|
Una perspectiva mundial
V. Anashin.
Professor
d'Humanitats de la Universitat de l'Estat Rus, Moscou, Federació Russa
El principal objectiu d'aquest capítol és presentar un
breu resum de la situació mundial de les tecnologies de la informació
i la comunicació (TIC) i comentar les tendències més importants. En aquest
sentit, és important entendre que aquestes tecnologies estan concebudes
per complir dos objectius bàsics: processar la informació (és a dir, presentar-la
en diversos formats, emmagatzemar-la, buscar-la, reproduir-la, etc.) i
transmetre informació d'un punt geogràfic a un altre, d'una persona a
una altra, a un grup de persones o a tota la comunitat. En certa manera,
doncs, el desenvolupament de les TIC reflecteix el desenvolupament dels
sers humans al llarg de la història. En aquest capítol, però, només es
presentarà material factual relatiu a la curta vida de les TIC dels últims
anys.
La segona meitat d'aquest segle ha presenciat el fenomen
mundial de l'explosió de la informació. La creació de diferents tecnologies
electròniques ha possibilitat que milions de persones tinguin un accés
ràpid a grans recursos d'informació emmagatzemada a diferents indrets
del planeta, es comuniquin i gestionin la informació presentada en diverses
formes (text, gràfics, vídeo, so, etc.). Aquestes tecnologies ofereixen
brillants perspectives alhora que plantegen grans problemes socials com
es veu en el Capítol 1.
Amb tot, per a la gran majoria de la població mundial,
les tecnologies de la informació tradicionals (serveis postals, premsa,
ràdio i televisió) encara són presents i no hi ha dubte que en un futur
pròxim continuaran exercint una funció molt més important que TIC com
el correu electrònic, la multimèdia i les xarxes informàtiques mundials.
Hi ha dues raons bàsiques: per una banda, l'ús d'aquestes TIC requereix
certes inversions (la compra d'un ordinador, per exemple) que encara són
molt cares en relació amb les rendes mitjanes dels països pobres i, per
altra banda, les TIC necessiten una infraestructura de comunicacions apropiada,
com ara les línies telefòniques en qualitat i nombre suficients.
Per aquesta raó, en aquest capítol es prestarà atenció
a les principals tecnologies de la informació i la comunicació contemporànies,
tant tradicionals com modernes, en un intent de comprendre el seu desenvolupament
i l'accessibilitat en diferents regions, així com el seu desenvolupament
futur i com es poden influir l'una a l'altra.
Les relacions entre les diferents tecnologies són complexes.
Els serveis postals, per exemple, proporcionen un canal per a la distribució
de premsa, de la mateixa manera que els canals de telecomunicacions proporcionen
una infraestructura per a les xarxes digitals. Algunes tecnologies estan
més relacionades amb la transmissió de la informació, mentre que d'altres
estan més relacionades amb la seva producció. La ràdio i la televisió
produeixen i transmeten informació simultàniament i, per tant, tenen una
naturalesa diferent. Aquest conjunt complex de relacions és la base de
l'estructura d'aquest capítol, que es divideix en cinc seccions: serveis
postals, premsa, telecomunicacions, xarxes digitals i ràdio i televisió.
Serveis postals
El servei postal, com a tecnologia per transmetre
missatges escrits d'una persona a una altra, és la tecnologia de comunicació
més tradicional de totes les que es comenten en aquest capítol. Els
perses van ser els primers que van crear una xarxa oficial per transmetre
missatges a tot el seu imperi, de manera que el servei postal és una
tecnologia que funciona de molt antic. També exerceix una funció important
en la vida de la societat contemporània perquè no és tan sols un mitjà
per a la comunicació de persona a persona, sinó també un mitjà per a
la distribució de materials impresos (diaris, revistes, publicacions
periòdiques, material publicitari, etc.).
Sens dubte, la importància del servei postal com a
mitjà de la comunicació de persona a persona s'està reduint progressivament,
perquè la tecnologia contemporània ofereix solucions més ràpides, més
fiables i més barates. Per exemple, només es triga unes poques hores,
o fins i tot minuts, en lliurar un missatge de correu electrònic a un
altre continent i només costa uns pocs centaus. Enviar el mateix missatge
a la mateixa adreça pel servei postal triga dies i costa alguns dòlars.
