|
Llibertat dels mitjans de comunicació
Jean-Paul
Marthoz. Director
europeu d'Informació, Human Rights Watch, Brussel·les, Bèlgica
L'autor ha escrit aquest capítol a títol personal.
Les opinions expressades no reflecteixen necessàriament les opinions oficials
de Human Rights Watch.
Paradoxa
L'aparició de tota forma nova de tecnologia dóna peu inevitablement
a esperances eufòriques i temors obscurs. El desenvolupament de les tecnologies
de la informació i la comunicació (TIC) no és l'excepció de la regla.
Per una banda, hi ha aquells que auguren una comunitat mundial cada cop
més democràtica i, per l'altra, aquells que anuncien una nova era de dominació
i dogmatisme. Les paradoxes són nombroses. Les TIC, per exemple, han produït
tota una profusió i diversitat inaudita de mitjans de comunicació, però
també han obert un territori de competència ferotge entre els mitjans
de comunicació més poderosos i on es corre el perill que els agents més
febles quedin esclafats sota el seu pes o es quedin pel camí. El motiu
és que el control i l'ús d'aquestes noves tecnologies requereixen un capital
i capacitats d'aquestes dimensions que, en el més ric dels mercats de
mitjans de comunicació dels consumidors, comporten inexorablement més
concentració. Els interessos econòmics són evidents: la xifra de vendes
de 1997 del grup de comunicació més gran del món, Time Warner, va ser
de 24.600 milions de dòlars. Les vendes de la segona empresa més gran,
Disney, van ser de 22.500 milions de dòlars, 6.500 milions dels quals
els van generar la televisió i les revistes.
No obstant, una altra paradoxa és que la concentració
s'està produint just quan milers de nous mitjans de comunicació independents
s'estan precipitant cap a una vida desordenada, en comparació amb l'era
anterior de sistemes de partit únic i de monopoli estatal de la informació.
A l'Àfrica en concret i als països de l'antiga Unió Soviètica, s'ha trencat
el domini absolut de l'estat sobre els mitjans de comunicació, almenys
pel que fa a la premsa escrita. La paradoxa amaga una altra paradoxa.
Als països on fins fa poc només dominava un partit, la transició cap a
la democràcia ha estat positiva per als mitjans de comunicació, mentre
que el retorn a la democràcia dels països del Con Sud i el final de l'apartheid
a Sud-àfrica han vist la desaparició de moltes publicacions que donaven
suport a la lluita per la llibertat. Pot ser que els períodes de transició
siguin més favorables al pluralisme i la diversitat de mitjans de comunicació
que l'adveniment o el retorn de la democràcia.
"Comunicació sense fronteres" és una noció igualment contradictòria.
La transnacionalització dels grups de comunicació complica la tasca de
certs règims que miren d'ocultar "el punt de vista contrari" al seu poble
i fusiona tota una sèrie de models culturals, polítics i periodístics.
Malgrat que a molts països els nous mitjans de comunicació han fet la
funció de contradir la línia de partit, la seva globalització no ha introduït
necessàriament l'adopció mundial dels valors (drets humans, llibertat,
tolerància) que els seus partidaris més ardents creien que representaven.
En alguns països, la "ingerència dels mitjans de comunicació" ha provocat
en canvi reaccions fins i tot més dures de les autoritats o els països
amb crisis d'identitat.
Mentre que les objeccions dels règims autoritaris són
bastant fàcils de superar en nom dels principis de la llibertat, val la
pena prestar una especial atenció a aquelles que plantegen els països
democràtics sobre la concepció fonamental de la llibertat d'expressió
i especialment dels seus límits. El debat entre els defensors de la llibertat
d'expressió, basada en el model de la Primera esmena de la Constitució
dels Estats Units d'Amèrica, i els que desitgen imposar límits més estrictes
sobre la llibertat d'expressió en nom de la lluita contra el racisme,
la discriminació i la guerra, és un aspecte primordial de la revolució
de la informació. En aquest sentit, la tecnologia té contingències pròpies,
perquè la llibertat d'expressió específica d'un país no és necessàriament
la d'altres nacions, que poden definir aquesta noció per altres normes.
"Hem de reflexionar amb prudència sobre aquestes diferències", observa
el jurista nord-americà Rodney A. Smolla, "perquè les noves tecnologies
teixeixen cada cop més el planeta en una immensa comunitat electrònica
que tendirà a crear un mercat internacional per a la llibertat d'expressió,
que al seu torn crearà enormes pressions cap a la uniformitat en les polítiques
de la llibertat d'expressió [cursiva de l'autor]. S'exercirà pressió en
una direcció sobre la resta del món per tal que s'adoptin teories de la
llibertat d'expressió més semblants a les d'Estats Units. També s'exercirà
pressió en el sentit contrari per tal que Estats Units moderi els seus
principis de llibertat d'expressió a fi que s'ajustin més als de la resta
del món (Smolla, 1992, p. 352).
