|
|
|
|
|
La crisi asiàtica i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) L'actual "crisi asiàtica" ha tingut un impacte negatiu en la vida econòmica i social a la major part del sud-est i l'est asiàtic. Ha posat en perill els progressos en desenvolupament humà realitzats en els sectors de sanitat i educació en els últims anys. També ha posat de relleu noves preocupacions relacionades amb les tensions ètniques, el malestar social, un augment de la manca de pau i seguretat, els drets de les dones, condicions sanitàries deficients i fam a mesura que els països s'han anat veient abocats a un atur desenfrenat i la inflació ha anat empenyent milions de famílies cap a la pobresa. Malgrat la crisi, l'ús dels mitjans de comunicació electrònics, les telecomunicacions i Internet continua augmentant a tota la regió com a conseqüència de la globalització. Els governs i les empreses estan ampliant les seves activitats en la ràdio i la televisió, la radiodifusió per satèl·lit, les telecomunicacions i la producció digital, mentre que els individus i les empreses prenen decisions pròpies pel que fa a la inversió en diferents tecnologies de la informació. Tot sembla indicar que l'ample de banda i les noves tecnologies de comunicacions es van abaratint a mesura que els governs liberalitzen els seus sectors de telecomunicacions. D'aquesta manera es posarà el fonament per a l'educació a distància i els sistemes de formació oberta al segle XXI i, durant les dues pròximes dècades, fins i tot els pobles asiàtics més remots estaran connectats a la xarxa de comunicacions mundial. Els programes i la comunicació electrònica transmesos pels sistemes de comunicació en xarxa i la tecnologia educativa als centres de les poblacions i els quioscos d'Internet seran els nous canals per a l'educació, la informació i la formació de la població del camp i la ciutat. Des de 1997, Bhutan, Papua Nova Guinea, Laos, Cambotja i Vietnam s'han connectat a Internet per primera vegada. A part de Myanmar, la majoria dels països de la regió tenen alguna forma de presència en aquesta xarxa mundial. Tanmateix, amb l'excepció de Japó, encara és massa aviat per considerar aquests avenços en termes d'un "Internet asiàtic". La instal·lació d'aquesta xarxa a tota la regió dependrà de molts factors: els sistemes reguladors dels governs, el nombre de proveïdors de serveis d'Internet (PSI) o hostes de web i els sistemes per proporcionar infraestructura. L'única constant és que tots els països de la regió duen a terme aquestes activitats d'una manera diferent i estan en una fase de desenvolupament diferent. Prenem per cas els exemples següents. A Singapur, un dels països més "connectats" de la regió, només hi ha tres PSI, però a les Filipines hi ha un plantejament més lax de la regulació que ha produït uns 145 PSI i incomptables centres d'accés. A Cambotja, el govern ha autoritzat als dos PSI que ofereixin una sèrie completa de serveis d'Internet i no té plans per censurar-ne el contingut, però a l'altra banda de la frontera, a Vietnam, les autoritats han implantat una barrera de protecció que bloqueja l'accés a certes pàgines però que, com a efecte col·lateral, fa que no es pugui accedir a moltes altres pàgines a causa de problemes tècnics. Més al nord, Laos acaba d'autoritzar que els seus ciutadans accedeixin a la xarxa després d'una fase de proves amb una connexió únicament per a correu electrònic. A l'Himàlaia, Nepal té un pròsper sector d'Internet i alguns programes interessants de contingut local, mentre que el veí Bhutan està implantant un sistema intern -intranet- només amb accés per correu electrònic al món exterior. A Mongòlia, els seus habitants estan emprant els seus alts nivells d'alfabetització i educació tècnica per crear una xarxa innovadora amb tots els mitjans que tenen a l'abast: satèl·lit, mòdems xDSL, mòdems de ràdio i altres programes creatius per recaptar fons. La llista continua a tota la regió. Aquesta mateixa diversitat es posa de manifest pel que fa a les telecomunicacions, la radiodifusió i els mitjans de comunicació impresos, i va en paral·lel amb els avenços d'Internet. El govern de Singapur, per exemple, és el propietari de les dues empreses de radiodifusió, la Corporació de Televisió de Singapur i la Televisió de Singapur. La competència és limitada en les telecomunicacions, dominades per la Singapore Telecom, i tan sols hi ha un distribuïdor de mitjans de comunicació impresos, el Singapore Press Holdings. En canvi, a les Filipines hi ha 17 empreses de diaris, més de 100 canals de televisió, i les telecomunicacions s'han obert a la competència estrangera. Laos i Vietnam, que han mirat d'evitar l'entrada de certs continguts d'Internet, tenen programes semblants pel que fa a la radiodifusió i altres mitjans de comunicació, mentre que Mongòlia ha obert els seus mitjans de comunicació just abans de l'arribada d'Internet, amb la qual cosa ha aconseguit que hi hagi un nombre creixent de publicacions impreses i canals de televisió per satèl·lit disponibles a moltes parts del país. Malgrat aquesta diversitat, es poden classificar molts països en tres grans grups. En un extrem es troben els que van cap a una forma d'accés de banda ampla i fomenten l'ús d'aplicacions d'elevada amplada de banda com la multimèdia interactiva i el comerç electrònic. Dins d'aquest grup trobem Japó, Singapur, Austràlia, Nova Zelanda, Taiwan (Xina), la República de Corea i, cada cop més, Malàisia. Un segon grup de països tenen una presència ben arrelada a Internet i un nombre diversificat de proveïdors d'accés, proveïdors de contingut i usuaris. Aquest grup consta de les Filipines, Indonèsia, Tailàndia, Sri Lanka, Xina, Índia, Pakistan i Nepal. Per últim, trobem aquells països que no s'han incorporat fins fa ben poc a la comunitat d'Internet. Aquest tercer grup de països tenen un nombre molt limitat de PSI, pocs exemples de contingut local i l'accés es restringeix a una o potser dues ciutats principals en lloc de tot el país. Dins d'aquest grup trobem Vietnam, Bhutan, Laos, Papua Nova Guinea (PNG) i Cambotja. Les estructures de comunicació existents, les instal·lacions de radiodifusió, les infraestructures de telecomunicacions i els marcs reguladors tendeixen a adaptar-se a aquesta classificació de la connectivitat d'Internet. Tanmateix, alguns països no s'ajusten clarament en cap d'aquests tres grups, i encara que s'hi adaptin, la diversitat continua sent el tret característic, ja que tots els països prenen un camí culturalment específic per entrar a l'edat de la informació.
