Per què ens pot interessar dissenyar projectes personals, propis, autoiniciats, autoencàrrecs o com els vulguem anomenar? O, dit d’una altra manera, què ens pot portar a posar-nos el barret de dissenyador o dissenyadora, client i la resta de papers de l’auca que hi ha en el procés de disseny? Força estudiants que acaben els estudis de disseny es pregunten «I ara què faig, si tinc poca experiència i pocs projectes al portafolis?». Doncs, bé, un dels camins que podem prendre és el de l’autoencàrrec.
Els projectes personals o autoencàrrecs són aquells en els quals no hi ha client, sinó que sorgeixen per iniciativa pròpia de l’estudi de disseny, agència o persona creativa, que acostuma a encarregar-se de tot el procés, des de l’inici fins al final.
Ens podem trobar en diferents situacions –n’enumerarem algunes– en què ens pugui interessar crear projectes autoiniciats, deixant de banda els possibles moments de crisi o baixada de feina de clients, en què aquest tipus de treballs augmenten per raons òbvies.
Si encara no hem tingut experiència professional en l’àmbit, quan vulguem incorporar-nos en un estudi o agència, o col·laborar com a freelance, aquest tipus de projectes ens poden ajudar a ampliar el nostre portafolis. Funcia (2013) hi veu l’oportunitat per transmetre el potencial, la predisposició a la feina, el nivell de professionalitat i les capacitats plàstiques i conceptuals d’estudiants de disseny. En una línia similar, però amb un portafolis ja consistent, aquest tipus de projectes ens poden ajudar a visibilitzar el camí cap al qual volem redirigir la nostra carrera professional. Per exemple, pot ser el cas que ens interessi potenciar la nostra feina en el camp del disseny editorial, de la il·lustració o del motion graphics, per esmentar-ne alguns, però que actualment no siguin la branca més visible en la nostra trajectòria. Podem, doncs, crear els nostres propis projectes per decantar i visibilitzar el camí per on volem tirar.
Una via per guanyar premis o pel gaudi i la «gimnàstica creativa»
Pot ser la via per guanyar premis de l’àmbit –allò que en publicitat s’anomenen truchos–, que, a part de visibilitat dins la professió, també acostuma a ser una via d’alimentació del nostre ego professional. Òscar Guayabero (2022) apunta, en aquesta línia, que, en l'actualitat, molts dels treballs premiats tenen com a client el mateix estudi que ha fet la feina.
També podem optar pels projectes personals només pel gust de gaudir, de desenvolupar la curiositat, d’experimentar i explorar noves maneres de treballar. Álvaro Neil, conegut com a Biciclown (Graffica, 2018), autor i documentalista, apunta que alguns d’aquests projectes no són rendibles econòmicament, però sí que ho són emocionalment. Així, doncs, el nostre objectiu, en aquest camp, no passa exclusivament pel report econòmic.
Per acabar, però no menys important, ens pot servir com a «gimnàstica creativa», com ho anomena Raquel Pelta (2009), en què els treballs lliures no responen a cap encàrrec concret ni a la petició d'un client, però ens serveixen per experimentar.
Aspectes que cal tenir en compte
Ara bé, què hem de tenir en compte quan ens embarquem en un projecte propi de disseny? Més enllà de la llibertat creativa aparent que ens pot enlluernar, hi ha aspectes que fan d’aquest tipus de projectes un camí complex (que no necessàriament complicat).
D’entrada, hi ha un aspecte econòmic que cal tenir en compte. Si no tenim client, en principi no hi ha un ingrés directe que cobreixi les hores de dedicació i despeses que hi puguin estar relacionades. Tot i que podem entendre-ho com una inversió, cal tenir clar aquest aspecte abans de començar. Raquel Pelta (2004) ho descriu molt bé quan diu que no es tracta d’un procés que es pugui abordar de la nit al dia. Primer, continua Pelta, s’ha de tenir una idea intel·ligent i viable, ja que no es tracta d’omplir el món d'artefactes inútils, ni llançar-se a la ruïna econòmica.