No obstant, la funció de correu del servei postal continuarà exercint
una funció important almenys en un futur pròxim, fins i tot a les societats
més industrialitzades, perquè és l'única tecnologia de comunicació que
pot garantir el lliurament de documents originals (per exemple, assumptes
legals). Sens dubte, les tecnologies modernes d'Internet també ofereixen
algunes solucions en aquest àmbit, com ara el lliurament per correu
electrònic de missatges signats digitalment, però aquestes solucions
encara han de rebre el reconeixement jurídic de la gran majoria dels
països (vegeu el Capítol 11).
La segona funció del servei postal com a mitjà
de distribució de diaris i altres materials impresos en una població
continuarà existint, sens dubte, malgrat que els usuaris d'Internet
més devots a penes s'imaginen a l'esmorzar mirant un monitor d'ordinador,
en lloc d'un diari, per llegir un article.
Un dels principals indicadors de l'estat dels
serveis postals en una regió determinada és el nombre de trameses de
correspondència per càpita. La font de les dades següents, així com
d'altres dades numèriques d'aquesta secció, és la Unió Postal Universal
(UPU).
Taula12.1 il·lustra els ritmes de canvi de les trameses de correspondència
per càpita del servei d'expedició nacional i internacional per any.
La taula mostra que les xifres de trameses de correspondència per càpita
han continuat més o menys estables durant els últims deu anys, amb l'excepció
de la Comunitat d'Estats Independents (CEI), però això té una explicació
política evident. La pronunciada reducció (aproximadament cinc vegades!)
és sens dubte un resultat de la desintegració de l'antiga Unió Soviètica,
Iugoslàvia i el bloc comunista de l'Europa de l'Est (Pacte de Varsòvia).
La taula també demostra que el desenvolupament exponencial de les TIC
als països industrialitzats pràcticament no ha tingut cap efecte sobre
el servei postal nacional: el nombre de trameses de correspondència
per càpita dels serveis nacionals als països industrialitzats ha anat
creixent progressivament des de 1985. No obstant, la lleugera reducció
en el nombre de trameses internacionals als països industrialitzats
podria ser conseqüència del desenvolupament del correu d'Internet i
els missatges de fax.
Taula12.1 també indica una marcada desproporció entre els països industrialitzats
i els països en via de desenvolupament pel que fa a la disponibilitat
dels serveis postals. Això podria ser el resultat de tot un conjunt
de factors, un dels quals és l'índex d'alfabetització superior d'alguns
països en via de desenvolupament.
No s'ha d'infravalorar la importància econòmica
del servei postal. Com a servei públic, durant molts anys s'ha considerat
com un monopoli estatal. No obstant, el recent desenvolupament dels
serveis de repartiment privats han creat sens dubte una situació del
tot nova, que posa més pressió sobre els serveis tradicionals.
La premsa escrita
La premsa escrita és un altre tipus de tecnologia de
la informació. Mentre que el servei postal s'utilitza principalment per
a la comunicació de persona a persona, l'objectiu principal de la premsa
és lliurar informació a un gran grup de persones, com ara la població
d'una ciutat o un país. Es considera que els diaris són la part més important
de la premsa, perquè ofereixen l'última informació. L'edició de diaris
requereix un col·lectiu qualificat de periodistes i editors, així com
importants infraestructures per a la impressió ràpida d'una gran quantitat
de material i serveis de repartiment ràpids i fiables.
Per aquesta raó, el nombre de títols de diaris i de xifres
de la seva tirada total són bons indicadors de la situació de la premsa
a les diferents regions del món. Aquestes dades reflecteixen clarament
la situació de la premsa en general. La Figura 12.1 mostra dades estadístiques
sobre la tirada de diaris (és a dir, el nombre de còpies que circulen
per 1.000 habitants) per regió de 1975 a 1994. Mostra que des de 1985
a 1994, les xifres van romandre més o menys estables o van disminuir lleugerament.