Tecnologia de la informació i la comunicació: infraestructura i ús El primer grup: els nouvinguts No sorprèn que els països que no s'han connectat a Internet fins fa ben poc tinguin governs que també han adoptat un sistema prudent per liberalitzar els seus sectors de comunicació i de telecomunicacions. Vietnam, Bhutan, Laos, Papua Nova Guinea i Cambotja es caracteritzen per empreses de telecomunicacions monopolistes, densitats telefòniques baixes i reguladors governamentals que no veuen de bon grat la participació estrangera i les influències externes. A causa d'aquest règim regulador estricte, no hi ha hagut iniciatives privades de connexió a Internet fins fa molt poc. Fins i tot el sector universitari -un dels catalitzadors de l'accés a Internet a Occident i als països asiàtics més desenvolupats- ha reaccionat amb lentitud. En canvi, el sector de desenvolupament ha estat molt actiu. Quatre dels cinc països mencionats -Vietnam, Bhutan, Laos i Cambotja- van rebre assistència per connectar-se a Internet del Centre Internacional de Recerca per al Desenvolupament (IDRC) de Canadà d'acord amb un programa anomenat Pan Asia Networking (PAN). El programa es va iniciar el 1994 per promoure la comunicació en xarxa d'Internet Sud-Sud i Nord-Sud. En el cas de Papua Nova Guinea, el govern va començar obrint la provisió d'accés a Internet al sector privat. No ha de sorprendre que l'últim a entrar a Internet, Bhutan, sigui potser el menys obert al món exterior. Bhutan ha aplicat durant molt de temps polítiques de restricció del turisme i no ha autoritzat la transmissió de televisió fins el 1997. L'adopció d'Internet segueix aquest plantejament prudent i les primeres connexions només permeten l'accés per correu electrònic al món exterior i restringeixen l'accés de web a pàgines locals. Segons les xifres del Ministeri de Planificació, el nombre d'ordinadors personals al país és de 4.000, el 80% dels quals es troben a Thimphu. Tots els serveis de telecomunicacions de Bhutan estan explotats i mantinguts pel Departament de Telecomunicacions del Ministeri de Comunicacions. L'actual xarxa de telecomunicacions és digital i pot suportar comunicacions de dades i altres serveis sense grans problemes. Laos també va adoptar un sistema provisional d'Internet i va començar amb serveis exclusivament de correu electrònic. Més recentment, GlobeNet, una empresa filial del proveïdor per satèl·lit filipí Globecom, ha començat a proporcionar un accés integral a Internet en col·laboració amb el Ministeri d'Informació i Cultura. El sector de la tecnologia de la informació (TI) de Laos va a la cua de la majoria dels països del sud-est asiàtic per culpa l'abandonament i els efectes d'anteriors sancions occidentals contra els països del bloc comunista. Fa falta un enorme esforç en formació i en transferència de tecnologia per desenvolupar un sector de TI autosuficient a Laos. Tot i que aquesta ajuda ja està disponible per a les comunicats de TI expatriades i residents, no sembla que s'hi pugui accedir amb facilitat. S'ha anat amb una certa pressa perquè Laos adoptés mitjans efectius de comunicació social, sobretot a mesura que les oficines de l'Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic (ASEAN) han anat adoptant Internet com el mitjà de comunicació corrent. A Cambotja, Vietnam i Papua Nova Guinea, els governs han estat més proclius a acceptar Internet i han autoritzat un accés integral al món exterior. Tanmateix, tots els països tenen un nombre limitat de proveïdors de serveis d'Internet i la cobertura limitada. Els serveis d'Internet integrals van arribar a Cambotja el maig de 1997 amb la creació de CamNet, una empresa mixta entre el Ministeri de Correus i Telecomunicacions de Cambotja (MCTC) i l'IDRC. Poc després va entrar al mercat un segon PSI, Big Pond Cambodia, una empresa filial de l'empresa australiana Telstra en col·laboració amb l'MCTC. Com a part de l'acord de llicència amb Telstra, l'MCTC no autoritzarà l'entrada de cap nou PSI fins el 2002. L'MCTC és