En aquest sentit, si tenim en compte una possible autoedició i les hores invertides, podem optar, per exemple, pel micromecenatge, i també per la possible col·laboració institucional o amb empreses. Si tens una idea, apunta Bruce Mao (Graffica, 2018), i la vols fer, hi ha maneres d'aconseguir-ho; només ha de ser prou bona, útil i necessària.
Si entenem que, en el tipus de projecte de què parlem, som el nostre propi client, ens hem de poder fer un bon brífing, que ens guiï en l’estratègia conceptual i formal, que defineixi uns objectius clars i ens mantingui el focus. Aquesta no és una tasca senzilla. De fet, Mario Eskenazi, dissenyador d’extensa i destacada trajectòria, en una entrevista al BLANC Festival (2020), confessava que els projectes personals no se li acudeixen. Ell experimenta directament amb les feines que fa, ja que necessita l'encàrrec del client.
Per altra banda, pot costar mantenir l’energia i la constància per tirar endavant aquest tipus de projectes. La il·lustradora Elena Hormiga (Graffica, 2018) ho explica dient que «quan algú estira de tu, és més difícil que abandonis, però quan estàs tot sol, de vegades, pots perdre el nord».
Els timings poden ser eterns o infinits si no ens marquem una data límit. El dia a dia se’ns menja i pot costar trobar l’espai temporal per dedicar-se a desenvolupar projectes personals. Marcar-se una data límit és indispensable, com també uns horaris per treballar-hi de manera continuada. Molts estudis o professionals del disseny destinen un dia de la setmana a aquest tipus de tasques. Núria Vila (Graffica, 2018), dissenyadora i directora d’art en l’àmbit del disseny sostenible, per exemple, va començar a experimentar els divendres amb el que volia i la motivava.
Per acabar, cal que aprenguem a gestionar la confiança en nosaltres mateixos, i també l’autoexigència. Álvaro Neil (Graffica, 2018) ho resumeix dient que cap client no li ha donat més feina ni és més exigent que ell mateix.
Així, doncs, podem combinar projectes de client amb projectes propis, o bé optar directament per la segona opció per ampliar portafolis. Ens pot aportar llibertat, motivació extra, experimentació, alegries i sessions de «gimnàstica creativa», però també l’oportunitat de treballar el nostre esforç, la constància, l’autoexigència o la confiança en nosaltres mateixos. En definitiva, és una pràctica interessant i escalable tant com ens interessi, des d’unes targetes de visita per a l’organització d’un esdeveniment a gran escala fins a l’edició d’un llibre, la creació d’una app o el disseny d’un espai, entre altres infinites opcions.
Per saber-ne més:
BLANC Festival (2020). «Tête à Tête no. 2: Mario Eskenazi». A: Instagram [en línia]. Disponible a: https://www.instagram.com/tv/CAAbejEjAp1/?hl=en.
FUNCIA, Pablo (2013). «Home-made, low-cost, high quality. Del proyecto personal a la autopromoción de bajo coste en el diseño gráfico hoy». A: EME Experimental Illustration, Art & Design [en línia], no. 1, p. 40-51. Disponible a: https://polipapers.upv.es/index.php/eme/article/view/1776.
Graffica (2018). «No clients». A: Graffica. Valencia: PalauGea.
GUAYABERO, Óscar (2022). «¿Para qué sirven los premios?». A: Graffica [en línia]. Disponible a: https://graffica.info/para-que-sirven-los-premios-por-oscar-guayabero/?fbclid=IwAR1YyJH3gJiFS3l2pJcq4UXBkNxXAl-KZeO2jAIFZflUJ00WhnPRJGlBbZE.
PELTA, Raquel (2004). Diseñar hoy: Temas contemporáneos de diseño gráfico, p. 59. Barcelona: Paidós (Colección Pensar en Diseño).
PELTA, Raquel (2009). «Paco Bascuñán. Por siempre». A: Bascuñán, Paco (2009). La deriva tipogràfica, p. 27. Valencia: Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de Valencia i Campgràfic.
Citació recomanada
MASSAGUER, Lluc. Dissenyar i ser client/a alhora: autoencàrrecs i projectes personals. COMeIN [en línia], febrer 2022, no. 118. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n118.2209
