Desenvolupament humà
Cees J. Hamelink. Director del centre per a la Comunicació i els Drets Humans i professor de Comunicació Internacional de la Universitat d'Amsterdam, Països Baixos

• La rendibilitat de les TIC
• Desenvolupament humà
• Conclusió
• Referències
  

Aquest capítol analitza la importància econòmica de les tecnologies modernes de la informació i la comunicació (TIC) i valora l'economia de les TIC des del punt de vista del desenvolupament humà.

El concepte de desenvolupament se cita en l'Article 55 de la Carta de les Nacions Unides i constitueix la raó de ser de tot el sistema de les Nacions Unides. Amb el temps, i a través de la formulació de diferents estratègies de desenvolupament, el coneixement i la pràctica del desenvolupament es van aprofundir per incloure no tan sols objectius específics sinó també objectius més amplis.

Una de les principals contribucions de la UNESCO al concepte i la pràctica del desenvolupament ha consistit a augmentar la consciència sobre l'aspecte cultural del desenvolupament. Després de la Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals (Mèxic, 1982), l'ONU i la UNESCO van iniciar conjuntament la Dècada Mundial per al Desenvolupament Cultural (1988-97), que va posar les bases per a contribucions importants en aquest sentit, més concretament l'informe de la Comissió Mundial sobre Cultura i Desenvolupament, La nostra diversitat creativa (1995) i el primer Informe mundial de la cultura (1998).

El director general ha defensat moltes vegades el concepte més ampli de la UNESCO de desenvolupament i més concretament en conferències internacionals com ara la Cimera Mundial per al Desenvolupament Social (Copenhaguen, 1995) i la Conferència Intergovernamental sobre Polítiques Culturals per al Desenvolupament (Estocolm, 1998). Com va dir Federico Mayor a Copenhaguen: "Que el desenvolupament és un procés integrat, com ha defensat la UNESCO durant dècades, ara hi està d'acord la comunitat internacional. Més enllà del creixement econòmic, que és un motor i no un fi en si mateix, el desenvolupament és abans que res social; també està íntimament relacionat amb la pau, els drets humans, el govern democràtic, el medi ambient i la cultura i la vida de les persones" (Cimera Mundial per al Desenvolupament Social, declaració del director general de la UNESCO, p. 5).

El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), per la seva banda, va treure el 1990, juntament amb l'Informe sobre el desenvolupament humà, el concepte de desenvolupament humà, que s'ha convertit en "l'alternativa d'avantguarda de la idea de desenvolupament equiparat exclusivament amb el creixement econòmic. El desenvolupament humà se centra en les persones" (PNUD, 1998, p. 16).

Una conseqüència d'aquest canvi d'enfocament és que l'eradicació de la pobresa ha esdevingut una activitat de múltiples aspectes. Es considera que la pobresa és més que una manca de benestar material. "També reflecteix una salut i una educació deficients, privació de coneixement i comunicació, incapacitat per exercir els drets humans i polítics i l'absència de dignitat, confiança i dignitat" (PNUD, 1997, p. III). Les TIC tenen una funció destacada en aquesta concepció més àmplia de la pobresa. Proporcionen eines importants per a la millora de la salut i l'educació, ofereixen nous canals per a la divulgació del coneixement i creen espais físics i virtuals per a la comunicació social. Aquest plantejament humà no passa per alt la importància de la productivitat i el creixement econòmic, però s'ocupa de la qüestió sobre com està relacionat el rendiment econòmic amb la capacitació de les persones i, per tant, pregunta si aquest creixement és equitatiu i sostenible.

El desenvolupament humà comporta la millora de les capacitats de les persones i l'enriquiment de les seves vides. En els informes anuals del PNUD, el desenvolupament humà es defineix com el "procés d'ampliació de les eleccions de les persones" (PNUD, 1997, p. 15). Això s'assoleix "ampliant els funcionaments i les capacitats de les persones. En tots els àmbits del desenvolupament, les tres capacitats essencials per al desenvolupament humà són que les persones duguin una vida llarga i saludable, estiguin informades i tinguin accés als recursos necessaris per a un nivell de vida acceptable" (PNUD, 1998, p. 14).
Els trets essencials del desenvolupament humà són:

Semblaria lògic concloure que un millor accés a un recurs tan bàsic com la informació milloraria en gran mesura els nivells de vida. No obstant, és molt difícil proporcionar proves empíriques que sostinguin aquesta conclusió.

Tal i com van escriure Mansell i Wehn, "els intents de mesurar la repercussió de les TIC en les economies dels països industrialitzats i en via de desenvolupament topen amb diversos problemes de classificació estadística i disponibilitat de dades" (Mansell i Wehn, 1998, p. 14). Les dades no sempre són fiables. Pot ser que siguin confuses o utilitzin definicions diferents, els esquemes de classificació poden estar rebatuts i algunes dades estan protegides com a propietat empresarial. Una raó important de la dificultat de mesurar la productivitat és que "les TIC s'utilitzen per produir informació, un bé o un producte intermedi. El valor de la informació en ús varia dràsticament en funció de les circumstàncies" (ibid., p. 15). Una altra complicació per a una valoració mundial completa és que la majoria dels països en via de desenvolupament encara han de començar el procés d'aprofitament de les TIC per als seus objectius de desenvolupament. Un altre problema és que el desplegament de les TIC i el creixement econòmic tenen una relació dialèctica de manera que no hi ha enllaços causals unilaterals. El creixement econòmic pot ser en part el resultat del creixement en l'ús de les TIC, però aleshores la proliferació de les TIC depèn per si mateixa de la disponibilitat de recursos econòmics. Si la definició de desenvolupament s'amplia més enllà del mer creixement econòmic, la valoració encara es complica més.

La rendibilitat de les TIC

Tot i que continua el debat sobre la contribució dels sectors relacionats amb les TIC i el desplegament de les TIC en sectors de mercat al creixement econòmic general, hi ha molts indicis que indiquen que les TIC tenen una funció important en les economies nacionals i internacionals. En tots els sectors s'ha donat un fort creixement de les inversions en aplicacions de TIC. La despesa en equipament de TIC com a part de la despesa general en equipament empresarial ha crescut espectacularment a la majoria dels països industrials. Als Estats Units, per exemple, aquesta despesa va passar de menys del 5% el 1960 a més del 45% el 1996 i, si la tendència actual continua, la xifra podria superar el 50% el 2000. Segons una estimació del Departament de Comerç d'Estats Units (Oficina del Cens d'Estats Units i Oficina d'Anàlisi Econòmica per a 1990-1995) el 1998, el sector nord-americà de les TIC va generar 683.000 milions de dòlars. En alguns països industrials, les activitats relacionades amb les TIC van produir una part creixent del Producte Interior Brut (PIB). Als Estats Units, el sector de les TIC representava gairebé el 8% del PIB el 1997 i era responsable de més del 12% del creixement del PIB. Als països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), el sector de mercat de les TIC representa del 15% al 25% del creixement econòmic real actual. Les inversions en el sector de les telecomunicacions són un bon indicador de la importància econòmica de les TIC. Les inversions mundials en telecomunicacions van passar dels 115.000 milions de dòlars el 1990 als 152.000 milions de dòlars el 1995 (UIT, 1997, p. 19). Aquestes inversions sovint s'han relacionat amb la privatització dels operadors públics de telecomunicacions (OPT). Els programes de privatització introduïts en un gran nombre de països han generat ingressos importants. Alemanya n'és un exemple amb la privatització de Deutsche Telekom el 1996, que va generar més de 13 miliards de dòlars i també Japó, on la privatització de Nippon Telegraph and Telephone (NTT) va generar 70.000 milions de dòlars durant el període 1986, 1987 i 1988, i el Regne Unit, on British Telecom va reportar gairebé 23.000 milions de dòlars els anys 1984, 1991 i 1993.

El sector de les TIC

El sector de les TIC engloba la fabricació d'equipament de telecomunicacions, ordinadors, semiconductors i altre equipament electrònic, la provisió de serveis de telecomunicacions, serveis informàtics i software. És el sector més important i que creix més ràpidament del món. De les cinquanta empreses més grans del món (segons la llista de Fortune del 3 d'agost de 1998), deu són empreses de TIC. Representen el 17,5% dels ingressos totals de les cinquanta empreses més grans, el 23% dels beneficis totals i el 26% del nombre total d'empleats. El 1997, quatre empreses de TIC -General Electric, Microsoft, NTT i Intel- estaven entre les deu empreses més grans del món en termes de valor de mercat. El mateix any, tres empreses de TIC -General Electric, Intel i International Business Machines (IBM)- estaven entre les deu empreses més rendibles del món (Business Week, 13 de juliol de 1998). Les empreses punteres del sector de les TIC es presenten a la Taula1.1.

A la Figura1.1, es presenten les deu empreses de TIC amb millor rendiment del món en funció dels interessos dels accionistes.