La llibertat d'expressió és precisament un dels temes
relacionats amb els sistemes de classificació i filtració de pàgines d'Internet
que en teoria han de protegir el públic, i en especial els infants, davant
de missatges impropis. "Les categories creades mitjançant la classificació
transmeten judicis de valor que són essencialment subjectius i que varien
d'una cultura a una altra, i fins d'un individu a un altre", observa Jean
Chalaby, investigador de la London School of Economics. "Conseqüentment,
aquesta mena de sistemes poden ser perjudicials per a la diversitat cultural
del ciberespai. Com que les agències de classificació més influents s'han
creat als Estats Units, els procediments de filtració obeiran les creences
i els valors morals d'Amèrica del Nord" (Chalaby, 1998, p. 39).
Internet: un nou mitjà
Davant d'aquesta situació, Internet ha d'exercir una funció
decisiva, perquè s'escapa de les barreres tècniques i jurídiques creades
pels governs molt més fàcilment que els programes de televisió per satèl·lit
que es reben per antena parabòlica. Internet és un mitjà amb una audiència
pròpia i també una font d'informació per a d'altres mitjans de comunicació.
També és un "creador" de fluxos d'informació, perquè possibilita la participació
d'individus i grups fins ara marginats. Comunitats ètniques oprimides
o aïllades, grups socials desfavorits, moviments socials locals, partits
polítics prohibits: tots troben a Internet un mitjà per entrar a l'escena
mundial, per presentar les seves situacions en les seves paraules, per
expressar les seves afirmacions independentment dels governs i els canals
que disposen els grans grups de comunicació. Aquesta funció d'Internet
es veu reforçada pel correu electrònic, que també constitueix un nou mitjà
de difusió. D'aquesta manera, les "comunitats virtuals" s'han convertit
en una realitat. Internet també possibilita el contacte amb una nova audiència
més jove, ja preparada per l'experiència amb la interactivitat dels videojocs
per connectar-se al cibermón.
Aquests trets han dut alguns observadors a la conclusió
força irreflexiva que Internet és l'antídot contra el poder dominant dels
gegants de la comunicació, l'arma absoluta contra el control estatal i
la censura, i l'instrument d'una nova forma de ciutadania més participativa.
De fet, la nova tecnologia no elimina les relacions conflictives o les
consideracions financeres. Les pàgines d'Internet més grans i més visitades
ja són un privilegi dels grups de comunicació consagrats. Els gegants
de la comunicació presents en els altres mitjans de comunicació han comprat
proveïdors d'accés o bancs de dades. A la majoria de països en transició,
els costos de l'equipament informàtic i les subscripcions d'accés continuen
sent els obstacles principals que exclouen de facto una gran majoria de
la població de l'ús d'Internet.
La cara variable de la censura estatal
En la línia d'aquesta explosió en l'abast del coneixement
i l'escala de la comunicació, es troben les noves formes de censura estatal.
Amb un èxit limitat, els governs han multiplicat les mesures per evitar
que els mitjans de comunicació creuin fronteres prohibint les antenes
parabòliques o les emissions de ràdios estrangeres. Fins i tot esperen
apaivagar les repercussions de liberalització o de contenció d'Internet
reduint les pàgines "hostils" mitjançant els sistemes de classificació
i bloqueig, sancionant els proveïdors d'accés que les toleren i multiplicant
els obstacles administratius i financers (registre amb oficines de correus,
aplicació de tarifes prohibitives, etc.) per tal de limitar el nombre
d'usuaris (Human Rights Watch, 1996). Els estats democràtics no són necessàriament
els menys repressors. "¿Com s'explica, si no," es pregunta Jeffrey A.
Perlman, "que a Beijing puguis anar a un cafè Internet i llegir molts
diaris online d'Estats Units i, en canvi, en una biblioteca pública de
London, Virgínia, alguns estiguin bloquejats perquè contenen articles
sobre la sida i els drets dels gais?" (Net Censors, 1998). (Vegeu també
el capítol 8).
Els nous mitjans de comunicació també ofereixen nous mètodes
de manipulació de la informació, que és l'altra cara de la censura. Aconsellats
pels organismes internacionals de relacions públiques, mestres en l'art
d'abusar de les tècniques de la informació i la comunicació, els governs
autoritaris amb activitats empresarials discutibles donen la volta a aquests
nous mitjans de comunicació i els utilitzen contra aquells que no hi veuen
més que un instrument de llibertat. Xina ha creat una pàgina pròpia especialitzada
en drets humans. Un altre país ha creat fins i tot una pàgina que "pirateja"
la d'una altra organització destinada a defensar els drets humans.
La privatització de la censura
La censura també passa per un període de "privatització".
A molts països, no és l'estat el que presenta l'amenaça més gran contra
la llibertat d'expressió, sinó els "nous poders", les organitzacions no
governamentals que es fan càrrec del treball de la violència estatal,
ja sigui en contra o amb la seva connivència. En els últims anys, cada
cop més periodistes han estat víctimes de grups mafiosos, bandes paramilitars
i faccions religioses extremistes. Cada cop més àrees del planeta sota
el control d'aquests grups han tornat a quedar fora de l'abast, limitant
d'aquesta manera la capacitat de recopilació de dades en origen. Les noves
tecnologies són una arma insuficient quan les bandes armades tanquen una
àrea i n'aterreixen la població. Cada cop més individus privats i empreses
públiques presenten demandes per calúmnies o perjudicis fins i tot contra
les publicacions i els programes més respectables, en un intent d'intimidar-los.
