Hi ha llibres que són ex(-)cepcionals: de qualitats expansives i absorbents. Aquest n'és un. Se m'acudeixen, molt fàcilment, tres motius que ho expliquen. En primer lloc, el seu mateix objecte d'estudi: l'obra d'Antoni Padrós, un cineasta terrassenc independent i irreverent, injustament menystinguda en l'actualitat. En segon lloc, l'excel·lent respecte en el dibuix i en el tracte d'aquest objecte d'estudi. Mitjançant a) unes converses entremaliades amb Antoni Padrós que puntuen el conjunt del text i b) un to discursiu a mig camí entre els gèneres narratius propis de la història, l'assaig i l'anàlisi crítica, Mery Cuesta, l'autora de l'obra, defuig tota voluntat d'objectivisme cec i llunyania alienant per a deixar parlar acomboiadament i amb complicitat les veus de l'autor i de les seves obres. En tercer lloc, el que l'autora aconsegueix fer amb l'obra d'Antoni Padrós: restituir i actualitzar la seva importància i significació històrica mostrant les seves llums sense amagar-ne les ombres, oferint als lectors del llibre una magnífica "caixa d'eines" per a entendre i valorar el sentit, la construcció i la interpretació d'autèntiques fites en el cinema independent de l'Espanya dels anys setanta com van ser Lock-out (1973) i Shirley Temple Story (1976), de ben segur els dos llargmetratges més reeixits d'Antoni Padrós.
I tot plegat s'esdevé alhora en el si d'una col·lecció editorial també ex(-)cepcional: la "Col·lecció Assaig Premi Espais a la Crítica d'Art", una iniciativa oberta i independent del discurs èpic del mercat i de la indústria cultural, dedicada a l'estudi, la recerca i la crítica de les manifestacions artístiques i estètiques contemporànies. Des de l'any 1999 la Fundació Espais d'Art Contemporani de Girona, juntament amb l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA), premia i edita anualment un assaig inèdit (aquest volum de Mery Cuesta és precisament el número 5 de la col·lecció) des d'una encomiable voluntat de reflectir el panorama divers de la cultura dels nostres dies, mirant d'oferir línies d'orientació en el mapa laberíntic que forma la postmodernitat.
El text que ara ens ocupa s'estructura en dues parts prou diferenciades. En la primera, sota el títol "Alguns esbossos per a una publicació sobre les pràctiques fílmiques independents a l'Espanya dels setanta", se'ns ofereix una panoràmica introductòria de la producció cinematogràfica independent durant els últims anys del règim franquista. Així, es ressegueixen grups, escoles, autors i obres clau d'una cinematografia insòlita –massa cops oblidada i mancada de suport–, desenvolupada al marge de la indústria i de les convencions narratives, on destaquen iniciatives com ara el fenomen del sitgisme l'any 1967, l'Escola de Barcelona, les figures de cineastes com Pere Portabella, Llorenç Soler, Jorge Lladó o Manel Esteban, entre altres, com també el conjunt de l'anomenat cinema de reforma narrativa, que tan bé exemplifiquen films com Liberxina 90 (1970), de Carles Duran; Nemo (1977), de Jesús Garay, o Dos (1979), d'Álvaro del Amo, amb les seves característiques derives narratives i usos gens convencionals del llenguatge audiovisual més institucionalitzat.
La segona part de l'obra, "El terrorisme domèstic d'Antoni Padrós", consisteix en un recorregut exhaustiu per la trajectòria del realitzador de Terrassa, que permet copsar amb tota rotunditat l'autèntic caràcter indòmit del conjunt de la seva producció cinematogràfica. Així, després de dibuixar el perfil d'Antoni Padrós com a creador independent a partir de set nocions guia (pop, absorbent, permeable, anarquista?, marginal, contracultural, romàntic), es comenten i s'analitzen totes i cadascuna de les seves obres cinematogràfiques. Els seus primers curtmetratges (1969-1973), sorgits inicialment en el marc del seu aprenentatge a l'Escola de Cinema Aixelà de Barcelona: Alice has discovered the napalm bomb (1969), Dafnis y Cloe (1969), Pim, pam, pum revolución (1970), Ice cream (1970), Swedenborg (1971), ¿Qué hay para cenar, querida? (1972) i Els porcs (1973). Els seus dos primers llargmetratges, autèntiques cult movies en els cercles de difusió del cinema independent del moment: Lock-out (1973) i Shirley Temple Story (1976), la seva obra més reeixida, i projectada, guardonada amb el Premi l'Age d'Or de la Cinémathèque Royale de Brussel·les el 1978 i amb el Premi Internacional de la Crítica al Festival de Hyères, el 1979. Apareix també comentat un llargament preparat però a la fi frustrat projecte: Sombras nada más (Carlota y Werther), abandonat definitivament l'any 1978 per un Antoni Padrós cansat dels problemes que comportava la producció independent. I, finalment, les seves dues darreres obres, ja als anys vuitanta i noranta, produïdes després de vuit anys de silenci cinematogràfic: el curtmetratge Ascensió, caiguda i repòs de Maria von Herzig (1986) i Verònica L., una dona al meu jardí (1990), el tercer llargmetratge de la seva carrera, aquest cop juntament amb el realitzador Octavi Martí.
L'ex(-)cepció de les obres d'Antoni Padrós resulta doble. En l'ahir i en l'avui. En l'ahir, perquè tant en el si de l'Espanya a les acaballes ja del franquisme com en la que després iniciava lentament el seu accés a la democràcia en què Padrós desenvolupà majoritàriament les seves produccions, el caràcter narrativament reformista, industrialment marginal i discursivament subversiu de la seva pràctica fílmica esdevingué radicalment insòlit pel seu entusiasme experimental i independent. En l'avui, perquè tal com molt encertadament ens assenyala l'autora en les consideracions finals de l'obra, "actualment, la perspectiva d'un cinema experimental a Espanya s'ha tancat totalment, ja que no es donen les condicions germinadores propícies per al renaixement d'aquest fenomen, i, cosa més important, no es considera necessari". En aquest sentit, l'encert del text de Mery Cuesta sobre l'obra d'Antoni Padrós rau precisament en la seva simbiosi: l'una i l'altre caminen d'ara endavant plegats, renovant (la primera) i exemplificant (el segon) un desig d'independència i experimentalitat (tant en l'escriptura com en la pràctica fílmica) que massa cops, malauradament, sembla mostrar-se en procés d'extinció.
|
ALBERICH, Jordi (2003). Ressenya del llibre El terrorisme domèstic d'Antoni Padrós en el cine independent de l'Espanya dels anys setanta de Mery Cuesta [ressenya en línia]. UOC. [Data de consulta: dd/mm/aa].
<http://www.uoc.edu/web/cat/articles/cuesta0403/cuesta0403.html>
|
|
 |
|
[Data de publicació: maig de 2003]
|
|  | |
