|
|
|
|
|
La desregulació del sector de les telecomunicacions, el sorgiment de mercats mundials i la convergència dels mitjans de comunicació i els avenços en les telecomunicacions i la tecnologia de la informació han forçat països de tot el món a fer front a nous desafiaments. Cada cop serà menys fàcil separar les telecomunicacions de les comunicacions informàtiques en xarxa (Internet, el comerç electrònic, la telefonia per Internet, etc.) i el contingut i els mitjans de comunicació electrònics (radiodifusió, multimèdia, serveis online). La convergència de les xarxes i els serveis electrònics és un fenomen mundial que transcendeix les fronteres nacionals i augmenta la competència internacional. A més, l'atur i els seus efectes perjudicials sobre la societat augmenta la pressió per aprofitar les noves oportunitats econòmiques que ofereix la nova societat de la informació. Aquests avenços representen un repte polític. Segons els especialistes, la prosperitat i el creixement econòmic sostenible es poden suportar mitjançant un ús més eficient de les telecomunicacions i la tecnologia de la informació, augmentant la productivitat i la innovació de nous productes i serveis. El desenvolupament potencial dels nous serveis com ara la televisió digital i Internet ofereixen una àmplia gamma de serveis que són completament nous o bé estan concebuts per complementar els ja existents. No obstant, el procés de convergència tècnica propiciat per la digitalització i l'aparició d'àrees anteriorment diferenciades no haurien de portar al supòsit que els futurs avenços estaran dominats únicament per temes tècnics. En principi estem parlant "purament" en termes de potencial tècnic. El grau de coneixement i utilització d'aquest potencial als països de l'Europa Occidental i Amèrica del Nord dependrà sobretot de la penetració de la infraestructura, els índexs d'ús amb el corresponent valor afegit en el treball i la vida quotidiana i també en les iniciatives polítiques per a la nova societat de la informació. Aquest capítol presenta una perspectiva general comparativa dels següents temes:
El mercat mundial de TIC va passar de 910.000 milions d'euros a 1.225.000 milions d'euros entre 1994 i 1997, un augment d'un 35%. És evident, pel que es desprèn de la Figura18.1, que mostra les proporcions regionals de mercat de 1997, que Estats Units ocupa la posició dominant en aquest mercat amb una proporció de 424.000 milions d'euros (aproximadament el 35%). Europa ocupa el segon lloc amb 371.000 milions d'euros (30%), seguit de Japó amb 171.000 milions d'euros (14%). La suma total de tota la resta de països arribava als 259.000 milions d'euros (21%); l'augment desproporcionat en aquesta categoria es va deure principalment als índexs de creixement a Àsia i Amèrica Llatina (Observatori Europeu de Tecnologia de la Informació [EITO], 1998). L'augment de la importància econòmica de la tecnologia de la informació i les telecomunicacions també es posa de manifest a partir de la creixent proporció de producte interior brut (PIB) que presenten aquests mercats. La Taula18.1 i la Figura18.2, que mostren la despesa en TIC com a percentatge del producte interior brut des de 1993, il·lustren l'augment global en la contribució d'aquest sector a les economies nacionals de determinats països. Aquestes xifres no inclouen la tecnologia de TIC utilitzada en altres productes (Prognos AG, 1998). Una comparació de la despesa nacional en TIC el 1997 mostra que a Estats Units va assolir el 7% del PIB i va superar el 6% al Regne Unit, Suècia, Suïssa i Irlanda. A l'Europa Occidental, els mitjans tècnics de les TIC van assolir una mitjana de proporció directa del 4,9% del PIB el 1997 (FVIT/FVK, 1998). No obstant, l'extraordinària importància financera de les tecnologies de la informació i la comunicació per a la competitivitat no tan sols es posa de manifest amb la creixent proporció del volum de negocis que aquest sector representa, sinó que encara és més important el fet que les TIC són una tecnologia interdisciplinària innovadora per a d'altres productes (per exemple en els camps de l'enginyeria mecànica, la fabricació d'equipament i la indústria de l'automòbil) i serveis (per exemple el comerç electrònic) i representen una elevada proporció del potencial de creació de valor afegit d'aquests mercats. Al mateix temps, l'àmplia digitalització del contingut, els serveis, les xarxes i les terminals està reforçant la tendència cap a la convergència en els camps de la tecnologia de la informació, les telecomunicacions i els mitjans de comunicació (radiodifusió, edició, etc.), la qual cosa comporta un augment de la innovació en el procés i el contingut en la cadena de valor afegit dels mercats multimèdia en evolució. El procés en curs de