La Figura 12.2 mostra canvis en el nombre de títols de
diaris a diferents regions geogràfiques de 1980 a 1996. La font d'aquestes
dades és l'UNESCO Statistical Yearbook 1998, en què es relacionen les
xifres corresponents dels diferents països. Com que moltes dades estan
incompletes, l'autor les va extrapolar i després les va agregar per regions.
Les xifres resultants són, per tant, molt aproximades. La Figura 12.2
mostra que durant el període considerat, les xifres principals que reflecteixen
el desenvolupament de la premsa van continuar més o menys estables, amb
les excepcions d'Àsia i Europa.
L'augment significatiu de les xifres de tirada i del
nombre de publicacions de 1980 a 1990 a l'Àsia es deu sobretot a l'Índia.
Segons les dades de l'UNESCO Statistical Yearbook 1998, el nombre de
diaris a l'Índia el 1990 superava la xifra de 1980 en més de dues vegades
el nombre de títols i 1,5 vegades el nombre de còpies: 3.037 enfront
de 1.173; i 22.969 enfront de 14.531, respectivament. El descens en
les xifres de tirada total de diaris a Europa entre 1990 i 1994 (vegeu
la Figura12.1) es podria explicar pels espectaculars canvis polítics:
l'antiga Unió Soviètica i el suport estatal de la premsa es van desintegrar
i els índexs de tirada van baixar significativament per culpa de la
nova situació econòmica als països de la CEI. Per exemple, segons les
dades de l'UNESCO Statistical Yearbook 1998, el 1990, a la Federació
Russa, es van editar 328 diaris amb una tirada d'aproximadament 105
milions de còpies, en comparació amb els 285 diaris amb una tirada d'aproximadament
16 milions de còpies el 1996. ¡La tirada es va dividir per set!
La Figura12.2 mostra, però, que el nombre de publicacions (títols) de
diaris a Europa va augmentar lentament entre 1980 i 1996. Com a conseqüència
dels canvis polítics a l'Europa de l'Est, la tirada dels diaris va caure
però la varietat disponible va augmentar.
Si comparem les dades de la Figura12.1 amb l'índex anual de creixement de població al món des
de 1985, arribarem a la conclusió que el nombre de còpies de diaris
per càpita ha continuat més o menys constant a les diferents regions
i grups de països, amb l'excepció d'Europa i els països industrialitzats.
En aquests últims, les xifres en qüestió disminueixen lleugerament,
la qual cosa es pot deure a l'impacte de les TIC (vegeu la Figura12.3).
Telecomunicacions
El terme telecomunicacions es va utilitzar per primera
vegada per designar la telefonia fixa. Avui dia, les telecomunicacions
són una de les TIC contemporànies més importants. Inclouen la telefonia
fixa i sense fils, diferents serveis mòbils, com els telèfons cel·lulars
i la radiorecerca; les Xarxes Digitals de Serveis Integrats (XDSI), que
proporcionen una veu d'alta qualitat així com velocitats de comunicació
de dades molt altes. Les xarxes de telèfons existents també s'utilitzen
com a complement de les xarxes d'ordinadors, com ara Internet i altres
xarxes d'àrea estesa (WAN).
Però ja des dels seus orígens al principi d'aquest segle,
l'objectiu principal de les telecomunicacions ha continuat sent el de
proporcionar una millor comunicació de persona a persona, més ràpida i
més segura. És per això que la radiorecerca se sol considerar com un servei
de telecomunicacions, a diferència del videotext, per exemple, que molts
experts consideren que és un servei de televisió. Per a una introducció
tècnica a les tecnologies de la telecomunicació, el lector pot consultar
el Capítol 17 de l'Informe mundial sobre la informació 1997 (UNESCO, 1997).