alhora l'operador de telecomunicacions i l'organisme regulador. Actualment, el país no té cap llei específica relativa a Internet. El nombre d'usuaris connectats als dos servidors principals de correu electrònic, Open Forum Information Exchange i WorldMail, és baix, d'uns 2.000. No obstant, de la mateixa manera que altres països de la regió, els centres d'accés s'estan convertint en un tret característic i donaran lloc a la generalització de l'ús en el futur. CamNet explota dos centres públics d'Internet, un per servir les organitzacions de recerca cambotjanes i un altre destinat als expatriats i els turistes. CamNet està col·laborant amb diverses organitzacions cambotjanes per publicar material propi a Internet. L'Open Forum i Lidee Khmer, una associació de professionals khmers d'assistència a la recerca i el desenvolupament cambotjà, estan encapçalant les iniciatives per crear un sistema unificat de codificació khmer que permetrà l'ús de caràcters khmers als ordinadors (vegeu Requadre 3.1). Vietnam va autoritzar per primera vegada els serveis comercials per Internet a finals de 1997, després de més de divuit mesos d'indecisió. S'ha creat un comitè directiu d'Internet, encapçalat pels ministeris de Ciència, Tecnologia i Medi Ambient i representants dels ministeris de Seguretat, Cultura i Informació, Educació i Formació, i de la Direcció General de Correus i Telecomunicacions. Quatre empreses van rebre llicències per convertir-se en proveïdors de serveis d'Internet: NetNam, Viet Nam Data Communications (VDC), l'empresa Financing and Promoting Technology (FTP) i la Companyia Postal de Saigon. Els PSI han de passar per un operador de portals monopolista, VDC (una empresa filial de la companyia monopolista del país VNPT) per a les connexions internacionals i no estan autoritzats a arrendar les seves línies. Actualment està en marxa un projecte PAN per ajudar a desenvolupar el contingut vietnamita i s'està coordinant per mitjà de NetNam en col·laboració amb organitzacions com el Centre Nacional per a la Documentació i la Informació Científica i Tecnològica (NACESTID) i el Ministeri de Cultura i Informació. De la mateixa manera que altres països de l'Àsia, un problema important en la presentació de la informació local a la World Wide Web és la manca d'una norma de codificació unificada per al conjunt de caràcters locals. NetNam ha inventat un programa que reconeix els diversos codis en ús per visualitzar text vietnamita. El programa pot detectar els sis formats (dels deu que existeixen) més comuns que s'utilitzen. A Papua Nova Guinea, Telikom PNG, de propietat governamental,
té un monopoli sobre els serveis de telecomunicacions al país fins al
2002. La seva xarxa està constituïda per una sèrie d'enllaços d'ona ultracurta
amb uns 100 repetidors a tot el país. A moltes àrees, l'enllaç final el
proporciona la ràdio d'alta freqüència (HF) que no és segura per a la
transmissió de dades. Internet i els serveis de telecomunicacions estan
controlats per l'autoritat normativa del govern, PangTel. El govern està
considerant actualment la regulació del contingut, però encara no ha estipulat
cap línia d'actuació. Els serveis integrals d'Internet van començar a
PNG l'abril de 1997 amb l'autorització de cinc proveïdors de serveis d'Internet,
tots els quals desenvolupen les seves activitats des de la capital, Port
Moresby. Tiare, una filial de Telekom PNG, té llicència per explotar l'únic
portal d'Internet del país, també a Port Moreby, que està enllaçada per
satèl·lit amb AT&T a Sidney. Tiare també preveu millorar la xarxa central
d'Internet al país modernitzant els enllaços entre Port Moresby, Lae,
Mt. Hagen i Rabaul. Es calcula que el nombre d'usuaris està entre 2.000
i 3.000. Una de les comunitats d'usuaris potencialment més grans d'Internet
es troba en l'àmbit universitari. La Universitat de Papua Nova Guinea
(UPNG) i la Universitat de Tecnologia han encarregat recentment xarxes
de campus de fibra òptica per suportar els serveis d'Internet/Intranet.