Les telecomunicacions, els semiconductors i els ordinadors són dels sectors amb un creixement més alt a les economies de mercat emergents. De les 200 empreses principals d'aquestes economies, vint-i-dues són operadors de mercat de telecomunicacions i deu són fabricants de productes electrònics.

Concentració en el sector de les TIC

De la mateixa manera que en altres sectors industrials, les TIC estan afectades per una gran activitat de fusions. Entre les transaccions més grans de 1998 figuren la fusió d'SBC Communications amb Ameritech per 272.400 milions de dòlars, AT&T amb Telecommunications Inc. (TCI) per 48.000 milions de dòlars, Worldcom amb MCI Comm per 37.000 milions de dòlars, Northern Telecom amb Bay Networks per 9.000 milions de dòlars i Alcatel amb Digital Service Corporation (DSC) per 4.400 milions de dòlars).

En aquest sector existeix un alt grau de concentració. En el mercat d'equipament de telecomunicacions, per exemple, el 50% de totes les vendes està controlat tan sols per cinc empreses. En el mercat d'equipament de commutació telefònica públic, cinc companyies (Alcatel, Siemens, Lucent, Ericsson i Nortel) controlen el 76% de tota l'activitat. Les principals empreses que s'enduen la major part del trànsit telefònic internacional han constituït aliances mundials. Es tracta de:

• Concert Communications Company (el 75% de la qual és propietat de British Telecom i el 25% de WorldCom-MCI), amb ingressos de 37.3000 milions de dòlars el 1995;

• Global One (Deutsche Telekom, 10% + France Telecom, 10% + Sprint USA), amb ingressos de 88.500 milions de dòlars el 1995;

• Unisource (Telia de Suècia, Royal KPN dels Països Baixos, la suïssa PTT i Telefónica a Espanya), amb ingressos de 37.400 milions de dòlars el 1995;

• Cable & Wireless (una empresa del Regne Unit amb interessos en més de 25 operadors públics de telecomunicació (OPT) arreu del món), amb ingressos de 8.500 milions de dòlars el 1995.

Aquestes quatre aliances són responsables d'un 30% dels ingressos mundials per serveis de telecomunicacions. Un altre exemple de concentració és el trànsit d'Internet. El proveïdor de serveis d'Internet (PSI) més gran del món és UUNET, que és una filial de l'empresa WorldCom (que es va fusionar amb MCI), responsable de més del 50% del trànsit principal d'Internet. Una empresa, Netscape, controla el 74% del mercat de navegadors de World Wide Web (1995-96), amb el 8% per America Online i el 4% per Microsoft (Forrester Research).

El comerç mundial i el mercat mundial de les TIC

El mercat de les TIC creix ràpidament i s'expandeix per tot el món. Les deu empreses principals en la fabricació d'equipament de telecomunicacions treuen una mitjana del 61% dels seus ingressos de les vendes a l'estranger. Aquestes empreses són Motorola (Estats Units), Alcatel (França), Lucent (Estats Units), Siemens (Alemanya), Ericsson (Suècia), NEC (Japó), Nortel (Canadà), Nokia (Finlàndia), Fujitsu (Japó) i Bosch (Alemanya) (UIT, 1997, p. 24). La majoria dels analistes preveuen encara més creixement de les vendes mundials ja que els mercats interiors de molts països són molt petits o bé ja estan saturats. A partir de diverses xifres comercials, es pot calcular que la proporció del sector de les TIC en l'economia mundial oscil·la entre el 10% i el 15% del comerç mundial total. En diversos àmbits de les TIC, el mercat mundial mostra índexs de creixement ràpids. El mercat de hardware i software per a ordinadors, per exemple, va créixer un 15% anual en el període 1990-1995. En el mateix període, l'índex de creixement mitjà del comerç mundial total va ser del 8%. El 1997, els ingressos mundials del sector de les telecomunicacions van ser aproximadament de 600.000 milions de dòlars. Alguns analistes preveuen que aquesta xifra arribi als 1.400.000 milions de dòlars l'any 2000.

El valor de les importacions totals en el comerç mundial d'equipament informàtic va créixer un 67%, passant de 87.500 milions de dòlars el 1992 als 145.500 milions de dòlars el 1996. El valor de les exportacions totals va créixer un 75%, passant dels 73.000 milions de dòlars el 1992 als 127.000 milions de dòlars el 1996 (Comtrade, Divisió d'Estadística de les Nacions Unides). El mercat d'ordinadors personals (PC) encara està creixent i pot assolir una xifra de vendes de més de 250.000 milions de dòlars el 2000. També es dóna un ràpid creixement en el mercat mundial de software per a ordinadors, que el 1996 va generar 109.300 milions de dòlars en ingressos (font: US Industry and Trade Outlook 1998, Departament de Comerç d'Estats Units).

En el comerç mundial d'equipament de telecomunicacions, el valor de les exportacions totals va créixer un 68%, passant dels 65.000 milions de dòlars el 1992 als 108.000 milions de dòlars el 1996. El valor de les importacions totals va créixer un 58%, passant dels 66.000 milions de dòlars el 1992 als 104.000 milions el 1996. Els Índexs de creixement d'aquest sector estan vinculats a l'augment mundial del nombre de línies telefòniques. El creixement de les 519 milions de línies el 1990 als 693 milions de línies el 1995 representa un índex de creixement mitjà de 6,8% anual (UIT, 1997). El 1995, es van crear 45 milions de noves línies de telèfon fix i 33 milions de persones es van abonar a les comunicacions mòbils. De fet, els índexs de creixement més sòlids són els del mercat de les comunicacions mòbils, sobretot als Estats Units i el Japó. Als països de l'OCDE, entre 1996 i 1997, la contribució de les comunicacions mòbils als serveis de telecomunicacions generals va arribar a un 12% i el nombre d'abonats es va doblar (The OECD Observer, núm. 205, abril/maig de 1997). El 1990, la comercialització mundial dels serveis de telecomunicacions va generar uns 377.000 milions de dòlars. Aquesta xifra va augmentar el 1996 per sobre dels 600.000 milions de dòlars. Aquest sector del mercat, en gran part com a conseqüència de la nova internacionalització de les multinacionals i els augments del volum dels viatges, continua mostrant índexs de creixement molt alts. Existeix una demanda creixent de serveis de telecomunicació arreu del món i, per tant, de construcció i renovació de les xarxes.

El valor total de les exportacions del comerç mundial d'equipament d'enregistrament d'àudio i vídeo va créixer un 23%, passant dels 18.000 milions de dòlars el 1992 als 21.000 milions de dòlars el 1996. El valor total de les importacions va créixer un 6%, passant dels 17.000 milions de dòlars el 1992 als 18.000 milions de dòlars el 1996 (Centre de Comerç Internacional, Organització Mundial del Comerç, 1998).

Balança comercial

Segons les dades de la Unió Internacional per a les Telecomunicacions (UIT), els països desenvolupats representen un 70% de les exportacions globals d'equipament de telecomunicacions, amb un superàvit comercial de 9 miliards de dòlars. És especialment sorprenent el pas que s'ha fet d'un dèficit comercial als Estats Units el 1990 a un benefici comercial de 3,2 miliards de dòlars el 1995. Més de 100 països en via de desenvolupament no produeixen exportacions. Estan obligats a importar i, per tant, mostren dèficits que el 1995 superaven els 10.000 milions de dòlars. Pel que fa a la majoria de països en via de desenvolupament, el problema evident és la manca de capital per a les importacions, ja que una renda global baixa suposa que les telecomunicacions locals generen ingressos mínims. Els beneficis de l'explotació nacional de les telecomunicacions resideixen, sense excepció, en el trànsit internacional, però els guanys financers dels serveis a l'estranger no beneficien l'empresa nacional de telecomunicacions. Per raons polítiques i d'altra mena, molts països opten per no reinvertir una proporció suficient de la seva renda en l'ampliació i la modernització de les instal·lacions de telecomunicacions. A més, hi ha una creixent competència en el subministrament de serveis internacionals de telecomunicacions i fortes pressions per baixar les tarifes a les rutes ocupades. Les inversions estrangeres en telecomunicacions s'han vist estimulades per la privatització d'exoperadors públics de telecomunicacions nacionals com a part de la tendència mundial de desregulació que va sorgir durant els vuitanta. En el període 1984-96, els 44 OPT que es van privatitzar van generar un total de 159.000 milions de dòlars. Gairebé una tercera part del finançament procedia d'inversions estrangeres.