Les telecomunicacions són una activitat econòmica en ràpida
evolució i molt profitosa (vegeu el Capítol 1). Per exemple, segons les
dades disponibles de la Unió Internacional per a les Telecomunicacions
(UIT), el 1996 la inversió total en telecomunicació va ser d'uns 109.670
milions de dòlars, mentre que els ingressos totals en telecomunicació
a tot el món van ser d'uns 515.490 milions de dòlars (font: World Telecommunication
Indicators, UIT, Ginebra, 1998). Els ingressos de les telecomunicacions
es generen principalment a partir de dues fonts: la comercialització de
l'equipament i els preus de les comunicacions. Segons les dades del Centre
de Comerç Internacional (vegeu l'Annex estadístic, Taula A.6 i www.intracent.org),
els deu principals exportadors mundials (fabricants) d'equipament de telecomunicacions
són: Estats Units, Japó, Alemanya, el Regne Unit, Suècia, Singapur, França,
Xina, la República de Corea i Canadà. S'ha de destacar que la llista dels
deu principals exportadors i importadors d'equipament de telecomunicacions
és idèntica, excepte per Hong Kong, que substitueix Suècia en la llista
dels deu principals importadors. El desenvolupament mundial del comerç
en equipament de telecomunicació de 1992 a 1996 es presenta a la Figura12.4, que indica que les exportacions gairebé es van doblar
durant aquest període.
El desenvolupament de la situació mundial en relació
amb la disponibilitat dels serveis de telecomunicació es pot caracteritzar
pel creixement en el nombre de línies telefòniques (fixes i cel·lulars)
per càpita a les diferents regions geogràfiques. Figura12.5 mostra un creixement constant i gairebé lineal en el nombre
de línies telefòniques fixes per 100 habitants en diferents regions
del món durant els últims vint anys i la Figura12.6 mostra un creixement exponencial del nombre d'abonats cel·lulars
per 100 habitants durant els últims deu anys. Els diagrames també mostren
la pronunciada diferència en la disponibilitat dels serveis telefònics
(fixos i cel·lulars) entre els països desenvolupats i els països en
via de desenvolupament.
La telefonia cel·lular cada cop té més acceptació arreu del món, principalment
als països desenvolupats. El 1997, segons les dades d'Ericsson, un dels
primers fabricants del món d'equipament de telecomunicació, el nombre
total d'abonats de la telefonia cel·lular al món va augmentar dels 70
milions als 207 milions. D'aquests, més de 112 milions són abonats de
xarxes cel·lulars digitals i uns 95 milions són abonats de xarxes cel·lulars
anàlogues. El nombre més elevat d'abonats de xarxes cel·lulars es troba
a Amèrica del Nord, amb uns 60 milions, seguit de l'Europa Occidental
amb 57 milions, Àsia i el Pacífic (sense Japó) amb 40 milions, Japó amb
29 milions i Amèrica Llatina amb 13 milions. La resta del món totalitza
8 milions d'abonats. Ericsson preveu que hi haurà 830 milions d'abonats
a les xarxes cel·lulars l'any 2003, i un índex de creixement anual mitjà
entre 1998 i el 2003 del 27%. Ericsson també preveu que a finals del 2003,
prop del 15% de la població mundial s'abonarà a les xarxes telefòniques
cel·lulars. Entre aquests hi haurà gairebé el 60% de la població de Japó,
més del 50% de la població d'Amèrica del Nord i un 50% de la població
d'Europa Occidental. Actualment, l'índex més elevat d'abonats cel·lulars
es troba a Finlàndia, amb un 50% de la població (font: Nokia Group).
Una altra previsió de les tendències del mercat fix/sense
fils és la de Lucent Technologies/Bell Labs Innovations. Aquests prediuen
que el 2010 el nombre d'abonats a la telefonia sense fils superarà el
d'abonats a la telefonia fixa (vegeu la Figura12.7).
Un altre servei de telecomunicació mòbil que gaudeix de
l'acceptació del públic és el de radiorecerca. És més barat que els telèfons
mòbils, que solen incloure una modalitat de radiorecerca. La radiorecerca
té més acceptació als països asiàtics. El 1996, segons les dades de la
UIT (World Telecommunication Indicators, UIT, Ginebra, 1998), el 1996
Singapur i la República de Corea tenien el nombre més elevat d'abonats
de radiorecerca per 100 habitants, 35 i 28 respectivament. En comparació,
Hongria té el nombre més elevat d'Europa, amb una xifra de 17. És interessant
observar que les dades de la UIT mostren que normalment en aquests països
on les xifres d'abonats cel·lulars per 100 habitants són altes, les xifres
corresponents pel que fa als abonats de radiorecerca són relativament
petites, i viceversa. La situació als països europeus confirma aquesta
observació.