Alguns d'aquests judicis són legítims, perquè la llibertat d'expressió
s'ha de compensar amb altres drets com ara la no discriminació, el respecte
a la intimitat o a la reputació i l'honor d'una persona, però cada cop
es veuen més com un mitjà per assetjar els mitjans de comunicació i limitar
el debat públic. Als Estats Units, se'ls ha posat el nom eloqüent d'slapp,
les sigles en anglès de judicis estratègics contra la participació pública
(Strategic Lawsuits Against Public Participation).
La privatització de la censura també es dóna en l'àmbit
de la distribució. Alguns grans magatzems, vigilats de prop per guardians
de la moralitat autodesignats, o grups religiosos o ètnics, no volen mostrar
ni vendre certs llibres, vídeos o CD. Els proveïdors d'accés a Internet
exclouen les pàgines considerades perilloses o pernicioses, i algunes
biblioteques públiques, a risc de bloquejar pàgines vàlides, han instal·lat
programes de software de filtració per impedir que els consumidors més
joves accedeixin a productes obscens. Però l'ús de paraules clau que fan
que es puguin detectar les pàgines "obscenes" també pot bloquejar fàcilment
l'accés a pàgines que lluiten contra la pornografia, defensen els drets
de les dones i els infants o descriuen les violacions de drets humans.
En aquests casos, la tecnologia tan sols és un nou camp
de batalla per als grups que sempre han defensat la censura en nom de
la moralitat, el nacionalisme o la religió. Ara que els mitjans de comunicació
s'han comercialitzat, es preocupen pel dany contra la seva imatge pública
i miren d'evitar la publicitat que podria impedir que les audiències generals
hi accedissin. La censura -l'autocensura- pot ser, per tant, la conseqüència
de les suposades reaccions dels grups de consumidors o grups de pressió,
que són els més sorollosos i els més ben organitzats. Aquesta situació
també porta els productors a evitar temes que són massa delicats o controvertits,
amb la qual cosa limiten l'espai públic necessari per a la diversitat
i el debat. D'aquí una paradoxa completament nova: just quan la tecnologia
és capaç de fer retrocedir les fronteres de la censura pràcticament fins
a l'infinit, la societat redefineix els límits "acceptables" de la llibertat
d'expressió, a través de la legislació o adoptant els codis d'expressió
que sovint són molt estrictes, prohibint d'aquesta manera els punts de
vista que es consideren políticament incorrectes.
Concentració horitzontal i vertical
En els últims anys, els grups de comunicació poderosos
s'han fet més i més poderosos, no tan sols als països del Nord, sinó també
a molts països del Sud. El nombre d'aquests grups de comunicació amb els
seus diferents àmbits d'influència -mundial, regional, nacional, local-
es redueix d'un any per l'altre com a conseqüència de les diverses fusions,
adquisicions i aliances. La concentració és horitzontal, quan combina
mitjans de comunicació diferents (premsa escrita, televisió, etc.) i vertical
(des d'estudis de cinema a canals de televisió i cinemes). També sanciona
una convergència de contingut (informació i entreteniment) i tecnologia
(el mateix contingut subministra simultàniament la premsa escrita, el
sector audiovisual i Internet). En alguns països, de vegades més de la
meitat de la circulació nacional de diaris està controlada per un sol
grup de premsa (Ostergaard, 1997). A la majoria de països, la regla general
són els monopolis locals, i en aquests casos els diaris solen formar part
de poderosos grups nacionals o internacionals, com ara Gannett o Knight-Ridder
als Estats Units o el grup Hersant a França. Aquestes empreses locals,
recolzades sobre el seu poder de premsa, solen ampliar les activitats
empresarials cap als sectors audiovisuals, així com els editorials i de
publicitaris, i en aquest procés s'empassen països veïns: entre els exemples
figura la premsa alemanya a Àustria, la premsa francesa a Bèlgica i la
premsa sueca als països bàltics. News Corp. de Rupert Murdoch és un exemple
de la tendència cap a la concentració vertical i horitzontal, perquè la
companyia està present en pràcticament totes les formes de mitjans de
comunicació (la premsa escrita, la televisió, Internet, l'edició de llibres,
etc.) i cobreix tota la cadena informativa: News Corp. no tan sols ha
comprat els drets exclusius de l'emissió de cites esportives, sinó també
el subjecte de la pròpia informació, és a dir, els clubs esportius, a
fi de garantir un contingut més prestigiós i per tant una audiència captiva
dels seus canals esportius.
Les aliances destinades a controlar la producció del contingut
i tot tipus de mitjà de transmissió s'han convertit pràcticament en la
norma del sector de la informació i l'entreteniment. Les associacions
entre els operadors per cable, les productores de programes, els fabricants
de software i agents semblants han augmentat, la qual cosa ha donat lloc
a la creació de gegants multimèdia com Time Warner/Turner, Disney/American
Broadcasting Company (ABC), News Corp., Bertelsmann/CLT, entre d'altres.
