Producció cultural i pluralisme cultural
Bernard Miège. Professor de Ciències de la Comunicació de la Universitat Stendhal-Grenoble 3, Grenoble, França

• De la tecnologia al contingut
• L'expansió de la producció cultural comercial i industrialitzada
• Acceleració de la circulació de productes, sobretot en l'àmbit internacional
• Una tendència cap a l'encavalcament de l'activitat d'oci, la informació i la cultura
• Reducció dels serveis públics, polítiques públiques variables
• Importància de les formes individuals d'accés a la cultura
• La primacia angloamericana
• Referències

Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) tenen una funció decisiva en la producció cultural perquè transformen el contingut i la forma tant de les obres com dels productes. A mesura que el segle es va acabant, hi ha certes qüestions i fins i tot grans inquietuds sobre el ràpid creixement del comerç electrònic, que ha facilitat l'accés a productes de so i audiovisuals que traspassen les fronteres i les zones d'influència cultural i que fins i tot ha revolucionat els mateixos models de divulgació cultural.

De la tecnologia al contingut

Tot i que aquestes tecnologies progressen a un ritme inaudit, sobretot als països més desenvolupats econòmicament, seria un error considerar que són les úniques responsables dels canvis actuals. Aquesta força llargament anunciada, que semblava lenta al principi però que ara ja ha arrencat del tot, sembla que continuarà a un ritme ràpid i, si hem de creure alguns autors, propiciarà una nova societat de la informació o era de la informació. No obstant, una cosa és notar el desenvolupament dinàmic de les telecomunicacions, la tecnologia de la informació i els mitjans de comunicació audiovisuals, i una altra ben diferent atribuir-los els canvis en la cultura i altres àmbits de la vida social. Per regla general, la innovació tècnica és una conseqüència -no sol ser una força motriu- de les transformacions, l'origen de les quals és un altre. La tecnologia aporta aquests canvis amb nous àmbits d'oportunitat, fomentant activitats que altrament haurien quedat bloquejades per les organitzacions dominants del sector i debilitant les barreres creades per defensar drets adquirits o per protegir pràctiques específiques. És important mirar més enllà dels models de pensament habituals, que consideren el tema una adaptació als canvis tecnològics i atrauen la nostra atenció cap a les tendències variables en la producció cultural. Les TIC poden reforçar la producció cultural i contribuir a que obtingui un reconeixement generalitzat o, a l'inrevés, poden confinar-la a una àrea restringida o fins i tot reduir-la.

Arreu del món, la producció cultural tendeix a basar-se en la comunitat. Els antropòlegs, els historiadors i els sociòlegs culturals destaquen degudament aquest tret recurrent que explica la persistència de les formes de cultura arrelades localment i fins i tot les no comercials, així com les diferents maneres en què els espectadors interpreten les sèries de televisió, segons la seva cultura. En altres paraules, malgrat els més de dos segles de producció cultural industrialitzada i malgrat les estratègies agressives dels grups de comunicacions cada vegada més poderosos, encara prosperen formes independents d'entreteniment arreu del món. Les produccions populars no van de baixa, ni molt menys: es publiquen llibres i diaris (almenys quan les condicions sociopolítiques són favorables), es produeixen pel·lícules i sèries de televisió (i de vegades es distribueixen fora de les fronteres nacionals) i s'enregistra música a part de les grans companyies. S'ha demostrat que les previsions pessimistes de la globalització imminent de la producció cultural de les últimes dues dècades eren errònies o, si més no, exagerades. La cultura continua sent un àmbit d'activitat social en què la industrialització topa amb resistència i limitacions, tot i que cada cop està més regida pels mercats (sovint mercats petits), i malgrat una tendència creixent cap a la internacionalització de temes, estils i normes.