convergència en els sectors de la tecnologia de la informació, les telecomunicacions i els mitjans de comunicació serveix per reforçar la importància creixent dels mercats relacionats amb el sector multimèdia en el desenvolupament econòmic global. A l'Europa Occidental, la despesa anual en aquests camps de convergència va augmentar en un 21% entre 1993 i 1996, passant dels 743.000 d'euros als 897.000 milions d'euros. No obstant, les tecnologies de la informació i la comunicació continua sent la força motriu del creixement en curs en els sectors de convergència. Un estudi realitzat per Booz, Allen i Hamilton (Bundesministerium für Bildung, Wissenschaft, Forschung und Technologie, 1998) sobre mercats de TIC relacionats amb el sector multimèdia (contingut, xarxes, components i terminals) als països del G-7 va presentar una despesa total de 1.344.000 milions de dòlars el 1996. Els índexs de creixement en aquests mercats han arribat aproximadament al 10,4% cada any des de 1992, i el sector de contingut (software, jocs, multimèdia, TV/TV de pagament), que en bona mesura depèn del mercat de software i serveis de TIC, presenta l'índex de creixement més elevat. Un desglossament regional del mercat del G-7 en conjunt, revela el predomini d'Estats Units, amb una quota de mercat del 48,7%, seguit de Japó amb 25% i Alemanya amb 8,4%. Dels països del G-7, Canadà, amb només el 3%, té la proporció més baixa del mercat de TIC relacionat amb el sector multimèdia. Figura18.3
Indicadors bàsics d'infraestructures específiques de TIC i multimèdia Un dels principals factors que determinen la competitivitat d'un país, la seva capacitat per desenvolupar nous serveis i continguts innovadors i proporcionar un accés equitatiu als nous mercats relacionats amb el sector multimèdia, resideix en la creació d'una infraestructura de TIC que permeti que aquests serveis es distribueixin entre grans sectors de població i que aquests els utilitzin. Des d'un punt de vista sociopolític, el problema de garantir un accés equitatiu a aquests mercats requereix una especial vigilància, perquè els nous mitjans de comunicació, els serveis i el contingut que s'ofereixen en una societat de la informació emergent representen molt més que simples productes comercials o fonts d'informació de mercat (vegeu també el Capítol 3 sobre aquest tema). El desenvolupament del sector multimèdia és en si mateix un important tema cultural i serveix per expressar la identitat cultural. L'ampliació de les infraestructures tecnològiques en les TIC i el sector multimèdia és, per tant, un dels pilars principals desenvolupar la prosperitat econòmica i cultural. No obstant, la disposició a invertir en tecnologia de la informació i la comunicació -i la capacitat financera per fer-ho- varia molt dins d'Europa i entre Europa i Amèrica del Nord. La Figura18.4 aporta un desglossament de la despesa per càpita en tecnologia de la informació i telecomunicacions per països i mostra una clara divisió Nord-Sud a l'Europa Occidental. La inversió en tecnologia de TIC és particularment forta en països que són econòmicament pròspers i ja disposen d'una infraestructura de telecomunicacions especialment bona, la qual cosa amplia encara més la separació entre els nivells d'infraestructura del nord i el sud d'Europa. Suïssa presenta amb diferència la inversió per càpita més alta en TIC (2.216 dòlars), seguit d'Estats Units (1.729 dòlars) i els països nòrdics de Dinamarca, Suècia i Noruega. La inversió per càpita en TIC més baixa es troba a Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya. L'accés als serveis i la informació electrònica només es pot proporcionar quan el país en qüestió disposa d'una infraestructura de xarxa que permet a l'usuari connectar-se als diversos serveis d'informació i comunicacions a un preu raonable. Aquesta infraestructura engloba línies telefòniques anàlogues i digitals, xarxes de telefonia mòbil i connexions de televisió per cable i satèl·lit. A diferència d'Àfrica, on només hi ha 2 línies telefòniques principals per cada 100 habitants de mitjana, la disponibilitat generalitzada de línies telefòniques gairebé és un fet a l'Europa Occidental i Amèrica del Nord. A part de la telefonia individual, una línia telefònica utilitzada en connexió amb el hardware pertinent proporciona funcions i serveis complementaris (contestador, fax), que cada cop tenen més importància tant per a l'ús personal com empresarial. A més, la combinació d'una línia telefònica, un ordinador personal i un mòdem és ara per ara l'entrada més habitual de la xarxa d'Internet, que s'estén molt ràpidament a tot el món. El nombre de línies telefòniques principals per 100 habitants a Europa oscil·la entre 40 (Portugal) i 70 (Suècia). Estats Units i Canadà tornen a estar