El 1998, l'IDRC i el Centre del Pacífic Sud per a la Comunicació i la
Informació en el Desenvolupament a la UPNG van iniciar un projecte per
crear un servidor informàtic nacional per divulgar el contingut de PNG
de moltes institucions d'interlocutors de PNG. Taula15.1
El segon grup: països que milloren ràpidament la seva infraestructura El segon grup està constituït pels països on la infraestructura ha començat a sortir de la ciutat o ciutats principals per arribar a les àrees rurals. En aquest grup, ha començat a aparèixer la competència en els mitjans de comunicació i les telecomunicacions, i el contingut local comença a ser una realitat. Un país que fa poc ha fet la transició de restricció i el control estatal de la radiodifusió, la tecnologia de la informació i els mitjans de comunicació a una política de comunicacions més liberalitzada és Mongòlia. Tot i que la infraestructura a les àrees rurals encara és limitada i la competència en les telecomunicacions no és ben bé una realitat, el país ha fet grans passos en els últims anys per proporcionar tecnologia de la informació a la seva població. El 1990, Mongòlia va passar d'una economia comunista controlada per l'estat a una economia democràtica de mercat. Des d'aleshores, el govern ha liberalitzat molts sectors de l'economia, entre els quals figuren les comunicacions de dades i els mitjans de comunicació. Per a un país que fins fa ben poc tenia uns mitjans de comunicació molt regulats, el nombre de publicacions i canals de televisió disponibles al país el 1999 és força extraordinari. També en tecnologia de la informació, Mongòlia ha fet grans progressos per posar-se al dia en relació amb els altres països de la regió. A finals de 1996, a través de l'assistència del programa PAN de l'IDRC i un préstec governamental, l'empresa local de comunicació en xarxa Datacom Ltd. va crear una estació terrestre de comunicació per satèl·lit i va iniciar la primera connexió d'Internet del país. Des d'aleshores, molts projectes han ampliat l'abast d'Internet en termes de cobertura, ús i quantitat de contingut local. Per exemple, Datacom ha connectat els instituts i les universitats de Mongòlia a Internet mitjançant enllaços de mòdem de ràdio d'alta velocitat. Les escoles de secundària també s'estan connectant per satèl·lit, amb l'ajuda d'una subvenció de l'IDRC. Part d'aquest projecte serà un Centre Web Educatiu i una xarxa experimental de radiodifusió d'informació per a les escoles provincials. Les Filipines i Tailàndia són exemples de països que disposen de tota una sèrie de projectes que tenen per objectiu utilitzar més la tecnologia de la informació i ampliar-ne l'abast a la població general. No obstant, tots els països estan aconseguint aquest fi per diferents camins. A les Filipines, on hi ha hagut un sector molt obert dels mitjans de comunicació i un sector privat dinàmic, no sorprèn que el govern hagi adoptat un model de no intervenció d'Internet. Com a conseqüència, el sector privat és la força dominant pel que fa a la provisió d'accés a Internet i, a diferència de molts països de la regió, se li ha donat una relativa llibertat per crear serveis i iniciar connexions internacionals. El resultat són 145 proveïdors d'accés a Internet, molts dels quals tenen punts de presència a tot el país, una sèrie creixent de centres d'accés barats i un contingut local ple de vitalitat. Aquesta situació reflecteix el que es pot observar en els sectors de la impressió, la radiodifusió i les telecomunicacions. Existeixen 45 empreses privades de telecomunicacions enfront de les 7 empreses públiques; 86 canals de televisió privats en comparació amb els 33 canals estatals; 466 emissores de ràdio comercials; i més de 20 diaris. Les Filipines va arribar a Internet per un camí tradicional, en què la connexió inicial era un producte del sector universitari. La primera xarxa d'Internet del país, PHNET, la va constituir el 1994 el Departament de Ciència i Tecnologia i un consorci d'universitats i institucions filipines. Continua sent la xarxa central universitària del país i més recentment ha proposat d'ampliar la seva cobertura a 2.000 escoles cap a finals del 2000. La nova xarxa es convertirà en la Philippine Science Academic and Research Network (RP-SARNET). A la llarga, es preveu que a les Filipines Internet s'estructuri al voltant de diverses xarxes centrals nacionals -una per al govern, una per a les escoles i una comercial- que estaran connectades entre si. A Tailàndia, el govern ha exercit una funció més directa a l'hora de proporcionar accés a les tecnologies de la informació del país. Les iniciatives de TI nacionals s'han estipulat dins del pla IT-2000, que va presentar el Comitè Nacional de TI i va aprovar el Consell Nacional de Desenvolupament Econòmic i Social com a part del seu vuitè pla de desenvolupament nacional. Els tres grans objectius de l'IT-2000 són construir una infraestructura nacional equitativa, invertir en la població i millorar els serveis estatals i el sector de la informació. Els projectes com el de la xarxa central universitària d'Internet, una xarxa d'informació estatal i la proposta d'un Parc de Software de Tailàndia formen part del pla IT-2000. De la mateixa manera, el govern domina el sector de la radiodifusió de Tailàndia, ja que controla gairebé totes les emissores de ràdio i els canals de televisió, mentre que les telecomunicacions es reparteixen entre dues grans empreses estatals (Telephone Organitzation of Thailand (TOT) i Communication Authority of Thailand (CAT)) i dues empreses privades (Thai Telephone and Telecommunications (TT&T) i Telecom Asia). La monarquia també exerceix una funció important en el