No només s'està reduint el nombre d'agents de gran, sinó que la competència
entre els més importants es veu reduïda pels holdings transversals. Seagram,
que controla Universal, és accionista de Time Warner; la televisió de
pagament d'Amèrica Llatina és de News Corp., Universal, Viacom i Metro
Goldwyn Mayer (MGM); Home Box Office (HBO) d'Àsia, el principal competidor
d'Star TV (News Corp.), uneix les forces de Time Warner, Sony, Universal
i Viacom (Rose, 1998, p. 42-54). Disney està vinculat amb Time Warner
i Sony a través d'HBO Olé i HBO Brasil, amb General Electric (GE) a Arts
and Entertainment (A&E) Network, amb Telecommunications Inc. (TCI) a Entertainment,
i amb News Corp. a l'estrella dels esports Entertainment and Sports Programming
Network (ESPN). Els grups volen compartir els riscos dels mercats, que
són prometedors però encara han de demostrar que són rendibles, i, al
mateix temps, evitar que cap dels seus competidors agafin un avantatge
decisiu en un d'aquests mercats, fent-los participar en les pròpies estratègies
de mercat. La història de Cable News Network (CNN), davant de tebis competidors
com Fox News o MSNBC, demostra que és difícil de superar el pioner en
un nou mitjà quan el seu producte d'informació s'ha imposat com a marca
de referència.
Com es pot veure en el Capítol 1, aquesta mena de concentració
no tan sols es dóna en el camp dels mitjans de comunicació, sinó també
en els sectors dels quals depenen: telecomunicacions i distribució. "L'aparició
al sector audiovisual de noves tecnologies de la informació en competència
l'una amb l'altra", segons Nicholas Garnham,
lluny de servir com a base per ampliar el camp de competència
diversificant els productes, ha fomentat una concentració dels circuits
de distribució en competència que fan ús de la tecnologia, no tan sols
a través de la titularitat transversal quan no està prohibida per llei,
sinó també d'un prudent marketing escalonat de la mateixa gamma de productes
per cada circuit de distribució: d'aquesta manera, una pel·lícula passarà
del cinema a la televisió per cable i després a les cintes de vídeo, la
televisió per satèl·lit i per últim a la televisió pública (Garnham, 1994,
p. 39).
Quan un producte té èxit, els beneficis augmenten ràpidament. No obstant,
hi ha dues cares de la moneda: quan el producte no té bons resultats,
tota la xarxa pateix una regressió (les cadenes de televisió o els cinemes
perden part de la seva audiència i, per tant, una part dels seus beneficis).
L'efecte acumulatiu no sempre és agradable.
Les conseqüències de la concentració són tangibles. Els
editors de llibres es troben enfront de grans distribuïdors que tenen
la capacitat de desdenyar o rebutjar absolutament la distribució de llibres
considerats poc importants, difícils o polèmics. La integració de totes
les activitats empresarials del procés, des de la producció a la distribució,
planteja un problema agut en funció no tan sols de la saturació de l'espai
dels mitjans de comunicació disponible, sinó també en funció del cost
de "l'entrada" al món dels gegants de la informació o la comunicació,
limitant d'aquesta manera les possibilitats del pluralisme o del desacord.
Aquesta mena de concentració també és un fenomen mundial:
a Amèrica Llatina, grups com Televisa (Mèxic), Cisneros (Veneçuela) i
Globo (Brasil) tenen una posició dominant al seu país basada en la integració
horitzontal i vertical. Però el fenomen és especialment digne de menció
als Estats Units d'Amèrica, i té un interès fins i tot més gran perquè
el sector de la informació i l'entreteniment d'Estats Units exporta els
seus productes i les seves idees arreu del món, adaptant-se en cas necessari
als trets lingüístics o específics de la religió o cultura local. Un exemple
és el llançament d'un canal de televisió en espanyol de la CNN en col·laboració
amb el grup de premsa hispànic Prisa. Un altre és Music Television (MTV),
que ofereix un programa diferent a cadascun dels seus mercats. Aquesta
mena d'associació entre la concentració i la diversitat es coneix com
"glocalització". L'adaptació dels missatges i els programes a l'idioma,
la cultura i les preferències de les diferents audiències o els desitjos
dels seus governs, no només pot mitigar tècnicament la "glocalització"
de la comunicació de masses mundial, sinó que també pot proporcionar noves
armes de censura. Algunes xarxes internacionals regionalitzen els programes
per tal que s'eliminin totes les referències a temes políticament preocupants
per a certs països autoritaris; aquests mateixos temes s'emeten després
a països on es permet una major llibertat d'expressió.