Tot i que fins ara les prediccions no s'han complert, això no és una garantia de futur. La hipòtesi més probable és que les TIC i l'impuls que sens dubte generen acabaran proporcionant els mitjans per avançar de manera decisiva cap a la industrialització i la internacionalització de la producció cultural. Allò que en el passat tan sols va tenir bons resultats parcialment (conduït pels sistemes de reproducció mecànica i la racionalització dels mètodes de disseny, amb el suport del finançament publicitari cada cop més encaminat cap a la globalització) ara es diu que és una conseqüència directa de les TIC. En altres paraules, el que els mitjans de comunicació audiovisuals tan sols van iniciar en el passat s'ha consolidat i s'ha fet universal a través de les TIC, que han demostrat tenir més bons resultats a l'hora d'evitar les estructures culturals de països i pobles, i sens dubte ser més favorables a la circulació mundial dels fluxos internacionals. Les eines de la comunicació i l'accés a dades i programes (música enregistrada, textos escrits, imatges i so i productes multimèdia) anuncien transformacions radicals en la producció cultural. A continuació es descriuen algunes innovacions recents i futures en la producció cultural.

L'expansió de la producció cultural comercial i industrialitzada

La història dels sectors culturals no és ni molt menys lineal. Fins fa ben poc, ha progressat de manera irregular, sempre que les tècniques de producció s'adoptaven i es generalitzaven, de manera que les obres de literatura es feien accessibles en forma de llibres, les obres de música en discos (l'equip ha anat canviat periòdicament), i les pel·lícules i les obres audiovisuals en projeccions als cinemes o cintes de vídeo. No obstant, la industrialització de la cultura s'ha trobat amb dificultats i contratemps. Pel que fa als productors i els editors, els valors vinculats a la cultura solen actuar com "restriccions", o en tot cas com a contingències, per als quals encara no s'han trobat tècniques de marketing. Ha estat més convenient comercialitzar l'equipament utilitzat per lliurar obres culturals (tocadiscos, televisors, càmeres, etc.) que introduir al mercat obres disponibles en un mitjà físic (reproducció d'una sola creació o d'un model bàsic) o accessibles a través de la projecció o l'emissió pels mitjans de comunicació audiovisuals. D'aquesta manera, el retrat de la relació entre la cultura i la indústria presenta avui grans contrastos. Existeixen divergències sorprenents entre:

• els països desenvolupats i els països en via de desenvolupament (les fronteres nacionals, lingüístiques i culturals encara tenen una funció important i, en alguns casos, simbòlica);

• els països que més o menys tenen la màniga ampla amb les forces de mercat i aquells en què les autoritats públiques aporten ímpetu i coordinació;

• els països on el mercat i la indústria són els principals factors de control en l'àmbit cultural i aquells on predominen les produccions petites, l'entreteniment públic amb atractiu popular i produccions no comercials;

• les diverses formes d'art: és molt difícil crear un valor afegit en la dansa, la poesia i les interpretacions narratives en comparació amb l'entreteniment filmat, que s'hauria de considerar una activitat entre l'art i la indústria;

• l'accés individual a les obres i l'entreteniment públic (mentre les audiències de l'entreteniment públic estan minvant, periòdicament sorgeixen noves formes d'entreteniment que capgiren els plans de les grans companyies; les actuacions en públic de la música "techno" són un bon exemple d'aquesta tendència);

• les produccions culturals que s'emeten pels mitjans de comunicació audiovisuals (finançades per la publicitat o els fons públics, o ambdós) i aquelles que, un cop s'han editat, les compren els consumidors.

Aquest panorama de contrastos tan pronunciats proporciona un indici convincent que ara per ara no és probable que sorgeixi un sistema unificat. Tanmateix, les TIC són capaces de reforçar sòlidament les tendències iniciades almenys fa dues dècades, per la qual cosa aporten un impuls decisiu a l'expansió de les indústries culturals. No obstant, les àrees en què les TIC poden tenir una repercussió s'han de valorar amb minuciositat. A diferència del que solen afirmar els professionals, seria un error esperar que la producció multimèdia creï productes innovadors -a part dels jocs- i mercats importants a curt termini. Els productes innovadors autènticament multimèdia encara són molt poc freqüents i els costos de producció continuen sent molt elevats pel ràpid progrés esperat. Si no es produeix un canvi ràpid (i radical) en la concepció dels productes i els mètodes de producció durant la pròxima dècada, les TIC probablement no seran un instrument en l'ampliació de l'abast de la cultura comercial i fins i tot industrialitzada, donat que amb els productes que ara estan disponibles cada cop marginen més certes cultures, estandarditzen productes accessibles universalment i exclouen aquells que no tenen el poder adquisitiu per ser consumidors de TIC. La solució d'aquest problema sembla relativament senzilla i comporta accelerar la circulació de productes, que és la segona característica principal del desenvolupament de les indústries culturals.