desenvolupament del país i, d'acord amb una llarga tradició històrica, el rei i altres membres de la família reial han iniciat molts projectes de TI. Tradicionalment, Indonèsia també ha adoptat un model estatal de comunicacions, però se n'ha ressentit molt de la crisi econòmica a causa del malestar polític i a una economia devastada. L'ampliació de les telecomunicacions a 27 províncies i totes les illes principals és una tasca que, per bé que descoratjadora, Indonèsia ha abraçat tradicionalment com un mitjà de cohesió nacional. Aquest reconeixement de la necessitat de comunicacions per al desenvolupament i la modernització del país es va expressar fa més de vint anys, el 1976, amb el llançament del satèl·lit nacional d'Indonèsia, PALAPA. La infraestructura d'informació nacional d'Indonèsia s'està creant d'acord amb un programa conegut com a Nusantara 21 que estipula que totes les illes i ciutats principals estiguin connectades per cable submarí o terrestre, o per satèl·lit, l'any 2001. No obstant, l'actual crisi econòmica ha afegit un cert grau d'incertesa al projecte i a moltes iniciatives governamentals i empresarials. El sector de l'educació a Indonèsia és actiu en matèria de tecnologia de la informació i s'ha ressentit menys de les conseqüències econòmiques. Més de la meitat de les universitats del país estan connectades a la central d'Internet de l'Institut de Tecnologia de Bandung, que està connectat mitjançant un enllaç d'1,55 MB/s a la xarxa central AI3 d'Àsia-Pacífic. Malgrat el suport governamental d'Internet i altres tecnologies de la informació, els països del segon grup encara tenen restriccions de naturalesa diversa per disposicions reguladores. Aquestes disposicions estan pensades per protegir els interessos monopolistes de telecomunicacions i reduir els temors del govern sobre la repercussió d'Internet i altres mitjans de comunicació exteriors. Aquest model es pot apreciar a països tan diferents com Nepal, Bangla Desh, Pakistan, Índia, Xina i Sri Lanka. En tots els casos, pràcticament, l'accés a Internet ha de passar per una empresa monopolista o un portal especial, la qual cosa fa que augmentin els costos dels PSI i, en darrer terme, dels usuaris. La situació es combina amb la manca de línies telefòniques que poden subministrar els proveïdors monopolistes. Per exemple, a Bangla Desh, un país amb només 0,4 línies telefòniques per 100 persones, les xarxes de PSI estan saturades per culpa de la manca de línies d'accés, i això passa a la capital, Dhaka. Ara per ara és impossible provar de proporcionar serveis als pobles més aïllats per la manca d'infraestructura. Fins i tot quan existeix una certa infraestructura, els departaments del govern són molt reticents a autoritzar-ne l'ús. Alguns PSI consideren la xarxa de comunicacions de fibra òptica -propietat dels ferrocarrils de l'estat de Bangla Desh, que també s'encarrega de la seva explotació- com un mitjà possible per obtenir una connectivitat general. Les línies de transmissió s'estenen al llarg de les principals vies ferroviàries i connecten els centres més importants del país, però la seva capacitat està infrautilitzada. No obstant, l'autoritat ferroviària s'ha resistit a permetre que tercers utilitzin la seva capacitat sobrant. La situació reguladora de Bangla Desh és un àrea gris, en què els PSI encara no poden disposar de cap document de llicència o estructura de quotes. Pel que fa als mitjans de comunicació electrònics i impresos, on les lleis existents estan tan desfasades que han perdut la seva finalitat, es dóna una situació semblant. A Sri Lanka, el govern imposa una quota de llicència de 3 milions de rúpies, que garanteix que els PSI són explotats únicament per grans empreses. Molts observadors locals han indicat que això impedeix que els agents més petits es facin un lloc en la provisió de serveis, molts dels quals podrien començar en àrees petites que no estan servides per les grans empreses. Actualment hi ha vuit proveïdors de serveis d'Internet autoritzats a Sri Lanka i molts més revenedors de valor afegit, tot i que tan sols hi ha uns 12.000 usuaris, segons estimacions de juny de 1998. Malgrat aquestes imposicions reguladores, hi ha signes que els països d'aquesta segona categoria estan liberalitzant progressivament les telecomunicacions, la radiodifusió i els mitjans de comunicació, encara que més lentament del que voldrien molts del sector privat. A Nepal, per exemple, el govern ha autoritzat recentment que el sector privat exploti instal·lacions de satèl·lit pròpies en lloc de passar pel proveïdor monopolista, la Corporació de Telecomunicació de Nepal (NTC). Això es va esdevenir després de la creació d'un organisme regulador independent, l'Autoritat de Telecomunicació de Nepal (NTA), l'abril de 1998. Una de les primeres decisions de l'NTA va ser obrir el mercat de les instal·lacions de satèl·lit de terminals d'obertura molt petita (VSAT), que permetran als PSI obtenir un ample de banda internacional propi a un cost molt per sota del que ofereix l'NTC. L'organisme regulador ha indicat que en els pròxims dos anys també s'obriran altres aspectes de les telecomunicacions a la competència, tot i que no ha dit que també es liberalitzarà la radiodifusió. Els quatre canals de televisió i les set emissores de ràdio de Nepal són propietat del govern. En canvi, va ser el sector privat el que va introduir Internet al país per primera vegada el 1993 i ha prosperat sense cap mena d'ajut públic. Tot i que només hi ha tres PSI, existeixen literalment centenars de centres d'accés públic, un model que ja s'havia instituït per als serveis de telèfon i fax, on els locutoris públics (LP) ofereixen