Els telèfons cel·lulars i altres serveis mòbils són ara
un dels principals avantatges de la tecnologia de telecomunicació. Les
xarxes digitals de serveis integrats (XDSI) en són un altre exemple. Pel
que fa als telèfons cel·lulars, l'ús de les XDSI en una regió determinada
reflecteix l'estat de desenvolupament de les tecnologies de telecomunicacions
més modernes.
El 1996, segons les dades de la UIT (World Telecommunication
Indicators, UIT, Ginebra, 1998), al món hi havia més de 12 milions de
canals d'XDSI i uns 4 milions d'abonats a les XDSI. Un 75% de tots els
abonats d'XDSI es troben a Europa. El 22% són d'Estats Units i el 3%
a la resta del món. El líder mundial en el nombre de canals i abonats
d'XDSI, el 1996, era Alemanya, amb 5.150.000 canals i 1.945.000 abonats.
L'índex de creixement d'abonats d'XDSI a Europa de 1990 a 1996 s'il·lustra
a la Figura12.8.
Es pot arribar a la conclusió que els serveis de telecomunicació,
especialment els moderns, estan creixent exponencialment, però només als
països industrialitzats. Hi ha un desenvolupament molt lleuger a la resta
del món i una desproporció pronunciada entre els països industrialitzats
i els països en via de desenvolupament en la disponibilitat dels serveis
de telecomunicació, fins i tot els tradicionals com la telefonia fixa.
No obstant, l'exemple de la Xina mostra que alguns països en via de desenvolupament
tenen un gran potencial pel que fa a la fabricació d'equipament de telecomunicació
i per tant són capaços de millorar la disponibilitat dels serveis de telecomunicació.
El desenvolupament dels serveis de telecomunicació en
una regió determinada té una repercussió vital en el desenvolupament d'Internet
per al qual proporcionen la infraestructura necessària, igual que fan
per a d'altres xarxes d'àrea estesa (WAN).
Internet i altres xarxes d'àrea
estesa
És comprensible des d'un punt de vista tecnològic tractar
les xarxes digitals per separat en relació amb altres sistemes de telecomunicació
disponibles. Les xarxes digitals inclouen Internet, les intranets i WAN
i comparteixen diversos trets com ara la gran quantitat de dades transmeses,
l'alta velocitat de transmissió i l'ús de les tecnologies digitals i els
protocols de transmissió de dades. Tot i que aquestes característiques
distingeixen les xarxes digitals de les altres xarxes de telecomunicació,
no estan aïllades. Per exemple, "l'última milla" per la qual un usuari
arriba a Internet sol ser el cable telefònic comú. A més, és convenient
distingir Internet, que es basa en el protocol TCP/IP, d'altres WAN, la
majoria de les quals es basen en altres protocols com l'X.25 o el protocol
de transmissió asincrònica (ATM). També hi ha portes entre les xarxes.
Per exemple, un abonat d'America On Line (AOL), que és
una WAN comercial privada, pot accedir a Internet i, a l'inrevés, els
usuaris d'Internet poden accedir, sota certes condicions, a d'altres WAN.
Les WAN privades basades en el protocol TCP/IP s'anomenen intranets i
també es poden enllaçar amb Internet i altres WAN. Les distincions anteriors,
que són importants des d'un punt de vista tecnològic, potser no són evidents
en l'àmbit del servei.
Quan s'analitzen dades de fonts diferents, de vegades
és difícil comprovar si una font determinada remet a totes les xarxes
públiques i privades, com ara les intranets i Internet. No obstant, aquí
no ens ocuparem dels possibles errors, ja que l'objectiu principal d'aquest
capítol és proporcionar una perspectiva general de l'ús i la disponibilitat
de les TIC al món i les xifres dels ordinadors en xarxa reflecteixen satisfactòriament
la situació.