La tendència cap a la concentració vertical i horitzontal
és innegable, però l'aparició d'un "complex industrial de comunicació",
així com de la seva repercussió sobre el periodisme, es veuen suavitzats
perquè estan compensats per nombrosos factors:
-
la persistència de la competència entre els grans
mitjans de comunicació, com ara la rivalitat entre la CNN en espanyol
i Eco (Televisa), o entre CNN International i BBC World Service;
-
la creació de xarxes internacionals en funció d'una
llengua o cultura, com ara el canal en francès TV5;
-
l'existència de mitjans de comunicació alternatius,
una premsa col·lectiva i mitjans de comunicació públics, que encara
representen una important veu dissident malgrat una presència relativament
dèbil;
-
l'accés dels mitjans de comunicació del Sud a l'escena
internacional, gràcies a les mateixes noves tecnologies, com ara el
Middle East Broadcasting Centre (MBC);
-
el suport de moltes organitzacions governamentals,
intergovernamentals, no governamentals o privades a la premsa independent
i plural en països en transició;
-
la proliferació de grups "opositors" (defensa del
medi ambient, dels drets humans, dels petits accionistes, etc.);
-
l'aplicació d'una legislació nacional o regional
restrictiva;
-
la independència de la societat de les opinions dominants
expressades pels mitjans de comunicació, tal i com solen il·lustrar
els resultats electorals o l'aparició de poderosos moviments de protesta
social. A molts països, a més, els mitjans de comunicació més prestigiosos
que tenen més influència sobre les autoritats solen pertànyer a grups
de premsa independents dels "grans grups".
La independència i l'amenaça
dels conglomerats
Cada cop hi ha més grups de comunicacions que adquireixen
poderosos conglomerats industrials o es fusionen. Conseqüentment, no tan
sols se solen trobar a mercè d'una anàlisi essencialment econòmica, sinó
que també es divideixen per conflictes d'interessos que, en certs casos,
poden comprometre la independència i la qualitat del periodisme que realitzen.
Westinghouse ha comprat Columbia Broadcasting System (CBS) i ara controla
la National Broadcasting Company (NBC). A Colòmbia, el diari El Espectador,
durant molts anys símbol del periodisme independent, ha caigut a les mans
del Grupo Empresarial Bavaria, el grup empresarial més poderós del país;
a França, una part majoritària de la participació de la Télévision Française
1 (TF1) pertany al grup d'enginyeria civil Bouygues, i Hachette està vinculat
al grup fabricant d'armes Matra. La "concentració dels mitjans de comunicació",
segons Ted Turner, fundador de la CNN, "és espantosa. Dues de les quatre
cadenes principals són propietat de persones amb grans inversions en l'energia
nuclear i les armes nuclears. Són GE i Westinghouse. Com poden donar una
notícia amb imparcialitat sobre temes nuclears?" (Hazen i Winokur, 1997,
p. 8).
Aquesta barreja d'interessos, quan s'ha combinat amb la
concentració en el mercat de la publicitat -una font principal de finançament
per als mitjans de comunicació- ha donat lloc a la reducció de les opcions
editorials, ja que la recerca del major nombre de consumidors tendeix
a atenuar la informació sobre temes molestos o "invendibles". És difícil
d'identificar la pressió dels publicistes perquè és molt subtil o bé és
innecessària per les precaucions que adopta el col·lectiu editorial. No
obstant, el 1997, el Wall Street Journal va revelar que alguns dels principals
publicistes preguntaven sobre el contingut exacte de les pròximes tirades
abans de decidir si hi posaven o treien els seus anuncis (McCheysney,
1998, p. 103). Un altre exemple és el d'un important fabricant de cotxes
europeu que no va voler posar anuncis a les revistes que tractessin temes
polèmics o publiquessin textos de crítica del seu país. En un sentit més
general, la frontera entre les polítiques editorials i les polítiques
comercials i publicitàries dels mitjans de comunicació són cada vegada
més difuses, precisament en un moment que la funció internacional predominant
de les multinacionals sembla que hauria de requerir una millor definició
i una major distància entre els mitjans de comunicació i aquests nous
agents. L'augment de l'ús del patrocini per produir programes o esdeveniments
mediàtics està creant àmbits d'ambigüitat que amenacen de subordinar els
requisits de la independència d'informació als interessos d'una sèrie
de grans empreses o institucions.
La diversitat dels interessos "no mediàtics" d'aquests
grups també els situa en una posició ambigua en relació amb les autoritats
polítiques que tenen la potestat de concedir favors i contractes. Per
exemple, ¿com pot un canal de televisió cobrir successos amb imparcialitat
en un país autoritari que està negociant amb una de les filials industrials
del grup? Quan es veuen forçats a triar entre dues lleialtats -llibertat
de premsa o beneficis empresarials- els directius dels conglomerats poden
estar temptats a sacrificar la primera. N'és un exemple News Corp., que
va optar per eliminar BBC World Television de la seva programació per
satèl·lit asiàtica i per trencar el contracte publicitari amb l'exgovernador
de Hong Kong, Chris Patten, i l'empresa publicitària HarperCollins, per
no molestar les autoritats xineses.
Alguns d'aquests mitjans de comunicació tenen forts punts
de vista i fins i tot programes. News Corp. va ajudar el Partit conservador
de Margareth Thatcher durant molts anys abans d'optar pel partit del Nou
laborisme de Tony Blair durant les eleccions de 1997. El grup del difunt
Robert Maxwell es va definir a sí mateix prolaborista. O Globo, al Brasil,
ha fet campanya sistemàticament contra el candidat de l'ala esquerra,
mentre que Televisa, a Mèxic, ha fet costat al partit del govern durant
molts anys. Però el control d'enormes quantitats de poder de ràdio i televisió
dóna als grups de comunicació els mitjans per exercir pressió política,
que utilitzen per obtenir el seu objectiu principal, que sempre és la
maximització dels beneficis. Molts d'aquests grups es troben fins i tot
en complicades situacions de conflicte d'interessos quan financen campanyes
electorals per guanyar-se el favor dels futurs governs i protegir-se per
endavant de possibles polítiques de regulació.
