En aquest article es presenten els dos fets que determinen el monopoli de facto que exerceixen empreses com Microsoft, Oracle o Adobe en el camp del programari comercial que és més comú per als usuaris finals, com són el desconeixement i la desconfiança cap a tot allò que no té una imatge de marca al darrere. És el desconeixement el que crea la desconfiança, i és per això que amb aquest article els autors es proposen donar a conèixer les diferents modalitats de programari que hi ha actualment, com també les opcions de què disposen els usuaris davant la necessitat de resoldre un problema concret. En particular, es descriuen els dos tipus de programari que són actualment alternatives factibles al programari comercial: el shareware, o programari de prova —un programari basat en la compartició del cost entre els diferents usuaris—, i el freeware, o programari lliure. D'aquest segon tipus s'aprofundeix en el concepte de codi lliure, més que no pas en el concepte de gratuït.
La filosofia de codi obert, pròpia del moviment anàrquic i autosostingut de la xarxa Internet, defensa substituir el concepte de la comercialització de programari com a negoci per a convertir-lo en la de servei o valor afegit, que és el que realment atrau l'usuari. El programari ha de ser de codi obert, de manera que qualsevol usuari el pugui modificar i el pugui adaptar a les seves necessitats. El desenvolupament de programari, doncs, es converteix en un gran esforç col·lectiu en què cada membre de la comunitat treu benefici de la feina de la resta de membres; i en què el negoci s'esdevé d'explotar aquest programari per mitjà de serveis de manteniment, instal·lació, suport tècnic, etc. El paradigma d'aquest moviment és el sistema operatiu Linux, creat a partir d'una idea original de Linus Torvald, que posteriorment ha anat perfeccionant un gran grup de desenvolupadors repartit per tot el món gràcies a les facilitats de col·laboració i treball en grup que ofereix la xarxa Internet.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
Avui dia els usuaris individuals, empreses i grans institucions fan grans despeses en l'adquisició de programari comercial, tot i la pirateria coneguda en el sector arreu del món. Cal distingir entre dos tipus molt generals de programari comercial: les solucions verticals, també anomenades "programaris fets a mida", en què es desenvolupa un programari específic per a les necessitats del client, i el programari comercial de propòsit general que es fa servir com a eina per a la redacció de documents, gestió de bases de dades, etc., el que habitualment es coneix com a "programari d'ofimàtica". És en aquest segon tipus de programari on es produeix la pirateria. A Espanya les estadístiques mostren que un de cada dos programes emprats no és legal, cosa que genera unes pèrdues globals en el sector d'uns 180 milions d'euros, segons dades de la Business Software Alliance (BSA, 2001).
El programari evoluciona ràpidament amb el temps, la qual cosa obliga a anar adquirint noves versions si un no vol quedar despenjat de la cursa tecnològica. El monopoli de facto que exerceixen l'empresa Microsoft i d'altres com ara Oracle, Adobe i Macromedia, per exemple, i la seva política constant d'actualitzacions, provocada en part per les deficiències que presenta el programari, obliguen els usuaris a fer una despesa important si no volen quedar endarrerits ràpidament.
En el cas d'organitzacions amb un gran nombre d'usuaris, com ara les universitats, l'Administració pública, les grans multinacionals, etc., el cost arriba a ser un factor amb un pes específic molt important, ja que el programari s'acostuma a vendre partint del nombre de llicències d'ús, i no com una única entitat. Hem de pensar que, en els països occidentals, l'Administració i les institucions públiques són uns grans consumidors de llicències de programari comercial. Per exemple, per a una universitat com la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el programari bàsic per a un ordinador personal d'un treballador típic consisteix en el sistema operatiu, un paquet ofimàtic i l'inevitable antivirus. El cost d'aquest programari és d'uns 275 euros, aproximadament. Si això es multiplica pel nombre de llicències que cal comprar, es pot veure que el cost per a una organització, independentment de com sigui de gran, resulta molt important. Tot i que també hi ha el concepte de llicència múltiple (pensat per a reduir el cost per a grans institucions), el seu cost és sovint força elevat. Cal pensar que, a més, aquest programari es va actualitzant en períodes que oscil·len entre un i dos anys, amb el consegüent cost associat. Actualment, grans institucions com ara els governs del Brasil, Mèxic, l'Argentina, el Perú, Itàlia, França, Alemanya, Espanya (l'administració pública a Espanya - Virtual MAP), la Xina, Corea del Sud i molts altres es comencen a sensibilitzar pel problema que representa el cost de mantenir actiu un gran nombre de llicències de programari, i ja han iniciat una política orientada a fer servir programari lliure.