Acceleració de la circulació de productes, sobretot en l'àmbit internacional

La compra a distància de productes que fins ara estaven gairebé exclusivament subministrats per distribuïdors especialitzats del producte final o per sortides de distribució en massa, i la descàrrega de productes accessibles a distància (com ara llibres, revistes, música enregistrada, imatges, etc.) són dues activitats que han estat possibles gràcies a l'eficàcia de les xarxes de comunicació i la creixent modernització de les terminals d'accés. L'abast d'aquest nou comerç electrònic encara és difícil de calcular, però no hi ha cap dubte que el creixement de 1997-98 ha estat tal que tots els principals grups de distribució es van precipitar en aquella direcció, precedits per petites empreses innovadores. Aquesta decisió estratègica es va prendre malgrat que les transaccions monetàries per Internet encara no són del tot segures i que els acords per remunerar els artistes i els editors encara s'estan negociant (vegeu el capítol 8). La majoria d'especialistes consideren que els productes culturals estan especialment ben adaptats a aquesta nova forma de distribució. Els consumidors reben importants avantatges: accés a temps real (és a dir, immediat); l'oportunitat de navegar per tots els productes i catàlegs disponibles (un avantatge important en el camp cultural, on els mercats estan molt compartimentats i poques són les obres publicades que es mantenen als prestatges durant molt de temps); accés (tot i que no és universal) als catàlegs d'empreses estrangeres que abans només eren accessibles, si ho eren, després de llargs retards (és a dir, sectors d'edició de llibres i música molt especialitzats com els camps de la publicació científica i la música clàssica). En altres paraules, aquestes noves maneres d'accedir als productes culturals són d'especial interès per als consumidors menys interessats pels productes de gran consum i per als productors i els editors especialitzats. Paradoxalment, les persones que aparentment són més crítiques amb aquest canvi ràpid en la distribució dels productes culturals (membres "cultes" de la societat, diguem-ho així, que prefereixen els mètodes existents d'accés a les formes d'art i també científics) són aquelles que, per ara, troben més avantatges a l'hora de comprar directament a través de les xarxes.

Aquests avantatges immediats encara presenten un altre aspecte paradoxal per als usuaris més selectius i exigents. Els productors i els artistes que ofereixen els productes més característics i que solen trobar grans dificultats per distribuir les obres que creen i publiquen es veuran temptats sens dubte per esquivar els grans distribuïdors i emissors (que exigeixen un alt percentatge del preu de venda) per arribar directament als consumidors. Això és molt probable que passi perquè, al llarg de la història de les indústries culturals, els artistes i els seus editors han mirat d'eliminar intermediaris amb poc èxit. Ells mateixos es van incorporar aleshores a aquest grup envejable, reforçant els oligopolis existents.

La tendència actual consisteix principalment en usuaris que compren els productes després de navegar pels catàlegs de les pàgines dels editors i per les pàgines dels artistes que fan de productors de les pròpies obres. Aviat serà possible descarregar obres reals, per la qual cosa els editors de llibres i de música enregistrada ja no hauran de reproduir ni enregistrar l'obra en un mitjà físic. No es tracta d'una possibilitat utòpica; ara ja es pot accedir d'aquesta manera a obres literàries i musicals, o fins i tot a fragments d'aquestes obres (és a dir, un capítol d'una novel·la o una cançó del treball d'un grup de música pop). Aquest fenomen planteja dues qüestions essencials sobre els productes culturals. ¿Una obra és un producte final pel sol fet que s'ha estabilitzat en un mitjà (com una novel·la en pàgina impresa)? ¿S'han tingut en compte totalment les formes de pagament per part dels consumidors, animats a comprar les obres per parts, i "pagant en passar"? No es tracta purament d'innovacions tècniques que, en promoure un canvi comercial, coincideixen amb els canvis en els sistemes d'accés a les obres. Les innovacions tècniques estan modificant la pròpia substància dels productes culturals de maneres diferents, sobretot posant en dubte la seva aparença final, un aspecte que fins ara es considerava fonamental.

