Moltes de les anàlisis actuals sobre el desenvolupament tecnològic reforcen la idea que la tecnologia evoluciona de forma autònoma respecte d'altres àmbits de la realitat social. Aquesta perspectiva ha esdevingut part de la imatge estàndard de la tecnologia i s'associa sovint a la tesi del determinisme tecnològic que impregna molts estudis sobre els impactes socials de les TIC. Aquest treball mostra les greus deficiències d'aquestes concepcions sobre la base dels estudis més recents de la dinàmica del canvi tecnològic.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
L'espectacular difusió de les tecnologies de la informació i la comunicació durant les darreres dècades, ha generat una sèrie de tòpics que apareixen sovint en qualsevol mena d'anàlisi sobre l'actualitat. El caràcter vertiginós dels canvis tecnològics que vivim, la idea que ens trobem al bell mig d'una revolució tecnològica i social sense precedents, el convenciment que el futur immediat ens portarà canvis encara més sorprenents, en són només una petita mostra. Sembla gairebé impossible trobar treballs, estudis o articles periodístics al voltant de les TIC, que no comencin amb alguna formulació similar.
Un d'aquests tòpics, i, per cert, no el menys comú, consisteix a emfasitzar el caràcter inexorable del desenvolupament tecnològic. Sovint s'afirma que l'accelerat procés de canvis tecnològics que vivim és, senzillament, imparable. De forma reiterada i inquietant se'ns recorda que "no es pot perdre el tren de la tecnologia" o que aquells —persones, institucions o nacions— que no vulguin o no sàpiguen adaptar-se als canvis tecnològics acabaran, tard o d'hora, patint les conseqüències de llur obstinació. El desenvolupament tecnològic sembla investit d'una força que ultrapassa qualsevol intent humà per aturar-lo o, fins i tot, per canviar la seva direcció— tal com suggereix la imatge del tren.
Una altra versió de la mateixa idea consisteix a assenyalar el caràcter inevitable de les innovacions tecnològiques i de la seva difusió social. Es considera, per exemple, que els entrebancs (socials, polítics, institucionals, culturals, ...) posats al desenvolupament o difusió d'una certa innovació tecnològica són, a llarg termini, inútils atès que la lògica inapel·lable de la innovació i el desenvolupament tecnològic acaba sempre imposant-se, d'una o altra forma, a qualsevol forma de restricció o fre.
|
| 2.
| Tecnologia i fatalisme |
La inexorabilitat que actualment s'atribueix a la tecnologia es pot constatar en l'èmfasi que es posa en les regularitats del seu creixement. En el cas de les TIC, fins i tot, el procés d'innovació sembla estar sotmès a lleis que certifiquen el seu caràcter inapel·lable. Així, es fa sovint esment a l'anomenada llei de Moore que estableix que el nombre de transistors incorporats en un xip es dobla en un espai de temps d'entre 18 i 24 mesos[1]. Alguns no dubten en buscar àdhuc lleis similars que expliquin la progressió geomètrica en el volum d'informació que circula per Internet[2]. La suposada existència de lleis en el desenvolupament tecnològic de les TIC reforça òbviament la idea que tractem amb un procés bàsicament autònom, en el sentit que es produeix al marge de qualsevol voluntat explícita. El desenvolupament tecnològic sembla seguir, d'aquesta forma, pautes similars als fenòmens físics i naturals que es regeixen per lleis impermeables als nostres desigs o intencions i amb absoluta independència dels avatars de la vida social.
Tot plegat, aquesta mena de fatalisme associat a la tecnologia ha esdevingut moneda comuna, no només en els discursos polítics, empresarials o sociològics, sinó també en els àmbits mediàtics i, fins i tot, en l'opinió pública. Es podria dir que ja forma part del sentit comú: d'allò que gairebé tothom dóna per suposat. Curiosament, a més, l'accepten d'una forma o altra, tant les perspectives tecnòfiles, que veuen el desenvolupament tecnològic com a remei de tots els mals i l'equiparen gairebé automàticament amb el progrés social, com les tecnòfobes, que consideren la tecnologia i el seu creixement incontrolat com un dels perills més grans de la civilització actual.