La motivació dels grans grups de comunicació, sent com
són essencialment financers, té conseqüències igualment importants per
la classe d'informació que es divulga. L'objectiu d'assolir els índexs
més elevats de lectura o el primer lloc de les audiències, a l'igual que
la preocupació per no irritar certs interessos econòmics, sol donar lloc
a una autocensura en silenci, quan no a la promoció de certes causes o
governs, tot i que s'ha de dir que això últim és menys freqüent.
La pressió per maximitzar els beneficis i reduir els costos
és, doncs, tan important com l'explosió tecnològica en la determinació
de les prioritats editorials. Complaure els grups destinataris o les audiències
més grans possibles afecta l'audàcia i la independència del col·lectiu
editorial, així com la selecció de temes i com s'han de tractar. La crisi
actual del periodisme d'investigació és un indicador de la voluntat de
no capgirar la prudència rebuda i de reduir els costos al mínim. No obstant,
aquesta mena de periodisme forma part de l'essència de l'actuació pública
i sovint constitueix la funció de l'oposició en un sistema democràtic
(vegeu el Capítol 5). Aquest fenomen, vinculat al de "periodisme local",
dóna lloc a una reducció de la dimensió i l'abast de la missió informativa
de cobrir certs esdeveniments, temes o grups considerats molestos o poc
profitosos, una forma menys inofensiva d'autocensura del que pot semblar
a primera vista. Ara més que mai, la censura està afectada per les "zones
silencioses". Tal i com diu un professor de comunicació de la Universitat
de Califòrnia, Ben Bagdikian, "no preguntis què diu la notícia, sinó el
que no diu". La pràctica invisibilitat de certs grups socials i la injusta
manca d'atenció prestada per la premsa a certes temes contrasta amb l'atenció
prestada per la "premsa rosa i sensacionalista" als famosos del món de
la política, l'esport, la televisió, el cinema o els negocis, i amb la
unanimitat gens crítica amb què es tracten.
Redefinició de la funció de l'Estat i nova
ciutadania
Tots els canvis tecnològics han fomentat una renovada
creativitat dels que proven de trencar la censura. Les cintes de casset
han portat la veu de l'oposició a indrets on el poti-poti de programes
internacionals dels règims autoritaris havien estat massa efectius. A
començament dels vuitanta, la generalització de l'ús de les enregistradores
de cassets, en concret a Amèrica Llatina, va possibilitar que les persones
sortissin dels programes oficials de televisió controlats pels règims
militars, o d'aquelles emissores comercials insensibles a l'atenció informativa
de temes socials o prudents en relació amb les qüestions polítiques. La
televisió per satèl·lit -simbolitzada per les antenes parabòliques- fa
que la informació de partit únic o els punts de vista dominants semblin
ridículs. La televisió per satèl·lit representa, per tant, una idea més
general del "dret d'interferir" necessari per al desenvolupament d'una
societat civil internacional, que no pot existir sense una capacitat extraordinària
per recopilar i divulgar informació. Promou l'aparició d'agents no governamentals
i el seu poder per exercir pressió sobre l'estat.
Alguns escriptors creuen que la via cap a la democràcia
electrònica resideix en la interactivitat del teclat o el mòdem. Una població
"cablejada" podria per fi dialogar amb les autoritats, reaccionar davant
d'elles o fins i tot votar (vegeu el requadre 8.1, Teledemocràcia). Mentre
que alguns autors veuen en Internet l'arribada d'una "democràcia digital",
i un mitjà cap a un augment de la participació en la vida de la població,
d'altres, en canvi, estan preocupats per la repercussió d'aquestes noves
tecnologies sobre la societat i la política. Per aquests tecnopessimistes,
la multiplicació dels mitjans de comunicació (l'explosió del nombre de
canals de televisió, pàgines web, etc.), possibilitada per la tecnologia
digital, la televisió per cable, la difusió per satèl·lit i la compressió
de dades, ha fragmentat el subministrament d'informació i ha comportat
l'aparició de mitjans de comunicació fets a mida i altres que s'han fet
un forat i que han donat resposta a necessitats específiques, que tindran
conseqüències en el contracte social. Michael Kahan, professor de ciències
polítiques del Brooklyn College, Nova York, observa que els punts de convergència
estan desapareixent. La fragmentació sotmet l'estat a una gran pressió:
el públic, com que està escampat en una quantitat considerable de noves
ubicacions, és més difícil comprendre; si no hi ha cap punt de convergència,
es fa impossible de governar (Kahan, 1998).