entre els primers, amb més de 60 línies per cada 100 habitants. Figura18.5 L'impuls cap a la digitalització de la telefonia i l'augment constant de línies telefòniques digitals fixes, sobretot a Europa, està preparant el terreny per a nous serveis, funcions complementàries i velocitats de transferència de dades més altes (per exemple 2 x 64 KB/s). Alemanya és el líder internacional global en aquest camp, amb 4,4 línies de xarxa digital de serveis integrats (XDSI) per 100 habitants el 1997. En comparació, Estats Units està molt per darrere, amb 0,5 línies XDSI per 100 habitants. No obstant, l'XDSI haurà d'afrontar una major competència d'altres tecnologies de transmissió digital en el futur, com ara l'ADSL, que pot multiplicar la capacitat de transmissió de l'XDSI (per exemple 2-8 MB/s) mitjançant la xarxa telefònica digitalitzada. El mateix val per a l'aplicació multifuncional de la televisió per cable i satèl·lit, que ara per ara s'utilitza gairebé exclusivament per a la recepció de programes de ràdio i televisió, però que també s'utilitzarà per als nous serveis multimèdia en un futur pròxim. Figura18.6 Dins de l'Europa Occidental, la penetració del cable i el satèl·lit gairebé arriba al 100% de les famílies amb televisió, sobretot als països del Benelux. Molt a prop segueixen amb més d'un 90% de penetració Dinamarca, Suïssa i, amb una penetració una mica inferior, Alemanya. No obstant, la televisió terrestre encara té molta importància a Europa i en països com França, Itàlia, Portugal, Espanya i el Regne Unit. Amb uns 66 milions de connexions de televisió per cable a Estats Units (67,2% de les famílies amb televisió) i 8 milions de connexions a Canadà (73,2% de les famílies amb televisió), Amèrica del Nord té un nivell molt alt de penetració del cable. La seva supremacia en relació amb la xifra total de l'Europa Occidental de 42,5 milions de famílies amb televisió per cable (28,8% de les famílies amb televisió) és considerable, malgrat que alguns països d'Europa tenien una penetració del cable superior el 1997 que Canadà i Estats Units. A finals de 1997, a l'Europa Occidental, 24,5 milions de famílies amb televisió rebien els seus programes de televisió i ràdio per satèl·lit, la qual cosa representa el 16,6% de les famílies amb televisió. Europa està, per tant, molt per davant d'Amèrica del Nord en termes de penetració de satèl·lit.Figura18.7 La importància comercial de la televisió digital que utilitza la transmissió de banda ampla per cable i satèl·lit anirà augmentant. La intervinculació dels nous serveis de televisió (televisió de pagament, vídeo sobre demanda, pay-per-view, canals temàtics) amb els nous serveis interactius (accés a Internet, compra online, correu electrònic per televisió, comerç electrònic, etc.) és particularment important en l'obertura de noves oportunitats econòmiques per al sector dels mitjans de comunicació i la indústria de les TIC relacionada amb el sector multimèdia. L'avantatge decisiu dels sistemes de transmissió digital és que, mitjançant les tècniques de compressió, es poden transmetre moltes més dades, i les freqüències alliberades en el procés es poden utilitzar per als nous serveis multimèdia. Figura18.8 La tendència actual dins del mercat digital als països europeus mostra que els països que tradicionalment han estat països de televisió de pagament, com ara França i Espanya, tenen la penetració més alta de televisió digital. França, amb els proveïdors de televisió digital Canal+ i el consorci Télévision par Satellite, i Espanya, amb els proveïdors Canal Satélite Digital i Vía Digital, són ara per ara els únics mercats de televisió digital a Europa on hi ha un notable nivell de competència. El sistema digital per satèl·lit amb més èxit d'Estats Units és Direct Television, amb 3,8 milions d'abonats (Infosat 12/98). Està previst que la televisió digital es posi en marxa aquest any pels canals per cable americans després d'una llarga fase experimental, en què els operadors de canals per cable més grans com TCI, Time Warner i Comcast ja han fet una comanda de diversos milions de set-top-box per a la recepció digital. L'empresa de software Microsoft també s'ha preparat per a aquest esdeveniment amb la inversió d'uns 1.000 milions de dòlars en l'operador de canal per cable Comcast el 1997. Aquesta participació hauria d'accelerar el desenvolupament dels serveis de dades i vídeo disponibles mitjançant el canal per cable Comcast i promoure la fusió dels ordinadors personals i les televisions, igual que l'adquisició de Web-TV, una empresa que participa en la provisió de serveis d'Internet i sistemes de navegació per Internet mitjançant l'aparell de televisió (Konert, 1998). Al mercat canadenc, s'ha pogut accedir a dos sistemes digitals per