Malgrat que l'actual efervescència al voltant de les TIC ha esperonat encara més aquesta mena d'idees, el seu origen és bastant més antic. La tendència a associar un cert fatalisme al desenvolupament tecnològic és una constant en el pensament occidental. Són molts els autors que, des de disciplines ben diverses, han defensat al llarg de la història la tesi de l'autonomia de la tecnologia: la idea que la tecnologia segueix el seu propi curs al marge de la intervenció humana o social i que es desenvolupa, fonamentalment, de forma incontrolada[3]. Autors amb orientacions tan diferents com Jacques Ellul, John Kenneth Galbraith, Martin Heidegger, Marshall McLuhan o Alvin Toffler es mostren d'acord en afirmar que la tecnologia es desenvolupa segons les seves pròpies lleis inexorables, seguint una lògica particular que sempre acaba ultrapassant qualsevol mena d'intent de control humà[4].
|
| 3.
| Impactes socials i determinisme |
La idea de l'autonomia de la tecnologia acostuma a anar lligada a un altre tòpic sobre la tecnologia que també ha fet fortuna al llarg de la història i que sembla viure la seva edat d'or al voltant de les TIC: el determinisme tecnològic. Els deterministes tecnològics consideren, bàsicament, que el desenvolupament tecnològic condiciona, com cap altre element singular, el canvi i l'estructura socials. Dit d'una altra forma, que la font més important de canvis socials, al llarg de la història són les innovacions tecnològiques[5]. Certes tecnologies acaben afectant, segons aquest punt de vista, tots els àmbits socials: les institucions, les formes d'interacció, l'imaginari cultural i, fins i tot, les cosmovisions.
La majoria de discursos i estudis que tematitzen els anomenats impactes o efectes socials de la tecnologia acostumen a assumir, d'una manera explícita o implícita, alguna forma de determinisme tecnològic. Certes innovacions tecnològiques s'interpreten llavors com a fonts de transformacions socials radicals o, fins i tot, revolucionàries. Alguns dels exemples històrics més lloats en aquest tipus de narratives són: l'estrep i la societat feudal[6], la màquina de vapor i la societat industrial o els microprocessadors i l'anomenada societat de la informació.
La perspectiva determinista es caracteritza per considerar la relació entre tecnologia i societat com unidireccional: mentre que l'evolució de la societat (en els seus aspectes econòmics, polítics o culturals) és conseqüència del desenvolupament tecnològic —està, doncs, determinada per ell—, la tecnologia segueix un curs particular d'acord amb les seves pròpies lleis. Sembla, a més, com si la tecnologia és desenvolupés en un àmbit extern al medi social: com una mena de factor exogen amb una dinàmica pròpia.
L'esmentada lògica interna del desenvolupament tecnològic acostuma a identificar-se amb la millora de l'eficiència dels artefactes tècnics. Es considera que cada innovació en un àmbit concret, produeix un artefacte més eficient que els seus predecessors, és a dir, que desenvolupa la seva funció amb més eficàcia[7], menys consum energètic i menys efectes no desitjats. Els ordinadors digitals, per exemple, són molt més eficients que les calculadores mecàniques, el telèfon que el telègraf i les centrals nuclears que els molins hidràulics. L'eficiència, en resum, com a motor intern de la innovació tecnològica, s'interpreta com un factor purament tècnic (o científic), objectiu, indiscutible i al marge de qualsevol consideració social o valorativa.
|
| 4.