Comerç electrònic

La creixent importància econòmica de les TIC també està vinculada al creixement del comerç electrònic. Tot i que de moment el comerç electrònic encara és un factor d'escassa importància econòmica, amb ingressos d'aproximadament 26.000 milions de dòlars el 1998, es preveu que aquesta xifra superi la marca del bilió de dòlars a principis del segle XXI. Tanmateix s'ha de ser prudent, ja que és difícil de mesurar amb precisió la importància econòmica del comerç electrònic. Alguns dels seus trets importants, com ara l'accés fàcil a les dades, no es poden quantificar, i encara no disposem d'estadístiques completes i fiables; aquesta incertitud dóna peu a estimacions molt divergents. La definició de comerç electrònic que proposa l'OCDE remet a les transaccions comercials que tenen lloc a través de xarxes obertes, com Internet. Aquestes transaccions són tant d'empresa a empresa com d'empresa a consumidor. El nombre creixent de persones arreu del món que estan connectades a Internet (les estimacions oscil·len entre els 50 i els 80 milions el 1998 i entre els 100 i els 200 milions el 2002) han començat a desenvolupar una economia digital. Al ciberespai, els consumidors poden comprar flors, camises, texans, llibres, discos compactes (CD), entrades, reserves d'hotel, productes de bellesa, pornografia, utensilis de cuina i parament de la llar. Les vendes per la World Wide Web van passar aproximadament dels 8.000 milions de dòlars el 1994 a més de 45.000 milions el 1998. Segons diversos analistes de Business Week (11 de maig de 1998), el comerç digital podria passar de 1.200 milions de dòlars el 1998 a 65.000 milions durant els tres anys següents. D'altres preveuen xifres encara més altes, per exemple en el sector dels viatges, les vendes de música i llibres i els serveis financers. Les vendes electròniques de software també tenen un enorme potencial de creixement.

Sigui quina sigui la validesa i la importància precisa de les previsions, la previsió general és la d'un creixement formidable d'aquest sector de l'economia mundial. La majoria d'analistes observen que es tractarà bàsicament d'una comercialització d'empresa a empresa. Les perspectives de creixement del comerç d'empresa a consumidor es basen en el supòsit que el comerç online reduirà els costos de producció, i per tant de distribució, fins a un 10% del total de vendes. Un 50% d'aquesta reducció de costos es pot utilitzar per reduir els preus de consum i estimular així més compres per part dels consumidors. La comercialització electrònica per Internet és, de fet, la successora de l'intercanvi electrònic de dades (EDI) que ja utilitzen moltes empreses. L'EDI és l'intercanvi de documents electrònics en el comerç de béns i serveis financers i sol funcionar dins de xarxes de valor afegit (VAN). L'EDI és car perquè s'han d'instal·lar complexes aplicacions de software per cada nou interlocutor comercial i la flexibilitat està limitada perquè els rebuts i les comandes s'han d'intercanviar en formats estandarditzats. Internet facilita l'intercanvi de dades electròniques perquè accepta formats molt diferents. No obstant, molts dels grans usuaris de l'EDI consideren que l'EDI és més fiable que l'actual trànsit per Internet. Actualment, als Estats Units el volum de trànsit de l'EDI és unes quatre vegades superior al trànsit d'Internet (Business Week, 22 de juny, p. 83). Molts analistes preveuen que en els pròxims anys aquesta ràtio canviarà: primer s'igualarà la distribució entre les transaccions d'EDI i Internet i després hi haurà un avanç més clar d'Internet. Aquesta situació es veurà reforçada pel ritme en què les empreses comencen a compartir les seves "intranets" (xarxes internes per a usuaris autoritzats) amb més interlocutors comercials i per tant creen "extranets".

Control de l'accés al ciberespai

Una part cada cop més important de tota l'activitat comercial en el mercat digital es dirigeix cap a un control de l'accés al ciberespai. Les portes que proporcionen accés a la World Wide Web -els anomenats portals- han esdevingut objectius crucials en la lluita per dominar aquest mercat. El 1998, va aparèixer una autèntica "febre del portal" quan una empresa rere una altra mirava d'assegurar-se una part dels beneficis previstos. El juny de 1998, el gegant dels mitjans de comunicació Walt Disney va anunciar que es gastaria 70 milions de dòlars en la compra del 43% de les accions del buscador Infoseek. El 1998, la National Broadcasting Company (NBC) nord-americana va invertir 165 milions de dòlars en la compra del servei online Snap! a van Cnet Inc. Time-Warner i News Corp. van començar a crear portals propis. Els fabricants d'ordinadors personals, els proveïdors de sistemes operatius, els productors de navegadors, els operadors de telecomunicacions, els proveïdors de serveis d'Internet, els buscadors, els grans productors d'informació i entreteniment figuren entre els molts competidors d'aquest camp (vegeu la Taula1.2).

Les últimes adquisicions o inversions entre les diverses empreses interessades en el ciberespai il·lustren el gran nivell de competència en aquesta àrea. El 1997, Microsoft va comprar un 5% de la participació d'Apple Computer per 150 milions de dòlars. Com a part del tracte, Microsoft van insistir que els ordinadors Macintosh d'Apple es lliuressin amb el "navegador" de Microsoft, l'Explorer. El 1998, Compaq Computer va adquirir Digital Equipment en un tracte valorat en 9.600 milions de dòlars. Es calcula que la suma dels ingressos gira al voltant dels 38.000 milions de dòlars. WorldCom controla el 60% del trànsit mundial d'Internet i es pot considerar com un porter principal de l'accés a les línies i les xarxes. El setembre de 1997, America Online (AOL) va adquirir Compuserve a través d'un complex tracte que va convertir WorldCom en propietària de la infraestructura de Compuserve (l'accés a Internet). WorldCom va pagar 1.200 milions de dòlars a H&R Block (Columbus, Ohio) per la compra de Compuserve. Els abonats a Compuserve es van vendre a AOL. A través d'aquest tracte, AOL es va convertir en el proveïdor de serveis d'Internet (PSI) més gran del mercat europeu amb 1,5 milions d'abonats. En el mercat mundial, AOL té uns 12 milions d'abonats.

Els PSI proporcionen accés als serveis d'Internet i exerceixen un control considerable de l'accés al ciberespai. Algun d'aquests firmen acords amb buscadors. El proveïdor MCI, per exemple, va firmar un tracte amb Yahoo! per tal de dirigir els clients a la pàgina web d'aquest navegador concret. El mercat mundial de PSI està concentrat. Si l'interès per la Web continua creixent, és probable que els PSI permetin que certes pàgines web comprin un dret de "prioritat". Això suposaria que si hi ha massa clients navegant per la Web al mateix temps, els clients de les pàgines privilegiades tindrien prioritat i haurien d'esperar menys temps que els altres.

També es dóna una concentració de mercat en aquesta àrea i molts vincles entre els agents. Per exemple, Bertelsmann està molt activa a Internet. D'ençà de 1997 ha mantingut una associació de 50/50 amb AOL pels serveis d'Internet a Europa. El 7 d'octubre de 1998 va invertir 300 milions de dòlars en una empresa mixta amb Barnes & Noble Inc. per les vendes de llibres online. Aquesta concentració lateral o vertical és molt probable que continuï durant els pròxims anys si l'ús de la World Wide Web es manté al mateix ritme que l'expansió dels últims anys.

TIC i ocupació

El 1996, als Estats Units, més de 7 milions de persones treballaven en empreses de TIC i en treballs relacionats amb les TIC. Això suposa que l'ocupació relacionada amb les TIC representava més del 6% de l'ocupació global (Departament de Comerç d'Estats Units, 1998). Segons sembla aquest creixement continuarà. No obstant, el panorama és molt diferent quan es tenen en compte les diferents economies i sectors de mercat. En diverses economies estatals, s'ha donat un augment de l'ocupació de les professions relacionades amb les TIC, com ara tècnics, programadors, operadors, muntadors i analistes. El creixement de les oportunitats de treball és particularment sòlid en el sector del software. A Silicon valley, a Califòrnia, es van crear més de 50.000 nous llocs de treball l'any 1996, amb sous més alts que les mitjanes de la indústria nacional. No obstant, en el sector que fabrica les pròpies tecnologies, els llocs de treball es van reduir. La creació de nous llocs de treball sol estar relacionada amb diversos usos de les TIC, per exemple en les noves aplicacions de serveis en la banca, la compra, l'educació, la salut i els serveis empresarials. La creació de xarxes juntament amb la reducció dels costos de comunicació ha estimulat el creixement del "teletreball", és a dir, les persones que treballen des de casa i que utilitzen serveis de telecomunicació. En general, es preveu que el creixement més ràpid es doni en la "telecommutació", en què les persones alternen el treball a casa amb l'oficina. Internet pot tenir una funció important en la creació d'ocupació pel que fa al disseny, el manteniment i la gestió de pàgines web a la World Wide Web. El creixement del comerç electrònic en un principi va generar preocupacions sobre les repercussions que tindria sobre el mercat laboral, però també es preveu que en realitat es perdran pocs llocs de treball perquè les empreses continuaran utilitzant les formes tradicionals de comerç juntament amb la comercialització digital. Quan la comercialització digital acabi sent predominant, es perdran llocs de treball, però se'n crearan de nous que requeriran nous coneixements especialitzats.

