index
Centre Unesco a Catalunya
UOC



Informació dominant i tecnologies de la comunicació
Julian Thomas. Investigador en cap de l'Australian Key Center for Cultural and Media Policy, Universitat Griffith
Gareth Grainger. Vicepresident de l'Australian Broadcasting Authority
Karen Koomen. Directora del grup de política i regulació multimèdia d'Optus Communication

amb l'agraïment a:
Roslyn Van Vliet. Directora adjunta d'investigació i administració de l'Australian Broadcasting Authority, Sidney, Austràlia

Els autors han escrit aquest capítol a títol personal. Les opinions expressades no reflecteixen necessàriament les opinions oficials de l'Australian Broadcasting Authority.

 


Les xarxes informàtiques mundials auguren una circulació de la informació més senzilla, barata i ràpida que mai; les noves tecnologies digitals estan transformant la producció i la distribució dels mitjans de comunicació de tota mena. No obstant, les conseqüències socials i econòmiques de les tecnologies de les comunicacions digitals emergents encara no són clares. Mentre els sistemes comercials i jurídics concebuts per gestionar les comunicacions anàlogues i el moviment d'objectes culturals físics es van adaptant a poc a poc al nou entorn digital, el lloc dels governs i les nacions estat en aquest procés encara és incert, igual que el funcionament de la democràcia. Els governs nacionals han exercit històricament forts controls sobre les telecomunicacions i la distribució de llibres, pel·lícules i altres "paquets" de materials culturals més enllà de les seves fronteres. Quan és necessari, com en el cas de les telecomunicacions internacionals, els governs van cooperar profitosament en la formulació i l'aplicació de normes tècniques i mètodes sectorials comuns. A la majoria de països, els mitjans de comunicació electrònics i les telecomunicacions eren propietat dels governs o estaven subjectes a règims reguladors governamentals intervencionistes ben entrats els vuitanta. Com a conseqüència, les normes d'actuació culturals i econòmiques nacionals han donat forma al desenvolupament de les comunicacions del món durant més d'un segle.

Alguns teòrics de la revolució digital indiquen que les nacions estat perdran la seva importància en un ciberespai futur sense fronteres, on les transaccions i les comunicacions tindran lloc més enllà de l'abast del control o la regulació governamental. Hi ha dues versions comunes d'aquesta visió particular del futur. Alguns veuen la decadència de la regulació nacional com a mesura favorable a l'exercici d'una major llibertat individual en les comunicacions i una participació democràtica més directa (vegeu també el Capítol 4 sobre aquest tema). Una variant d'aquesta concepció és que una debilitació digital de la voluntat governamental només reforçarà els poderosos interessos comercials internacionals que ja són dominants. Aquesta concepció serveix per recordar que són els governs nacionals els que representen constitucionalment el ciutadà.

Un plantejament alternatiu és considerar que les noves tecnologies "estan subordinades al món real", com va descriure Internet un dels seus creadors. Sense oblidar el potencial dels nous sistemes de comunicació, aquest plantejament destaca els factors econòmics, jurídics i normatius que influencien l'aparició i l'adopció d'aquests serveis. La innovació en les comunicacions té lloc dins d'un model d'evolució històric més llarg. Reconèixer que pocs governs tindran, si és que algun n'arriba a tenir, la capacitat o la inclinació de controlar tots els aspectes dels sistemes de comunicacions cada cop més perfeccionats no representa la fi de les responsabilitats de tants anys. Els governs hauran d'equilibrar els beneficis potencials de les noves tecnologies de la informació i la comunicació amb els perills que representen. Les qüestions de preservació de la intimitat, la protecció dels infants i el reforçament dels drets dels autors són més complexes en els nous mitjans de comunicació, però no han desaparegut.

¿Els governs nacionals estan lliurant una "batalla perduda", tal i com ho ha expressat el sociòleg espanyol Manuel Castells (Castells, 1997, p. 259)? Si és així, és sorprenent que els governs de tot el món s'hagin fet forts en destacar les ramificacions econòmiques i socials del canvi tecnològic. Aquest capítol considera les relacions entre les nacions estat, els ciutadans i les noves tecnologies de la informació i la comunicació en tota una sèrie de camps jurídics i normatius importants. La ràpida emergència d'un ampli espectre dels nous sistemes de comunicacions mundials ha creat sens dubte noves dificultats i oportunitats per als governs i les comunitats que s'examinaran en aquest context.

 

Nous mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació tradicionals estan passant per un procés de transformació, com s'explica més detalladament als capítols 5 i 6. La transició cap als sistemes de transmissió digital a les societats desenvolupades i la proliferació de la televisió de pagament és probable que comporti una diversitat molt més gran en els serveis dels mitjans de comunicació, com ara la transmissió interactiva de dades, la televisió d'alta definició, una programació d'interès especial més específica, una programació de pagament i serveis de comerç electrònic. La clau tècnica és l'ampliació de l'ample de banda, la capacitat d'un canal de comunicacions per transmetre informació. La manca de freqüències no és tan un factor que limiti els serveis com en el passat. Aquest factor té ramificacions importants pel que fa a les línies d'actuació: en el sentit d'un enfocament de mercat generalment més liberal dels mitjans de comunicació i les telecomunicacions, l'escassetat de l'espectre ja no pot funcionar com una base fonamental per a una regulació minuciosa per part del govern dels mitjans de comunicació electrònics. Al mateix temps, la diversificació dels mitjans de comunicació electrònics sembla que contradiu les tradicionals missions de "construcció nacional" unificadora dels serveis de radio i televisió del sector públic (vegeu el Capítol 5).

Les revolucions en la indústria informàtica també han tingut una repercussió important, com expliquen els capítols 9 i 11 d'aquest informe. Les xarxes informàtiques mundials tan sols recentment han esdevingut sistemes de comunicació de masses per si soles, amb la difusió mundial dels ordinadors de sobretaula petits i barats, que ara s'utilitzen en la majoria d'àrees de l'activitat humana. La nova tecnologia de les comunicacions va possibilitar l'adaptació del sistema telefònic a la transmissió de dades. Els nous tipus de software van ampliar enormement tant la varietat com l'objectiu de la informació en xarxa: més enllà de les seves funcions tradicionals d'enviament de missatges i base de dades, les xarxes informàtiques van esdevenir sistemes per a la publicació i la distribució d'informació de tota mena.

A mesura que s'anaven perfeccionant, les xarxes van deixar de basar-se estrictament en text. Les imatges en colors d'alta resolució, els documents de vídeo i so ja són recursos habituals de la xarxa. Les aplicacions en la forma de connectors de navegació, els "applets" de Java i els components de propietat també són habituals. Al mateix temps, les xarxes informàtiques del món s'han anat interconnectant cada cop més i, per tant, el seu accés s'ha fet més ràpid. La xarxa de les xarxes que ha evolucionat fins a Internet utilitza una arquitectura descentralitzada de commutació per paquets per enllaçar els ordinadors de més de dos-cents països. Els serveis online de propietat -els sistemes independents d'abonats i orientats al mercat de principis dels noranta- a mitjans dels noranta van haver de connectar-se a Internet perquè molts no podien competir amb un sistema públic més lliure i més gran.

