'Digital detox'

“Atenció, esteu entrant en una àrea lliure de tecnologia electrònica. Si us plau, no feu servir el telèfon mòbil. No està permès l'ús de dispositius sense fils”. El rètol, pintat a mà, està penjat a l'entrada d'un bar a la Union Square de San Francisco. És una tarda de desembre de 2012 i els centenars de joves que acudeixen a la trobada tenen molt clar l'esperit de la festa: “Desconnecta el mòbil per tornar a connectar”.

Màquines d'escriure, retrats dibuixats a mà, jocs de taula, música en viu i sessions de massatge marquen el to d'aquest happy hour analògic en el qual es convida els assistents a deixar a l'entrada els seus telèfons mòbils. L'impulsor de la idea és Levi Felix, cofundador de thedigitaldetox.org. “Esdeveniments com aquest ofereixen a la gent l'oportunitat de formatar els seus discos durs personals i crear una relació més equilibrada amb la tecnologia”, afirma aquest jove californià que sol presentar-se a si mateix com un addicte a la tecnologia en fase de recuperació. La seva història personal és un autèntic clixé de l'era digital: als 28 anys era vicepresident d'una empresa d'Internet, treballava 80 hores a la setmana i acostumava dormir amb el mòbil sota el coixí. Però aquesta visió ultracafeïnada de l'èxit professional va començar a costar-li cara. L'any 2009 li van diagnosticar una hemorràgia digestiva conseqüència, segons els seus metges, de l'excés d'estrès, de feina i de menjar ràpid. La solució plantejada per Levi sona a road movie americana: va renunciar al seu lloc a l'empresa i va dedicar dos anys a viatjar pel món explorant entorns naturals i granges comunitàries on l'accés a les tecnologies digitals era pràcticament inexistent.

Levi explica que va ser aquesta experiència vital la que el va impulsar a crear Digital Detox,una organització que, segons els seus fundadors, té per filosofia ajudar les persones a reduir la dependència tecnològica. La idea es va transformar en una iniciativa d'èxit. Avui Digital Detox es dedica a organitzar tota classe d'esdeveniments analògics, des de tallers per a empreses fins a retirs d'estiu on cada any una munió d'executius poden tastar menjar vegà, practicar ioga, nedar en un rierol, fer passejades pel bosc i escriure un diari sobre l'experiència de viure lluny dels seus dispositius sense fils.

La història de Levi és una més d'entre una allau d'iniciatives que, des dels més diversos àmbits, configuren la nova moda de la societat xarxa, l'anomenada desintoxicació digital. No es tracta pròpiament d'una novetat –l'Oxford Dictionary reconeix el terme des del 2013– tot i que configura una tendència que sembla guanyar cada vegada més seguidors. I no solament entre les persones preocupades per fer un ús més equilibrat i sostenible dels seus dispositius digitals, sinó entre organitzacions que tenen l'habilitat de transformar aquestes inquietuds socials en oportunitats de negoci i estratègies comunicatives. Així ho demostra, per exemple, l'oferta creixent de paquets turístics contra l'estrès tecnològic, la gran varietat de campanyes corporatives que aprofiten el reclam de la desconnexió digital o la multiplicitat d'aplicacions que prometen moments de llibertat tecnològica a canvi de programar el temps de connexió dels nostres dispositius mòbils.

Reinventant l'eslògan “Pren-te un descans”, KitKat crea espais urbans per a la desconnexió tecnològica. En els punt No Wifi els senyals que permeten connectar-se a dispositius sense fils són bloquejats en un radi de 5 metres.

Aquest anunci en línia de Coca-Cola proposa combatre l'addicció al mòbil i invita a connectar amb el món real. Es tracta de la Social Media Guard, una campana com la dels gossos que obliga a aixecar la mirada i presenciar “el que passa quan ens quedem sense bateria”.

Per descomptat, el significat de totes aquestes iniciatives té lectures molt diverses. Es tracta d'un indicatiu de la saturació que suposa la ubiqüitat de les tecnologies digitals? Comencem per fi a qüestionar els límits d'una relació saludable amb els nostres dispositiu mòbils? O pel contrari –com assenyalen alguns– no és més que una més de les moltes modes que es contagien en missatges de text i xarxes socials? I les empreses? Quin paper juguen en tot això? Són un suport a les sensibilitats socials que advoquen per un ús més moderat de les TIC? O simplement es tracta d'una nova oportunitat de negoci? Possiblement totes aquestes suposicions tenen una part de veritat, la qual cosa indica, si més no, que encara ens queda molt per aprendre sobre com construir una relació més saludable i més sostenible amb les tecnologies digitals.

Crec que l'educació hauria de contribuir de manera més significativa a millorar aquesta relació. Segurament és una mica naïf pensar que la solució als nostres abusos tecnològics consisteix a apagar els nostres dispositius mòbils. És només a partir d'una mirada crítica i ben informada, una mirada que tingui en compte els múltiples espais on es generen els nostres desitjos i les nostres mancances, que podrem entendre la complexitat de les pràctiques socials que es reinventen amb les noves tecnologies. D'això depèn la nostra llibertat a l'hora de decidir com ens posicionem davant la relació cada cop més porosa entre els beneficis i els excessos de la societat xarxa.