| De l'evolució de les espècies a l'evolució dels artefactes |
El determinisme tecnològic té un equivalent curiós en el segle passat —pel que fa, si més no, a la forma d'argumentació. Es tracta de l'anomenat determinisme climàtic: durant un temps va estar de moda la idea que el factor que millor explicava les diferències culturals entre els diferents pobles era el clima. Es pensava, per exemple, que el clima fred potenciava la intimitat, la introversió i el treball intel·lectual, mentre que les temperatures més moderades afavorien la vida pública, l'extroversió i l'oci. L'analogia formal és ben clara: el clima, un factor independent de la societat i de la nostra voluntat (no hi podem fer res per canviar-lo o controlar-lo) acaba configurant, és a dir, determinant, la nostra forma de viure. Les diferències climàtiques expliquen la diversitat cultural, de la mateixa manera que, des del determinisme tecnològic, les diferències tecnològiques són el factor més important per donar compte de les diferències entre els pobles o les societats humanes[8].
De fet, les analogies entre el món natural i l'àmbit de la tecnologia han estat nombroses al llarg de la història. Al segle XIX alguns autors molts impressionats per l'obra de Darwin van intentar aplicar la teoria de l'evolució de les espècies al desenvolupament tecnològic. L'arqueòleg britànic Pitt Rivers, per exemple, assenyalava que la tecnologia, com la vida, es desenvolupa de menor a major complexitat, al llarg de passos successius, seguint un patró arborescent on cada nivell dona lloc a variacions (innovacions) que produeixen nous artefactes tècnics més adaptats a la seva funció[9]. Les idees de Pitt Rivers suggereixen, d'altra banda, que existeix un únic procés històric d'evolució tecnològica pel qual han de passar, tard o d'hora, amb petites desviacions i en diferents moments, totes les cultures humanes.
L'estratègia consistent a situar diferents innovacions tècniques en una seqüència cronològica lineal de desenvolupament és, igualment, un dels tòpics més habituals en moltes històries de la tecnologia. Algunes històries de la informàtica, per exemple, situen en una mateixa seqüència l'àbac xinès, les calculadores mecàniques, les tabuladores i, finalment, els ordinadors digitals. És molt fàcil trobar seqüències com aquesta —amb representacions gràfiques força curioses— en qualsevol àmbit tecnològic. El desenvolupament tecnològic s'entén, d'aquesta forma, com una successió d'invencions o innovacions on cada esglaó condueix gairebé necessàriament —o naturalment— al següent i on cada artefacte sembla haver estat dissenyat amb l'objectiu d'arribar a la situació present mitjançant aproximacions successives.
|
| 5.
| Trajectòries naturals |
L'analogia entre el món natural i la tecnologia i, més concretament, entre la teoria de l'evolució i la innovació tecnològica ha estat, però, defensada amb models molt més sofisticats i empíricament fonamentats en les darreres dècades, especialment en el camp de l'economia. Efectivament, molts economistes, durant les darreres dècades, han assenyalat les greus dificultats de les teories neoclàssiques per explicar satisfactòriament els processos d'innovació tecnològica. En concret, aquests autors s'han mostrat especialment crítics amb el concepte de maximització del benefici que consideren inadequat per explicar el comportament real de les empreses[10].
Aquesta línia de treball ha donat lloc a una forma alternativa de pensament econòmic que ha estat anomenada economia evolutiva. Nelson i Winter, dos dels seus màxims representants, proposen una analogia explícita entre les rutines —o cursos d'acció— seguides per les empreses i els gens. Segons ells, tota empresa es mou en un context de selecció (selection environment) —on a més del mercat tenen un paper destacat altres estructures institucionals— que afavoreix l'adopció de certes rutines enfront d'altres[11]. Els canvis tecnològics, a més, impliquen per definició una profunda incertesa pel que fa als costos i beneficis futurs. Tot plegat fa que, en aquestes condicions, no existeixi una estratègia completament "racional" que garanteixi la maximització del benefici per a les empreses.