Tal i com van observar Mansell i Wehn, el panorama general es caracteritza per les contradiccions. "Per una banda, els llocs de treball de serveis relacionats amb la informació estan associats amb el trastorn de la vida de la família i la comunitat i els perills per la salut dels treballadors, sobretot de les dones. Per altra banda, les noves classes d'ocupació i maneres d'organitzar el treball poden ser molt beneficioses i aportar una millora de la qualitat de vida i més recursos econòmics" (Mansell i Wehn, 1998, p. 253). Hi ha certes proves empíriques que demostren que l'automatització destrueix llocs de treball, però també que en crea de nous. El que continua sent incert és el balanç final. La noció d'una única repercussió estàndard no és gens apropiada i és preferible tenir en compte repercussions plurals. Les repercussions dels coneixements especialitzats de les TIC són variades i estan relacionades amb diferències dels entorns socioeconòmic, cultural i polític. Els països escolliran diferents aplicacions de TIC a fi d'aprofitar diferents avantatges del desenvolupament tecnològic. Encara és massa d'hora per preveure com s'esdevindran els esdeveniments. L'observació que en les economies pròsperes cada cop hi ha més treballadors que utilitzen les aplicacions de les TIC en el seu treball diari sembla irrefutable. En general, un 50% de la població activa utilitza les TIC a les nacions industrials.

Les TIC i la productivitat econòmica

La capacitat de processament de les TIC es multiplica per dos cada dos anys, però aquest factor no es veu equiparat pel creixement de la productivitat econòmica. Sembla ser que, en efecte, les TIC contribueixen al creixement econòmic global, tot i que no es pot realitzar una valoració clara. En la seva declaració davant del Congrés (24 de febrer de 1998), el president de la Reserva Federal d'Estats Units, Alan Greenspan, va assenyalar els creixents índexs de creixement de la productivitat de l'economia nord-americana i va afirmar que: "Les millores espectaculars del poder de la informàtica i de la tecnologia de la comunicació i la informació sembla que ha estat una força important al darrere d'aquesta profitosa tendència". D'altres analistes plantegen seriosos dubtes sobre aquest vincle causal entre el poder i la productivitat de les TIC. De la inversió total mundial en béns de capital, el 50% està relacionat amb ordinadors i perifèrics. Amb tot, el creixement previst de la productivitat no s'ha vist materialitzat. Durant el període 1970-90, la productivitat del personal tècnic i executiu va continuar estancada al voltant del 0,9% anual i va millorar a principis dels noranta fins a un 1,3%, una xifra baixa malgrat l'anunci de la revista Fortune que "arriba el moment de la productivitat" (27 de juny de 1994, p. 35-90). Ara mateix no queda clar quins factors provoquen aquesta paradoxa de les TIC. Una possible explicació remet als criteris que s'utilitzen per mesurar la productivitat econòmica. Un altre factor pot ser també la insuficient adaptació de les organitzacions a l'ús de les TIC. També podria ser que el que sembla un endarreriment inexplicable és, de fet, el retard normal necessari abans que les noves tecnologies puguin reportar nivells més alts de productivitat (Makridakis, 1995, p. 800; UNESCO, 1996a, p. 276; American Economic Review, maig de 1996).

Les TIC són tecnologies "sinergètiques" i, per tant, el seu creixement comporta el creixement d'altres sectors de l'economia. El que fan és crear una infraestructura al voltant dels seus productes i serveis, semblant a la de la tecnologia automobilística a principis de segle. De la mateixa manera que amb la transició de la força manual a les tècniques de mecanització i més tard a les innovacions electromecàniques, el pas d'avui cap a l'aplicació penetrant de les TIC ha donat peu a una sèrie de nous sectors com ara la producció de software, serveis de processament, mitjans de temps compartit, la fabricació de semiconductors, la gestió de bases de dades o la publicació electrònica. Aquest potencial per a una nova productivitat econòmica requereix una infraestructura educativa que ensenyi el coneixement i les tècniques necessàries per a les ocupacions relacionades amb les TIC. Tot i que s'ha donat un augment considerable en l'ensenyament de TIC a molts instituts i universitats de tot el món, les noves eines multimèdia encara estan infrautilitzades o bé s'utilitzen exclusivament per complementar els mètodes d'ensenyament convencionals. També hi ha una manca de materials de formació sòlids i creatius que atenguin les necessitats específiques dels països en via de desenvolupament (vegeu també el Capítol 2).

Distribució desigual

Els beneficis econòmics que es poden derivar del desenvolupament i el desplegament de les TIC tenen una distribució desigual arreu del món. Sembla que hi ha un acord general en les publicacions científiques i en les declaracions públiques que la separació de les TIC entre els països desenvolupats i en via de desenvolupament s'està ampliant i que serà un obstacle important per a la integració de tots els països en l'anomenada Societat mundial de la informació. En aquest sentit, si el lector ho desitja pot consultar la Tercera part i l'Annex estadístic de l'Informe. La gravetat de la separació de les TIC queda palesa per les xifres sobre la distribució mundial dels telèfons. El 1996, hi havia 743, 66 milions de línies telefòniques principals al món. Europa (274,23 milions), Estats Units (170,57 milions) i Japó (61,53 milions) representen el 68% del total, en comparació amb l'1,8% de l'Àfrica. La densitat de línies telefòniques per 100 habitants també té una distribució molt desigual. Mentre que la mitjana mundial és de 12,88 línies per 100 habitants, Europa té un 34,6; Estats Units, 63,9; Japó, 48,9 i l'Àfrica, 1,85. A principis de 1997, un 62% de les línies telefòniques principals del món estava instal·lat en 23 països rics, que representen tan sols el 15% de la població mundial. Més de 950 milions de famílies del món (el 65% del total) estaven equipades amb un telèfon (UIT, 1998). Un altre indicador d'aquesta separació són els ingressos dels serveis de telecomunicacions, que va assolir un total mundial de 620.000 milions de dòlars el 1996. Europa, Estats Units i Japó es van beneficiar del 77% d'aquests ingressos, mentre que l'Àfrica no va rebre més que un 1,5%. Les inversions en el sector de les telecomunicacions mostra una distribució semblant. El 1996, el total mundial estava valorat en 166.000 milions de dòlars. Europa, Estats Units i Japó són responsables del 67% d'aquestes inversions i l'Àfrica, de l'1,7% (UIT, 1998).

La instal·lació total d'equipament de TIC revela una distribució geogràfica molt irregular. El nombre estimat de PC al món el 1996 era de 234.200.000. La part d'Europa (72.864.000), Estats Units (96.600.000) i Japó (16.100.000) era del 79%, mentre que la d'Àfrica era tan sols de l'1,3%, la qual cosa representava 0,64 ordinadors per 100 habitants. La mitjana mundial d'aquell any va ser de 4,6 ordinadors per 100 habitants. Molt per sobre d'aquesta mitjana tenim les xifres d'Europa, 9,6; Estats Units, 36,2 i Japó, 12,8 (UIT, 1998). De tots els 47.972.000 aparells de fax que funcionaven al món el 1996, Europa n'utilitzava 10.942.500, Estats Units, 17.000.000 i Japó, 14.300.000. Aquestes xifres sumades representen el 88%, en comparació amb el 0,5% que s'utilitza a l'Àfrica. Del nombre total de televisors al món el 1996, Europa, Estats Units i Japó tenien el 47%, mentre que l'Àfrica tan sols tenia el 3% (UIT, 1998). Els ordinadors hostes d'Internet estan distribuïts a tot el món de tal manera que Estats Units (51,5%), els països de la UE (23%), Canadà (6,1) i Japó (5,2%) representaven el 85,8% del total mundial el 1997 (OCDE, 1998b). Les despeses de processament electrònic de dades per càpita també varien molt. El 1995, la mitjana mundial era de 46 dòlars per persona. Als Estats Units, aquestes despeses eren de 315 dòlars; a Japó, de 400 dòlars; a Singapur, de 1.500 dòlars; a Brasil, de 39 dòlars; a Tailàndia, de 29 dòlars i a l'Índia, de 0,87 dòlars (Mansell i Wehn, 1998, p. 35). També es poden veure grans disparitats en la comercialització mundial de les TIC. El 1996, la proporció de les importacions d'equipament informàtic mundial d'Estats Units, Japó, Alemanya i el Regle Unit era del 60%; les exportacions d'equipament informàtic mundial d'Estats Units, Singapur, Japó i el Regne Unit eren del 57%. La proporció d'importacions d'equipament de telecomunicacions d'Estats Units, Hong Kong, el Regne Unit, Japó, Alemanya, Xina i Singapur era del 58%; la de les exportacions d'equipament de telecomunicacions d'Estats Units, Japó, Alemanya, el Regne Unit, Suècia i Singapur era del 60%. La proporció de les importacions mundials d'aparells enregistradors de so i de televisors d'Estats Units, Hong Kong, Alemanya, el Regne Unit i Japó era del 67%. Les proporcions del mercat mundial pel que fa a software per a ordinadors el 1996 d'Estats Units (46,2%), Japó (11,4%), Alemanya (8,6%) i el Regne Unit (5,7%) representava el 72% del total mundial.