Però mentre aquestes tecnologies s'han desenvolupat ràpidament i l'objectiu definitiu d'una infraestructura d'informació mundial accessible de baix cost ja s'ha aconseguit, es trigarà molt més temps a reconèixer les conseqüències de la seva difusió i a donar-hi resposta. Els beneficis i les aplicacions reals encara són confusos. Encara no és clar que la major diversitat de serveis aporti una major diversitat de contingut. Entre els problemes essencials que encara s'han de resoldre figuren l'abast del domini públic en l'entorn digital i la capacitat dels governs per adaptar els sistemes existents de regulació. Aquestes qüestions es debaten més endavant en aquest capítol.

Requadre 8.1 Teledemocràcia


La teledemocràcia és l'adaptació de les eines d'informació basades en Internet per part del govern, la classe empresarial i la societat civil per crear una forma de democràcia participativa i avançada. En la seva forma purament teòrica, la teledemocràcia és l'ús d'Internet per produir una ciutadania informada i públicament activa. Però en la seva forma actual, la teledemocràcia és un terme mal utilitzat i mal interpretat: mentre que el prefix tele significa explícitament "distància" o "lluny", la incorporació del concepte d'Internet aporta a la teledemocràcia una característica més tècnica.

La capacitació és el fonament de la teledemocràcia. Per tal de complir l'objectiu essencial de capacitar els ciutadans, s'han d'adoptar dues mesures:

  • Tots els ciutadans han de tenir accés a les eines de la informació. Això posa de manifest la importància de l'accés universal al coneixement i la participació en la societat de la informació.

  • El govern, la classe empresarial i la societat civil han de tenir una presència sòlida i compromesa amb la Web. La teledemocràcia no pot progressar satisfactòriament sense l'equilibri necessari entre aquests tres grups.

Com funciona la teledemocràcia? A les democràcies existents, el procés comença localment amb un organisme administratiu virtual que consta de pàgines web patrocinades per governs locals a fi de facilitar l'intercanvi entre representants electes i ciutadans locals. Experiments d'aquesta mena es duen a terme a tots els Estats Units, parts d'Europa i altres països democràtics. Les pàgines web són un fòrum consagrat al debat públic normatiu, el programa de govern de més abast i, en alguns casos, substitueixen el correu convencional amb el correu electrònic. La teledemocràcia també es promou mitjançant els ciberdistrictes, que són comunitats connectades amb accés per cada individu de la família, i els ciberpartits, que són grups representatius que fomenten la participació pública online. Ambdós serveixen la funció d'incrementar l'associacionisme ciutadà a través de l'exercici directe i actiu de pressions per part de ciutadans. L'exercici de pressió online ja no es restringeix al govern i la classe empresarial; els individus informats i capacitats poden exercir una funció activa expressant les seves opinions.

Als països no democràtics i els governs en transició, la teledemocràcia es practica d'una manera diferent: mitjançant la teledemocratització, que és l'ús d'eines d'informació basades en Internet per promoure el coneixement compartit entre els ciutadans i per organitzar els grups ciutadans d'oposició. També es pot utilitzar per sortejar els intents opressius de regulació i facilitar el debat entre les societats civils, el govern i la classe empresarial. L'efecte de la teledemocratització no es pot infravalorar: els aspectes tècnics de la xarxa permeten solucions tècniques per compensar la propaganda, la censura i altres mesures repressores dels governs. Tal és el cas de Radio B92 a Belgrad. Quan es va tancar per les seves emissions antigovernamentals, l'emissora es va traslladar a Internet i es va reemetre a Iugoslàvia mitjançant Radio Free Europe i Veu d'Amèrica. S'ha convertit en l'única font de notícies independents a Iugoslàvia i en punt de reunió per a l'oposició democràtica.

La teledemocràcia tan sols comença a guanyar un reconeixement pel que és: una eina valuosa per crear una societat activa i capacitada. Tot i que l'evolució teòrica encara està a les beceroles, la teledemocràcia funcional ja s'estén a moltes parts del món. S'estan concebent i creant administracions locals virtuals, els ciutadans cada cop estan més actius mitjançant els ciberdistrictes i les regulacions governamentals s'eviten amb les solucions tècniques que ofereix Internet. La teledemocràcia, al compàs del progrés de les tecnologies de la informació i la comunicació, pot ben ser una característica regent i en ràpida evolució de la societat de la informació.

Jacob Brown
Universitat Americana, Washington, D.C.

 

Respostes normatives

Almenys des del començament d'aquesta dècada, els governs i les organitzacions internacionals de tot el món han destinat molts recursos a l'estudi de les repercussions de "la revolució digital" en les comunicacions. De fet, és tan gran el volum d'aquest material i l'entusiasme amb què abraça el canvi tecnològic, que a penes podem dubtar que el mateix concepte d'una "revolució de la informació" ha de ser en part el producte del discurs normatiu oficial, malgrat els que defensen un ciberespai sense regles.

El fenomen dels governs que abracen les noves tecnologies de les comunicacions té diverses facetes. A les societats més industrialitzades, la primera meitat dels noranta es va caracteritzar per una fascinació "visionària" per la promesa de futurs sistemes interactius de banda ampla. Els documents dels governs nacionals com ara l'Info-Society 2000 de Dinamarca (1994), els informes sobre Infraestructura nacional de la informació i Infraestructura mundial de la informació d'Estats Units (1993) i l'IT2000 de Singapur (1992) entren dins d'aquesta categoria; en l'àmbit internacional, corresponen a l'Informe Bangemann de la Unió Europea i la conferència sobre Societat de la informació de la cimera del G-7 (vegeu també el Capítol 18).

Segons William H. Melody, aquestes polítiques d'informació visionàries "tendeixen a ser més unes declaracions de possibles que no pas polítiques realistes destinades a objectius assolibles" (Melody, 1996, p. 243-59). Però aquestes visions magnífiques, tot i que poc centrades, encara donen forma a les polítiques de la informació a tot el món. Les noves tecnologies es van considerar com la clau de la millora del repartiment de serveis governamentals essencials, sobretot en la sanitat i l'educació. També es van considerar forces motrius importants per al creixement econòmic, oferint una millor productivitat i una nova demanda de mà d'obra especialitzada. En termes generals, els governs van acceptar sense una anàlisi crítica els beneficis potencials de la tecnologia de la informació, i es van centrar en la necessitat que es percebia d'una infraestructura de banda ampla. Al mateix temps, l'absència d'aquesta infraestructura es veia com un desavantatge important del qual sorgien altres problemes: deficiències en els coneixements tecnològics, sectors poc competitius, índexs de creixement baixos. L'anàlisi era circular (vegeu el Capítol 1 i la Tercera part).