Una tendència cap a l'encavalcament de l'activitat d'oci, la informació i la cultura

A les societats modernes, els valors i les imatges associades amb els conceptes d'oci, informació i cultura encara estan clarament diferenciats. Tot i que aquests conceptes estan evolucionant i ara de vegades s'encavalquen (a les societats dominants econòmicament, oci sol equivaler a activitat cultural), amb prou feines seria possible confondre'ls si es prenen en un sentit estricte. Tenen definicions relativament estables: la informació és més efímera que la cultura, i aquesta concepció orienta el funcionament dels que produeixen notícies i informació; el temps d'oci es dedica principalment a l'entreteniment, però els objectius d'oci que fomenten el desenvolupament de les activitats culturals es considera que són positius.

Tot i que la tendència va començar abans, les TIC estan fent que aquestes distincions es vagin difuminant i, en alguns casos, es fa difícil distingir entre els productes d'informació i els productes culturals. Els mètodes de creació (de periodistes o artistes, amb un ús creixent de mètodes moderns), les estructures de producció (cada cop més controlades pels mateixos grups multimèdia), els procediments de distribució (per xarxes o en la forma de productes accessibles online o offline), el temps de consum i les condicions de l'ús del consumidor (l'ús sol ser individual i comporta una interacció amb l'equip que fa d'intermediari en la comunicació dels programes) ara estan molt estretament relacionats, per no dir que són idèntics. Aquestes semblances no es poden considerar secundàries ni treure'ls importància. Al darrere de totes les confusions i convergències, la qüestió que sorgeix és més que mai la d'una cultura a gran escala, encara que en formes diferents a les que es van observar als seixanta, quan es va fer palès aquest fenomen. A mida que avança la transmissió de la cultura de masses estandarditzada i cada cop més internacional amb l'impuls de les TIC, la singularitat cultural tendeix a mantenir-se dins d'un context elitista, o en tot cas ocupa un lloc molt concret. Tot i que la producció cultural característica no minva i els exemples que expressen degudament les identitats populars i nacionals continuen reben una considerable atenció, entren en competència amb els productes de masses que es distribueixen fàcilment per les xarxes de comunicació. La lluita és en certa manera desigual, no pas per la insuficiència del subministrament (ans al contrari, el subministrament augmenta i es diversifica) sinó perquè els principals grups de comunicacions reforcen el seu domini sobre la circulació de productes. En la mesura que les innovacions futures es puguin inferir de la situació actual, sembla que la cultura seguirà la mateixa direcció que l'oci i la informació.

Reducció dels serveis públics, polítiques públiques variables

Per a la majoria de persones, les TIC encara no han passat a formar part del panorama familiar. No obstant, ja han suposat canvis força radicals en el funcionament i la regulació dels serveis públics, la qual cosa ha donat lloc a una considerable vacil·lació per part dels responsables de la política cultural (Capítol 5 sobre desregulació). Aquí el debat es limita a uns quants aspectes que sovint es passen per alt.

Un augment en el subministrament de productes comercials porta gairebé inevitablement a la reducció, si no a la desaparició, dels productes no comercials (molt subvencionats per fons públics) i dels productes semicomercials (és a dir, les produccions a petita escala i les que gaudeixen de protecció fiscal i duanera). Un moviment d'aquesta mena s'ha fet palès en la producció de televisió. En resposta a la competència de nous canals comercials poderosos i per tal d'augmentar la seva producció de programes per competir amb els canals comercials, amb aproximadament els mateixos recursos, els gestors dels canals públics s'han vist obligats a subcontractar producció, deixant-la a mans de nous productors privats per als quals no té importància l'origen de les comandes que gestionen. Com a conseqüència, la varietat de producció dels programes de la televisió pública s'ha reduït visiblement, i alguns tipus de programes estan menys disponibles o pràcticament han desaparegut perquè no són viables comercialment en un moment en què els índexs d'audiència són el que té més importància. Els programes de poesia i altres gèneres literaris han desaparegut o s'han desterrat de les franges horàries de màxima audiència. Fins i tot els espectacles de varietats que havien tingut una gran popularitat s'han reduït o s'han incorporat a espectacles amb una atracció més àmplia, ja que la popularitat d'un grup o cantant ja no basta per sí sola per atraure una gran audiència.