Siguin quins siguin els beneficis del desplegament de les TIC, actualment la distribució mundial dels recursos de TIC és enormement desigual. En matèria de disponibilitat, accessibilitat i assequibilitat de l'equipament i serveis, així com el domini dels coneixements tècnics i de gestió, hi ha moltes disparitats no tan sols entre els països rics i els països en via de desenvolupament, sinó també entre els diferents grups socials dins de tots els països. Un factor molt problemàtic és que aquestes disparitats, en lloc de reduir-se, estan creixent arreu del món.

Desigualtat per sexes

Una distribució mundial especialment esbiaixada dels recursos i l'ús de les TIC afecta les dones. Un problema immediat és que els coneixements de TIC estan vinculats gairebé del tot amb l'alfabetització i "sembla probable que la gran majoria de la població analfabeta quedarà exclosa de les societats de coneixement emergents" (Mansell i Wehn, 1998, p. 35). Aquesta situació afecta especialment les dones, ja que arreu del món, les taxes d'analfabetisme de les dones són superiors a les dels homes. Al món desenvolupat, una gran majoria de la població està alfabetitzada i la majoria dels dispositius que garanteixen la comunicació entre l'usuari i la màquina -hardware i software- reflecteix, per tant, les capacitats de llegir i escriure. Les TIC podrien haver desenvolupat dispositius basats en el so, el tacte, imatges o símbols que no requerissin l'alfabetització, però els mercats són la força motriu dels avenços tecnològics, i les necessitats dels analfabets del món en via de desenvolupament no es tenien, ni es tenen, gens en compte.

Pel que fa a compartir el coneixement de TIC, les dones també pateixen desavantatges, ja que la xifra de la matriculació de dones en l'ensenyament científic i tecnològic està molt per sota de les xifres de matriculació masculina. El 1990, els percentatges de dones matriculades en ciència i tecnologia en l'àmbit universitari a l'Àfrica era del 10%, a l'Amèrica Llatina, del 40%, a l'Europa Occidental, del 32%, a l'Europa de l'Est, inferior al 30% i a la regió d'Àsia/Pacífic, del 34% (UNESCO, 1996).

Les TIC ofereixen noves formes de comunicació que poden capacitar les dones a sortir de la seva situació social sovint aïllada. També creen noves oportunitats d'ocupació per a les dones en feines que requereixen nous coneixements. No obstant, les tecnologies per si soles no ho aconseguiran. L'aprofitament complet de les oportunitats que en principi crea el desplegament de les TIC dependrà de variables socials com ara els factors culturals, la classe i l'edat. Fa falta programes sòlids per tal que les TIC tinguin una repercussió positiva en les vides de les dones. En les "societats del coneixement" emergents, l'accés a la comunicació s'està convertint en l'eina clau de la participació social (ibid., p. 250). A la majoria dels països en via de desenvolupament, les dones estan en desavantatge en matèria d'alfabetització científica i tecnològica, en matèria d'oportunitats d'educació i formació per a l'adquisició de coneixements tècnics, i en matèria d'accés real a la informació i el coneixement.

Resum

Actualment és impossible presentar una valoració àmplia i vàlida de l'economia de les TIC. No obstant, existeix una sèrie d'indicadors que assenyalen la importància econòmica creixent del sector de les TIC en les economies nacionals i internacionals. Entre les variables importants figuren la contribució del sector de les TIC al PIB de les economies nacionals i la funció de les TIC en les inversions empresarials globals. En els últims anys, les empreses punteres dels sectors industrial i de serveis han augmentat considerablement les seves inversions en productes i serveis de TIC a fi d'impulsar la productivitat i l'eficàcia econòmica. En moltes empreses comercials, la inversió en TIC iguala gairebé el 75% de totes les inversions en equipament. Un factor que ha reforçat el creixement de l'economia de les TIC és el fet que mentre que la capacitat dels productes de TIC (com els ordinadors) ha augmentat de manera exponencial, els preus han disminuït. Una conclusió és clara: siguin quins siguin els beneficis econòmics dels usos de les TIC, les seves xifres econòmiques estan distribuïdes d'una manera molt irregular a tot el món.

Desenvolupament humà

L'ímpetu de les TIC

Als vuitanta, les previsions que les innovacions en les tecnologies de les telecomunicacions i la informàtica millorarien el rendiment industrial i augmentarien la productivitat econòmica de les nacions industrialitzades van fer forat entre els dirigents dels països en via de desenvolupament. La postura comuna que en va sorgir era que les TIC permetrien saltar la industrialització de les seves economies per arribar a una societat postindustrial. Els països van començar a iniciar polítiques i programes per adquirir una part de les comunicacions internacionals per satèl·lit i de les xarxes de circulació de dades internacionals. No obstant, en molts països va sorgir la preocupació que les TIC podien comportar greus perills socials, com ara un potencial per al colonialisme cultural, la substitució de llocs de treball per màquines i la reducció de la intimitat personal i de la sobirania nacional.

Cap a finals dels vuitanta, semblava que aquests temors s'havien calmat. Als noranta va començar una altra fase, caracteritzada per un fort temor de quedar enrere i aïllats del sistema mundial emergent de les autopistes digitals. La creença general sembla ser que sense un accés apropiat al sistema, els països no poden esperar ser competitius econòmicament en el comerç mundial. En molts països en via de desenvolupament, "l'ímpetu digital" està en marxa per garantir les connexions amb les xarxes electròniques per al comerç, les finances, el transport i la ciència. Aquest fenomen s'ha inspirat en els beneficis obvis que sembla que ofereixen -almenys en principi- les tecnologies digitals de la informació i la comunicació. Els serveis educatius es poden millorar proporcionant una educació a distància i un accés online a les biblioteques.

El Capítol 2 descriu molts projectes prometedors a tota una sèrie de països. Les xarxes electròniques també s'han utilitzat per millorar la qualitat dels serveis sanitaris proporcionant un accés remot a les millors pràctiques de diagnòstic i curació, i reduint els costos d'aquest procés. Les tecnologies digitals per a la teledetecció de recursos poden proporcionar una alerta ràpida en àrees vulnerables als terratrèmols o determinar la terra idònia per a un cultiu. La tecnologia informàtica pot contribuir al desenvolupament d'una producció industrial a petita escala flexible i descentralitzada. D'aquesta manera, es pot millorar la posició competitiva dels sectors industrial i de serveis locals. A Singapur, Brasil i Hong Kong, la introducció de les tecnologies de fabricació assistida per ordinador (CAM) ha tingut molt bons resultats a les indústries petites.

La Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament, en el seu informe El nostre futur comú, indica que "les noves tecnologies en la comunicació i la informació i el control del procés permeten la creació d'indústries petites, descentralitzades i molt disperses, reduint d'aquesta manera els nivells de contaminació i altres impactes sobre el medi ambient local" (1987, p. 215).

Les tecnologies de comunicació i ordinadors que actualment estan disponibles faciliten molt que els usuaris de PC de tot el món creïn un espai públic en el "ciberespai". Els ordinadors personals, els mòdems i les línies telefòniques s'estan utilitzant per crear noves comunitats mundials. Les organitzacions dels països en via de desenvolupament cada cop veuen més possible incorporar-se a aquestes formes d'intercanvi horitzontal i no jeràrquic que ha demostrat la seva capacitat de contrarestar la censura i la desinformació (vegeu els capítols 4 i 6). Grups de tota mena, des de moviments ecologistes, activistes dels drets humans, agricultors, ciutadans grans, fins als zapatistas i els grups que van assistir a la cimera de les dones de Beijing, han aprofitat de manera impressionant les noves xarxes ràpides, fiables i eficaces de la comunicació. La combinació de les tecnologies de la comunicació amb el software d'autoedició ha creat noves oportunitats que permeten que fins i tot el grup més petit divulgui els seus missatges a tot el món amb relativa facilitat i a un cost mínim. A finals dels vuitanta i principis dels noranta, diversos projectes d'assistència van introduir sistemes d'informació electrònica als serveis sanitaris rurals (Índia), projectes d'expansió agrícola (Perú), desenvolupament d'infraestructures (Pakistan) o gestió de l'energia (Malàisia). En alguns països en via de desenvolupament, s'han creat cursos especials de formació informàtica a les escoles i els instituts (Sri Lanka).

La creixent demanda de TIC als països en via de desenvolupament es pot apreciar en les llargues llistes d'espera per a les connexions telefòniques, l'augment dels sistemes cel·lulars i la ràpida expansió dels usuaris d'Internet. Per satisfer aquesta demanda, cada vegada hi ha més països que han fet de les TIC l'element principal dels seus programes de desenvolupament social i econòmic. Moltes nacions en via de desenvolupament tenen previst millorar les infraestructures de telecomunicacions per tal de facilitar la participació als mercats mundials. L'augment planificat de les línies telefòniques dels pròxims cinc anys als països en via de desenvolupament representa una necessitat de 200.000 milions de dòlars en inversions, que es preveu que provinguin en gran mesura d'una forta entrada de capital estranger.