De fet, no feia falta una infraestructura de banda ampla per a moltes de les millores pràctiques en les comunicacions, ni a Occident ni a enlloc. L'èxit de l'Internet de banda estreta, per exemple, resideix en l'accessibilitat a través de les línies telefòniques de parell trenat corrents i en uns mòdems comparativament barats. L'auge d'Internet ha possibilitat la proliferació de la informatització en xarxa abans del que imaginaven els profetes més ambiciosos de la revolució de la informació; però s'ha aconseguit sense la cara infraestructura de banda ampla que tant es creia que era la condició prèvia per a les societats de la informació.

No obstant, les millors d'aquestes àmplies declaracions normatives han tingut moltes repercussions importants. En primer lloc, atorguen una major prioritat política als programes d'informació. El que abans era un aspecte obscur del sector, els mitjans de comunicació i la política cultural, a poc a poc s'ha anat considerant com un conjunt coherent d'objectius, tant en els àmbits nacional com internacional. Els governs han començat a crear connexions estratègiques entre els temes que fins ara estaven fragmentats per les fronteres administratives tradicionals, temes com ara la protecció de dades, la propietat intel·lectual, el comerç electrònic i els ordinadors en l'educació escolar.

En segon lloc, algunes d'aquestes respostes ràpides dels governs van adoptar una perspectiva social més àmplia sobre les possibilitats i les conseqüències del nou entorn de les comunicacions. La línia d'actuació d'Info-Society 2000 de Dinamarca, per exemple, va mirar més enllà de la provisió d'infraestructura. Es preocupava per com podria conservar una futura "societat de la informació" les característiques pròpies daneses d'igualtat, participació democràtica i obertura. Estava molt més interessat en les aplicacions que en el subministrament de tecnologia, i s'ocupava de les maneres amb què el sector públic podia cooperar amb l'economia. Va destacar la necessitat de tenir en compte qüestions d'accés a la informació governamental. Aquestes temes es van desenvolupar juntament amb un programa de reforma microeconòmica, que es va concentrar en la necessitat de liberalitzar les telecomunicacions daneses (Munk Ris, 1997, p. 424-56).

En tercer lloc, els amplis programes d'informació desenvolupats a mitjans dels noranta han desembocat en programes més concrets, potser reduïts a escala, per al canvi. El pensament possibilista de mitjans dels noranta pot haver desviat l'atenció de qüestions normatives pràctiques com ara l'accés a Internet, les millores en les telecomunicacions bàsiques i la creació de serveis i indústries reals. Però aquests temes fa poc que s'han convertit en el centre de l'atenció normativa, sobretot després de l'aparició d'Internet com la xarxa informàtica mundial més important i amb un creixement més ràpid. El pla IT2000 de Singapur n'és un exemple. De la mateixa manera que moltes altres concepcions de l'era de la informació, IT2000 tenia per objectiu justament una xarxa de banda ampla accessible universalment. L'auge d'Internet va canviar aquesta prioritat, la qual cosa va forçar el Consell Informàtic Nacional de Singapur a concentrar-se en l'emergència dels mercats de serveis interactius en lloc del desenvolupament de tecnologies capacitadores. Això va generar alhora una anàlisi dels punts forts específics de Singapur en camps com ara la logística, el transport i la provisió d'informació governamental.

La creixent penetració de les tecnologies de la informació i la comunicació en les activitats diàries dels ciutadans han estimulat els governs a desenvolupar polítiques destinades a garantir la màxima participació col·lectiva. A A Strategic Framework for the Information Economy (desembre de 1998), el govern australià expressa el seu compromís per proporcionar a tots els australians un accés obert i equitatiu a la informació disponible online com una manera de garantir "una sòlida societat democràtica, informada i participativa", i per evitar "la polarització social entre els anomenats «rics en informació» i «pobres en informació»".

La problemàtica destacada pel secretari general de les Nacions Unides és utilitzar les tecnologies per posar la informació a l'abast de tothom i aprofitar el seu poder democratitzador (Secretary-General Says..., 1998). No obstant, com es debat més endavant, els ciutadans de molts països no tenen l'oportunitat de compartir els beneficis de les noves tecnologies. La participació dels països en via de desenvolupament, en concret, es veu obstaculitzada per la manca d'una infraestructura de comunicació apropiada i costos d'informatització relativament elevats. Aquests temes es van posar de manifest en un seminari patrocinat pel Fons de les Nacions Unides per a la Població i el Govern de Turquia el desembre de 1998. El seminari també va debatre la necessitat de programes per corregir la desigualtat social i per sexes a fi d'evitar que les tecnologies de la informació i la comunicació continuïn marginant els grups desfavorits (Expert Seminar Supports..., 1998).

Tot i així, les tecnologies de la informació i la comunicació disponibles s'estan utilitzant als països en via de desenvolupament com a eines en la defensa i la promoció del canvi social. Per exemple, en l'àrea dels serveis de sanitat reproductiva, els nous mitjans de comunicació s'utilitzen per construir un compromís polític i un suport col·lectiu. A Senegal, els dirigents joves han organitzat cibercafès on els joves poden discutir les tècniques de planificació familiar i connectar-se amb la joventut del món. Equador té un servei per Internet que proporciona notícies a les emissores de ràdio del país. Una pàgina web enllaça una xarxa d'ONG turques contra la violència envers les dones. A l'Amèrica del Sud, s'ofereixen programes de formació a distància sobre població i sanitat reproductiva. A Bangla Desh, una xarxa de telèfons cel·lulars serveix els nuclis de població rurals.

 

Estructures per al govern i la participació democràtica

Els drets a la llibertat d'expressió, la informació i la comunicació entre els ciutadans i amb l'estat són components essencials de la democràcia. Les noves tecnologies de la comunicació aporten entorns comparativament oberts i descentralitzats que aparentment promouen aquests drets. Els entorns en xarxa com Internet permeten als individus crear un contingut propi i interaccionar amb una gran audiència mundial a un cost relativament baix. Això augmenta alhora la diversitat de la informació i les concepcions que s'expressen i estan a l'abast dels usuaris a tot el món. En concret, les tecnologies de la informació i la comunicació poden contribuir al procés democràtic facilitant una major responsabilitat i transparència dels governs: els documents oficials cada cop són més accessibles online i es creen oportunitats de comunicació directa amb representants electes (Rabb, 1997, p. 165). Un efecte concomitant d'aquesta situació és que el mitjà es pot utilitzar per generar i divulgar contingut, que poden considerar antidemocràtic i delictiu moltes de les persones que el reben (vegeu Requadre 8.1, Teledemocràcia).

Les característiques dels nous mitjans de comunicació propicien, a diferència dels mitjans de radiodifusió tradicionals, més expectatives de llibertat individual i autonomia. No obstant, a mida que s'encavalquen cada cop més parts del món en xarxa i del món real, van augmentant la necessitat d'un major govern. Molts observadors han destacat les dificultats de govern en un domini públic generat per ordinador que no té fronteres territorials ni atributs físics i sempre està en ús (Longworth i Grainger, 1998). A més, el govern democràtic requereix que els valors i els interessos públics es reflecteixin en els processos de creació de regles. En l'intent d'aconseguir tot això i conservar les característiques democràtiques dels entorns en xarxa, s'ha tendit cap a un model de govern amb una naturalesa descentralitzada o autoreguladora, sobretot a Austràlia, Canadà, Japó, el Regne Unit, Estats Units i molts països europeus, especialment sota la influència de la Comissió Europea.