satèl·lit des de finals de 1997, Expressvu, que té 30.000 clients, i Star Choice, amb 50.000 abonats. El sector de la telefonia mòbil digital és una de les poques àrees del sector de telecomunicacions a part del desenvolupament de l'XDSI en què l'Europa Occidental porta avantatge sobre Amèrica del Nord en termes de posició en el mercat mundial. Això val tant per la producció d'aparells (per exemple Nokia, Siemens, Ericsson), el desenvolupament de normes del sistema global de comunicacions mòbil (GSM) i en termes de les xifres d'ús pel que fa als abonats a la telefonia mòbil. Els estats nòrdics de Finlàndia, Noruega, Suècia i Dinamarca en particular treuen molta diferència a Amèrica del Nord pel que fa al nombre de línies. Els índexs de creixement en el sector de la telefonia mòbil de 1993 a 1997 són impressionats. El boom és especialment pronunciat en aquells països que anteriorment havien ocupat una posició intermèdia, en què el nombre d'abonats ha augmentat entre cinc i deu vegades en els últims quatre anys. L'augment de la competència, la integració de les tarifes amb la xarxa fixa i els nous serveis portaran a un augment del nombre d'abonats a la telefonia mòbil. A més, els nous avenços de les xarxes digitals en el sector de la telefonia mòbil com ara l'Universal Mobile Telecommunications Systems (UMTS) (sistema universal de telecomunicacions mòbils), que tenen capacitats de transmissió molt superiors a les que es poden assolir amb l'XDSI, fomentaran un nou creixement. Figura18.9 i Taula18.2 La divisió Nord-Sud pel que fa a inversió en TIC comentada al principi d'aquest capítol es posa de manifest amb una comparació de l'equipament de PC en diferents països a finals de 1997. Suïssa encapçala Europa amb 44 PC per 100 habitants i els estats nòrdics també estan entre els primers d'Europa amb més de 35 PC per 100 habitants. Als països del sud d'Europa, en canvi, només un de cada deu habitants té un PC. La penetració ha avançat més a Amèrica del Nord (Estats Units i Canadà), on gairebé un de cada vuit habitants té un PC. No obstant, Taula18.3 també destaca el fet que el nombre de PC instal·lats a Gran Bretanya, Alemanya i França -països on la propietat de PC és pròxima a la mitjana europea- s'ha doblat en només dos anys. Aquest índex de creixement cada cop més gran també val per Itàlia, tot i que en aquest país hi havia un nivell inicial de propietat de PC més baix. A més, és evident que en el sector de PC va tenir lloc un nivell de creixement desproporcionat de 1994 a 1996 en particular, i el 1997 es van experimentar índexs de creixement més baixos (tot i que a partir d'un nivell més alt). Figura18.10 Al bell mig de la revolució de les TIC relacionades amb el sector multimèdia trobem Internet, el mercat més dinàmic del futur des d'un punt de vista financer (comerç electrònic, telefonia per Internet, radiodifusió per Internet, compra online, etc.). Segons les xifres de la Fachverband Informationstechnik (FVIT), uns 89 milions de persones van utilitzar Internet o els serveis online amb caràcter regular el 1997 (FVIT/FVK, 1998; vegeu també l'Annex estadístic, secció 3). És molt difícil mesurar el nombre d'usuaris d'Internet directament, perquè els comptes individuals de vegades els utilitzen diverses persones i les xifres dels proveïdors de serveis d'Internet i els serveis online no es poden verificar amb certitud. Per aquest motiu, les dades de la Figura18.11 de la Nua Internet Survey per al període entre finals de 1997 i principis de 1998 s'han de considerar com una aproximació. La xifra destaca clarament la funció principal exercida per Amèrica del Nord en la divulgació d'Internet. Tant a Canadà com Estats Units, gairebé un de cada quatre habitants utilitzava Internet a principis de 1998. A l'Europa Occidental va aparèixer un retrat molt barrejat amb grans variacions. Als països nòrdics d'Europa (Finlàndia, 20,4%; Suècia, 14,8%; Noruega, 13,3% i Dinamarca, 12,8%), l'ús d'Internet ha avançat molt, però als països del sud (Espanya, Itàlia, Portugal, Grècia) a principis d'any només un 3% de la població tenia accés a Internet. L'anàlisi de la Figura18.12 del nombre d'hostes d'Internet proporciona un retrat encara més expressiu de la importància i la intensitat de l'ús d'Internet en cada país. Els hostes d'Internet són ordinadors que estan permanentment connectats a Internet per un número fix del Protocol d'Internet (IP) a través del qual es pot obtenir accés a Internet en qualsevol moment mitjançant l'IP. En aquest capítol no parlarem dels ordinadors que tenen accés a Internet només en determinades hores (per exemple mitjançant telèfons amb números d'IP alterns). El percentatge de distribució dels hostes d'Internet il·lustra encara més clarament l'ampli marge que els països