Què és, però, el programari? A diferència del maquinari, que és un bé tangible, el programari és una seqüència d'instruccions que fa funcionar el maquinari d'una manera concreta. L'un necessita l'altre per a funcionar tal com ho coneixem. Actualment és el programari el que determina el cost d'un sistema d'informació, ja que la tecnologia ha permès disposar de maquinari a baix preu. La frase "el maquinari és un Boeing 747 arrossegat per un carro de bous que és el programari" esdevé més certa que mai, i més si tenim en compte que la dita en qüestió és de la dècada dels vuitanta. El que és sorprenent és el fet que hom coneix les deficiències que presenta el programari, i les accepta com quelcom inherent i inevitable que cal assumir, cosa impensable en el cas del maquinari.
Aquest cost en creixement continu i el sentiment que tot i ser un usuari legal no es disposa d'un programari que funcioni perfectament són dues de les raons que inciten alguns a la pirateria, encara que només sigui per provar abans de comprar. La facilitat de còpia de la informació en suport digital (com ara el programari) també ajuda. Avui dia és fàcil trobar a la xarxa Internet milers de pàgines webs amb informació i petites utilitats per a generar llicències i eliminar les proteccions contra còpia que acostuma a dur el programari. Per exemple, fent servir un motor de cerca de propòsit general a Internet com ara Google i introduint les paraules crack o serial es pot trobar fàcilment tota la informació necessària per a poder desprotegir o copiar un programa.
No obstant això, els administradors de sistemes continuen fent servir programari comercial per a donar servei als seus usuaris. A vegades passa que, sigui per la manca d'un producte comercial específic que satisfaci les seves necessitats o perquè el cost d'aquest producte és exorbitant, és lícit preguntar-se si es pot optar per alguna altra opció.
|
| 2.
| Quines opcions hi ha? |
A més del programari comercial, en què l'usuari compra una llicència d'ús o més, hi ha dues opcions que hom es pot plantejar com a alternativa. La primera opció és buscar programari a baix cost, habitualment petites aplicacions que resolen problemes concrets dins una àrea temàtica. Aquesta opció està ben coberta amb el que es coneix com a shareware (programari de prova, en què es comparteix el cost entre tots els possibles usuaris). L'altra opció, orientada a solucions més generals i a més gran escala, passa per adoptar la filosofia del programari lliure.
|
|
Aquest concepte consisteix en el fet que l'usuari es descarrega el programari i el fa servir durant un quant temps. Si considera que li és útil, se li demana que es registri i que pagui una certa quantitat, que sol ser petita (entorn de desenes d'euros). Aquest concepte de provar abans de comprar està força arrelat en tot el comerç nord-americà, i el shareware el reprodueix en el camp del programari.
Alguns d'aquests programes deixen de funcionar després d'un quant temps, un cop ha passat un període de prova considerat raonable, com ara 30 dies. D'altres continuen funcionant, però potser ho fan amb algunes de les seves característiques desactivades, o bé obliguen l'usuari a veure una pantalla que recorda que aquell programari no ha estat registrat i que ja ha superat el període de proves. Un cop l'usuari fa el pagament de la quantitat esmentada a l'empresa autora, se li registra el programa (consta com a usuari legal), rep una llicència d'ús i, normalment, documentació addicional, suport tècnic i facilitats per a poder accedir a les actualitzacions futures.
Actualment el shareware és un negoci que mou anualment uns 400 milions de dòlars, segons dades de l'any 1999. Aquest negoci no seria possible sense una estructura que doni suport tant als autors com als usuaris, estructura que té un portal anomenat www.asp-shareware.org (Association of Shareware Professionals, ASP), on es pot trobar tota la informació que hi està relacionada: aplicacions disponibles, actualitzacions, grups d'usuaris, etc. L'usuari que decideix comprar una aplicació d'una empresa que forma part de l'ASP sap que aquesta empresa compleix uns requisits mínims de serietat i professionalitat. Fins i tot hi ha la figura del defensor del consumidor, que s'encarrega d'arbitrar qualsevol problema que pugui aparèixer entre un usuari final i una de les empreses que formen part de l'associació.
Què evita la pirateria del programari shareware? Bé, de fet no podem dir que l'eviti, però el shareware es fa servir molt a l'Amèrica del Nord i a alguns països del centre i el nord d'Europa, on es valora el fet que el programari tingui una relació qualitat/preu molt ajustada i que es pugui provar abans de comprar-lo a fi de veure si satisfà les necessitats de l'usuari.