Deixant de banda els evidents avantatges dels models evolucionistes pel que fa a l'explicació del comportament real de les empreses en relació a la innovació tecnològica, el que aquí ens interessa assenyalar és que alguns dels seus representants han encunyat el concepte de trajectòries naturals per explicar les regularitats que trobem en el desenvolupament tecnològic (per exemple, la creixent mecanització de les activitats industrials o l'augment de la capacitat de processament dels ordinadors). Aquest concepte s'apropa molt, en algunes interpretacions, a la tesi de la tecnologia autònoma: es considera que certes innovacions, una vegada establertes, adquireixen momentum, és a dir, una mena de força interna que marca el seu desenvolupament futur[12].
|
| 6.
| L´estudi del canvi tecnològic |
Malgrat que el desenvolupament tecnològic és des de fa temps un tema de discussió recurrent en molts àmbits, només recentment ha esdevingut objecte d'anàlisi sistemàtica i explícita per part dels investigadors. Resulta paradoxal la flagrant desproporció entre la descomunal quantitat de coneixements tecnològics de què disposem i el poc coneixement que encara tenim sobre la tecnologia —sobre la seva dinàmica, sobre les forces que la configuren, sobre els seus efectes i sobre la seva relació amb altres àmbits socials.
Durant la segona meitat del segle XIX s'han consolidat acadèmicament disciplines com la història de la tecnologia, la filosofia de la tecnologia, l'economia del canvi tecnològic o la gestió de la innovació. Però és només a partir de la dècada dels 80 que cristal·litza un primer esforç per constituir un front de recerca veritablement interdisciplinari que permeti l'estudi global de la innovació tecnològica: el anomenats estudis de tecnologia (technology studies)[13]. Aquest àmbit de recerca interdisciplinària s'ha caracteritzat, bàsicament, pels següents principis metodològics:
|
 |
Vocació marcadament empírica dels estudis
|
|
|
|
Anàlisi dels processos d'innovació des del seus orígens - i no només del productes tecnològics acabats.
|
|
|
|
Estudi dels períodes d'inestabilitat (controvèrsies, crisis, desacords, ...) —i no només dels d'estabilitat— en el desenvolupament tecnològic.
|
|
|
|
Estudi de tots els factors i agents que intervenen en el canvi tècnic— sense prejudicis previs sobre quins són elements centrals i quins contextuals o secundaris.
|
|
|
|
Integració d'anàlisis econòmiques, polítiques, sociològiques o filosòfiques —sense atorgar privilegis, a priori, a cap perspectiva.
|
|
|
|
Estudi dels episodis d'innovació fracassada— i no només dels reeixits.
|
|
Al cap de poc més de dues dècades els estudis de tecnologia han aconseguit dibuixar una imatge de la tecnologia, fonamentada en un impressionant corpus d'evidència empírica, que, en molt aspectes, s'oposa radicalment a les perspectives tradicionals i, en particular, als tòpics que acabem de tractar.
|
| 7.
| La configuració social de la tecnologia |
El estudis de la tecnologia s'han mostrat especialment crítics amb les anàlisis d'impactes socials de la tecnologia. En primer lloc, el terme impacte suggereix un procés gairebé mecanicista on causes i efectes s'enllacen mitjançant una relació simple o, fins i tot, automàtica. Res d'això no s'observa en la realitat. No existeix, per exemple, un vincle directe i immediat entre la màquina de vapor i la revolució industrial: les mediacions entre un i altre fenomen són força complexes i, en tot cas, es van estendre durant, com a mínim, durant un segle —el temps durant el qual les antigues rodes hidràuliques van conviure amb les màquines de vapor[14].
En segon lloc, els impactes són clarament relatius al seu context social. Una mateixa tecnologia té efectes molt diferents en configuracions socials i culturals diverses. Els magnificats efectes de la impremta o de la pólvora a Europa, per exemple, van ser molt diferents als que es van produir a la Xina. Aquesta mateixa relativitat cultural en els efectes ha estat demostrada per a innovacions clàssiques tan significatives com l'estrep, la roda o la brúixola. En resum, els impactes de la tecnologia estan mediatitzats per factors no purament tecnològics.