escandinaus han guanyat en relació amb altres països europeus, amb Finlàndia per sobre fins i tot d'Estats Units. Les grans variacions dins d'Europa tenen causes molt diferents. Per una banda, degut a la seva debilitat econòmica, la capacitat i la disposició dels països del sud d'Europa per invertir és molt inferior a la dels països amb economies més fortes i rendes més altes. Per altra banda, les diferències específiques de cada país també es posen de manifest. Per exemple, a França el sistema online Minitel, creat de bon principi, ha endarrerit el desenvolupament d'Internet. Les estructures de cost de l'accés a Internet (costos de proveïdors de serveis i costos de telecomunicacions) també són molt diferents dins d'Europa i són desproporcionadament alts en comparació amb Amèrica del Nord. La liberalització del mercat de telecomunicacions europeu ha constituït un factor important en la caiguda dels costos de les telecomunicacions a d'Europa, reduint d'aquesta manera els costos de l'accés a Internet. Això indica que l'índex de creixement de l'ús d'Internet augmentarà més ràpidament als països en què l'ús d'Internet ha estat anteriorment en un nivell inferior que als països que ja tenen una penetració relativament alta d'Internet (Squire, Sanders i Dempsey, 1998).
Iniciatives de l'europa occidental i amèrica del nord per a la societat de la informació Per a la majoria de governs, la disponibilitat de les infraestructures per a la transferència electrònica d'informació i el seu accés es considera essencial per assolir beneficis econòmics, socials i culturals i avantatges competitius per a l'economia. Per això estan disposats a contribuir i a donar forma al desenvolupament d'una infraestructura de la informació, com es va veure a l'UNESCO World Information Report 1997, Capítol 21. Aquesta secció destaca les principals polítiques i iniciatives relacionades amb el desenvolupament d'una societat de la informació a Europa i Amèrica del Nord. El concepte d'infraestructura d'informació nacional (NII): Estats Units i l'autopista de la informació El Programa d'actuació de NII de 1993 va destacar l'associació entre el govern i el sector privat i la funció principal del sector privat en el desenvolupament de la infraestructura d'informació nacional. El programa afirma que "tot i que predominarà la funció del sector privat en el desenvolupament de la NII, el govern ha d'exercir una funció essencial. En concret, una actuació governamental duta a terme degudament pot complementar i millorar els beneficis de les iniciatives del sector privat". S'han determinat nou principis i objectius per orientar l'acció governamental:
La coneguda metàfora de la "superautopista de la informació" és molt atractiva per al públic nord-americà. Des del principi, la iniciativa de la NII va destacar els seus beneficis per a tots els americans i va insistir en un concepte ampli de servei universal i accés públic. D'aquesta manera, l'administració va rebre un sòlid suport dels grups d'interès públic. A més, l'Information Infrastructure Task Force (IITF) (comissió tècnica de la infraestructura de la informació), en les seves tasques de coordinació de les activitats del Govern Federal d'Estats Units, va desenvolupar en una fase inicial un programa específic destinat a promoure les aplicacions no comercials per als sectors públics i sense ànim de lucre, anomenat Telecommunications and Information Infrastructure Assistance Programme (TIIAP) (programa d'assistència a la infraestructura de telecomunicacions i informació), que serveix l'interès públic. En canvi, el programa d'aplicació TELEMATIC a Europa no es limita al sector no lucratiu sinó que també contribueix a projectes comercials per promoure la competitivitat de la Unió Europea (d'Udekem-Gevers i Lobet-Maris, 1997, p. 199). La reforma de la llei de telecomunicacions d'Estats Units, que es remunta a 1934, va tenir lloc el febrer de 1996, quan el president Clinton va signar la Llei de telecomunicacions (technologylaw.com/techlaw/act_index.html). Aquesta llei subroga principalment les lleis estatals que prohibeixen l'entrada als serveis de telefonia local; estipula les condicions per a la competència en els serveis de la telefonia local; elimina les restriccions que impedeixen que les companyies de cable i telèfon entrin en l'activitat de l'altre sector; concedeix una àmplia autoritat a la Comissió Federal de Comunicacions (FCC); requereix que la FCC continuï actualitzant la definició de servei universal i proporcioni un servei rebaixat a escoles i biblioteques; i declara il·legal la transmissió de documents obscens o indecents a menors (OECD, 1997, p. 213). Pel que fa a la comunicació online, les disposicions legals de la Llei de telecomunicacions de 1996 prohibeixen