El shareware va més lligat al sistema operatiu Windows, ja que el que normalment es distribueix són aplicacions ja preparades per a ser executades seguint un procés d'instal·lació automatitzat, amb una intervenció mínima de l'usuari. Normalment es tracta d'aplicacions tancades, en què no és possible fer adaptacions i no es disposa del codi font. El codi font és el conjunt d'instruccions que realment defineixen les accions que fa el programari, i és la informació que necessita un programador per a modificar i adaptar un programa. De fet, el codi font és realment el programari en si mateix.
On es pot trobar programari shareware? Inicialment el shareware es distribuïa per mitjà del que es coneixia com a BBS (Bulletin Board System), uns espais en què els usuaris podien intercanviar missatges i trobar àrees de fitxers classificades per temàtiques. Avui dia Internet ha esborrat del mapa els BBS i aquests van haver de fer l'esforç de reconvertir-se en portals o servidors de fitxers. A més del portal ja esmentat de l'ASP, hi ha centenars de servidors que ofereixen accés a aquest tipus de programari, normalment mitjançant una estructura ordenada per categories. Podem destacar-ne, entre d'altres, els servidors ftp.cdrom.com i tucows.com, per exemple.
|
|
|
La segona opció és fer servir programari de domini públic, també anomenat freeware. Estrictament parlant, però, no hauríem de dir freeware, ja que pot portar a confusió. Cal, primer de tot, fer una distinció entre dos tipus de programari que responen a aquest terme free, sigui gratuït o lliure.
En el primer cas, el programari gratuït, parlem de programari que ha estat donat per part dels seus autors sense cap cost, tot i que normalment sense cap suport tècnic i sense possibilitat d'obtenir actualitzacions. Sovint es tracta de programes shareware que l'autor decideix que ja han estat amortitzats, o bé que han quedat obsolets. De vegades algunes empreses que fan programari comercial també alliberen versions antigues d'alguns programes per les mateixes raons, com ara la Borland, que manté un museu virtual on es poden trobar moltes relíquies de programari amb les quals s'han desenvolupat molts projectes fins no fa gaire temps.
El cas més interessant, però, és quan parlem de la segona opció, el programari lliure. Aquesta paraula indica que el programari és un bé que pertany a la comunitat d'usuaris i que aquests són lliures de modificar-lo, redistribuir-lo i fins i tot comercialitzar-lo, però respectant sempre un seguit de regles. El programari de domini públic es fonamenta en la utilització de codi font obert que es va modificant i redistribuint, cosa que genera unes dinàmiques de grups de treball amb el mateix objectiu, millorar el codi i la documentació. Cal dir, però, que hi ha un abús dels termes lliure, gratuït i obert, i sovint es confonen entre si. El col·lectiu GNU (un grup de treball que desenvolupa aplicacions de codi obert per a sistemes operatius similars a Unix) té un document que intenta aclarir aquest punt.
El boom de la xarxa Internet en els darrers anys ha dut associada una expansió dels grups de treball virtuals que col·laboren en un mateix projecte de desenvolupament, sigui del tipus que sigui (programació, documentació, traducció, etc.). Un portal específic és el de l'Open Source Development Network (OSDN). Des d'aquest portal es pot accedir a un espai comú anomenat www.sourceforge.net, en què els usuaris poden crear grups de treball virtuals per a treballar en un projecte concret, compartint eines i recursos de programació. En aquest espai hi ha uns 30.000 projectes amb més de 300.000 usuaris, tot i que no tots estan actius. L'esperit del programari de codi obert és inherent a la filosofia subjacent a Internet: una anarquia de creixement controlat pels usuaris mateixos, motor del seu propi desenvolupament (Castells, 2001). Els usuaris col·laboren desinteressadament en projectes que són del seu interès, aportant allò que poden aportar segons els seus coneixements (disseny i codificació, proves, redacció de la documentació, suport a altres usuaris), sabent que ells es podran beneficiar de la feina d'altres usuaris en altres projectes. Internet ha donat una gran embranzida a tot allò relacionat amb el codi obert, pel fet de facilitar la creació de grups de treball virtuals, com també el desenvolupament i l'ús d'eines especialment creades per a permetre que equips de desenvolupadors comparteixin informació entorn d'un mateix tema, com ara el Concurrent Versions System (CVS), un sistema de control de versions per a treballar en grup.