El principal indicador del desenvolupament d'Internet
és el nombre d'hostes que proporcionen accés als usuaris. Figura12.9 mostra l'índex de creixement anual del nombre total d'hostes
d'Internet al món. La Taula12.2 mostra l'índex de creixement anual d'hostes d'Internet a
les diferents regions geogràfiques de 1995 a 1996. S'ha de destacar
que la Figura12.9 sembla que demostra un creixement lineal en el nombre d'hostes
en els últims anys en comparació amb el creixement exponencial dels
primers anys (Figura 1 del Capítol 18 de l'Informe mundial sobre la
informació 1997). El nombre d'hostes per país varia molt: dels diversos
centenars de milers als països més industrialitzats (o fins i tot milions
als Estats Units) a nombres molt petits als països en via de desenvolupament.
En una previsió de mercat internacional publicada el 1997
(vegeu l'Annex estadístic, Taula A.8), la International Data Corporation
va calcular que l'índex de creixement anual total compost de la compra
de productes i serveis relacionats amb l'ús d'Internet entre 1996 i 2000
seria del 49,5%. Altres fonts aporten estimacions diferents del volum
de negocis d'Internet el 1996: el total oscil·la entre els 9.000 i els
10.000 milions de dòlars, entre els que figuren de 500 a 530 milions de
dòlars en matèria de comerç al detall, uns 600 milions de dòlars en matèria
de comerç interempresarial, 200 milions de dòlars pel que fa a la informació
i la mateixa xifra per als serveis financers. Una previsió per a l'any
2000 indica que el volum de negocis total estarà entre els 190.000 i 200.000
milions de dòlars; 7.000 milions de dòlars en matèria de comerç al detall;
66.000 milions de dòlars en matèria de comerç interempresarial; 37.000
milions de dòlars pel que fa a la informació; i 23.000 milions de dòlars
per als serveis financers. Alguns directius d'IBM proposen estimacions
semblants.
Els principals indicadors del desenvolupament d'Internet
i altres WAN aparentment indiquen uns índexs de creixement anuals molt
elevats, però la divergència entre els països industrialitzats i la resta
del món continua sent important. Segons diverses fonts, Internet es va
fent a poc a poc menys exclusiu. No obstant, deixant de banda els temes
polítics relacionats amb la lliure circulació internacional de la informació,
el bon desenvolupament d'Internet en una regió determinada encara depèn
del bon desenvolupament de les infraestructures de telecomunicacions i
de rendes per càpita suficients. En la Secció 3 de l'Annex estadístic
es poden trobar més dades sobre Internet.
Ràdio i televisió
La ràdio i la televisió produeixen i distribueixen informació
per canals propis. Tot i que la producció de les TIC està tècnicament
separada de la distribució, els dos processos coexisteixen en aquests
mitjans de comunicació. Pot ser que els nivells educatius de les audiències
de la ràdio i la televisió siguin inferiors en comparació amb els lectors
dels diaris o els usuaris d'Internet: un subscriptor d'un diari no pot
ser analfabet, a diferència d'un oient de ràdio o un espectador de televisió.
També és cert que escoltar la ràdio o veure la televisió costa menys
que subscriure's a un diari o utilitzar Internet. La ràdio, per a la
qual basta fer una inversió força petita només una vegada, és la més
barata. Per últim, les poblacions pobres no han d'invertir en el propi
sector de la ràdio i la televisió perquè poden escoltar la ràdio i veure
programes de televisió produïts per altres països. Totes aquests consideracions
expliquen el fet que la ràdio i la televisió siguin les TIC més accessibles
i generalitzades del món, tant als països en via de desenvolupament
com als països desenvolupats, amb la ràdio en primer lloc. Així ho demostren
les Figura12.10 i 12.11, que val la pena comparar amb les dades de la secció de premsa
impresa.