Equitat i obstacles del desenvolupament humà

El desenvolupament humà està forçant les autoritats a fer front a dificultats complexes per a la igualtat d'accés en relació amb les capacitats i els recursos vitals, la sostenibilitat dels recursos i les institucions, l'adquisició i la distribució del coneixement per a la capacitació humana i la participació de les persones. La realitat d'una separació que s'amplia en matèria de capacitat digital planteja la greu preocupació que els països més pobres potser no són capaços de superar els obstacles financers i tècnics que ara limiten el seu accés a les tecnologies digitals. A principis de 1995, la preocupació sobre la diferència en les TIC va fer que moltes institucions cooperants públiques i privades proposessin plans per a l'eliminació de la desigualtat digital. Per exemple, el Banc Mundial va crear la Informació per al Programa de Desenvolupament per ajudar els països en via de desenvolupament en la seva integració a l'economia d'informació mundial. El mateix any, la UIT va crear WorldTel, un ambiciós projecte per generar inversions privades per eliminar la separació mundial en les telecomunicacions creant infraestructures bàsiques. WorldTel té per objectiu crear 40 milions de connexions telefòniques als països en via de desenvolupament en els pròxims deu anys, la qual cosa requerirà una inversió mínima de 1.000 milions de dòlars. El Capítol 13 descriu alguns dels projectes que han iniciat empreses privades per proporcionar connexions de telecomunicacions als països africans i entre aquests.

Compartir d'una manera equitativa les infraestructures de comunicacions (els sistemes d'autopistes electròniques creats per transmissors com els satèl·lits, els cables, les línies fixes i les transmissions mòbils), la capacitat informàtica (ordinadors, perifèrics, xarxes), els recursos d'informació (bases de dades, biblioteques) i el coneixement de TIC (capacitats intel·lectuals i socials per desplegar les TIC de maneres profitoses) requerirà un gran esforç de la comunitat internacional. Fan falta grans inversions per renovar, millorar i ampliar les xarxes als països en via de desenvolupament, per fer programes de transferència de coneixements i per a la formació de coneixements de TIC, en concret per a les dones. El 1985, la Comissió Maitland va calcular que faria falta una inversió anual de 12.000 milions de dòlars per aconseguir l'objectiu d'un accés senzill i universal a un telèfon a principis del segle XXI. El 1996, Gautam S. Kaji, director general del Banc Mundial, en un discurs davant de la Conferència ministerial de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) el 8 de desembre de 1996, va dir que "calculem que les inversions en infraestructures de comunicacions als països en via de desenvolupament, la mitjana de les quals durant el període 1990-1994 va ser d'aproximadament 30 miliards de dòlars, s'haurà de doblar en els pròxims cinc anys, per tal d'aplicar les modernitzacions necessàries. La magnitud d'aquestes inversions sens dubte s'escapa del que es pot finançar a partir dels ingressos fiscals i les fonts de finançament intern del sector públic. El sector privat hi haurà de participar" (I-Ways, 1996, p. 32-34). Per atraure el finançament privat, els països hauran de liberalitzar els seus mercats de TIC i adoptar mesures a favor de la competència.

En aquest sentit, el Banc Mundial ha recomanat la creació d'entorns empresarials favorables als inversors, la protecció de les inversions i la seguretat de la repatriació dels ingressos. Quan les empreses públiques es privatitzen, hi poden haver pèrdues d'ingressos com a conseqüència del canvi de les despeses d'administració o de les indemnitzacions. El Banc Mundial proposa, per tant, finançar els costos d'ajustament de l'adopció de programes de liberalització per país. Les polítiques del Banc Mundial es caracteritzen per donar molta importància al creixement econòmic i per atorgar un paper clau al sector privat. La previsió és que, en un mercat suficientment lliure, el creixement econòmic també beneficiarà el sector més pobre de la societat. En aquest sentit, la contribució de les TIC és proporcionar la infraestructura essencial per al desenvolupament econòmic. Aquesta postura evita la qüestió plantejada anteriorment, sobre si el desplegament de les TIC comporta realment un creixement de la productivitat econòmica i, si és així, si la distribució d'aquest creixement serà equitativa. El governament de les TIC es delega, de fet, a empresaris privats que van per lliure. El supòsit bàsic és que la infraestructura de telecomunicacions d'un país pot ser gestionada per empreses privades i que, si hi ha parts de la xarxa que no aporten beneficis, l'estat proporcionarà els mitjans per garantir els drets a tots els ciutadans.

Hi ha un cert debat sobre la previsió que el finançament privat crearà una igualtat mundial en l'accés i l'ús dels recursos de les TIC. En tot cas, sembla que la comunitat internacional i els governs nacionals dels països rics han de tenir en compte que els problemes no tan sols es deriven d'una manca de recursos financers, sinó també d'una manca de voluntat política. La creació d'un accés adequat als recursos de les TIC arreu del món no hauria de representar cap problema en una economia mundial amb una renda que arriba aproximadament als 22 bilions de dòlars. El problema principal és que les despeses de l'assistència al desenvolupament tan sols representen 55.000 milions de dòlars i, per tant, només un 0,25 d'aquesta renda. Tal i com va denunciar el PNUD el 1998: "L'ajuda oficial al desenvolupament es troba ara en el seu nivell més baix des que es van començar les estadístiques" (PNUD, 1998, p. 37). Una conjectura ben formulada de la quantitat necessària per proporcionar un accés universal a l'equipament bàsic de les TIC ha d'incloure els costos d'inversió en infraestructures bàsiques i les despeses d'administració periòdiques. Els costos anuals per a tots els països en via de desenvolupament per incorporar mil milions de línies telefòniques, subvencionar més de 600 milions de famílies que no poden permetre's les despeses telefòniques bàsiques, proporcionar ordinadors i accés a Internet a les escoles durant un període de deu anys podria representar entre 80.000 i 100.000 milions de dòlars. No es tracta d'una quantitat prohibitiva: representa un 11% de la despesa militar anual de tot el món, un 22% de la despesa anual en drogues i és comparable a la despesa anual en begudes alcohòliques només a Europa (PNUD, 1998). Per tota una sèrie de raons polítiques i econòmiques, molts governs cooperants actualment estan reduint les partides pressupostàries per finançar el desenvolupament de les TIC. Entre 1990 i 1995, els préstecs multilaterals per a telecomunicacions va disminuir dels 1.253 milions de dòlars als 967 milions de dòlars. L'ajuda bilateral per a telecomunicacions va disminuir dels 1.259 milions de dòlars el 1990 als 800 milions de dòlars el 1995 (UIT, 1997).

No obstant, els obstacles financers no són l'única preocupació. La transferència de les TIC també planteja dubtes sobre la seva idoneïtat i sobre la capacitat dels països receptors per fer-ne un bon ús. Durant les últimes dècades, les polítiques internacionals predominants sobre transferència de tecnologia han posat grans obstacles en el procés de reducció de les separacions tecnològiques entre el Nord i el Sud; el debat actual sobre la diferència de TIC no aporta cap prova convincent que els propietaris de tecnologia canviaran la seva actitud i les polítiques al voltant de la transferència internacional de tecnologia. No sembla que hi hagi un canvi espectacular en les actuals pràctiques empresarials restrictives, les limitacions sobre la titularitat del coneixement i les normes sobre els drets de la propietat intel·lectual contraris als interessos dels països en via de desenvolupament, i no hi ha previsions optimistes que les relacions entre els països rics en TIC i els pobres en TIC canviïn en un futur pròxim.

La qüestió que s'ha de plantejar és si hi pot haver una reducció important de la desigualtat en TIC, donades les realitats de l'actual ordre econòmic internacional. Pot ser que es tracti d'una il·lusió pensar que els països pobres en TIC puguin posar-se a l'alçada o mantenir el ritme de progrés dels països de l'hemisferi nord, on el ritme de desenvolupament tecnològic és molt alt i se sosté amb una gran quantitat de recursos. Això no vol dir que els països pobres no puguin provar de modernitzar els seus sistemes de TIC. No obstant, no han d'actuar amb l'esperança irreal que els que estan per davant tenen pensat d'esperar-los. La situació pot millorar per als països més pobres, però la desigualtat no desapareixerà.

A la majoria de països, els problemes relacionats amb l'accés a les TIC es gestionen mitjançant programes públics basats en un entorn tecnològic ja determinat. És per això que els països en via de desenvolupament troben difícil valorar quines tecnologies digitals seran les adequades per a les seves estratègies específiques de desenvolupament. Un problema que sintetitza aquesta situació és que en molts casos "sembla que els estats perifèrics no tinguin organitzacions no governamentals desinteressades que els aconsellin sobre la tecnologia de telecomunicacions i els objectius socials de regulació que protegiria els seus interessos i que no satisfarà l'interès privat. Sense una intervenció reguladora adequada per garantir la responsabilitat amb el públic general, les forces de mercat que responen davant d'aquests grups amb poder adquisitiu estan supeditades a generar un desenvolupament desigual" (Mody et al., 1993, p. 270).