Durant els últims deu o quinze anys, algunes indústries culturals nacionals han continuat funcionant i fins i tot han crescut com a conseqüència de certes tendències de la política pública. A la Unió Europea, les mesures nacionals o de tota la comunitat han beneficiat sens dubte certes indústries dels estats membres, com ara la indústria editorial (el sistema francès de manteniment del preu de venda dels llibres ha possibilitat la supervivència d'una xarxa de llibreries especialitzades), la indústria musical (les emissores de ràdio han d'emetre una quota de música i cançons nacionals), la indústria del cinema i la producció audiovisual (un sistema que incorpora diverses formes d'ajuda a la producció) i la producció de televisió (els canals han d'emetre una quota d'obres produïdes en l'àmbit nacional o europeu). No obstant, no hi ha cap garantia que aquests efectes que sens dubte fins ara són positius continuïn en el futur. Els sistemes de quotes no tan sols topen amb dificultats pràctiques (una coproducció de cinema finançada per capital de diferents orígens es pot considerar "nacional"?), atraient una crítica periòdica a causa de la singularitat de les transaccions comercials mundials (vegeu la secció sobre la primacia angloamericana), sinó que el fet que els programes ara puguin circular per les xarxes i escapar en gran part del control de les autoritats públiques tendirà a reduir l'eficàcia de les mesures de suport a les indústries petites i mitjanes que treballen principalment dins d'un marc cultural o lingüístic específic. Això no vol dir que aquestes mesures no siguin necessàries, sinó que la seva eficàcia pot ser més incerta, pel sol fet que els consumidors tendiran a diversificar la demanda, com ara la demanda de productes de l'àmbit de l'alta cultura (pel·lícules d'art, música especialitzada, obres científiques, etc.).

Importància de les formes individuals d'accés a la cultura

Molts autors que representen diferents escoles de pensament fa molt de temps que prediuen una tendència cap a la individualització del comportament social i l'aparició d'aquesta tendència sembla que està reforçada per les TIC, sobretot als països desenvolupats. Les TIC, a diferència dels mitjans de comunicació anteriors, solen requerir usuaris-consumidors per adoptar mesures actives no tan sols per accedir a un programa específic, sinó també per interactuar-hi a fi d'obtenir respostes adaptades als seus requisits personals. En aquest sentit, les TIC, més que cap altra tecnologia fins ara, promouen la correspondència unívoca entre el contingut que s'ofereix i les demandes de l'usuari, que aparentment són diferents a les de qualsevol altre.

No obstant, tampoc se n'ha de fer massa soroll. Quan hi ha TIC entremig, el consum cultural no és tan sols una qüestió de contacte narcisista amb les obres. De la mateixa manera, les formes col·lectives de consum no estan condemnades a desaparèixer, perquè la individualització no necessàriament significa una reducció de les actuacions públiques i altres formes d'entreteniment col·lectiu. Malgrat les previsions contràries, la proliferació dels sistemes de lliurament individual de música enregistrada no ha comportat un descens dels concerts de cap gènere musical. Els complexos processos i interaccions de la influència mútua tenen lloc entre diferents gèneres musicals, però no es preveu que tingui cap resultat pràctic, a pesar que es poden preveure nous enllaços. Les TIC fomenten un ritme episòdic i fragmentat del consum que té poc a veure amb l'apogeu del consum cultural col·lectiu i aquesta tendència pot comportar nombrosos canvis culturals fonamentals. Una de les conseqüències pot ser que l'augment del consum cultural vaig a la par amb un descens de la discussió i el debat sobre les produccions culturals. També és possible que les actuacions es converteixin gairebé exclusivament en oportunitats per a la "promoció" de la comercialització cultural, un efecte que seria inevitable si es reduís l'ajuda pública destinada a les actuacions públiques o fins i tot se'n prescindís, amb els responsables donant com a pretext la varietat i la quantitat de productes comercials disponibles. Això suposaria la culminació del procés pel qual la cultura es converteix en un producte comercial i, com ja s'ha indicat, és absorbida pels sectors de l'oci i de la informació.