serveis públics. Un grup de més de 30 organitzacions científiques nepaleses també s'està connectant en xarxa per proporcionar informació local sobre recerca i desenvolupament a NepalNet, un projecte PAN. A la majoria de països mencionats, hi ha indicis que les telecomunicacions i els mitjans de comunicació s'estan liberalitzant lentament i que els governs es troben enmig de processos de revisió de les seves estructures reguladores per donar pas al nou entorn d'informació. Un breu repàs d'alguns països ens ofereix un exemple. A Bangla Desh, el Consell Estatal de Telèfon i Telègraf de Bangla Desh (BTTB) va perdre recentment el control sobre els afers reguladors; fa poc Xina ha reestructurat i fusionat el seu entorn regulador; l'Índia ha eliminat el monopoli dels serveis d'Internet de què gaudia l'empresa estatal, VSNL; Pakistan està privatitzant la seva empresa de telecomunicacions, i la llista continua. Tot i que alguns governs són més lents del que voldria bona part del sector privat, no hi ha dubte que l'impuls de liberalització continuarà, de la manera que es consideri apropiada per cada país. Taula15.3 El tercer grup: els usuaris de banda ampla No sorprèn que aquells països que van cap a una infraestructura de banda ampla basada en tecnologies com les xarxes ATM (modalitat de transferència asincrònica) -que permeten la convergència de veu, dades, vídeo i Internet- també vagin a un ritme més accelerat cap a la plena desregulació dels mitjans de comunicació, les telecomunicacions i Internet. Les economies d'aquesta categoria -Austràlia, Nova Zelanda, Singapur, Malàisia, Hong Kong, Corea del Sud i Japó- també són les més desenvolupades i pròsperes de la regió i disposen d'infraestructures ben desenvolupades i una mà d'obra amb bona formació tècnica. Cadascun d'aquests països està competint per convertir-se en un centre regional de la radiodifusió i la tecnologia de la informació, un fet que sembla fomentar més la liberalització i la inversió en infraestructura i serveis. En els últims anys, Japó, Austràlia i Nova Zelanda han obert els seus mercats de serveis de telecomunicacions, mentre que a Singapur, Malàisia, Taiwan (Xina), Hong Kong i la República de Corea, aquest procés està en marxa i en alguns casos s'ha accelerat. En termes d'accés a Internet, Japó, Austràlia i Nova Zelanda es troben en el primer grup de països a nivell mundial. Quan la ràtio d'ordinadors centrals es compara amb el PIB, Nova Zelanda és el segon país més connectat del món, després de Finlàndia. La ciutat de Wellington, Nova Zelanda, segons l'enquesta de gener de 1998 de la nord-americana Network Wizards, és la ciutat més connectada del món a Internet, amb 4.702 ordinadors connectats a Internet per 100.000 persones. A Austràlia, segons les últimes xifres del Departament d'Estadística, gairebé una tercera part dels adults australians, uns 4,2 milions de persones, utilitzen Internet, mentre que el nombre de famílies amb accés a Internet va augmentar un 46% l'últim any fins a gairebé 1,25 milions (18% de famílies), la qual cosa li atorga un dels índexs de penetració més elevats d'Internet al món. Aquest augment està consolidat pel nombre d'hostes d'Internet, que no ha deixat d'estar entre els cinc primers països, tot i que la base de població és tan sols de 18 milions. A Japó, hi ha uns 2.600 PSI registrats i 13 milions d'usuaris a octubre de 1998. L'any 2000 es preveu que el nombre d'usuaris augmenti fins als 20 milions. Un tret característic d'Internet a Japó ha estat la seva expansió fins a gairebé totes les àrees del país a través d'una multitud de proveïdors de mercats molt petits. De la mateixa manera, els sectors de telecomunicacions i dels mitjans de comunicació de Japó es destaquen per la sèrie d'opcions i el nombre d'agents petits. Per exemple, hi ha 121 diaris en circulació així com 291 diaris comunitaris i 528 diaris de ciutats, mentre que en telecomunicacions hi ha 4.726 proveïdors de dimensions i trets diversos. A Singapur, Malàisia, Taiwan (Xina) i la República de Corea, el govern ha adoptat històricament una funció preeminent a l'hora d'orientar l'ús i la divulgació de la radiodifusió i els mitjans de comunicació per raons polítiques i econòmiques. La introducció d'Internet ha seguit aquest model, tot i que cada cop hi ha més signes que aquests governs reconeixen la necessitat d'obrir-se més que en el passat. No obstant, el sector públic encara és un vehicle important en l'impuls d'aquests països cap a una societat de la informació. Per exemple, Malàisia ha dut a terme moltes iniciatives ben divulgades amb l'objectiu de situar el país a la primera línia de l'economia de la informació mundial, sobretot a través del seu projecte Multimedia Super Corridor (MSC). L'MSC és l'esperança de Malàisia per convertir-se en una societat del coneixement havent millorat la categoria del país l'any 2020. L'MSC incorpora dues "ciutats intel·ligents", una infraestructura avançada de telecomunicacions i set àrees d'aplicació estrella en govern, educació, medicina, finances, fabricació, R+D i marketing. Com a part dels seus intents per atraure projectes de comerç electrònic a l'MSC, està introduint ciberlleis amb l'objectiu de crear un marc jurídic per als serveis d'informació i comerç electrònic. Malàisia té aproximadament 205.000 usuaris d'Internet. A part de les moltes xarxes centrals nacionals de telecomunicacions, molts governs estatals estan implantant projectes propis de comunicació en xarxa, alguns dels quals comporten una àmplia infraestructura física, mentre que d'altres són projectes de web més basats en el contingut. Malàisia ha desregulat parcialment els seus sectors de telecomunicacions