La llicència GPL (General Public License) és un esforç de la comunitat de desenvolupadors per a regular la utilització del programari de codi lliure. La Free Software Foundation (FSF) és un col·lectiu que vetlla per a assegurar que el codi que es distribueix sigui lliure i es pugui compartir i modificar lliurement. El seu objectiu és eliminar restriccions en la còpia, redistribució, comprensió i modificació de programari. Això no vol dir que hom no pugui fer diners amb el programari de domini públic, ben al contrari; avui dia hi ha moltes empreses que es dediquen a recopilar programari de codi obert, a organitzar-lo per categories, a fer una cerca de la documentació necessària i a distribuir-lo (de las Heras, 2001).
Però aquesta filosofia de llibertat no s'aplica exclusivament al programari. Hi ha altres exemples clars on l'esforç conjunt de la comunitat d'usuaris ha trobat una solució a un problema causat per la diguem-ne cobdícia d'una empresa posseïdora d'una patent sobre un producte. El tema de les imatges és paradigmàtic: per exemple, l'estàndard JPEG defineix com s'han de comprimir imatges fent servir dos mètodes diferents, un de lliure i l'altre de protegit per diferents patents (d'IBM i d'altres). Doncs bé, en cap programari dels que utilitza la biblioteca de domini públic de l'Independent JPEG Group (IJG), la més estesa i emprada, es troba implementada l'opció protegida per patent, tot i ser més eficient. La patent en aquest cas ha resultat contraproduent, ja que equival a tancar el producte amb clau i no permetre (per causa del cost que té) que ningú no la faci servir. Un altre exemple és el format gràfic PNG, creat per la comunitat a partir de l'anunci d'Unisys de restringir la creació d'imatges en format gràfic GIF. Aquest format gràfic era l'estàndard per a l'intercanvi d'imatges, però la posició d'Unisys va fer que la comunitat d'usuaris es plantegés crear un format nou, millor, i totalment lliure de patents.
L'altre front obert és en el camp dels sistemes operatius: el conjunt de programari que permet a l'usuari (i a les aplicacions) fer servir els recursos que ofereix el maquinari. De fet, el sistema operatiu fa de pont entre el programari i el maquinari, i és la peça més important del sistema, ja que les aplicacions que l'usuari utilitza depenen del sistema operatiu. És per això que algunes de les guerres més fortes entre productors de programari s'han produït en el camp dels sistemes operatius.
|
|
| 3.
| Un paradigma: el sistema operatiu Linux |
Avui dia hi ha diversos sistemes operatius que acaparen el mercat dels ordinadors personals: el sistema operatiu Mac OS, orientat a ordinadors de la casa Apple, el sistema operatiu Windows, per a ordinadors basats en el PC d'IBM, i, finalment, el sistema operatiu Unix i les seves variants, entre les quals hi ha Linux. N'hi ha d'altres, de sistemes operatius, però el seu ús és minoritari davant les xifres que mouen aquests tres sistemes operatius esmentats. Es calcula que el 80% dels usuaris d'ordinadors personals fan servir el sistema operatiu Windows, mentre que en el mercat dels sistemes operatius per a servidors (ordinadors que donen suport a una xarxa on diferents usuaris comparteixen recursos), les dades són molt diferents: Windows té un 41%, Linux un 27%, Netware un 17%, Unix un 14% i d'altres un 1% (IDC, 1998).
Linux, una versió del sistema operatiu Unix inicialment pensada per a ordinadors personals, encara no ha arribat, després d'una dècada, a les quotes de mercat de Microsoft, però ha pogut assolir un nivell d'ús entre els usuaris que altres sistemes operatius importants havien mirat d'aconseguir sense èxit (OS/2 d'IBM, BeOS), mentre que la resta, com ara Mac OS, Amiga OS i diverses versions d'Unix (Irix, Xenix o Ultrix, per exemple), estan molt lligades al proveïdor del maquinari.
Què fa que triomfi un sistema operatiu entre els usuaris? Aquesta pregunta és difícil de respondre, però el que està clar és que no depèn exclusivament de la qualitat, el rendiment o el cost del sistema operatiu. Un evident exemple de fracàs el tenim en el sistema operatiu d'IBM anomenat OS/2. Aquest sistema operatiu, tot i que era molt millor que Windows (millor gestió de la multitasca, millor gestió de la memòria, millor entorn gràfic, més robust contra errors del mateix sistema i de les aplicacions, etc.), no es va poder imposar per causa de la manca de programari disponible i pel fet que, paradoxalment, no va arribar als usuaris perquè tenia unes necessitats de maquinari superiors a la mitjana en aquell moment. De fet, va ser una guerra comercial que IBM va perdre i que va marcar l'inici de l'hegemonia de Microsoft en el camp dels sistemes operatius. Un dels motius que es fes servir més Windows que no pas l'OS/2 va ser, sense cap mena de dubte, la facilitat de fer còpies del seu programari i que els principals distribuïdors de maquinari el proporcionessin preinstal·lat en els ordinadors que venien, tal com passa actualment.