Nombroses organitzacions internacionals també estan influint en l'estructura emergent de govern dels nous mitjans d'informació i comunicació, com ara les Nacions Unides (ONU), l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), l'Organització Mundial del Comerç, l'Organització Internacional per a l'Estandardització i l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual. L'estratègia de la UNESCO es descriu al Requadre 8.2.

L'OCDE contribueix activament en l'elaboració d'una estructura mundial per al comerç electrònic. Una conferència ministerial sobre comerç electrònic celebrada l'octubre de 1998 a Ottawa va proposar un pla d'actuació per incorporar els conceptes de govern del món real al món en xarxa. El pla d'actuació s'organitza al voltant de les línies següents:

  • fomentar la confiança dels usuaris i els consumidors, per tal que les salvaguardes que proporcionen confiança en el mercat real s'adaptin per inculcar una confiança equivalent al mercat digital;

  • crear regles per al mercat digital, com ara una protecció eficaç com la proporcionada per les estructures jurídiques i comercials del món real;

  • millorar la infraestructura de la informació per al comerç electrònic, com ara la creació d'una competència efectiva en els mercats de les telecomunicacions;

  • maximitzar els beneficis del comerç electrònic.

Requadre 8.2 UNESCO i el ciberespai


L'aparició d'una societat de la informació, amb nous sistemes i modes d'expressió, representació i actuació, és un repte important per a la UNESCO i els seus estats membres. Com a part de la seva resposta a aquest fenomen, l'organització procura "ajudar els seus estats membres a elaborar estratègies i programes integrats, tenint en compte la convergència de les telecomunicacions, la tecnologia de la informació i els mitjans de comunicació electrònics, que els capacitaran per adaptar-se a aquest nou entorn tecnològic i aprofitar les oportunitats que ofereix" (Estratègia a mitjà termini 1996-2001).

L'aspecte més sorprenent d'aquest nou entorn és el ciberespai, que també es coneix com a "autopistes de la informació". Aquest nou espai electrònic, obert a totes les formes d'expressió, intercanvi d'informació i transaccions, es va fent cada cop més accessible per a un nombre creixent de persones, independentment de la seva edat, els seus orígens geoculturals o la seva ocupació. Les TIC que constitueixen la infraestructura del ciberespai, més concretament Internet, s'utilitzen per a molts objectius diferents, tan bons com dolents. Aquest nou entorn transcendeix les fronteres estatals i escapa en gran mesura de les jurisdiccions nacionals.

Els òrgans rectors de la UNESCO, la Conferència General i el Consell Executiu, han instat l'organització a exercir la funció principal per garantir que l'educació, la ciència i la cultura reben un espai intel·lectual suficient a les autopistes de la informació. L'estratègia de la UNESCO es desenrotlla al voltant de dues línies d'actuació principals complementàries. La primera és fomentar la reflexió interdisciplinària internacional sobre temes ètics, culturals, jurídics i socials que caracteritzen la societat de la informació emergent i, en segon lloc, promoure l'ús de les tecnologies de la informació per al desenvolupament de l'educació, la ciència, la cultura i la comunicació.

L'organització, en col·laboració amb els processos i els usuaris de les TIC i els proveïdors de serveis i informació del ciberespai, promou els valors ètics i els principis jurídics essencials per a una societat de la informació democràtica i participativa. En concret, els intents de la UNESCO es dirigeixen cap al foment de l'accés universal a la informació i la creació de les condicions sota les quals la societat de la informació pot garantir el respecte de la intimitat i les dades personals, enriquir totes les vides, incloure els marginats i els desfavorits, garantir el pluralisme cultural i ser lliures de la violència, la pornografia, la pedofília, el racisme, les ideologies alienants i la delinqüència. Aquests són els objectius del projecte sobre reptes ètics i socioculturals de la nova societat de la informació.

L'organització també treballa per garantir que les TIC s'utilitzen amb més eficàcia per fomentar la llibertat d'expressió, la lliure circulació d'informació, l'accés al coneixement durant tota la vida, la investigació científica, la creativitat artística, la protecció i millora del patrimoni cultural i el bé comú. Els programes que s'estan aplicant contribueixen a aquests fins de maneres diferents i inclouen la diversificació dels serveis educatius, especialment a través de l'educació a distància; la creació de xarxes i fòrums de debat a Internet per a les comunitats educatives, científiques i culturals, la digitalització i la presentació online del patrimoni cultural, l'organització de plans d'estudi virtuals, biblioteques i laboratoris; el "govern online"; la provisió de hardware i software informàtic i mitjans d'accés a les xarxes; i la formació d'administradors de xarxes electròniques i instructors en informàtica, telemàtica i multimèdia.

Juntament amb els seus interlocutors internacionals, regionals i nacionals, la UNESCO ha adoptat diverses iniciatives en l'organització d'una sèrie de conferències i reunions d'especialistes arreu del món. Entre aquestes iniciatives figuren el Simposi regional africà sobre telemàtica per al desenvolupament (Addis Abeba, 1995), la Conferència sobre publicació electrònica en ciència, organitzada amb el Consell Internacional de la Ciència (París, febrer de 1996, vegeu el Requadre 7.2), el Simposi internacional de la UNESCO sobre copyright i comunicació en la societat de la informació (Madrid, març de 1996), el segon Congrés internacional sobre educació i informàtica (Moscou, juliol de 1996), el simposi regional sobre el món àrab i la societat de la informació (Tunis, maig de 1997), la reunió regional d'especialistes d'Àsia-Pacífic sobre un marc jurídic per al ciberespai (Seül, setembre de 1998), la Reunió d'especialistes sobre dret del ciberespai (Mònaco, setembre de 1998) i els dos congressos d'infoètica celebrats a Mònaco el 1997 i 1998.

Per exercir la seva funció com a tribuna per al debat internacional, la UNESCO ha iniciat un Observatori sobre la societat de la informació a la World Wide Web amb una atenció especial en els aspectes ètics, jurídics, socials i culturals. Pel que fa a la missió de la UNESCO en general, vegeu el Requadre 1.1.


Educació i tecnologia de la informació

Un camp clau on la resposta governamental a la tecnologia ha tingut una major repercussió ha estat en l'educació. Aquest camp demostra més clarament que cap altre la influència de la política d'informació i els intents dels governs per corregir els problemes identificats per la política d'informació. El Capítol 2 d'aquest informe proporciona molts exemples d'iniciatives governamentals en aquest sentit. El recent Information Technology Outlook (1997) de l'OCDE va establir un vincle explícit entre l'augment de l'atenció prestada pels governs a les tecnologies de la informació i la transició de les economies de l'OCDE a les economies "del coneixement". Segons aquest informe, era un imperatiu per a les nacions que la seva població tingués el coneixement i la tècnica necessaris per a la participació en la societat del coneixement.