i de mitjans de comunicació, però la influència del govern encara es deixa sentir en tots els àmbits. En les telecomunicacions, la desregulació s'ha limitat a uns quants agents grans, mentre que en la radiodifusió, han sorgit tota una sèrie d'emissores de ràdio i canals de televisió, tot i que els canals governamentals encara són majoria. El 1996, Malàisia va llançar un satèl·lit propi, el Malaysian East Asian Satellite (MEASAT). Els malaisis tan sols poden rebre transmissions per satèl·lit a través d'aquest servei nacional, en lloc d'altres fonts que permetria una política oberta. A Singapur, "IT 2000: una concepció d'illa intel·ligent" és un pla mestre per a la introducció de les TI en tots els àmbits de la societat de Singapur. Iniciatives com la xarxa de banda ampla ONE de Singapur formen part d'IT 2000 i estan concebudes per convertir el país en un centre de TI i radiodifusió. La xarxa central d'aquesta xarxa utilitza commutacions de la modalitat de transmissió asincrònica (ATM) més moderna connectades per línies principals que s'entreteixeixen a través dels barris empresarials importants i els veïnats residencials. L'accés a la xarxa per als usuaris es farà a través dels mòdems de línia d'abonat digital asimètrica (ADSL) i els mòdems de cable de fibra coaxial híbrida (HFC), que poden proporcionar accés d'Internet en amples de banda de 2 Mpbs o superior. Quan s'hagi implantat, la xarxa estarà disponible per al 90% de tots els domicilis. El nombre total d'usuaris d'Internet el 1998 es va calcular en més de 400.000. D'acord amb el seu model dels mitjans de comunicació en general, el govern de Singapur ha adoptat un model d'intervenció de la regulació del contingut d'Internet. L'Autoritat de Radiodifusió de Singapur (ARS) regula els PSI i els proveïdors de contingut d'Internet a través del sistema de llicències de classe d'Internet, que requereix que tots els proveïdors i revenedors segueixin el Codi Deontològic d'Internet de l'ARS. D'acord amb les obligacions del codi, els proveïdors d'accés a Internet no poden donar accés a les pàgines prohibides per l'ARS. A la República de Corea, els sectors de TI i de l'electrònica han estat una part productiva de l'economia amb molts grans fabricants i exportadors de tecnologia punta. El govern també participa en la construcció de capacitat a través de la Infraestructura d'Informació de Corea (KII). La KII està concebuda com una infraestructura de banda ampla i comprèn dues xarxes: una xarxa pública per al sector privat i una xarxa estatal per al govern i les institucions públiques. El Ministeri de Comunicacions i Informació té previst introduir aquesta infraestructura de banda ampla el 2010 mitjançant una inversió mixta del sector privat i públic. El nombre d'usuaris d'Internet era de 2,5 milions a finals de 1997. En publicitat, hi havia aproximadament deu companyies actives i moltes altres que preparaven la seva entrada a les activitats online. En el sector editorial, les llibreries estan inaugurant serveis virtuals, mentre que les companyies de comunicacions de dades també obren llibreries virtuals com a part de les iniciatives de galeries comercials virtuals. Pel que fa als mitjans de comunicació, també comencen a aparèixer revistes que només s'editen per Internet. La infraestructura de telecomunicacions bàsica de Taiwan (Xina) està molt avançada i està dominada per la Chughwa Telecom Co., que està en procés de privatització. Hi ha més de 9 milions d'aparells telefònics, amplis sistemes de repetidors de ràdio d'ona ultracurta a les costes est i oest per a connexions nacionals, estacions terrestres de comunicació per satèl·lit i cables submarins amb Japó, les Filipines, Guam, Singapur, Hong Kong, Indonèsia, Austràlia, el Pròxim Orient i l'Europa Occidental. Actualment, hi ha més de 500.000 usuaris d'unes 400 institucions acadèmiques, instituts i universitats a l'illa que es beneficien dels serveis gratuïts de la xarxa acadèmica de Taiwan per promoure la investigació científica. El pla d'Infraestructura d'Informació Nacional (NII) de l'illa es va introduir el 1994 amb les següents prioritats: construcció de xarxes, educació i formació, govern electrònic, comerç electrònic, benestar social, formació permanent, relíquies culturals xineses online, l'estudi i la revisió de lleis i regulacions relacionades i la internacionalització de les xarxes xineses. Els països més desenvolupats econòmicament també estan al primer pla dels canvis en la cultura bibliogràfica. Avui, la biblioteques han de redefinir les seves funcions per tal que de sobreviure i prosperar en la nova era de les societats de la informació. L'espectacular augment de capacitat dels mitjans de comunicació digitals, la convergència de la telecomunicació i la radiodifusió, i la disponibilitat dels recursos d'informació accessible a través d'Internet ha posat de manifest que les biblioteques han d'encarregar-se de la pròpia reposició. La nova concepció considera les biblioteques com una part dels entorns en xarxa i la promoció de les TI és una part integral dels serveis bibliotecaris a l'hora de satisfer les necessitats d'informació variables dels usuaris. D'aquesta manera, s'ha prestat una especial atenció al desenvolupament de la biblioteca digital, que comporta determinar els dipòsits de recursos d'informació digital multimèdia i la integració de les biblioteques i les institucions de coneixement del país a través de la comunicació en xarxa; crear xarxes de recursos d'informació o "biblioteques sense parets"; crear bases de dades o contingut local -text (informes, publicacions, bases de dades bibliogràfiques), àudio, vídeo, mapes, imatges, gràfics- en format digitalitzat, mitjançant el processament d'imatges i el reconeixement de caràcters de les tecnologies emprades; posar recursos d'informació a l'abast per Internet; comercialitzar serveis bibliotecaris a través de les pàgines web; i proporcionar serveis d'Internet i fomentar una cultura d'Internet entre el públic. Taula15.4