Mentrestant, un grup de desenvolupadors anava creant un nou sistema operatiu (Linux) a partir d'un projecte inicial d'un estudiant d'informàtica d'una universitat d'Hèlsinki (Finlàndia), anomenat Linus Benedict Torvald. Linux té moltes característiques que el fan un producte molt interessant: és multiplataforma, és adaptable a les necessitats de l'usuari i segueix la filosofia de programari lliure (tot el codi és obert i els usuaris col·laboren a millorar-lo i a crear-hi noves aplicacions).
El dia 5 d'octubre de 1991, Linus va donar a conèixer la seva primera versió "oficial" de Linux, la versió 0.02, i des d'aleshores molts programadors hi han col·laborat per a arribar a construir el sistema operatiu completament funcional que és avui dia. La darrera versió estable que hi ha actualment és la versió 2.4, la qual dóna suport a la majoria de dispositius del mercat i permet l'accés a les dades d'altres sistemes d'arxius com ara HFS de Macintosh, UFS de Unix, HPFS d'OS/2 i NTFS de NT, cosa que facilita la migració.
Linux és un sistema operatiu avançat, multiusuari i multitasca que es pot executar sobre una àmplia varietat de plataformes, com per exemple Intel x86, Motorola 68k, Sparc, Mips RISC, Motorola Power PC i Digital Alpha, que es pot fer servir com una estació de treball UNIX, un servidor complet d'altes prestacions, o fins i tot per a crear estacions de baix cost per a xarxes client/servidor de supercomputadores d'alt rendiment.
Actualment, el fet d'emprar un sistema operatiu com Linux en lloc de l'omnipresent Windows no limita gens ni mica el ventall de possibilitats d'aplicacions disponibles, ben al contrari. A la il·lustració que hi ha a continuació es pot veure com es fa servir al mateix temps un processador de text, un reproductor de música, un sistema de retoc d'imatges digitals, un full de càlcul, el gestor d'arxius, jocs i un navegador, tot des de l'entorn gràfic X Windows GNOME de Linux.
L'ús per primer cop d'un sistema operatiu com Linux és la introducció que molts usuaris fan al món del programari lliure. Fer servir Linux en lloc de Windows fa canviar la manera de veure l'ordinador, ja que, de simple espectador, l'usuari n'esdevé un possible col·laborador.
Actualment es poden trobar diferents distribucions de Linux, que a més d'incorporar el nucli (comunament anomenat kernel) del sistema operatiu, també afegeixen un nombre important d'eines i aplicacions de domini públic i que fan que cadascuna d'aquestes distribucions tingui algunes característiques diferents de les altres. Cada distribució personalitza el procés d'instal·lació, amb l'objectiu d'arribar a un segment d'usuaris diferent. Per exemple, Red Hat és una distribució molt enfocada a petites xarxes, estudiants universitaris o programadors, i en aquests moments té la quota més gran de mercat amb un 23%. Després la segueix l'alemanya SuSe amb un 18%, que és fàcil d'instal·lar i de configurar. Se'n poden destacar d'altres com ara Slackware, que va ser de les primeres a aparèixer, la francesa Mandrake, que ha trobat un forat en àmbits d'oficina i educatius perquè és fàcil d'instal·lar, o GNU Debian, Caldera i TurboLinux. Altres característiques importants que també diferencien cada distribució són l'ús d'interfícies gràfiques diferents, bàsicament Gnome i KDE, la llibreria de suport Glibc o el sistema de gràfics Xfree86.
Fer servir Linux no vol dir que ja no es pugui emprar mai més programari comercial. De fet, moltes empreses que disposen de programari comercial han començat a generar versions per a ser executades sota Linux, com ara IBM (DB/2), Oracle (Discoverer), Wolfram Research (Mathematica), etc., a causa del nombre cada cop més gran d'usuaris que decideixen fer servir Linux.
|
| 4.