Aquestes dues característiques problemàtiques dels anomenats impactes socials de la tecnologia[15] van suggerir a alguns especialistes la possibilitat d'explorar l'altra cara de la moneda: quins efectes té el medi social —entès de forma àmplia— sobre la tecnologia? Els factors socials, culturals o polítics influeixen d'alguna forma en el canvi tecnològic, en el processos d'innovació tècnica? És, en resum, la relació entre tecnologia i societat bidireccional?
La línia de recerca sorgida d'aquests interrogants s'ha mostrat especialment prolífica i fructífera i ha donat lloc, en els darrers vint anys, a un nombre aclaparador d'estudis de cas que demostren, efectivament, com lluny de desenvolupar-se de forma autònoma, el canvi tecnològic està configurat per forces socials de divers ordre[16].
Els investigadors han estat especialment curosos a l'hora d'analitzar episodis on es plantejaven disjuntives tecnològiques; moments on existien diverses opcions tècniques a seguir. És en aquests casos on es mostra de forma més clara com les decisions preses a favor d'una opció, no són, en molt casos, explicables a partir, únicament, de consideracions purament tècniques. El ventall de factors no tècnics que intervenen en la configuració del canvi tecnològic és, però, força heterogeni. De vegades es tracta de relacions de poder entre classes o grups socials, d'altres dels interessos de diferents grups d'usuaris, de les relacions de competència entre empreses, de les diverses cultures enginyerils involucrades, de l'estructura organitzativa d'una empresa, etc.[17]
|
| 8.
| Profecies que s´autocompleixen |
En qualsevol cas, la idea que la tecnologia es desenvolupa segons la seva pròpia lògica interna ha estat definitivament desqualificada. El concepte d'eficiència, que de vegades és invocat com a nucli d'aquesta suposada lògica pròpia, no serveix per explicar molts episodis de canvi tecnològic: el estudis empírics mostren com sovint no existeixen criteris absolutament explícits d'eficiència entre els enginyers, com d'altres vegades l'avaluació de l'eficiència va lligada a variables difícilment metritzables o com, finalment, durant els episodis d'innovació tecnològica s'enfronten sovint diferents definicions d'eficàcia.
Pel que fa a les anomenades trajectòries naturals —com l'esmentada llei de Moore— és cert que en alguns casos es produeix consens entre els tecnòlegs, sobre la pauta d'evolució d'una tecnologia. Els dissenyadors de superordinadors, per exemple, es recolzen en una estimació d'aquest tipus per crear les noves màquines. L'estimació acaba tenint un pes determinant en l'evolució real dels superordinadors perquè els dissenyadors intenten, amb diverses estratègies (amb components més ràpids o, si això no és suficient, modificant l'arquitectura per augmentar el nivell de paral·lelisme), satisfer les prediccions de l'estimació. El resultat important és que la conducta dels actors s'encamina més cap una satisfacció d'una expectativa prèvia de creixement, que cap una optimització del procés d'innovació.
L'evidència disponible suggereix, doncs, que lleis com la de Moore funcionen més com a profecies que s'autocompleixen que com a simples descripcions d'un procés natural[18]. En certa mesura és com si aquest patró regular de desenvolupament tecnològic existís perquè els tecnòlegs afectats (i d'altres actors) estiguessin convençuts o donessin per suposat que existeix.
Tot això ens mou a concloure que no hi ha res de "natural" en les trajectòries tecnològiques. Aquestes trajectòries poden explicar-se millor com a institucions, en el sentit sociològic del terme: estructures que es mantenen, no per cap lògica interna ni per la seva superioritat intrínseca[19], sinó pels interessos que acompanyen llur desenvolupament i per la creença que continuaran existint en el futur. Això, òbviament, no vol dir que qualsevol trajectòria tecnològica es pugui mantenir únicament per la creença en la seva regularitat —la història de la tecnologia està plena de prediccions que han esdevingut espectacularment falses—, però desacredita globalment la tesi de la tecnologia autònoma.
|
| 9.
