La ciència és, per la seva pròpia naturalesa, un vast camp d’indagació. És lliure i avança a la velocitat del pensament humà. Tanmateix, com a fenomen sociocultural i universal, no pot existir sense el suport, sigui directe o indirecte, de l’Estat. Es requereixen fons i recursos per als descobriments que ens ajuden a comprendre millor el món que ens envolta.
No obstant això, la ciència de fa un segle no era la mateixa que l’actual, igual que el panorama mundial. En les últimes dècades, l’auge dels règims autoritaris i la decadència dels sistemes democràtics han revelat un desequilibri de forces i influències.
Amb el desenvolupament dels drets de tercera generació en les dècades de 1970 i 1980, es va establir un nou nivell de consciència pública sobre la importància del principi de la supremacia dels drets i llibertats, que, alhora, impulsa el millor desenvolupament sociocultural. Malgrat això, la qüestió crucial és com mesurar aquest «millor desenvolupament sociocultural». Per a l’Alemanya nazi, per exemple, això es manifestava en la purificació racial. Per a la Unió Soviètica, era guanyar la carrera espacial a qualsevol cost, mentre prohibia la sociologia i la demografia. Per als Estats Units, es tractava de consolidar-se com la superpotència mundial.
O tempora, o mores! En l’actualitat, països com l’Iran i Aràbia Saudita donen suport a la recerca en camps militars i tecnològics, però prohibeixen el treball en àrees que consideren ideològicament perjudicials per als fonaments religiosos o polítics dels seus règims. Tota Europa s’enfronta a una ona massiva d’extrema dreta, populisme i una batalla interminable contra les fake news. Mentrestant, en l’altre costat del planeta, a la Xina, juntament amb altres països com Egipte, Corea del Sud i Vietnam, s’ha convertit en la quinta essència d’un autoritarisme molt particular: l’autoritarisme mediambiental. Aquest sistema ha emergit, segons nombrosos autors, com una resposta al canvi climàtic. De fet, la veritable catàstrofe radica en el fet que règims autoritaris, en nom del canvi climàtic, no només imposen lleis que poden violar els drets humans, sinó utilitzar la ciència per justificar les seves accions i consolidar el seu poder, tot manipulant el coneixement científic per legitimar mesures repressives i restrictives.
Autoritarisme mediambiental i relat
De fet, un dels mecanismes més penetrants és la comunicació. La manera com la narrativa científica i mediambiental configurada des dels gabinets i els ministeris s’emmotlla per legitimar la ideologia de l’Estat. El maneig del flux de la informació, la institució de la censura i la producció tecnocràtica del coneixement estretament lligada amb els interessos del règim autoritari generen no únicament una nova forma de poder, sinó que modifiquen els postulats científics. La narrativa es converteix en una eina de control i la comunicació en l’estratègia de propaganda essencial. En aquest context, la creació d’un consens artificial des de la verticalitat sobre la manera de combatre el canvi climàtic perpetua dos grans aspectes: la manera com s’articula el discurs sota un autoritarisme mediambiental i l’accés a la informació. Així, aïllant els factors reals i les conseqüències més immediates del mediàtic, els règims autoritaris es presenten com una alternativa viable a la democràcia, i destaquen la incapacitat d’aquesta última per abordar eficaçment el canvi climàtic, evidenciat per problemes persistents com l’augment continu dels gasos d’efecte d’hivernacle, la contaminació, l’increment de les temperatures globals, la pèrdua de biodiversitat i l’escassetat d’aigua, entre d’altres.
L’autoritarisme es vol aprofitar d’aquesta situació per guanyar legitimitat. La seva legitimitat pot ser simple, però devastadora: si la base es fonamenta en la presa de decisions més ràpides, que no requereixen suport de la societat ni impliquen processos deliberatius com en una democràcia, llavors, la coacció es converteix en l’aspecte principal i la base per a la justificació del bé comú «en nom del canvi climàtic». Tanmateix, sorgeix una pregunta clau: pot haver-hi un veritable bé comú basat en la coacció que viola els principis fonamentals dels drets humans?
Per saber-ne més:
CHESLER, Angela; JAVELINE, Debra; PEH, Kimberly; SCOGIN, Shana (2023). «Is Democracy the Answer to Intractable Climate Change?». Global Environmental Politics, vol. 23, no. 4, pàg. 201-216. DOI: https://doi.org/10.1162/glep_a_00710
FRITSCH, Matthias (2023). «Climate Change and Democracy». A: G. Pellegrino i M. Di Paola (eds.). Handbook of the Philosophy of Climate Change, pàg. 1001-1026. Springer International Publishing. DOI: https://doi.org/10.1007/978-3-031-07002-0_142
GILLEY, Bruce (2012). «Authoritarian environmentalism and China’s response to climate change». Environmental Politics, vol. 21, no. 2, pàg. 287-307. DOI: https://doi.org/10.1080/09644016.2012.651904
KOCH, Natalie (2024). «Authoritarian regimes and the environment». A: Research Handbook on Authoritarianism, pàg. 213-229). Edward Elgar Publishing.
Citació recomanada
KULAEVA, Zarina. «Les ombres de l’autoritarisme mediambiental en nom del canvi climàtic». COMeIN [en línia], desembre 2024, no. 149. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n149.2483