¿Qui serà l'àrbitre d'aquest partit planetari? Les innovacions
en tecnologia punta i les grans maniobres financeres tenen lloc en un
moment que l'estat, la força tradicional de regulació o coerció, ha perdut
bona part de la seva legitimitat i moltes de les seves prerrogatives (vegeu
també el Capítol 8). Les TIC han fet esclatar els marcs jurídics a través
dels quals s'havien administrat els mitjans de comunicació, canviant les
eines de les decisions polítiques, modificant les relacions entre els
que governen i els governats i reforçant les "democràcies d'opinió". Tot
i que en molts casos, en el passat, l'estat era sinònim de règims polítics
de censura i "línia de partit", avui res no prova que la retirada de l'estat
obrirà nous horitzons de major diversitat i llibertat, sobretot als països
democràtics on "l'estat" s'identificava amb un servei audiovisual públic
i sovint sostenia la premsa escrita en nom de la protecció del pluralisme.
"Només un servei públic sòlid, creatiu i competitiu, que les persones
veuen", va alertar Hervé Bourges, president del Conseil Supérieur de l'Audiovisuel
de França, "és capaç de donar als espectadors una garantia que la televisió
prestarà una atenció constant a la seva diversitat; el sector públic és
una referència i alhora un àmbit de calma al si d'un sistema audiovisual
que s'està diversificant fins al punt de la desintegració" (Bourges, 1997,
p. 13).
La pràctica del periodisme
A les societats on havia prevalgut el concepte de servei
públic, el pluralisme de la informació es garantia amb la condició exclusiva
de la ràdio i la televisió com a suport directe o indirecte de la premsa
escrita. Avui, la independència dels mitjans de comunicació se sol equiparar
a la llibertat dels editors o emissors per imprimir o transmetre. La concentració
dels mitjans de comunicació i la seva absorció per part de grups industrials
diversificats comporta la revisió de la definició d'aquest concepte d'independència.
Per tant, les empreses editorials han adoptat estatuts d'independència
editorial que teòricament les protegeixen de la pressió il·legítima de
les autoritats o les seves juntes d'administració. El reforçament de la
independència del col·lectiu editorial dins dels grans grups de comunicació,
basat en els principis professionals més elevats en termes d'independència
i pluralisme, és una d'aquestes mesures de protecció promogudes per les
associacions de periodistes. La Declaració de Milà sobre democràcia editorial
als mitjans de comunicació europeus, adoptada per la Federació Internacional
de Periodistes (FIP) el març de 1995, declara que "a part de les mesures
destinades a protegir el pluralisme als mitjans de comunicació en general,
s'ha de garantir el pluralisme a les empreses editorials i les ràdios
i televisions. S'ha de garantir la independència editorial".
El conveni signat per l'Associació de Periodistes Australians
i els editors del diari de Melbourne The Age assenyala que "el Consell
directiu reconeix la responsabilitat dels periodistes... d'informar i
comentar els afers de la ciutat, l'estat, el país i el món amb imparcialitat
i exactitud i amb independència dels interessos comercials, personals
o polítics, com els d'un accionista, un director, un administrador, un
editor o integrants de la plantilla".
L'equilibri del flux d'informació
El control per part del Nord de les noves tecnologies
de la informació probablement augmentarà encara més el desequilibri quantitatiu
i qualitatiu en la producció i la circulació de la informació entre els
països industrialitzats i els països en via de desenvolupament. Pel que
fa a la infraestructura -hi ha més línies telefòniques a Manhattan que
a tot el continent africà; només la meitat de les cases de Sud-àfrica
tenen electricitat, etc.- les desigualtats són cada dia més flagrants.
No obstant, la fractura no es dóna tan sols entre Nord i Sud. Les tecnologies
per a la producció de televisió i l'emissió per satèl·lit estan controlades
per grups originaris de països com Mèxic, Brasil, Índia o Aràbia Saudita,
tots els quals exporten les seves produccions. A més, el progrés de la
llibertat d'expressió a molts països que havien passat per l'estat de
partit únic ha canviat la naturalesa de la informació que circula entre
el Nord i el Sud. Els estats autoritaris ja no controlen la informació
nacional, ni els corresponsals especials de la premsa del Nord són els
únics que ofereixen un punt de vista independent sobre aquests països,
perquè ara han de competir amb una nova generació de periodistes del país.
La millora de l'equilibri entre les fonts d'informació
continua sent un objectiu important, però les mesures d'actuació en aquest
àmbit no seran cap substitut per a un desenvolupament econòmic més equilibrat.
Durant les últimes dècades s'han donat canvis en l'atenció prestada per
la premsa al Sud com a conseqüència exclusiva de l'aparició dels països
de nova industrialització. Aquests s'han convertit en subjectes corrents
dels mitjans de comunicació més importants del Nord pel seu pes econòmic
i polític. Han reaprofitat alguns corresponsals internacionals i en la
majoria de casos han desenvolupat considerablement una indústria de comunicació
pròpia.
Legislació, regulació i
codis de conducta
La història dels últims anys s'ha caracteritzat per la
liberalització i la concentració, i la multiplicació dels canals contrarestada
per l'estandardització dels programes emesos. Arran d'aquesta situació,
alguns han suggerit que s'ha de crear amb urgència un sistema de mitjans
de comunicació per vies que no siguin només la de la "mà invisible del
mercat". Un sistema així ha de poder proporcionar garanties més efectives
de pluralisme i accés a la informació i participació, i ha de proporcionar
un espai més gran per les opinions i els esdeveniments fora dels dictats
per les forces de mercat. Davant d'aquests fenòmens, no falten intents
de regulació democràtica, que en aquest cas s'han de distingir de la censura.
