El 27 d’agost d’aquest 2020 es va celebrar el 250è aniversari del naixement del filòsof alemany G. W. F. Hegel. És una ocasió propícia per revisar aquells postulats de la filosofia hegeliana que apel·len al paper mediador del llenguatge i de la comunicació en el progrés humà, i que estan recobrant certa actualitat des de posicions pragmàtiques i evolucionistes. Aquest article mira d’elucidar les claus de la seva importància en el debat filosòfic i científic actual.
El pensament de Hegel ens remet a una manera teòrica de contemplar la realitat des d’una òptica racionalista, humanista i il·lustrada. Es diu que la filosofia de Hegel en certa manera va sintetitzar tots els corrents que l’idealisme alemany havia incorporat de la tradició cristiana passats pel filtre de la Il·lustració. D’una síntesi podria haver-se’n esperat una reconciliació, una convenció, un acord; tanmateix, a la vista de la història de la filosofia posthegeliana cal dir que els seus efectes van ser més aviat pertorbadors. Paradoxalment, la filosofia de Hegel va actuar de forma immediata en més o menys mesura com a reactiu que va influir o conduir a corrents filosòfics tan antagònics com el pragmatisme, el marxisme, el vitalisme, o l’empirisme o positivisme lògic, entre d’altres, que van marcar la història i van remoure els fonaments de la nostra civilització.
La clau per entendre el caràcter controvertit del pensament de Hegel –on s’inscriuen els conceptes de llenguatge i comunicació– pot obtenir-se a partir de l’explicació d’un dels famosos principis de la seva filosofia: tot el que és real és racional i tot el que és racional és real.
Hom ha de traslladar-se a l’època per entendre l’extraordinari debat suscitat per aquesta sentència, que fou extensament mal interpretada, i aclarir-ne el significat per a cadascuna de les tres parts que componen el corpus filosòfic hegelià: la lògica, la natura i l’esperit, que per a nosaltres correspondrien a l’àmbit social o humà.
En el pla òntic o de l’ésser que ocupa la lògica –en què el que és racional té existència autònoma– el llenguatge s’encarrega de descriure els conceptes i les categories lògiques pures partint de l’ésser. El moviment de la idea pura, en la seva forma abstracta, transcorre en l’element ontològic basant-se en la contradicció com a arrel del moviment, impuls i activitat dels conceptes de la lògica que remeten a l’ens.
En el pla de la natura, afirmar que el que és racional (el-que-té-una-raó-de-ser) esdevé necessàriament real implica que la realitat es manifesta en els seus resultats, que –malgrat la seva provisòria impredictibilitat– reprodueix els conceptes de la lògica.
En el pla del saber humà, llenguatge i comunicació participen en el progrés de l’experiència de la consciència en el seu camí cap a l’autoconsciència. El-que-és és perfectament cognoscible i el que és racional ha d’existir, esdevenir real, en el món, segons la correcció del mateix Hegel davant la interpel·lació ètica de Heinrich Heine (1797-1856).
Hegel representa un reset metafísic, inaudit per al seu temps, en el si del riquíssim debat filosòfic on es va educar, a partir del qual el llenguatge -davant el repte d’explicar el progrés de la contradicció inherent al concepte, a la natura i a la consciència- havia d’elevar-se a un grau de complexitat que requeriria ulteriors desenvolupaments filosòfics.
L’exposició «Hegel und seine Freunde. Eine WG-Ausstellung», que va tenir lloc al Deutsches Literaturarchiv de Marbach, la ciutat natal de Friedrich Schiller, entre el 6 d’octubre de 2019 i el 16 de febrer de 2020, va celebrar justament aquest cim conceptual -la unitat de l’infinit i el finit o tancar l’infinit en el finit i obrir el finit a l’infinit- al qual van arribar Hegel (1770-1831), Hölderlin (1770-1843) i Schelling (1775-1854) al Seminari de Teologia Protestant de Tubinga. El principi metafísic de la infinitud veritable, així expressat, que significava incloure la contradicció en la identitat, i que descriu l’absolut a què ha d’aspirar la consciència humana, va suposar modificar els nodes de l’estructura de la metafísica occidental i en certa manera va ressituar o va girar full a interminables i estèrils debats especulatius, simplificant gratament les coses, però, al seu torn, directament o indirecta, va imposar la necessitat d’una realització experimental de la ciència centrada en l’explicació dels processos de la vida i socials en general.
Hegel s’entén per la magnitud del seu projecte filosòfic però sobretot pels seus efectes secundaris, la lletra petita que cal llegir en la seva radical aproximació a la metafísica. Marcar com a horitzó de la humanitat el saber absolut, entès com una ciència capaç d’actuar com a filosofia, implica situar en un pla instrumental tota l’experiència que condueixi a aquest objectiu i relegar a un pla contingent el que accidentalment acompanya els grans moviments de la història.