| Mites que cal combatre |
Si Linux és tan fantàstic, per què no el fa servir tothom? El primer mite que cal combatre és la dita que tot el que no costa diners no funciona. Tot i tenir una part de veritat segons el marc on s'apliqui, es pot trobar molt programari a la xarxa Internet sense cap cost i amb un rendiment excel·lent, ben documentat, amb un suport al darrere i amb revisions periòdiques. Un clar exemple és el mateix sistema operatiu Linux, que en els darrers anys ha donat un salt tant quantitatiu com qualitatiu cap a un nivell de qualitat molt elevat. Aquesta manca de confiança prové, en part, de la imatge d'actualitzacions constants que pateix el programari de domini públic. S'ha de pensar a l'inrevés: el programari de codi obert el fan servir milers d'usuaris que el milloren constantment. Cada usuari de Linux és un potencial beta-tester (usuaris que proven les aplicacions abans de posar-les al mercat) i disposa d'eines per a comunicar un error detectat i fins i tot per a corregir-lo i compartir-ne la solució. L'error més petit pot ser solucionat immediatament generant una nova versió. Normalment hi ha una versió que es considera "estable" i una altra de desenvolupament, reservada a usuaris avançats o amb necessitats especials. Quan la versió de desenvolupament assoleix un grau de maduresa, passa a considerar-se estable i es comença de nou.
Un altre problema que pot determinar la decisió final dels usuaris és la manca de suport, ja que la filosofia de codi lliure porta associat un cost d'instal·lació i adaptació del programari que no és present en les solucions clàssiques, i això fa pensar als possibles usuaris que aquest tipus de programari és difícil de fer servir i que no és tan cert que sigui fàcil adaptar-lo a les seves necessitats. El tema del suport també s'acostuma a associar al problema de l'idioma, ja que pot ser difícil trobar documentació en català o en castellà. De tota manera, hi ha grups de treball, com ara el col·lectiu Softcatalà i el grup de GNU a Espanya, que dediquen molts esforços a combatre aquest possible inconvenient. El cas de Softcatalà és especial, ja que també col·laboren amb empreses per a la traducció de programari comercial. Avui dia hi ha eines especials per a fer programari multilingüe; el mateix Linux les empra per a permetre una internacionalització del programari del codi obert.
Finalment, hi ha l'argumentació que avui dia s'ha de treballar en equip i, per tant, és impossible que un sistema estigui aïllat de la resta; així s'entén que Windows és la solució perfecta per a treballar en xarxa. Aquesta argumentació és totalment contrària a la realitat, ja que ha estat Microsoft qui s'ha adaptat als estàndards que fan servir altres entorns com Unix i Internet, com és el cas del protocol TCP/IP. Iniciatives com ara Windows for Workgroups no van ser altra cosa que un intent de permetre la creació de xarxes senzilles, que amb l'aparició d'Internet i de conceptes relacionats, com ara el d'intranet o el de sistemes client/servidor, van quedar obsoletes i van marcar la fi de molts sistemes operatius de xarxa. Solucions com Samba permeten connectar ordinadors Linux i Windows en una mateixa xarxa sense cap problema.
Tots aquests mites es fonamenten en un desconeixement absolut de l'estat de la qüestió en tot el que es refereix al programari de domini públic i, fins i tot, en una desconfiança per a fer servir programari que no val diners on no hi ha cap marca comercial coneguda al darrere. Aquest desconeixement s'ha de resoldre formant i informant els usuaris seriosament i donant-los confiança. De fet, aquest nou enfocament necessita una classificació dels usuaris en dues tipologies: usuaris finals, que tenen una necessitat concreta, i administradors de sistemes o professionals que gestionen un conjunt de recursos de qualsevol tipus d'empresa, independentment de com sigui de gran o de petita. L'accés d'aquests dos tipus d'usuaris al programari de domini públic és diferent perquè el nivell amb què s'hi involucren depèn dels seus objectius.
De fet, moltes empreses comercials empren parts de programari de domini públic en les seves aplicacions comercials; fins i tot Microsoft fa servir diverses biblioteques de codi obert per al seu navegador Explorer.
|
| 5.
| L'estat de la qüestió a la universitat catalana |
Les universitats catalanes fan servir cada vegada més les noves tecnologies per a l'ensenyament en gairebé totes les àrees de coneixement. La informàtica, ciència que pot ser emprada com a fi o com a mitjà, ha revolucionat l'ensenyament i ha fet canviar els objectius i els continguts de moltes assignatures. Fins i tot molts plans d'estudis s'han hagut d'adaptar a les noves necessitats tecnològiques.
En el cas concret de la UOC, la política és formar els estudiants en les eines més habituals que troben o trobaran en el seu entorn de treball, ja que mai no es pot perdre de vista el fet que els estudiants majoritàriament treballen en empreses on el programari que es fa servir és comercial. No obstant això, aquest no hauria de ser l'únic factor que determinés quin programari s'ha d'utilitzar en un àmbit universitari.