Les iniciatives normatives com les mencionades al Capítol 2 representen nous avenços. No tan sols indiquen les aspiracions dels governs, sinó també el poc que s'ha aconseguit fins ara. Per exemple, als Estats Units, que sovint se suposa que està molt per davant en la introducció de la tecnologia de la informació a les aules, un recent informe federal va observar que "poques escoles tenen un nombre suficient d'ordinadors moderns o accés a Internet, i relativament pocs professors estan preparats per utilitzar eficaçment la tecnologia. A més, tampoc no basta l'accés als ordinadors i altres tecnologies; també fa falta integrar la tecnologia al pla d'estudis".

 

Tractar la "cara negativa"

Un informe recent del govern irlandès descriu el que anomena la "cara negativa" de les noves tecnologies. Han aparegut moltíssims usos potencialment il·legals d'Internet que s'han convertit en problemes importants per a la política nacional i la coordinació internacional. Entre aquests figuren:

  • La pirateria de la propietat intel·lectual: la violació del copyright de la propietat cultural; la violació dels drets morals dels autors; i la distribució il·legal d'obres amb copyright com ara llibres o cintes de vídeo.

  • El joc: l'aparició de casinos d'Internet sense autorització i sense estar subjectes a una regulació.

  • La invasió de la intimitat: missatges electrònics no sol·licitats; mal ús de la informació personal de les bases de dades; robatori d'informació personal; intercepció no autoritzada de missatges personals.

  • Els delictes comercials: frau, com ara piratejar targetes de crèdit.

  • Les comunicacions pernicioses: material il·legal, com ara pornografia infantil, material violent i denigració racial o religiosa; publicacions difamatòries.

  • El pirateig informàtic: entrada il·legal a ordinadors privats o governamentals; robatori de dades o dany dolós de dades.

Un dels grans atractius d'Internet continua sent la seva capacitat per a una comunicació mundial comparativament lliure, com ara la comunicació amb origen i destí amb un país on es pot haver suprimit la llibertat d'expressió. Internet elimina l'espai geogràfic, aparentment traspassant fronteres. Però com han dit els entesos Brian Kahin i Charles Nesson, "aquesta capacitació porta un enorme potencial de desequilibri dels acords socials, econòmics, polítics i legals" (Kahin i Nesson, 1997, p. vii).

 

Control del material il.legal i perniciós

Potser l'àmbit més important on fa falta regular els serveis d'informació és el camp del material il·legal o perniciós. Una recent Reunió d'especialistes de la UNESCO sobre pedofília a Internet (vegeu el Requadre 8.3) és un exemple d'aquest àmbit. Sabem que perquè la informació es consideri perniciosa depèn del context cultural, religiós i social en què circula. Dins de les nacions i entre aquestes, les normes varien enormement. En l'àmbit local, regional i nacional, els governs han procurat des de fa molt de temps de controlar la distribució de material considerat perniciós. Sens dubte, la tasca s'ha complicat molt més en l'era de les xarxes digitals mundials. Els censors dels governs ja no poden controlar la classificació de tot el material que pot estar a l'abast en qualsevol territori. Ja no es pot supervisar físicament la informació que creua les fronteres territorials; i mentre les tecnologies de protecció poden ser eficaces en algunes circumstàncies, les dades tenen la capacitat de traspassar una frontera en moltes formes i des de molts orígens, com ara les línies telefòniques internacionals, els serveis d'Internet, les transmissions per satèl·lit i la radiodifusió. Davant d'aquest sistema mundial més obert, com es poden conservar les normes culturals, jurídiques i locals?

A més, molts països han elaborat sistemes de classificació o censura que funcionen creant distincions entre els diferents tipus de mitjans de comunicació anàlegs, basats en supòsits sobre els diferents models de circulació, per exemple, de llibres i emissions, gratuïtes per la televisió aèria. ¿Com s'han d'aplicar aquests sistemes de gradació de classificació o censura als mitjans de comunicació digitals? La qüestió que es planteja és si és massa simple tan sols insistir que "el que és il·legal fora de la xarxa, també és il·legal dins de la xarxa". Hi ha dilemes a l'hora de compensar el principi de la llibertat d'expressió enfront dels drets dels ciutadans de ser protegits del material il·legal o perniciós.

Un informe recent del Human Rights Watch demostra l'abast dels mètodes emprats per controlar el contingut a Internet (Freedom of Expression on the Internet, 1998). Alguns països, com Irlanda i Austràlia, van cap a l'adopció d'estructures reguladores, compartint la responsabilitat entre la indústria i els organismes nacionals per augmentar la consciència pública, aportant respostes satisfactòries al material il·legal quan sigui necessari i proporcionant procediments de denúncia efectius. La coregulació és veu facilitada per les tecnologies que propicien el desenvolupament d'eines com la classificació del contingut i serveis telefònics de queixes. Altres autoritats nacionals, com les d'Aràbia Saudita, Bahrain i Malàisia, miren de controlar Internet amb més fermesa, sovint restringint l'accés a la xarxa mundial a través d'un nombre limitat de portals que es poden supervisar i configurar per bloquejar l'accés a les pàgines considerades pernicioses o indesitjables (vegeu el Capítol 4).

L'informe destaca l'aprovació internacional generalitzada d'eines tècniques per contribuir a la regulació del contingut de la World Wide Web. En concret, la tecnologia de classificació coneguda com a Platform for Internet Content Selection (PICS) (programa per a la selecció del contingut d'Internet), creat primer pel World Wide Web Consortium, ha atret un gran interès a Europa, Austràlia, Àsia i Amèrica del Nord. PICS proporciona un mitjà per a la classificació i la posterior filtració del contingut de la xarxa que pot ser més estandarditzat i més potent que el software senzill de bloqueig de pàgines. Una de les seves característiques és que tothom pot generar, publicar i utilitzar aquestes classificacions: posa un eficaç aparell de classificació a l'abast d'escoles, biblioteques, col·lectius, pares o qualsevol part interessada.

El protocol de PICS pot suportar tota una sèrie de sistemes de valoració i classificació per tal que es puguin adaptar a les necessitats de cada usuari i permet que la valoració del contingut reflecteixi l'àmplia sèrie de perspectives culturals sobre l'accés apropiat a un material determinat. En aquest sentit pertany a aquella tendència de pensament sobre Internet que s'oposa a la noció d'un espai digital remot i característic, separat dels indrets i les circumstàncies diàries del seu ús. En lloc d'això, PICS funciona a partir del supòsit que "Internet està subordinat al món real". Els partidaris de PICS han destacat la seva propietat de capacitar, i de fet encoratjar, múltiples normes de classificació com a mitjà per conservar el control local i la responsabilitat sobre el contingut. PICS es considera, per tant, a la Unió Europea i altres llocs, com un mitjà per preservar la diversitat cultural i social dins d'un sistema mundial.