Cooperació internacional i regional i assistència al desenvolupament relacionat amb les TICTot i que aquest capítol indica que els països de la regió estan marcats per la diversitat i no es poden englobar en grans generalitzacions, algunes activitats específiques tenen una naturalesa més regional. La televisió per satèl·lit és una de les àrees evidents d'activitat regional i el seu abast i influència han estat espectaculars. En els últims anys, a l'Àsia s'ha creat un gran nombre d'empreses multinacionals de televisió per satèl·lit. Entre aquestes empreses destaca Star TV, amb seu a Hong Kong, que emet programes a 220 milions de famílies a la regió Àsia-Pacífic. Cada cop més, molts dels programes i els canals es localitzen i s'emeten en moltes llengües asiàtiques. No obstant, l'ús d'aquesta mena de serveis regionals varia d'un país a l'altre, i alguns, com l'Índia i Japó, reben de bon grat els programes estrangers, mentre que d'altres, com ara Xina, Malàisia i Singapur, en restringeixen l'entrada.En matèria de telecomunicacions, les instal·lacions de satèl·lit també proporcionen cobertura regional, sobretot a través de sistemes regionals com AsiaSat, Apstar, així com a través de sistemes internacionals com el PanAmSat, Intelsat i el pròxim Iridium i altres programes semblants d'òrbita terrestre baixa (LEO). Taiwan (Xina) i Singapur també han col·laborat per llançar el satèl·lit de telecomunicacions ST-1 el 1998. Les xarxes de telecomunicacions que utilitzen cable de fibra òptica també comencen a agafar protagonisme. Entre aquestes destaquen la Fiber Optic Link around the Globe (FLAG) (enllaç de fibra òptica de tot el planeta), que connecta la resta del món amb països com Corea, Singapur, Hong Kong i Xina, i la SEA-ME-WE 3, que a l'Àsia connecta Singapur, Austràlia, Corea i Japó. Un altre projecte de telecomunicacions regional conegut com a ACASIA ve dels països de l'ASEAN. El seu objectiu és proporcionar a les multinacionals serveis privats de xarxa a tot el país.Els organismes de desenvolupament han constituït un vehicle en l'assistència dels països en via de desenvolupament d'Àsia perquè adoptin les tecnologies de la informació. El programa PAN de l'IDRC, mencionat anteriorment, promou enllaços d'Internet Sud-Sud i Nord-Sud, mentre que el PNUD també aplica nombrosos programes de cooperació tècnica a tota la regió. El Programa d'Informació per al Desenvolupament d'Àsia-Pacífic (APDIP) del PNUD, amb seu a Kuala Lumpur, Malàisia, promou l'ús de les TI a la regió i també presta una especial atenció als temes de govern d'Internet.Un altre organisme regional que participa en els temes de govern i infraestructura d'Internet és l'Asia Pacific Networking Group (APNG), amb seu a Singapur, que es dedica al foment de la infraestructura de comunicació en xarxa i la recerca i el desenvolupament de totes les tecnologies relacionades que fomentin capacitats. L'APNG ha donat lloc a diverses organitzacions del Pacífic asiàtic com ara el Centre d'Informació en Xarxa d'Àsia-Pacífic per a l'Asian Policy and Legal Group (APPLe) (grup jurídic i normatiu d'Àsia); l'Associació Internet d'Àsia-Pacífic (APIA), i la Conferència regional d'Internet Àsia-Pacífic sobre tecnologies operatives (APRICOT).Un organisme menys conegut és la Comissió sobre Ciència i Tecnologia per al Desenvolupament Sostingut del Sud (COMSATS). COMSATS, instituïda el 1989 pel Professor Abdus-Salam, Premi Nobel, té la seu a Islamabad, Pakistan, i enllaça tretze centres d'excel·lència de països del Sud i també disposa d'importants instal·lacions de comunicació en xarxa a Pakistan. COMSATS té previst informatitzar les dades relacionades amb la ciència i la tecnologia per als seus vint països membres i recentment ha inaugurat un Institut de Formació en TI a Islamabad.
Cap a una societat de la informacióAquest capítol ha destacat els avenços i les aplicacions en tecnologia de la informació a Àsia-Pacífic. En concret hem procurat mostrar el grau de diversitat de la regió, on cada país està adoptant la tecnologia de la informació a la seva manera i a un ritme separat. A un extrem de l'escala trobem els països que tot just acaben de començar a incorporar-se a les xarxes d'informació mundials que prevaldran en el pròxim mil·leni, mentre que en l'altre extrem trobem els que ja estan presenciant la convergència dels seus mitjans de comunicació, les telecomunicacions, la radiodifusió i les xarxes de la informació. Com ja hem vist, els nous mitjans de comunicació i les estructures reguladores solen adoptar la forma dels models existents en l'adopció de mitjans de comunicació.En la sessió inaugural de la 7a Conferència Anual del Centre d'Informació i Comunicació dels Mitjans de Comunicació Asiàtics el maig de 1998, el representant de la UNESCO, el Sr. Claude Ondobo, va observar que en educació, les tecnologies de la informació han d'oferir una millor resposta a les diferents necessitats d'ensenyament i formació de la societat; en cultura, les tecnologies multimèdia han de promoure el pluralisme cultural i lingüístic; i en ciència, les autopistes de la informació han de millorar l'accés a la informació científica i el sistema de compartir les instal·lacions de recerca a gran escala d'una manera més interactiva. Aquest butlletí de notícies sobre les TIC d'Àsia-Pacífic sembla demostra aquests objectius de TIC.
|