la transmissió de material indecent o palesament delictiu a menors per xarxes de PC. Però el Tribunal Suprem va decretar que aquesta Llei de Decència de la Comunicació era inconstitucional perquè vulnerava la llibertat d'expressió protegida per la Primera Esmena de la Constitució d'Estats Units. En un discurs davant de la Unió Internacional per a les Telecomunicacions (UIT) el 1994, el vicepresident Gore va defensar que la cooperació mundial ampliés el projecte de la NII per convertir-lo en una infraestructura de la informació mundial (GII) (www.iitf.nist.gov/documents/speeches/032194_gore_giispeech.html). Aquesta proposta es va aprovar més tard a la reunió de 1995 de ministres del grup del G-7 dels principals països industrialitzats. Aquesta conferència ministerial del G-7 a Brussel·les va ser la primera gran conferència internacional dedicada a la societat de la informació i que reunia els dirigents polítics sobre aquesta matèria (Club de Bruxelles, 1997, p. 76). La conferència del G-7 va destacar els principis comuns per a la societat de la informació mundial i les directrius comunes per a la cooperació. Els principis destacats van ser promoure la competència dinàmica; fomentar la inversió privada; definir un marc normatiu que pogués canviar amb el temps; garantir un accés obert a les xarxes; garantir el subministrament universal de serveis i el seu accés; promoure la igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans; promoure la diversitat de contingut, com ara la diversitat cultural i lingüística; i reconèixer la necessitat de cooperació mundial prestant una especial atenció als països menys desenvolupats. Aquest acord va ser important com a mitjà per afavorir les iniciatives multinacionals per coordinar la tasca d'organismes mundials com l'Organització Mundial del Comerç (OMC), l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI) i la Unió Internacional per a les Telecomunicacions (UIT). La GII es considera un element clau del desenvolupament econòmic i la política industrial en molts països desenvolupats perquè crea oportunitats per arribar als mercats internacionals. El principal programa de l'Administració dels Estats Units per contribuir a la recerca i el desenvolupament relacionats amb la NII és la iniciativa de comunicacions i informàtica d'alt rendiment (HPCC) de 1.100 milions de dòlars. Des de 1993, s'ha ampliat l'abast del programa per incloure-hi el suport de les aplicacions i les tecnologies de la NII. L'octubre de 1996, el president Clinton va anunciar la iniciativa Internet de nova generació (NGI) (www.ccic.gov/ngi/) que donarà suport a les universitats i els laboratoris nacionals amb xarxes molt més ràpides que l'Internet actual. L'autopista de la informació canadenca L'abril de 1994, el document de consulta d'Industry Canada The Canadian Information Highway va proposar tres objectius principals per a les estratègies canadenques, que eren crear llocs de treball a través de la innovació i la inversió, reforçar la sobirania i la identitat cultural canadenques, i garantir un accés universal a un cost raonable. Per assolir aquests objectius i proporcionar assessorament i recomanacions al ministre d'Indústria, a principis de 1994 es va fundar el Consell Consultiu per a l'Autopista de la Informació (IHAC), amb representants de la indústria, l'educació, la recerca, el món laboral, els consumidors i de grups d'interès públic. El setembre de 1995, el Consell Consultiu va publicar el seu informe final Connection, Community, Content: The Challenge of the Information Highway, que consta d'unes 300 recomanacions per a l'actuació governamental. El maig de 1996, el Govern de Canadà va revelar el seu pla de construcció de l'autopista de la informació en un informe, que va destacar quatre finalitats estratègiques amb les següents polítiques i iniciatives (ministre de Foment i Serveis de Canadà, 1996):
El govern també va expressar la seva intenció -quan les forces de mercat no poguessin- de garantir un accés assequible als serveis essencials de l'autopista de la informació per a tots els canadencs, independentment de la seva renda o ubicació geogràfica. El setembre de 1997, l'IHAC va publicar el seu segon informe final del seu mandat per fomentar una actuació permanent en relació amb aquests compromisos (The Information Highway Advisory Council, 1997). L'IHAC es va concentrar en dues tasques: fomentar l'agenda de política pública aconsellant el govern sobre temes i interessos destacats en relació amb l'autopista de la informació, i informar sobre el progrés de Canadà en la transició cap a una societat de la informació i una economia basada en el coneixement. L'IHAC va destacar que tecnologia-neutralitat han de ser els eixos de la política i la normativa de