Organitzacions de diversos països han creat programes de classificació concebuts per a l'ús dels pares i les escoles que s'ajusten a les normes de PICS. Moltes d'aquestes tenen la seu a Amèrica del Nord, entre les quals figuren el programa de classificació Recreation Software Advisory Council (RSAC) d'Internet, SafeSurf, Cyber Patrol i SurfWatch. L'Internet Content Rating Alliance (ICRA) es va constituir l'octubre de 1998 amb la signatura d'un Memoràndum d'Acord entre la Internet Watch Foundation (IWF), eco (l'associació alemanya de proveïdors de serveis d'Internet) i el RSAC. En un principi, l'International Working Group on Content Rating (IWGCR) està treballant per "crear un sistema de valoració acceptable internacionalment que proporcioni als usuaris d'Internet l'opció de limitar l'accés al contingut considerat perniciós, especialment per als infants", i actualment està elaborant per a tal fi un document de consulta, que es podria utilitzar per obtenir dades de diferents països i cultures sobre l'abast dels problemes que un programa de valoració internacional podria corregir.

Que PICS assoleixi els resultats promesos és tota una incertesa: a les solucions tècniques adoptades s'hi sol trobar ràpidament un mètode per evitar-les. Una limitació important de PICS és la seva restricció a la Web: no està concebut per a d'altres serveis d'Internet, tot i que s'està treballant per ampliar l'aplicació de PICS als grups de notícies i el correu electrònic. Però s'ha criticat PICS sobretot per altres motius. Com a eina, es pot utilitzar sens dubte de moltes maneres diferents, fins i tot per suprimir la llibertat d'expressió. Tot i que és cert que PICS permet que organitzacions i col·lectius específics gestionin el contingut de la Web, també es pot aplicar en l'àmbit del control estatal. A Singapur, el Comitè Consultiu Nacional d'Internet ha recomanat recentment que sigui obligatori un sistema de valoració basat en PICS per a tots els usuaris d'Internet, de manera que no es pot accedir a les pàgines que no estan valorades des dels proveïdors de serveis d'Internet de Singapur.

Els serveis de telèfon de denúncia també són un element important en els programes que s'ocupen del contingut il·legal o perniciós a Internet. Existeixen serveis de telèfon a molts països, com ara Bèlgica, Malàisia, els Països Baixos, el Regne Unit i Estats Units. Aquests serveis de telèfon han estat creats per associacions del sector, grups que vetllen pels interessos dels infants o departaments de la policia. Els serveis de telèfon solen tenir enllaços amb tota una sèrie d'organismes del sector i cossos de seguretat i alguns han creat mètodes per a l'eliminació del contingut d'Internet per part dels proveïdors de serveis d'Internet quan se'ls ha notificat.

Requadre 8.3 Pedofília a Internet

La violència i la pornografia han envaït Internet. Es pot accedir fàcilment a fotografies i vídeos d'infants i joves adolescents fent actes sexuals i diverses formes de pedofília. Les denúncies per raptes, pallisses, violacions i assassinats d'infants són innombrables.

Les tecnologies de la informació i la comunicació no tan sols han canviat les regles del joc, sinó que també han traslladat el terreny de joc. Save our Children, una organització per a la protecció d'infants amb seu a Califòrnia, ha identificat més de 8.000 pàgines d'Internet amb pedofília. Un servei de cable japonès va presentar un informe sobre 500.000 pàgines pornogràfiques, radicades a Japó, de les quals un percentatge considerable conté imatges pedofíliques. El perill no és que els infants visitin accidentalment aquestes pàgines. La majoria de les pàgines d'una il·legalitat flagrant estan ben amagades per escapar de la detecció de la policia. El perill real és que altres pàgines públiques continuïn augmentant en nombre i perpetuïn la pedofília i la producció de pornografia arreu del món. Una pàgina dirigida a "gais" té enllaços a més de 800 pàgines diferents, totes les quals tenen imatges d'infants "jurídicament admissibles".

En molts casos, Internet ha substituït els mitjans físics de les revistes, les pel·lícules i els vídeos amb contingut pedofílic. És un mitjà de comunicació pràctic, barat, còmode i impossible de trobar per fer negocis i també per traficar amb pedofília i pornografia infantil. Internet també s'ha convertit en el mitjà principal per al diàleg sobre pedofília i la seva perpetuació.

La UNESCO, tot i que és plenament conscient de la necessitat de protegir la llibertat d'expressió, procura fer d'Internet un lloc segur per als infants. És en aquest sentit que el director general de la UNESCO va convocar un reunió d'especialistes a la seu de la UNESCO del 18 al 19 de gener de 1999. Hi van participar més de 400 especialistes i institucions de més de 40 països. Els participants van aprovar una declaració i un pla d'actuació. Es va demanar a la UNESCO, com a organisme de l'ONU amb una funció fonamentalment catalitzadora, que prengués la batuta per "trencar el silenci".

D'acord amb el seu mandat, la UNESCO va proposar que s'utilitzés la seva experiència educativa, cultural, social i comunicativa per contribuir a aportar xarxes de seguretat online per als infants. Això suposa:

  • La creació d'un fòrum electrònic d'ONG, investigadors, mitjans de comunicació, serveis judicials i altres agents per informar i rebre informació, per buscar consell i recursos amb una transparència total. Com que ja hi ha diverses xarxes en funcionament, hauria de ser un índex interactiu electrònic de xarxes i organitzacions d'atenció a l'infant.

  • La creació de dues torres de guaita electròniques. Una farà de servei telefònic d'assistència online perquè els joves obtinguin consell i assistència. L'altra denunciarà les pàgines i els continguts il·legals i crearà enllaços ràpids amb els cossos de seguretat independentment del país que alberguen les pàgines o el país que denuncia el delicte.

  • Un glossari plurilingüe de termes sobre tots els temes d'aquesta reunió.

  • La generació de fons i la utilització d'aquest primer cercle d'interlocutors cooperants del sector privat per crear el que el director general ha anomenat grup estratègic de personalitats i ciutadans prominents per fer que el seu treball tingui ressò, per formar recursos i per presentar al món la defensa dels infants.

  • La promoció i el suport a la creació de manuals i fulletons de seguretat per a infants, professors i pares.

Pàgina web: www.unesco.org/child_screen/conf_index.html.

 

Copyright i drets anàlegs

La transmissió a través de xarxes electròniques planteja problemes en el camp del copyright i els drets anàlegs (dels intèrprets i els productors de fonogrames) i a tot arreu es reconeix que la cooperació i la coordinació internacional són necessàries per aportar solucions. Per analitzar aquests problemes i poder aconsellar els estats membres degudament, la UNESCO va organitzar un simposi internacional (Madrid, 1996) i tres comitès regionals d'especialistes en comunicació i copyright en la societat de la informació (Bogotà, 1996; Nova Delhi, 1996; San Remo, 1998) i va publicar diversos articles sobre aquests problemes a UNESCO's Copyright Bulletin. L'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI) també ha exercit una funció crucial. Aquesta organització, després d'organitzar quatre fòrums internacionals i vuit comitès d'especialistes per elaborar un esborrany dels dos instruments internacionals nous per regir les transmissions digitals, també va convocar una conferència diplomàtica d'estats el desembre de 1996 que va adoptar un nou Tractat de copyright de l'OMPI (WCT) i un Tractat d'interpretacions i fonogrames de l'OMPI (WPPT). La solució proposada per aquests tractats era ampliar el dret existent de "comunicació amb el públic" (el terme "públic" es va interpretar inicialment com un nombre indeterminat de persones) a la transmissió per xarxes digitals (que es poden considerar com una comunicació amb persones privades/abonats) ja que això va posar les matèries protegides a l'abast del públic "de tal manera que els membres del públic poden accedir-hi des del lloc i el moment escollits individualment" (Article 8 del WCT i Article 10 del WPPT). Els tractats també tenen l'objectiu de proporcionar una protecció complementària als propietaris de copyright en l'entorn digital sancionant l'abús de les mesures de protecció del copyright tecnològic, com alguns sistemes d'encriptació. També es sancionen els intents deliberats de malmetre la "informació de gestió dels drets", les dades de propietat que poden acompanyar les obres digitals. Aquestes mesures, en gran part com a conseqüència del raonament dels països africans a la conferència diplomàtica de 1996, no restringeixen els casos existents d'un "ús lleial" o de limitació d'un excepció d'aquesta protecció.