Els conceptes de llenguatge i de comunicació hegelians cal entendre’ls en aquest macroprojecte idealista. Per a Hegel, el llenguatge i la comunicació acompanyen el progrés de l’experiència de la consciència, per la qual cosa la seva funció està referida al moment fenomenològic que ocupa en tot moment.
Per exemple, la consciència sensible, figura iniciàtica que apareix al principi de la Fenomenologia de l’esperit (1807) com un àngel caigut, parteix d’una pèrdua original, un distanciament entre dir-el-que-és i l’ésser sensible a què fa referència. El llenguatge permet la indicació d’alguna cosa diferent del jo, però finalment aquesta acció resulta tan sols una pretensió a través de la qual la consciència es descobreix a si mateixa com a autoconsciència.
El llenguatge participa en el trobament del jo amb el món i en el seu descobriment fins a la realització de la raó que se sap a si mateixa. En aquest llarg i pesarós camí, la comunicació, el parlar o el dir quelcom sobre la lògica, el món o sobre nosaltres es produeix segons el context situacional del subjecte i de l’objecte. Per a Hegel, el llenguatge és el sistema simbòlic de mediació comunicativa en el procés de producció de sentit que pretén la indicació de la consciència.
L’interès que els conceptes hegelians de llenguatge i de comunicació estan despertant actualment en el pragmatisme i en l’evolucionisme –com a expressió d’un retorn conciliador després d’un rebuig inicial- s’entén a partir d’aquest contextualisme que participa en el coneixement. La idea de la dialèctica com a mecànica i motor de canvi i progrés en la realitat –entesa com a procés- va tenir una enorme influència en la filosofia posterior i va representar un estímul en la recerca per trobar una formulació pròpia per a les ciències naturals.
De fet, com ja han apuntat alguns, la teoria sobre l’origen de les espècies de Darwin (1859) podria presentar-se fàcilment com una projecció del progrés de l’experiència de l’autoconsciència hegeliana sobre l’àmbit de l’evolució de les formes vives. Schelling, Alexander von Humboldt (1769-1859) i Hegel, criatures del seu temps, van conèixer i compartir, amb més o menys grau d’acceptació, les idees sobre l’epigènesi de Maupertuis (1698-1759) i Blumenbach (1750-1840) que Kant (1724-1804) ja havia considerat com a fonaments teòrics de la biologia i la història natural, i aquestes ja preveien apunts d’aitals conceptes evolutius.
Després de la mort de Hegel, en l’àmbit de l’evolucionisme natural no va trigar a proposar-se el principi d’eficiència evolutiva, segons el qual els canvis que no aporten un benefici a l’espècie són eliminats per selecció natural. De manera que la natura produeix formes com a assajos d’utilitat que el temps s’encarrega d’apartar si són fallides, o de mantenir si són reeixides o neutres.
Aquest principi, que traspua hegelianisme, pot aplicar-se a tota conceptualització sobre el que esdevé en qualsevol període de la història natural, i quan s’ha exportat a l’àmbit social s’ha anomenat pragmatisme, teoria filosòfica segons la qual l’únic mitjà de jutjar la veritat d’una doctrina moral, social, religiosa o científica consisteix a considerar els seus efectes pràctics. Una manera de ser o pensar pragmàtica, com a extensió del principi d’eficiència evolutiva -a diferència del mode determinista apriorístic-, estableix que l’èxit de qualsevol forma natural, constructe mental o social s’avalua en la mesura que a posteriori demostra que respon de manera efectiva a la necessitat pràctica que ha de resoldre.
No és estrany que el mode de ser o pensar pragmàtic, a què convida l’evolucionisme, sense Hegel o sense les degudes prevencions ètiques, tingui el risc de convertir-se en practicisme -un pragmatisme deshumanitzat- i pugui tenir efectes devastadors, en les formes polítiques, econòmiques o socials on s’aplica, com malauradament s’ha viscut en la història contemporània.
Atès que el llenguatge i les formes de comunicació posen en evidència el pensar que s’amaga sota de l’ésser, les preguntes que cal fer-se són si el pragmatisme, o el practicisme en el seu extrem, estan d’acord amb els principis que han de regir la comunitat humana i si les formes comunicatives a l’ús –si assumeixen d’una manera implícita aquest principi– creen realitats també d’ús, en què l’humà és cosificat i instrumentalitzat per a una finalitat alienant.
En paraules de Hegel: «Was wirklich ist, kann wirken, seine Wirklichkeit gibt etwas kund durch das, was es hervorbringt».*
* El que està en acte, pot actuar; i una cosa manifesta la seva realitat mitjançant el que produeix. (Traducció al català de la cita extreta de la Wissenschaft der Logik, 3 vols., [1812–1816], de Hegel, basant-se en la traducció al castellà que va fer Augusta i Rodolfo Mondolfo per a Ediciones Solar segons consta en la 5a edició de l'obra [1982].)
Citació recomanada
CAVALLER, Víctor. Comunicació i llenguatge en Hegel. COMeIN [en línia], setembre 2020, no. 102. ISSN: 1696-3296. https://doi.org/10.7238/c.n102.2063