La primacia angloamericana

Gràcies a les TIC, l'anglès americà s'ha elevat de sobte a la condició de llengua internacional. Segons un estudi d'Euromarketing de 1998, més d'un de cada dos navegadors d'Internet (58%) utilitza l'anglès. Altres llengües -espanyol (8,7%), alemany (8,6%), japonès (7,9%) i francès (3,7%)- són molt menys habituals (vegeu la Figura3.1). Aquestes dades, que sens dubte són difícils de determinar, han estat confirmades per altres estudis (vegeu altres dades relacionades en l'Annex estadístic). No obstant, són difícils de valorar perquè el canvi és tan ràpid en el hardware com en els hàbits. A més, no és possible, en funció de les dades sobre l'idioma preferit per a la comunicació (utilitzat en els fòrums i els correus electrònics), extreure conclusions semblants en relació amb el comerç en productes culturals. Per exemple, després d'una fase inicial en què predominava l'anglès, els canals per satèl·lit ja comencen a diversificar-se en altres llengües.

¿Els sistemes de traducció automàtica tindran aplicacions que ajudaran a reduir els malentesos entre les llengües i promourà un plurilingüisme autèntic? En el passat, els resultats de les investigacions han estat decebedors, i ara per ara els investigadors són prudents, i basen les seves esperances en el desenvolupament dels sistemes de traducció assistida per ordinador. Això prova el reconeixement del fet que, en aquest camp, les aproximacions i les simplificacions no són suficients, perquè perjudiquen les llengües com a vehicles de trets culturals específics. Tan sols un suport ferm a la traducció dels productors i les autoritats responsables de la política pública pot ajudar a aconseguir una circulació més equilibrada d'obres culturals. Si això no s'esdevé, l'anglès i probablement algunes -poques- de les llengües més parlades del món acabaran dominant el mercat cultural (vegeu també el requadre 3.1, Els alfabets no romànics i l'ordinador).

No obstant, el suport a la traducció i el desenvolupament de sistemes d'ajuda a la traducció (com ara sistemes plurilingües que haurien de rebre el suport de les organitzacions internacionals) no serà suficient en absència d'iniciatives sistemàtiques per ajudar a les produccions apropiades per a la distribució a l'exterior del país o regió d'origen, i de suport a la seva distribució. L'experiència recent ha mostrat que les exportacions profitoses de pel·lícules, obres per a la televisió o fins i tot obres literàries, depenen tant del compliment de les normes internacionals (format, requisits relatius a la producció dramàtica i la posada en escena, etc.) com de la disponibilitat d'un sistema de distribució apropiat. També és important que els costos de producció en les xarxes de radiotelevisió nacional s'absorbeixin per endavant, la qual cosa explica l'èxit recent de les sèries brasileres i mexicanes fora de les àrees on es van produir. És probable que en el futur els mateixos factors continuïn sent importants. Tot i que en teoria les noves xarxes de comunicacions garanteixen una distribució més àmplia, i fins i tot una distribució que creua fronteres i elimina intermediaris (directa de l'artista al consumidor), que pot ser útil per a productes amb un lloc de mercat que fins i tot es poden boicotejar al seu lloc d'origen, seria il·lusori pensar que els mercats mundials es desenvoluparan segons aquest sentit. Les transaccions directes donaran cabuda a nous agents, però la lliure circulació probablement comportarà un salt ràpid dels costos de producció (coberts per coproduccions o per ampliacions de capital) i una concentració de distribuïdors. Els principals grups de comunicació s'estan preparant per a aquesta eventualitat. Els seus dubtes sobre el futur se centren en els plans dels competidors directes en lloc de l'aparició de nous agents o el desenvolupament del comerç directe que quedaria fora del seu control.