La diferència entre els països desenvolupats i els països
en via de desenvolupament pel que fa a la disponibilitat de la ràdio no
és tan pronunciada com en el cas de la premsa impresa. A més, la proporció
de països en via de desenvolupament en la llista dels deu principals fabricants
mundials d'aparells de televisió i de ràdio és força gran. Els deu principals
exportadors de televisió són Mèxic, la República de Corea, Malàisia, Japó,
el Regne Unit, Singapur, Tailàndia, França, Alemanya i Espanya; els deu
principals exportadors d'aparells de ràdio són Malàisia, Xina, Singapur,
Japó, Mèxic, Estats Units, els Països Baixos,Portugal, Alemanya, Bèlgica-Luxemburg
(vegeu l'Annex estadístic, taules A.3 i A.2).
Segons les dades del BIPE Conseil, als països de la Unió
Europea, la televisió i altres aparells domèstics com el vídeo i les càmeres
de vídeo encara representen un 58% de les despeses en equipament per a
ús domèstic, mentre que la despesa en aparells multimèdia és tan sols
de l'1%. Això implica que el sector multimèdia per se té un interès molt
petit per a la població d'aquesta regió i s'utilitza més habitualment
amb l'equipament informàtic. Com que la multimèdia és bàsicament una forma
de representar la informació, aquesta situació no és sorprenent. A més,
les despeses en ordinadors personals per a l'ús domèstic tan sols són
lleugerament inferiors a les despeses en televisors (38% i 40% respectivament
als països de la UE). Això sembla indicar que el sector del software domèstic
i l'ús domèstic d'Internet tenen un futur brillant als països industrialitzats
(vegeu també el Capítol 10 sobre aquests temes).
La ràdio i la televisió són sens dubte les TIC més accessibles
del món, i el seu desenvolupament encara té bones perspectives tant als
països industrialitzats com als països en via de desenvolupament.
Les TIC al món
En aquest capítol, la disponibilitat i l'ús de les TIC
tradicionals (serveis postals i premsa) i les modernes (ràdio, televisió,
telecomunicacions i xarxes digitals) s'han tingut en compte en diferents
regions del món i grups de països. La ràdio i la televisió són dos canals
que proporcionen informació i produeixen tecnologies. Les dades analitzades
en aquest capítol ens porten a les següents conclusions:
-
En els últims anys, el consum de TIC tradicionals
per càpita s'ha mantingut més o menys estable o tan sols ha variat
lleugerament a diferents regions del món així com en grups de països,
amb l'excepció d'Àsia i Europa de l'Est. Pel que fa a l'Europa de
l'Est (inclosa la CEI), la reducció significativa es deu als espectaculars
canvis polítics, mentre que el creixement del consum de premsa a l'Àsia
es deu principalment a l'Índia.
-
Existeix un alt índex de creixement dels indicadors
que caracteritzen el desenvolupament, l'ús i la disponibilitat de
les TIC modernes als països industrialitzats.
-
Hi ha una gran diferència entre els països industrialitzats
i la resta del món en l'ús i la disponibilitat de les TIC més modernes,
com ara les xarxes XDSI com Internet, així com en el desenvolupament
d'aquestes TIC.
-
El desenvolupament de canals que proporcionin tecnologies
a un país o regió és una condició necessària per al bon funcionament
de les tecnologies de producció d'informació (la situació actual pot
canviar en el futur amb nous avenços com els projectes Iridium, que
probablement oferirà canals barats d'accés ràpid a través d'un sistema
de satèl·lits).
-
La TIC més accessible i d'ús més generalitzat del
món és la ràdio, seguida de la televisió. Una de les raons és la baixa
exigència en termes d'alfabetització que es demana a l'audiència,
uns aparells relativament barats i la disponibilitat de canals de
radiodifusió existents.
És difícil escapar de la conclusió que si continuen les
tendències actuals, la diferència entre els rics en informació i els pobres
en informació es continuarà ampliant.
Referències
FRIEDEN, R. 1996. International Telecommunications
Hand-book. Northwood, Mass., Artech House. 419 p.
GORE, A. 1995. Infrastructure for the Global Village. Scientific American,
p. 156-9.
UNESCO. 1998. World Information Report 1997/1998. París, UNESCO.
www.comfm.fr/index.htm
(televisió i ràdio en directe per Internet)
www.isoc.org (Internet
Society)
www.wrn.org (World Radio
Net)
|