Els nous tractats, i les seves circumstàncies normatives, es van debatre al World Communications Report de 1997 de la UNESCO (Capítol 6) i a l'Informe mundial de la cultura de 1998 de la UNESCO (Capítol 13). Encara està per veure si s'aprova una legislació adequada als països membres en un futur pròxim. El problema per a les autoritats d'aquest camp ha estat la preservació d'un equilibri satisfactori entre els drets dels propietaris i l'interès públic de la lliure circulació d'informació. S'ha criticat, sobretot des dels països en via de desenvolupament, que la millora de la protecció per copyright inhibeix la participació equitativa en la societat de la informació perquè augmenta encara més el cost d'accés al contingut i les aplicacions. També és important que els acords de copyright internacionals no entrin en conflicte amb el principi més general de la llibertat d'expressió, que garanteix la Declaració Universal dels Drets Humans, l'article 8 del Conveni Europeu sobre Drets Humans i Llibertats Fonamentals i altres convenis relacionats. Una fita important de la conferència diplomàtica de l'OMPI de 1996 a Ginebra va ser el reconeixement en el preàmbul dels tractats de la importància d'aquest equilibri. La llei de copyright no és tan sols un mitjà jurídic per protegir els drets dels propietaris de copyright: està directament relacionat amb objectius més amplis per millorar l'educació, la ciència i la cultura (Mason, 1997).

 

Propietat de les dades i el futur domini públic

Les lleis de copyright de tot el món s'han concebut per protegir les obres intel·lectuals originals, tot i que la definició del que constitueix l'originalitat en aquest context varia considerablement d'una jurisdicció a l'altra. Més enllà del problema de la protecció d'obres creatives, però, també hi ha problemes normatius importants en relació amb la propietat de les dades o la informació factual, com ara la informació ambiental, que en sí mateixa no sol estar protegida pel copyright. La nova economia de la informació fa que el que havia estat una qüestió jurídica abstrusa ara és un problema polític urgent d'àmbit internacional. La informació que abans s'intercanviava lliurement entre països i organitzacions cada cop es veu més a través de lents comercials, amb grans conseqüències per als països més petits que depenen de la informació -com ara les dades meteorològiques- que altres han recopilat. Tal és el cas dels països que han privatitzat les empreses públiques que recopilaven i distribuïen la informació en el passat.

Els governs de tot el món intenten resoldre el problema de qui ha de ser el propietari de les dades i quines regles han de regir-ne l'ús i l'accés públic. Les noves xarxes mundials han aportat encara més valor a les dades. El mercat de la informació ha augmentat enormement en tant que les cares bases de dades de propietat s'han anat substituint per normes públiques omnipresents. Però aquestes mateixes xarxes públiques també es veuen com una amenaça per a les dades que transmeten. A Europa i Estats Units, els editors de bases de dades afirmen que ara corren més riscos de pirateig de dades i atacs de hackers. Diuen que fan falta noves lleis dures per protegir les bases de dades existents i que s'han de proporcionar incentius suficients perquè el sector creixi. Destaquen la vulnerabilitat de les dades, i assenyalen la facilitat amb què es poden copiar i redistribuir internacionalment grans quantitats d'informació digital. Segons diuen, una base de dades que val milions de dòlars, avui es pot piratejar i revendre a un cost mínim per Internet.

Després de diversos debats celebrats en l'àmbit internacional, es va arribar a l'acord que les disposicions del Conveni de Berna sobre la protecció de copyright de les compilacions de materials diversos, que en principi es referia a compilacions en format imprès, també ha d'englobar les compilacions en format electrònic, és a dir, les bases de dades. Els criteris per a la protecció han de ser els mateixos que per a les compilacions en format imprès: estan protegits per copyright tan sols si per raó de selecció o disposició dels seus continguts constitueixen creacions intel·lectuals. Això es va corroborar explícitament amb l'Acord sobre els aspectes dels drets de la propietat intel·lectual relacionats amb el comerç (TRIP) aprovat el 1995 sota els auspicis de l'anterior GATT i actualment annexat al Tractat de l'Organització Mundial del Comerç i els mencionats Tractat de copyright de l'OMPI i el Tractat d'interpretacions i fonogrames de l'OMPI aprovats el 1996. Segons aquests dos nous instruments internacionals, l'explotació de les compilacions/bases de dades en l'entorn digital està subjecta a l'autorització del propietari del copyright en virtut del seu dret de comunicació amb el públic. Abans de l'aprovació dels tractats, la noció de "públic" remetia únicament a un nombre indeterminat de persones. Tot i que en l'entorn digital l'explotació dels continguts la realitzen abonats, és a dir, persones privades, les transmissions digitals es consideraven equivalents a la comunicació amb el públic, ja que els continguts es posen a l'abast dels membres del públic que poden accedir a la matèria protegida "des d'un indret i en un moment escollit individualment". De la mateixa manera que amb les obres intel·lectuals originals, no tan sols les compilacions/bases de dades senceres, sinó també les seves parts fonamentals, no es poden utilitzar sense l'autorització del propietari del copyright. Això es determinarà en funció de les lleis de copyright nacionals. No obstant, els tractats no van resoldre la qüestió summament important sobre què ha de valer en el context digital, els casos "d'ús lleial" tradicional o les limitacions de la protecció de copyright.

La solució anterior tan sols va resoldre parcialment el problema. Els productors de bases de dades no estructurades, les relacionades amb la teledetecció, per exemple, que no es corresponen amb els criteris de copyright de les "compilacions", també insisteixen en la seva protecció en funció de les lleis de la propietat intel·lectual per protegir millor la seva inversió i garantir el desenvolupament del mercat. En aquest sentit, es van presentar tres propostes molt relacionades per tractar aquest problema, de la Unió Europa, Estats Units i l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI). A Europa és on s'ha progressat més, amb una Directiva (aprovada el març de 1996) que es va aplicar en gran mesura als països membres a començaments de 1998. A part de la disposició que s'ocupa de la protecció del copyright de les compilacions/bases de dades estructurades també proporciona una protecció sui generis per a les bases de dades que no es corresponen amb els criteris de copyright de les compilacions, però "hi ha hagut qualitativament i quantitativament una inversió important en l'obtenció, la verificació i la presentació del seu contingut". Es concedeix als propietaris d'aquestes bases de dades el dret a "prevenir l'extracció i la reutilització de tots o una part important" dels continguts de la base de dades. Als Estats Units, les comunitats científiques es van oposar fortament a la proposta inicial perquè consideraven que també limitava l'accés a la informació científica i la seva divulgació. El Congrés està debatent l'adaptació de la legislació en aquest context per tal que disposi una protecció mínima més senzilla i més transparent. El problema continua present en l'agenda de l'OMPI i s'ha debatut en moltes reunions.