l'autopista de la informació, per tal que no quedin obstacles per a l'ús de la millor tecnologia per a una aplicació o objectiu determinats. L'accés per a tots els canadencs i un contingut canadenc de qualitat es consideren els imperatius més importants per garantir el futur de Canadà com a societat del coneixement. El govern va donar instruccions a la Comissió de Ràdio i Televisió i Telecomunicacions Canadenca (CRTC) a principis de 1995 per dur a terme audiències públiques sobre els canvis normatius requerits com a conseqüència de la convergència de la radiodifusió i les telecomunicacions (Raboy, 1996, p. 51). El 1997, la CRTC va adoptar mesures per liberalitzar plenament el mercat de telecomunicacions de Canadà el gener de 1998 i per fomentar la convergència entre les telecomunicacions i la radiodifusió. Es va permetre que nous participants en el sector de les telecomunicacions oferissin serveis locals el 1998. Pel que fa a la convergència, es va autoritzar immediatament els operadors de televisió per cable d'oferir serveis locals de telecomunicació, alhora que també s'autoritzava les empreses de telecomunicacions a sol·licitar llicències de radiodifusió per entrar el mercat el 1998. Aquestes decisions reflectien els objectius normatius inclosos en la Llei de telecomunicacions de 1993 i la Llei de Radiodifusió de 1991 i, per últim, la prioritat que el govern canadenc ha donat al desenvolupament d'un entorn de comunicacions competitiu. La CRTC és un organisme federal independent que s'encarrega de la supervisió i la regulació de les telecomunicacions i la radiodifusió a Canadà. La Llei de telecomunicacions atorga a la CRTC tota una sèrie de competències, com ara la regulació de les tarifes de telecomunicació i les condicions del servei, l'aprovació d'acords d'interconnexió i la qualitat dels nivells de serveis (Industry Canada, 1997, p. 60). A Canadà, durant els últims anys ha aparegut tota una sèrie de models socials i culturals basats en la tradició canadenca d'un sistema públic/privat (com en la radiodifusió) de la NII. Per tal de desenvolupar la nova infraestructura de la informació, la línia d'actuació pública promou un nou model híbrid de comunicació, que combina els objectius socials i culturals de la radiodifusió i les telecomunicacions i proporciona nous mecanismes normatius (IHAC, 1997). La política de la societat de la informació de la Unió Europea Des de principis dels noranta, la Unió Europea ha reconegut la necessitat d'actuar ràpidament per desenvolupar a Europa una societat de la informació. El ritme de la globalització s'està accelerant i els europeus temen perdre terreny enfront d'Estats Units, Japó i els nous països industrials de l'Extrem Orient i el sud-est asiàtic. Una anàlisi de les polítiques de la Comunitat Europea revela un canvi progressiu en l'estratègia (The European Institute for the Media, 1998, p. 45-51). Als vuitanta, es va prestar una especial atenció a la promoció de la tecnologia de la informació. Donada la seva multiplicitat de funcions i la seva importància en tots els sectors, la tecnologia de la informació es va considerar una "tecnologia clau" i la fabricació d'ordinadors es va elevar a la categoria de "sector industrial clau". La funció clau atorgada a la tecnologia de la informació es va reflectir sobretot en les iniciatives realitzades per la UE per crear el Programa estratègic europeu per a la recerca i el desenvolupament en el camp de la tecnologia de la informació (ESPRIT), el 1984, i els augments en la partida pressupostària per aquesta àrea en els següents programes marc. Aquest període va donar pas a mesures destinades a millorar la infraestructura de les comunicacions i la desregulació del sector de les telecomunicacions. Amb la creació d'una àmplia infraestructura de les telecomunicacions, la idea era oferir, per mitjans senzills i rendibles, oportunitats per tal que empreses, autoritats i ciutadans poguessin compartir informació multimèdia (en forma de dades, text, veu, imatges i imatges en moviment) d'un nivell tècnic alt i sense límits de distància. La creació d'una infraestructura europea de telecomunicacions amb xarxes de banda estreta i ampla va començar amb la Recerca i Desenvolupament en Tecnologies Avançades de la Comunicació (RACE) i va continuar amb el seu successor, Tecnologies i Serveis Avançats de Comunicació (ACTS). Dins del marc de la política europea sobre promoció de la societat de la informació, es va atorgar una major assistència a principis dels noranta a la creació d'una xarxa transeuropea. Per ajudar a accelerar i finançar aquesta expansió de la infraestructura tècnica, la comunitat europea ha adoptat la desregulació i la liberalització del sector de les telecomunicacions (xarxa, serveis, interfícies) com