alguns dels vídeos destinats al públic infantil, que he anat descobrint darrerament i que, sense ànim de tenir el plantejament de recerca, em fan repensar alguns dels paràmetres i estàndards, tant narratius com estètics.
Com a tret general, la majoria d’aquestes produccions són d’una baixa qualitat tècnica i estan realitzades per no professionals, tot i que en alguns casos estarien a mig camí entre el professional i l’amateur. Això no suposa un obstacle a l’hora de rebre múltiples visionats (milions, de fet), cosa que ja succeeix en altres tipus de continguts virals. No obstant, la seva peculiaritat és que en aquest cas els principals destinataris són nens petits. Però com hi arriben?
El fet de tenir a la nostra disposició la major part de les sèries de televisió i altres continguts infantils a Internet (principalment a YouTube) fa que en moltes ocasions no ens plantegem esperar a veure què emeten per TV i anem directament a Internet per tal de cercar algun capítol d’una sèrie actual (Thomas y sus amigos o Peppa Pig, per exemple). A partir d’aquí, un cop s’acaba el capítol en qüestió, comencen a aparèixer al mateix YouTube un seguit de suggeriments amb continguts relacionats. Aquesta mena de continguts són similars en format als habituals de la xarxa (remix d’alguns capítols, videoclips), però també n’hi ha d’altres que són més específics del públic infantil. A continuació resumeixo alguns dels més comuns.
Animacions casolanes amb joguines. Algunes són recreacions de capítols de sèries (‘oficials’), és a dir, són versions de les animacions amb joguines. D’altres, en canvi, representen trames inventades a partir d’aquelles sèries (Thomas y sus amigos, en aquest cas) i s’acosten al fenomen del fandom.
Demostracions de joguines i de videojocs. Generalment es tracta de joguines que formen part del marxandatge d’algunes de les franquícies més conegudes, tot i que també hi ha d’altres que no ho són. Bàsicament es tracta de demostrar les qualitats de la joguina i les possibilitats de joc.
Col·leccionistes de joguines. Aquest seria el cas d’alguns usuaris que arriben a ser molt populars, com “Disney collector”. Amb els seus vídeos fa les funcions de prescriptor a l’hora de promocionar els productes (i segurament hi ha acords per utilitzar la marca).
Apertura d’ous i boles sorpresa. Aquest tipus de vídeos, aparentment absurds, juguen amb l’efecte sorpresa que hi ha al darrere d’obrir un ou. Hi ha vídeos en què s’arriben a encetar 100 ous!
També es troba la barreja d’alguns dels elements anteriors.
Tots els exemples exposats, sobretot aquells que estan vinculats a marques o franquícies infantils, es poden analitzar com a productes transmedia, que contribueixen en bona mesura a expandir les narratives associades als jocs i a les joguines en qüestió. Dit d’una altra manera, aquestes produccions formarien part del que s’anomena la ‘matriu intertextual’ de béns de consum (Marshall, 2002) i que tenen en la seva presentació audiovisual la forma d’experiència més popular. Com a objectes d’estudi poden tenir interès en la consideració conjunta d’aquest univers narratiu com a part dels estudis d’alfabetització amb mitjans (media literacy).
Cançons infantils. Un capítol a part mereixen les cançons infantils en diversos idiomes que es recreen amb animacions planes o en 3D. La idea és bàsica: il·lustrar amb imatges aquelles cançons que són de domini popular per tal d’entretenir i ensenyar els nens. És interessant aquí observar les representacions diferents que es fan d’una mateixa cançó (el cas de The wheels on the bus té multiples versions), tant des d’una perspectiva formal com cultural.
Pel que fa a la qualitat de les animacions, generalment és força fluixa i sovint ni tan sols hi ha sincronització labial entre els personatges que interpreten les cançons. Des d’un punt de vista estètic, es desenvolupen molt pocs elements gràfics que es repeteixen en diferents situacions, tot reaprofitant-los. Es podria dir que el nivell d’inversió és mínima.
Vídeos educatius. Es tracta de productes educatius per aprendre nocions bàsiques com els colors, els animals o els números. Alguns semblen haver estat produïts per mestres o educadors que els fan servir com a material en classe.
En canvi, altres vídeos i animacions educatives són creats per estudis o empreses que els comercialitzen, el que fa pensar en una mena de subsector semiprofessional en l’entreteniment i l’educació infantil.
A banda de motius pressupostaris, caldria preguntar-se per què totes aquestes produccions tenen en comú la baixa qualitat gràfica (i sovint narrativa), ja que l’estètica low-cost no va necessàriament associada a una qualitat inferior, si aquells que realitzen les peces tenen les competències necessàries. Sembla ser que interpretem que el públic infantil és potser menys exigent o, dit d’una altra manera, podria semblar que els infants tenen una tolerància major a estàndards de qualitat més baixos. Des d’un punt de vista de la recerca, aquest és un tema interessant d’analitzar des de la perspectiva educativa -si això és així- i també si té algun tipus d’efecte en la configuració del nostre gust o qualitats d’apreciació del consum audiovisual. Més enllà del mite dels nadius digitals, aquí hi ha tot un món per explorar!
Per saber-ne més:
Marshall, David. P. (2002). The new intertextual commodity. En: Dan Harries (Ed.), The book of new media. Londres: British Film Institute Publishing.
Citació recomanada
SAN CORNELIO, Gemma. Col·leccionistes i desempaquetadors de sorpreses: continguts infantils a Internet. COMeIN [en línia], maig 2014, núm. 33. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n33.1437