Les TIC compliquen sens dubte tota una sèrie de temes que afronta la producció de la cultura en tota la seva diversitat. No obstant, l'expansió més o menys ràpida de xarxes i equips no és l'únic factor en el sosteniment del pluralisme artístic dins dels països i les regions i el manteniment d'una sèrie de mètodes de producció (ja estiguin orientats al mercat o no siguin comercials, petits productors independents o producció a escala industrial). No s'ha de fer gaire cas de les declaracions exagerades o fetes a la lleugera en el sentit que estem vivint en una societat de la informació que imposarà les seves normes sobre la cultura. També s'ha de recordar que, per raons complexes que la investigació en innovació tècnica ja ha començat a dilucidar, els avenços tècnics no solen complir les previsions dels especialistes. En altres paraules, les TIC no tenen un pla empresarial de futur. No seran els únics factors que conformaran el futur. No obstant, si els responsables de la producció cultural arreu del món adopten l'actitud d'esperar a veure què passa i no capten la importància del que està en joc, aleshores la cultura cada cop estarà més subordinada a les normes dels fluxos de comunicació i informació mediatitzats. En conclusió, s'ha de destacar que les polítiques culturals públiques són importants i s'han de restituir en les àrees on s'ha deixat el camp lliure als mitjans de comunicació audiovisuals comercials i els fluxos internacionals d'informació. No obstant, l'actuació pública tindrà poc efecte si es limita a mesures de defensa i protecció que en tot cas és probable que sigui poc factible, si no impossible, d'aplicar.

Aquest tema és probable que doni peu a un gran debat i a moviments socials i fins i tot a una "resistència" instigada per artistes, productors, usuaris i dirigents polítics. Durant les negociacions de l'Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT) de 1993, França va donar un ferm suport a la idea de "fer una excepció amb la cultura" i provisionalment es va sortir amb la seva, afirmant que amb l'obertura dels mercats mundials, els productes culturals (en concret les pel·lícules de cine) no s'havien de tractar com altres béns comercials. Des d'aleshores, la qüestió s'ha plantejat a tot el món; alguns advoquen per l'abolició de facto de "l'excepció cultural" mitjançant el desenvolupament tecnològic, mentre d'altres esperen que les organitzacions internacionals i els organismes regionals surtin en defensa del pluralisme cultural. Un altre tema essencial que es debat és el futur del copyright i el continu control de les obres per part dels autors en un entorn complicat per l'aparició de productes multimèdia (vegeu el capítol 8). Molts països en via de desenvolupament encara no han declarat que estan directament interessats en aquests debats, tot i que els afecta de ple. A fi de mantenir el pluralisme cultural, és inútil evitar les negociacions laterals sobre aquests temes bàsics. Ja es va provar en el cas de l'Acord Multilateral sobre Inversió (MAI) de mirar de portar les negociacions en secret dins de l'OCDE. El que fa falta són acords equilibrats que reconeguin la naturalesa característica dels productes culturals i no tractin de simplificar-los com a béns industrials. L'expansió del comerç mundial en productes culturals, associats amb el ràpid desenvolupament de les xarxes i els equips de comunicació, deixa clar que, per tal que el pluralisme cultural es mantingui i que es respectin les cultures pròpies de pobles i comunitats, la recerca de noves solucions no s'ha d'ajornar.

Referències

GARHAM, N.; INGLIS, F. (eds.). 1990. Capitalism and Communication: Global Culture and the Economics of Information. Londres, Sage Publications.

LACROIX, J.-G.; TREMBLAY, G. 1997. The Information Society and Cultural Industries Theory. Journal of the International Sociological Association, vol. 45, núm. 4, octubre.

LACROIX, J.-G.; LEFEBVRE, A.; MIÈGE, B.; MOEGLIN P.; TREMBLAY, G. (eds.). 1997. Industries culturelles et 'société de l'information'. Sciences de la Société, núm. 40, Toulouse, PUM.

MIÈGE, B. 1997. La société conquise par la communication [Communication between Industry and the Public Arena]. Vol. 2. Grenoble, P.U.G.

MOSCO, V. 1996. The Political Economy of Communication (Rethinking and Renewal). Londres, Thousand Oaks/Nova Delhi, Sage Publications.