Pel que fa als Estudis d'Informàtica i Multimèdia, les opcions que té el professorat en el moment de triar quina eina es farà servir en cada assignatura són nombroses. Actualment són moltes les assignatures en què s'empra programari de domini públic, sigui per a reduir en part els costos associats a adquirir-ho o perquè realment es tracta de programari que no té equivalent comercial o bé satisfà perfectament les necessitats de l'assignatura. A més, resulta coherent que l'estudiant faci servir una mateixa eina al llarg de diferents assignatures que són consecutives o que estan relacionades. El cas més paradigmàtic són els llenguatges de programació, on C i Java s'utilitzen al llarg de tota la carrera. Així, per exemple, els estudiants s'introdueixen en el camp de la programació fent servir un compilador i un entorn de programació de domini públic, el Dev-C++, de manera que quan fan les assignatures de sistemes operatius emprant Linux, també fan servir el mateix compilador. Pel que fa a la programació orientada a objectes, s'utilitza el JDK de Sun juntament amb algun entorn de programació de domini públic. Aquesta plataforma s'empra en moltes altres assignatures, com per exemple Estructura de la informació, Xarxes de comunicació o Informàtica gràfica.
Tal com hem dit anteriorment, el primer pas que cal fer és la formació de professionals que siguin conscients de l'existència i la realitat del programari de domini públic. Caldria distingir entre els dos tipus diferents d'usuaris que abans hem esmenat: els usuaris finals, que tenen necessitats molt concretes i on el que cal fer és informar, i els usuaris que tenen una responsabilitat de decisió sobre els sistemes d'informació, com ara administradors de sistemes; és en aquest segon cas on no tan sols cal informar, sinó també formar professionals. La UOC i les universitats en general tenen la missió de formar professionals que coneguin la realitat del mercat, però també les alternatives disponibles.
Podem resumir a continuació les qüestions més importants que un usuari (de qualsevol dels dos tipus) es pot plantejar en cas que decideixi fer servir programari per a resoldre un problema:
1. Què necessito?
2. Què hi ha?
3. On el puc trobar?
4. Com s'instal·la i com es fa servir?
5. Com es pot adaptar a les meves necessitats?
6. Qui em soluciona els problemes?
7. Es pot distribuir lliurement? Es pot fer diners amb aquest programari?
8. Què diuen les lleis en aquest sentit?
Podem simplificar aquestes qüestions en tres etapes: accés al programari de domini públic, adaptació i utilització del programari i, finalment, gestió i explotació comercial. Es pot veure com un portal temàtic amb tres àrees: una primera àrea centralitza la recopilació i classificació d'informació per a facilitar-hi l'accés; una segona àrea permet la creació de grups de treball orientats a l'adaptació i l'ús del programari, i una tercera àrea gestiona els aspectes més concrets d'explotació comercial i altres aspectes que hi estan relacionats (legals, per exemple).
|
| 6.
| El futur |
Tot i que en qüestions tecnològiques és difícil fer prediccions, l'apropament a la tecnologia per part dels usuaris és evident, i no tan sols en el camp de la informàtica, sinó també en el camp de les telecomunicacions i la domòtica. Internet ha estat finalment una eina molt útil que inclou coneixements, interessos, esforços i que facilita la comunicació entre els usuaris. Cal aprofitar aquest fet per a crear comunitats virtuals interessades en la creació i la difusió del programari de domini públic, atès que és un tema actual. Els fets sembla que ho confirmen:
|
 |
1. Convertir productes en serveis: el programari comercial sempre existirà, principalment perquè es tracta d'un negoci molt rendible per a les empreses del sector, ja que el desenvolupament de solucions verticals adaptades a les necessitats de cada client no pot provenir de programari de propòsit general. No obstant això, tot i que és un programari comercial, l'impacte de SAP (Services, Applications and Products) pot fer canviar aquest punt de vista, ja que es planteja el programari com una sistematització dels processos que es fan en una empresa, siguin del tipus que siguin. El secret de SAP consisteix a adaptar primer l'empresa als processos considerats estàndards, i després polir aquests estàndards per a reflectir les particularitats de l'empresa. El negoci ja no és vendre un producte a una empresa, sinó oferir-li una solució completa en forma d'un servei continuat. El programari no té cap valor en si mateix, sinó que és el valor afegit que treu l'usuari de SAP el que fa el producte interessant. Aquesta és la filosofia que cal seguir per a explotar el programari de domini públic: convertir-lo en un servei i no en un producte.