Alguns creuen que, amb tant de poder en la balança, la llibertat començarà
a oprimir i la llei a alliberar, i que els estats democràtics expressaran
preocupacions legítimes quan es preocupin sobre com els cartels controlen
els mitjans de comunicació i les mentalitats, quan destaquen les seves
"diferències culturals" o quan expressen preocupacions per la funció que
tenen els mitjans de comunicació en la discriminació racial, el tràfic
sexual i la delinqüència.
No obstant, la legislació nacional topa amb molts obstacles,
com ara la dificultat d'aplicar la legislació nacional a la circulació
d'informació "intangible" per les xarxes que tenen una naturalesa internacional,
o a les noves regles de les relacions econòmiques internacionals fixades
per l'Organització Mundial del Comerç.
Les regulacions encara poden resultar ser menys importants
que les reaccions de la societat o altres fonaments de poder. En els últims
anys, les organitzacions que defensen la llibertat d'expressió, com la
International Freedom of Expression and Exchange Network (IFEX) (xarxa
internacional d'intercanvi i llibertat d'expressió), que centralitza la
informació sobre les vulneracions d'aquesta llibertat, s'han vist considerablement
reforçades. Tot i que el seu mandat sol restringir la seva funció a la
denúncia de la censura estatal o la violència dels grups mafiosos, la
qual cosa fa que quedi sense explorar el territori molt menys conegut
de la "privatització de la censura", aquestes organitzacions tenen una
funció real com a oposició. Alguns individus del món empresarial i les
institucions econòmiques internacionals també estan preocupats pel fenomen
de concentració i conglomeració i el perill de proporcionar una posició
dominant dels que ostenten el poder dels mitjans de comunicació. D'altres
estan molestos per una forma de propietat dels mitjans de comunicació
o la pràctica del periodisme que porta aquells que en formen part a acceptar
la censura dels règims autoritaris o a no discutir la validesa de les
seves declaracions o estadístiques. La repercussió de les recents crisis
econòmiques mexicana i asiàtica ha estat tan gran que els grans financers
atribueixen les dues crisis i la seva gravetat en certa mesura a la censura,
el secretisme i la manipulació governamental, per no parlar de l'eufòria
conformista d'una certa branca del periodisme. La reacció es pot apreciar
més clarament en la impressionant explosió del nombre de "crítics dels
mitjans de comunicació", que traspassen la "nova parla", la qual cosa
enfronta entre si els grups d'oposició.
Malgrat el poder impressionant del Ciberciutadà Kane,
el joc dista molt d'haver-se acabat. En aquests temps de transició, quan
la diferència entre la sortida i la posta de sol és difícil de determinar,
l'únic factor constant és la incertesa sobre la naturalesa dels canvis
que han de venir. No obstant, aquest interludi és un moment per pensar
sobre els principis fonamentals que han de governar les noves tecnologies
que s'han d'adoptar i les polítiques que s'han de seguir. Perquè no hi
ha fatalisme quan la tecnologia és pel mig. "Si, en aquest cas, la tecnologia
ha de marcar una diferència política", va dir el científic polític Benjamin
Barber, "és la política el primer que s'haurà de canviar" (Barber, 1997).
Referències
BARBER, B. 1997. The New Telecommunications Technology:
Endless Frontier or the End of Democracy. Constellations, An International
Journal of Critical and Democratic Theory, vol. 4, núm. 2, octubre.
BOURGES, H. 1997. Pour une régulation économique de l'audio-visuel. Le
Monde, 25 d'agost.
CHALABY, J. K. 1998. Protéger l'humanité contre la poursuite de faux dieux:
un point de vue sociologique sur l'histoire de la censure. A M. Paré i
P. Desbarats (eds.), Liberté d'Expression et Nouvelles Technologies.
Collectif Orbicom, Isabelle Quenin Editeur.
EUROMEDIA RESEARCH GROUP. 1997. The Media in Western Europe, The European
Media Handbook. Londres, Sage Publications. 274 p.
GARNHAM, N. 1994. Impact of New Information and Communication Technologies
on Information Diversity in North Africa and Western Europe. New Communication
Technologies: A Challenge for Press Freedom (Reports and Papers on
Mass Communication, núm. 106). París, UNESCO.
HAZEN, D.; WINOKUR, J. (eds.). 1997. We the Media. Nova York, The
New Press.
HUMAN RIGHTS WATCH. 1996. Silencing the Net: The Threat to Freedom
of Expression On-line. Nova York. 24 p.
KAHAN, M. 1998. Libération. 24 de setembre de 1998.
MCCHEYSNEY, R. W. 1998. This Communication Revolution is Brought to You
by U.S. Media at the Dawn of the 21st Century. Censored, The News that
Didn't Make the News, per Peter Phillips i Project Censored, Nova
York, Seven Stories Press. 367 p. Net Censors: The New Control Freaks.
Online Journalism Review. 6 de maig de 1998.
ROSE, F. 1998. There's No Business like Show Business. Fortune,
22 de juny.
SMOLLA, R. A. 1992. Free Speech in an Open Society. Nova York,
Random House. 429 p.
|