L'opinió predominant dels participants en aquestes reunions (representants governamentals i observadors de diverses organitzacions intergovernamentals i no governamentals internacionals), i d'un representant de la UNESCO, era que s'havia de concedir un tipus de protecció a les bases de dades "no originals" (no estructurades) per protegir els interessos econòmics dels seus fabricants. No obstant, la protecció no ha d'obstaculitzar els interessos específics dels cercles científics i educatius que treballen per al benefici de la societat en general i estan interessats en el lliure accés, intercanvi i divulgació de la informació. En aquest sentit, la UNESCO també va suggerir que es distingís clarament entre les bases de dades produïdes amb fons públics i les produïdes per empreses privades. Les primeres han de ser de lliure accés per a tots els usuaris i només ha d'excloure la seva explotació amb fins comercials i, per tant, les regles per a la seva protecció no s'han de derivar de la lògica de l'explotació competitiva pertinent tan sols per a les bases de dades finançades amb fons privats. En l'última reunió celebrada el novembre de 1998, el Comitè permanent (especialment creat en el marc de l'OMPI) va demanar al Consell Internacional de l'OMPI que organitzés, abans de la reunió de maig de 1999, consultes regionals sobre els problemes, actualitzés els seus documents sobre mètodes i solucions nacionals i preparés un estudi sobre l'import econòmic i científic de la protecció de les bases de dades per als països en via de desenvolupament i els menys desenvolupats. Per tant, és probable que el problema es continuï debatent durant un cert temps, i no hem d'esperar cap nou tractat internacional sobre aquest tema en un futur pròxim. Dependrà en gran part de la solució que adopti Estats Units, que tendeix cap a la creació d'una nova classe de drets de la propietat intel·lectual, especialment adaptat als fabricants i els editors de bases de dades fonamentats en la noció "d'inversió substanciosa" en la producció d'una base de dades. Falta per veure si aquesta solució és suficientment flexible en relació amb l'interès públic i els casos "d'us lleial" per aconseguir un equilibri entre els interessos privats dels productors de les bases de dades i els interessos de les comunitats científiques i educatives en la lliure circulació d'idees i informació.

Les noves normes de les bases de dades no han de tenir el potencial per restringir l'abast del seu ús lleial o el seu ús lliure. Com ja s'ha indicat, la Directiva Europea de 1996 disposa una protecció sui generis semblant a l'estipulada pel Conveni de Berna. Els bibliotecaris, els científics i els educadors han expressat les seves preocupacions tant en l'àmbit nacional com internacional en el sentit que qualsevol proposta de noves normes per a les bases de dades no ha d'impedir en excés que els investigadors mirin de reutilitzar i combinar dades per a la seva publicació o per a la recerca, ni que els educadors utilitzin parts dels conjunts de dades per a fins educatius.

Les noves normes s'estan elaborant en un moment de creixent pressió fiscal sobre les institucions d'educació i recerca de molts països. Els governs de tot el món cada cop miren més cap a aquests organismes per adoptar un sistema més comercial. Les noves tecnologies de la informació posen al seu abast una infraestructura per a la comercialització dels serveis de dades. Les lleis que sustenten les propostes actuals aportarien una infraestructura reguladora més sòlida. Però les conseqüències d'aquest sistema, sobretot pel que fa al sector públic i els països en via de desenvolupament, disten molt de ser del tot conegudes.

 

Conclusió

Els avenços en les tecnologies de la informació i la comunicació prometen i aporten noves oportunitats per a l'intercanvi d'idees i l'accés a la informació. A part de la comoditat afegida que aporten aquestes tecnologies a les persones, també poden millorar significativament els processos democràtics fomentant la llibertat d'expressió, la interacció i la participació en la informació. Tal i com reconeixen les declaracions normatives dels governs d'arreu del món, els beneficis derivats dels nous mitjans de comunicació dependran en gran mesura de la capacitat dels individus per accedir a les tecnologies i els models de govern dels entorns en xarxa. Tot i que el govern d'un domini generat per ordinador és difícil, s'ha afirmat que aquestes tecnologies noves estan "subordinades al món real" i que els governs, com a representants dels ciutadans, encara tenen responsabilitats per solucionar problemes com el de la intimitat, el copyright, el contingut i l'accés a la informació. Els plantejaments nacional, regional i internacional han tendit cap a models autoreguladors descentralitzats per tal que la flexibilitat entri als entorns en xarxa variables i mantingui la naturalesa democràtica de l'entorn.



Referències

CASTELLS, M. 1997. The Information Age: Economy, Society and Culture, vol. 3: The Power of Identity. Blackwell, Oxford.

Expert Seminar Supports Expanded Use of Information and Communication Technologies in Advocacy for Reproductive Health and Rights. POP/693. UN Press Release. www.un.org

Freedom of Expression on the Internet. Human Rights Watch Special Report, desembre de 1998, a www.hrw.org/hrw/worldreport99/special /internet.html

KAHIN, B.; NESSON, C. (eds.). 1997. Borders in Cyberspace. MIT Press, Cambridge, Massachusetts.

LONGWORTH, E.; GRAINGER, G. 1998. Documents presentats a la Reunió d'especialistes regionals d'Àsia-Pacífic de la UNESCO sobre el marc jurídic del ciberespai, 8-10 de setembre. Seül, Corea. www.aba.gov.av/whatsnew/speeches/index.htm

MASON, A. 1997. Public Interest Objectives and the Law of Copyright. A: B. Sherman i J. Thomas (eds.), Defining the Public Domain. (Número especial del Journal of Law and Information Science.)

MELODY, W. H. 1996. Toward a Framework for Designing Information Policies. Telecommunications Policy, vol. 20, núm. 4.

MUNK RIS, A. 1997. The Information Welfare Society: An Assessment of Danish Government Initiatives Preparing for the Information Age. A: Brain Kahin i Ernest Wilson (eds.), National Information Infraestructure Initiatives: Vision and Policy Design. MIT Press, Cambridge, Mass.

RABB, C. D. 1997. Privacy, Democracy, Information. A: B. D. Loader (ed.), The Governance of Cyberspace. Londres, Routledge.

Secretary-General Says Communications Technology has Great Democratizing Power Waiting to be Harnessed to Global Struggle for Peace and Development. SG/SM/6502 SAG/4, UN Press Release, 24 de març de 1998. www.un.org

UNESCO. 1997. The Internet and Some International Regulatory Issues Relating to Content. Prepared by the Australian Broadcasting Authority. CII-97/WS/8. París, UNESCO.