|
|
|
|
2. Els sistemes operatius tendeixen cap a una línia convergent: l'impacte d'Internet ha fet que diferents tipus d'usuaris amb diferents plataformes de treball (tant en l'àmbit de maquinari com de sistema operatiu i de programari) tinguin les mateixes necessitats i interessos. La possibilitat de fer servir el mateix sistema operatiu en màquines diferents facilita la portabilitat de les aplicacions (sistemes multiplataforma). Un clar exemple d'això són les interfícies gràfiques amb què avui dia treballen els usuaris dels diferents sistemes operatius. L'elevat grau de personalització i configuració és tal que, de fet, pot semblar que es treballa en un entorn quan realment es tracta d'un altre. La separació cada cop més evident entre el sistema operatiu i l'usuari final (que desconeix els detalls interns del programari que empra) fa que sigui factible plantejar-se a gran escala la substitució d'una plataforma per una altra. Linux pot ser una bona aposta de futur per a tots els fabricants de maquinari i de programari, incloent-hi Microsoft, que podria dedicar més recursos a la creació de nous serveis, tot i que si Microsoft perd la batalla dels sistemes operatius, deixarà d'exercir el gran poder monopolista que ara mateix té i també pot perdre el control sobre les aplicacions ofimàtiques.
|
|
|
|
3. Els estàndards com a aposta segura: els grups de treball que defineixen els estàndards es nodreixen principalment de científics que produeixen els avenços d'avanguarda del tema en qüestió amb un plantejament obert i no comercial, cosa que garanteix una transparència per a tots els usuaris. De fet, avui dia només es fan servir els estàndards, per causa del cost que té per a qualsevol empresa iniciar tota una línia de recerca sense el suport de la comunitat científica. Els grups de treball tenen l'objectiu d'unir esforços amb algun objectiu concret i comú. Aquests grups de treball són formats tant per científics com per professionals d'empreses del sector on l'estàndard ha de definir les bases. Crear programari basat en solucions particulars que no segueixen cap estàndard i que no han passat per cap comitè és especialment crític en aspectes relatius a la seguretat i la fiabilitat de la informació. El fracàs del sistema contra còpia dels DVD és un clar exemple que no es poden amagar els detalls a la comunitat, ja que aquesta finalment sempre troba una solució millor. L'èxit de l'estàndard JPEG és un altre bon exemple de col·laboració desinteressada.
|
|
|
| 7.
| Conclusions |
La filosofia del programari de codi obert és la garantia d'un desenvolupament transparent amb l'únic objectiu de millorar, objectiu garantit per la comunitat científica i per experts del camp professional que dissenyen els estàndards que després adoptaran els usuaris. Internet és avui dia l'eina perfecta per a intentar trencar l'hegemonia del programari comercial, amb la qual cosa es pot facilitar l'accés a alternatives, reduir-ne el cost i evitar de retruc la pirateria pel fet de convertir un producte en un servei.
Les universitats, com a centres de creació de coneixement i de formació de futurs professionals i com a mitjà seriós i fiable de divulgació d'informació, haurien d'obrir la porta als seus estudiants al món del programari lliure, però sense perdre mai de vista la realitat professional. No n'hi ha prou que grans empreses del sector com IBM, HP o SUN, entre moltes altres, impulsin el programari lliure, sinó que cal implantar una cultura de formació i informació al darrere que trenqui els esquemes preestablerts.
Iniciatives com la que duu a terme Softcatalà conjuntament amb altres grups relacionats amb el programari lliure per a la utilització d'aquest tipus de programari a l'administració pública són molt importants, ja que són les institucions les que han d'impulsar mesures que assegurin la transparència i la perpetuïtat de la gestió de les dades dels ciutadans, independentment de les decisions amb objectius clarament comercials que pugui prendre qualsevol empresa.
|
|
|
BUSINESS SOFTWARE ALLIANCE. Sexto estudio anual sobre piratería de software global [En línia]. http://www.bsa.org/resources/2001-05-22.56.pdf
|
|
CASTELLS, M. (2002). La Galàxia Internet. Reflexions sobre Internet, empresa i societat. Barcelona: Rosa dels Vents - Editorial UOC.
|
|
DE LAS HERAS QUIRÓS, P; GONZÁLEZ BARAHONA, J.M. (novembre-desembre 2001). "Actualidad del software libre". Novatica. Núm. 154, pàg. 5-13.
|
|
[Data de publicació: juny de 2002]
|
| | |