a pilar clau de la política amb unes normes bàsiques: una condició prèvia important en aquest procés és la necessitat de protegir un servei universal i mantenir la interconnexió i la interoperabilitat de manera que es garanteixi una competència oberta i justa. La liberalització del mercat europeu de telecomunicacions es va completar en gran part a principis de 1998. El següent pas era prestar encara més atenció als afers empresarials relacionats amb els nous serveis i el contingut de la societat de la informació (informació com a bé de consum i factor dels mercats de producció). Aquest tema va començar a ser conegut sobretot per l'augment de la convergència entre els sectors de les telecomunicacions, la informàtica i la radiodifusió/mitjans de comunicació. Aquestes consideracions van portar, entre altres, a la creació del programa de recerca en telemàtica. Aquest programa va donar més importància als projectes de demostració (per exemple en l'àrea de transport, educació, sanitat i administració) que reflectissin les necessitats dels mercats i proporcionessin assistència als productes i les aplicacions multimèdia amb probabilitats d'obtenir bons resultats al mercat. En aquest context, es va prestar una major atenció als problemes que afrontaven les petites i mitjanes empreses (PIME) dins dels programes d'ajuda europeus. L'"economia de la informació" es va considerar l'àrea clau que determinaria la prosperitat i el creixement futur. El Llibre blanc Growth, Competitiveness and Employment va destacar una atenció més específica sobre les infraestructures de la informació per millorar la competitivitat i crear llocs de treball (Comissió Europea, 1993). El desembre de 1993, el Consell Europeu va encarregar a un grup d'alt nivell, més tard conegut com el grup Bangemann, la redacció d'un informe. L'informe del grup Bangemann va destacar que s'hauria d'atorgar al sector privat la funció principal en el desenvolupament de la societat de la informació europea. El juliol de 1994, la Comissió Europea va publicar un document titulat Europe's Way to the Information Society: An Action Plan que destacava temes com ara el marc jurídic i normatiu així com els serveis, les aplicacions, el contingut i els aspectes socials i culturals (Comissió Europea, 1994). Des de mitjans dels noranta, els nous enfocaments de la política d'informació europea, especialment en l'àrea d'educació i formació, van apuntar la necessitat de tenir en compte les repercussions socials de la societat de la informació. Aquest canvi de plantejament es va derivar de la consciència que els trastorns que tenen lloc en la societat i l'economia s'han de recolzar sobre una estructura social. També es va entendre que si no es tingués aquesta dimensió social, cada cop més problemes d'acceptació podrien posar en perill el nou progrés. El grup d'experts d'alt nivell sobre els aspectes socials i de la societat de la societat de la informació, creat l'abril de 1995, i el Fòrum de la societat de la informació (ISF) el juliol de 1995 van prestar més atenció als aspectes socials de la societat de la informació (per a més informació sobre l'ISF i el HLEG i les seves publicacions visiteu l'Oficina del projecte de la societat de la informació a www.ispo.cec.be). No obstant, ja de bon principi Estats Units va donar més importància que Europa a la idea de suport del sector sense ànim de lucre i de millora del funcionament de la democràcia i l'assoliment de nivells més alts de codeterminació política amb l'ajut de la tecnologia online. Per tal que la idea de "primer les persones" (Comissió Europea, 1996: COM (96) 389 i Comissió Europea 1997, COM (97) 397) rebi el suport general dels ciutadans europeus, és absolutament essencial que els ciutadans europeus participin en el procés democràtic de consecució d'un accés equitatiu i una cohesió econòmica i social en el desenvolupament de la societat de la informació europea. Un dels principals problemes amb el model europeu de concentrar-se en cadascun dels aspectes de la societat de la informació l'un darrere l'altre és la incapacitat de preveure per endavant les repercussions que tindran en tots els sectors les diverses actuacions per a la societat, l'economia, el dret i la tecnologia, juntament amb els canvis estructurals concomitants. La Comissió Europea no ha iniciat fins el Llibre verd sobre convergència de desembre de 1997 un debat públic sobre un model normatiu més ampli en el camp de les telecomunicacions, els mitjans de comunicació i la tecnologia de la informació (Comissió Europea, 1997: COM (97) 623). Referències BANGEMANN GROUP. 1994. High Level Group on the Information
Society, Europe and the Global Information Society, Recommendations
to the European Council. Brussel·les, maig.
|