La majoria de països en via de desenvolupament no disposen de la capacitat per identificar les tecnologies digitals apropiades i, per reblar el clau, també es dóna una absència greu de coordinació de les polítiques "digitals" entre els mateixos països en via de desenvolupament. És essencial reconèixer que la planificació per adoptar i desplegar les tecnologies digitals ja no pot ser un afer local. Les negociacions mundials, com la recent Ronda d'Uruguai de l'Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT) de Negociacions Comercials Multilaterals, afecten enormement els plans de tecnologia nacionals, mentre que els processos de globalització (en el comerç, les finances, la cultura, etc.) determinen el terreny de joc dels agents locals. Com a conseqüència, la planificació local ha de tenir en compte els efectes de les forces mundials, tan sols possible si els planificadors perifèrics uneixen recursos i mobilitzen una població que contraresti el domini septentrional de la planificació mundial. Donat que el procés de globalització actual està determinat en gran mesura per les forces del Nord, "molts països en via de desenvolupament no obtenen una part justa dels beneficis de la globalització, i d'altres, de fet, tenen pèrdues" (Khor, 1995, p. 16). El Nord disposa del control no tan sols per la força sinó també per la manca de coordinació del Sud. Els programes de tecnologia nacionals estan determinats en gran part pel treball de les institucions mundials i les seves regles i normes. És vital que els països en via de desenvolupament participin d'una manera més sòlida i eficaç en aquestes institucions. Això requereix una coordinació normativa dels països en via de desenvolupament: "Sense una coordinació normativa, els països meridionals tindran les de perdre en l'elaboració de les estructures normatives internacionals que tindran una gran repercussió en els seus programes nacionals" (ibid.).

Sostenibilitat

En relació amb la possible proliferació de les tecnologies digitals als països en via de desenvolupament, és a dir, si les TIC es poden utilitzar d'una manera sostenible per al medi ambient, ha sorgit una preocupació important. L'ús mundial de les TIC augmentaria espectacularment l'emissió de diòxid de carboni (d'impressores, fotocopiadores, ordinadors, etc.) fins a nivells insostenibles. Més TIC comportaria també més producció d'ordinadors. La fabricació d'un sol ordinador requereix aproximadament la mateixa energia que el consum mig anual d'electricitat d'una família europea. Un PC necessita vint tones de recursos naturals i després de tres o quatre anys, quan l'equip s'ha quedat antiquat, el PC es llençarà a la pila creixent de deixalles electròniques (Malley, 1996), juntament amb les deixalles tòxiques com el cadmi (de les bateries) i el plom (dels monitors). La situació s'ha de veure a la llum d'una població en ràpid procés de creixement que, a mitjans del segle XXI, podria arribar als 12.000 milions de persones. Per a les autoritats, aquest pot ser un dels problemes més difícils: ¿una xarxa digital mundial, accessible per a tothom, és compatible amb un desenvolupament sostenible per al medi ambient?

La problemàtica de la sostenibilitat no tan sols afecta el medi ambient, sinó també les consideracions financeres, institucionals i tècniques. ¿Quan les inversions estrangeres han facilitat el creixement de les xarxes nacionals, aquestes es poden mantenir, modernitzar i renovar mitjançant la generació independent de fons? ¿El desenvolupament de la capacitat de producció local de TIC i l'esforç per guanyar una posició d'exportació a llarg termini -sobretot a les economies més petits i febles- es pot sostenir donada la competència internacional i les fluctuacions del mercat mundial? ¿S'invertiran els recursos i la formació suficients en el desenvolupament de coneixements de gestió i de tecnologia per garantir el control local a llarg termini dels projectes de TIC?

Coneixement

Un aspecte essencial del desenvolupament humà és el coneixement, crucial en la capacitació de les persones per ampliar el seu ventall d'eleccions. Les TIC són les eines bàsiques de les societats emergents basades en el coneixement. Representen un pas important de la utilització dels recursos naturals i materials al desplegament de les dades i la informació i els coneixements d'anàlisi i de processament relacionats. No obstant, aquest desenvolupament va acompanyat d'una sòlida tendència cap a la privatització i la comercialització de les fonts de coneixement i l'aplicació comuna de mesures jurídiques per protegir la propietat intel·lectual privada (vegeu també el Capítol 8). El règim mundial emergent dels Drets de la Propietat Intel·lectual (DPI) tendeix a donar més importància als aspectes econòmics de la protecció dels DPI que a les consideracions d'interès públic. En aquest règim existeix un punt de vista econòmic predominant que dóna prioritat als interessos dels grans productors per sobre dels petits creadors i consumidors. L'enfocament principal resideix en el mal ús de la propietat empresarial en lloc de la creativitat artística i literària. El pas per oferir la protecció dels DPI a material del domini públic quan s'ha introduït a una base de dades electrònica pot encarir l'accés al coneixement i, per tant, fer-lo prohibitiu per a una gran quantitat de persones. A més, la iniciativa d'ampliar la protecció de copyright a totes les formes de còpia digital pot convertir Internet en un mitjà de pagament per veure, creant obstacles a l'accés al coneixement per aquells que no puguin pagar.

Les innovacions en el règim internacional per a la protecció de la propietat intel·lectual són un intent de crear i mantenir un equilibri entre un conjunt de reivindicacions confrontades sobre el control del coneixement i la seva divulgació. La protecció dels drets de la propietat intel·lectual ha d'aportar incentius, compensacions i reconeixement per als productors de coneixement a fi d'estimular el progrés. S'han de garantir els beneficis per al creador i l'accés públic a les obres artístiques, literàries i científics. Per bé que la protecció dels DPI mira de promoure el progrés de la ciència, també restringeix l'accés al coneixement, ja que defineix el coneixement com una propietat privada i tendeix a facilitar les tendències monopolistes. Pot ser que les tendències actuals del règim de DPI orientat al comerç comporti un accés més restringit en lloc d'una millor distribució pública. Tot i que una absència de protecció jurídica pot tenir efectes adversos per a la producció intel·lectual, el gir cap a la sobreprotecció "no afavoreix l'accés a les xarxes dels investigadors i els universitaris dels països en via de desenvolupament" (UNESCO, 1997, p. 88). Tal i com va concloure l'Informe mundial sobre la comunicació de la UNESCO: "L'equilibri correcte, per tant, encara s'ha de trobar entre el dret dels creadors a beneficiar-se de l'ús de la seva obra i les necessitats dels usuaris per accedir a aquestes obres i utilitzar-les lliurement" (ibid.).

Participació i interès públic

En general, les innovacions de les TIC estan més vinculades a la tecnologia que orientades a l'usuari. Per tal que el potencial de les TIC per al desenvolupament humà aporti fruits positius, les necessitats i les aspiracions dels usuaris han de ser essencials en tot el procés de concepció, construcció i aplicació. L'experiència actual ens la resumeixen Mansell i Wehn: "Tot sembla indicar que si les aplicacions no reflecteixen les necessitats dels usuaris o no els tenen en compte en el procés de desenvolupament, no reportaran els beneficis esperats. És probable que creïn nous problemes que seran difícils de corregir. Si les condicions socials, culturals i econòmiques específiques, els coneixements tècnics i el compromís dels usuaris, i els components de la infraestructura no van a l'una, les aplicacions de les TIC no produiran beneficis" (1998, p. 97). El requisit essencial de l'orientació de l'usuari es veu obstaculitzat per la forta tendència a delegar la responsabilitat social del govern del sector de les TIC a un règim comercial mundial. De fet, la política de la comunicació mundial representa el pas històric d'una orientació de servei públic a una competència privada amb un interès comercial predominant.

Conclusió

Els usos socials de les TIC avui estan guiats en gran mesura pels acords políticoinstitucionals que els regulen. L'explotació deguda del potencial de les TIC a favor del desenvolupament humà depèn molt més de l'organització institucional de la tecnologia que de les seves característiques tècniques per se. Donada la creixent demanda de tecnologies digitals, les autoritats dels països en via de desenvolupament hauran de prendre decisions normatives sobre el desplegament d'aquestes tecnologies en pro del desenvolupament humà. "Per tota la nostra ignorància sobre la repercussió global de la TI sobre els llocs de treball, existeix un acord general que la repercussió és real, ho afecta tot i té lloc a un ritme que es va accelerant... L'opció social, així com el potencial tecnològic, és sens dubte crucial per a qualsevol model que acabi sorgint" (Lyon, 1988, p. 72). La implicació essencial d'aquesta situació és que les autoritats hauran de prendre decisions que ajustin el potencial tecnològic a les necessitats del desenvolupament humà. La qüestió que es planteja immediatament és la de quina perspectiva analítica podrà guiar la recerca d'aquestes opcions. Això té una importància especial, ja que el "panorama digital" és calidoscòpic. S'espera fermament que les repercussions socials i econòmiques de les tecnologies digitals creïn un futur molt brillant. Però també hi ha previsions molt pessimistes que vaticinen greus problemes socials i econòmics. La problemàtica d'aquests dos escenaris és que la realitat empírica no sembla que les confirmi completament cap de les dues. La qüestió és: com es poden prendre decisions normatives justificables en aquest panorama desconcertant?

El discurs de les TIC actual se centra en gran mesura en les repercussions de l'adopció d'aquestes tecnologies per als processos de canvi social. Donat que aquests processos són difícils, si no impossibles, de preveure, sembla que ha de donar més bons resultats concentrar-se en els canvis socials i institucionals que són necessaris, per tal que el potencial per al desenvolupament humà de les TIC vagi en la direcció preferida. Un problema important per a les autoritats és la tendència general a adoptar i desplegar les TIC dins dels procediments i les estructures social i institucional (conceptual i organitzatiu) del passat. Les TIC no modificaran per si soles els marcs institucionals existents. Això necessitarà processos de presa de decisions polítiques orientades per l'aspiració legítima d'aconseguir un desenvolupament humà sostenible i democràtic. Quan s'hagi acceptat que les tecnologies digitals s'han de reformular per adaptar-se als escenaris dels futurs preferits (per exemple, una major productivitat amb un consum reduït de recursos, plena ocupació, democràcia directa, diversitat cultural), aleshores els canvis socials i institucionals necessaris per tal que les tecnologies assoleixin el futur preferit s'hauran de determinar i s'hauran de trobar vies per aconseguir aquests canvis. Es tracta d'un assumpte urgent perquè, tal i com alerta l'Informe mundial sobre la ciència de la UNESCO, l'ús de les TIC dins dels marcs social i institucional convencionals no tan sols pot posar obstacles a la realització dels beneficis potencials, sinó que també pot reforçar els possibles perills socials (Ferné, 1996, p. 273).

Les activitats polítiques de la comunicació mundial s'han realitzat tradicionalment en fòrums intergovernamentals com la UNESCO (vegeu Requadre 1.1), l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual i la Unió Internacional per a les Telecomunicacions. Aquestes organitzacions sempre han estat relativament obertes a l'aspecte sociocultural dels avenços en el camp de les tecnologies de la informació i la comunicació. A més, han ofert una tribuna des d'on es poden expressar els interessos de les nacions en via de desenvolupament. En els últims anys, la posició d'aquestes organitzacions intergovernamentals s'ha vist considerablement debilitada, ja que els principals agents han començat a optar pel fòrum de l'OMC, que en general és més favorable que altres organismes intergovernamentals als interessos comercials dels principals països industrials. Dels seus principis normatius més importants en destaquen la liberalització mundial dels mercats i el principi de no discriminació que disposa un tractament nacional dels competidors estrangers als mercats nacionals. De fet, donat el creixent valor econòmic de les xarxes de comunicació i els serveis d'informació, no és cap sorpresa que les activitats polítiques sobre la comunicació hagin passat a aquest fòrum comercial. El 1997, el mercat mundial d'informació i de comunicació va generar ingressos per valor de més de 2,2 bilions de dòlars. Les principals empreses de comunicació i informació proporcionen estructures de suport essencial per als mercats financers i de béns de consum i, per tant, el governament dels àmbits de la comunicació està destinat en gran mesura a convertir-se en part d'un règim comercial mundial. D'aquesta manera, el govern mundial de la comunicació i la informació està compromès en gran part a minimitzar la intervenció pública i a maximitzar la llibertat de les forces de mercat. Encara fa falta molt d'anàlisi i de debat per valorar quines estructures de govern poden garantir que el desplegament de les TIC sigui d'utilitat per al desenvolupament humà. Aquests problemes necessiten respostes institucionals apropiades, perquè els problemes no són tecnològics, sinó més aviat polítics. La concepció de les estratègies de TIC ha fer ús de la lliçó apresa de l'experiència en el domini de les polítiques industrials. Una observació sorprenent és que en molts països en via de desenvolupament, la industrialització no ha aconseguit una modernització econòmica perquè les estructures socials no estaven preparades per a un procés d'aquesta mena. Si els canvis en les institucions, els valors i les pràctiques s'endarrereixen molt en el procés de creixement econòmic, es corre un gran risc que es desencadenin profundes crisis en la societat.

És essencial observar que els possibles beneficis de les aplicacions de les TIC (en l'administració pública, l'educació, la sanitat o l'economia) depenen de l'ús que es faci de la tecnologia en la producció i la distribució de productes i serveis i de si s'han desenvolupat els coneixements necessaris i els marcs institucionals per al seu ús efectiu.

També està fonamentat preveure que la materialització dels beneficis potencials trigarà molt de temps. L'adquisició dels coneixements especialitzats necessaris i la concepció d'estructures institucionals apropiades són processos molt llargs. A més, aquests processos requereixen grans inversions tant de material (finances, tecnologia) com de recursos humans. Una valoració serena de les iniciatives de les TIC en els diferents àmbits d'aplicació revela que, actualment, no hi ha indicis empírics i inequívocs de casos amb bons resultats. L'anomenada "revolució de les TIC" té un enorme potencial de canvi social, però concebre aquest canvi per tal que compleixi els objectius del desenvolupament humà és igualment una empresa enorme.

Referències

FERNÉ, G. 1996. Information Technology. World Science Report 1996, p. 269-80. París, UNESCO.

ITU. 1997. Trade in Telecommunications. World Telecommunication Development Report 1996/97. Ginebra, Unió Internacional per a les Telecomunicacions.

ITU. 1998. Universal Access. World Telecommunication Development Report. Ginebra, Unió Internacional per a les Telecomunicacions.

I-WAYS. 1996. Digest of Electronic Commerce Policy and Regulation. (Fairfax Station, Transnational Data Reporting Service), vol. 19, núm. 2.

JOKINEN, P. 1996. The Promise of the Information Society for Sustainable Development. Document per al Taller de Telecomunicacions i Sostenibilitat, Conferència sobre els reptes del desenvolupament sostenible, 22-25 d'agost, Amsterdam.

KHOR, M. 1995. Globalization and the Need for Coordinated Southern Policy Response. Cooperation South, p. 15-18. Nova York, PNUD.

LYON, D. 1988. The Information Society: Issues and Illusions. Cambridge, Polity Press.

MAITLAND, D. 1986. The Missing Link. World Telecommunications Forum Report. Ginebra, Unió Internacional per a les Telecomunicacions.

MAKRIDIS, S. 1995. The Forthcoming Information Revolution: Its Impact on Society and Firms. Futures, vol. 27, núm. 8, p. 799-821.

MALLEY, J. 1996. Introductory Paper. Taller de Telecomunicacions i Sostenibilitat, Conferència sobre els reptes del desenvolupament sostenible, 22-25 d'agost, Amsterdam.

MANSELL, R.; WEHN, U. 1998. Knowledge Societies: Information Technology for Sustainable Development. Oxford, Oxford University Press.

MODY, B.; TSUI, L.-S.; MCCORMICK, P. 1993. Telecommunication Privatization in the Periphery: Adjusting the Private-Public Balance. International Review of Comparative Public Policy, vol. 5, p. 257-74.

OECD. 1996. Content as a New Growth Industry. DSTI/ICCP/IE(96)6/Final. París, OECD.

OECD. 1997a. Measuring Electronic Commerce. (OECD/GD(97)183.) París, OECD.

OECD. 1997b. The Economic and Social Impacts of Electronic Commerce: Preliminary Findings and Research Agenda. París, OECD.

OECD. 1998. Internet Traffic Exchange: Developments and Policy. (DSTI/ICCP/TISP(98)1/Final.) París, OECD.

PALTRIDGE, S.; YPSILANTI, D. 1997. The OECD Observer, núm. 205, abril/maig, p. 19-22.

PANOS. 1998. The Internet and Poverty. Panos Media Briefing, núm. 28. UNDP. 1997. Human Development Report 1997. Oxford, Oxford University Press.

UNDP. 1998. Human Development Report 1998. Oxford, Oxford University Press.

UNESCO. 1996a. World Science Report 1996. París, UNESCO.

UNESCO. 1996b. UNESCO and an Information Society for All. París, UNESCO.

UNESCO. 1997. World Communication Report: The Media and the Challenge of the New Technologies. París, UNESCO.

UNITED NATIONS ADMINISTRATIVE COMMITTEE ON COORDINATION. 1997. Universal Access to Basic Communications and Information Services. I-ways: Digest of the Global Information Infraestructure Committee, vol 20, núm. 2, p. 19-25.

US DEPARTMENT OF COMMERCE. 1998. The Emerging Digital Economy. Washington, D.C., National Technical Information Service.

WORLD COMMISSION ON ENVIRONMENT AND DEVELOPMENT: BRUNDTLAND COMMISSION. 1987. Our Common Future. Oxford, Oxford University Press.