| La contingència del canvi tecnològic |
Fins fa no molt la història de la tecnologia s'ha escrit, generalment, amb l'estratègia de la visió retrospectiva. Amb aquesta perspectiva els historiadors cerquen precedents d'una tecnologia actual i tracen una línia contínua d'evolució, des del present cap al passat, traslladant a un segon pla o simplement obviant, les innovacions o variants que no encaixen en aquesta mena d'autopista cap a la situació actual. Aquesta distorsió es veu, a més, agreujada per la tendència a escriure la història des del punt de vista dels "guanyadors": l'èxit d'una tecnologia es presenta llavors com una conseqüència òbvia de la seva superioritat intrínseca sobre les alternatives descartades[20].
La imatge del desenvolupament tecnològic que es desprèn dels estudis de tecnologia és, però, força diferent d'aquesta que s'associa a les tesis del determinisme tecnològic i de l'autonomia de la tecnologia. En comptes d'un desenvolupament lineal i d'una estructura arborescent, l'evolució de la tecnologia s'assembla més a una xarxa de camins entrecreuats, de diferents amplades, alguns dels quals queden de sobte truncats per sempre mentre que d'altres es reprenen al cap d'un temps o es fusionen amb altres. Es tracta, en resum, d'un model multidireccional que, en cap cas, pot ser representat per la imatge de les vies d'un tren: no existeix una línia directa que porti de les eines de sílex neolítiques a les estacions orbitals actuals[21].
En lloc d'emfasitzar la necessitat inherent al desenvolupament tecnològic —el fet que cada pas sigui el resultat necessari dels anteriors—, el model multidireccional destaca el caràcter contingent del canvi tecnològic: gairebé mai existeix una forma única de procedir en el disseny dels artefactes tècnics. Com s'ha dit alguna vegada, de la mateixa manera que en pintura no es pot parlar de "la millor forma de pintar la verge Maria", tampoc té sentit parlar en tecnologia de "la millor forma de construir una dinamo". Rarament, per no dir mai, les coses no es poden fer d'un altra manera en l'àmbit dels artefactes tècnics —malgrat el que se'ns diu sovint.
|
| 10.
| Conclusions |
El fatalisme que impregna els discursos actuals sobre la tecnologia i, en particular, sobre les TIC, resulta doncs injustificat a la llum dels estudis minuciosos del canvi tecnològic portats a terme en les darreres dècades. L'evidència empírica acumulada al llarg d'aquests anys desmenteix l'existència de cap lògica interna al desenvolupament tecnològic o de trajectòries naturals en l'evolució de la tecnologia. En cap sentit pot considerar-se una innovació tecnològica específica com a inevitable ni, conseqüentment, es pot veure la història de la tecnologia com una successió de passos necessaris. La tecnologia no és en absolut autònoma.
Pel que fa a la tesi del determinisme, sense negar l'existència òbvia d'efectes socials del desenvolupament tecnològic avui sabem que, d'una banda, la tecnologia no impacta en el medi social com un factor extern caigut del cel i que, de l'altre, la relació entre tecnologia i societat és, en qualsevol cas, simètrica i molt més complexa del que pensàvem. La forma d'un artefacte i els detalls del seu disseny depenen sovint de consideracions, interessos o forces no purament tècniques ni científiques. En certa manera, tota tecnologia és un reflex del medi social i cultural on ha estat creada. Parafrasejant la famosa dita, podríem dir que cada societat té les tecnologies que mereix.
Això no vol dir, però, que la tecnologia sigui fàcilment mal·leable o que el determinisme social hagi de substituir el tecnològic. La possibilitat d'introduir modificacions en una trajectòria tecnològica existeix sempre, però és inversament proporcional a la quantitat de recursos (humans, materials, cognitius, socials, etc.) que s'hi han invertit o associat. D'altra banda, de la mateixa manera que des de la nova perspectiva es critica l'existència d'elements purament tècnics també es posa en dubte l'existència d'un àmbit de relacions "purament" socials. Tota relació social està mediada per artefactes o elements no-humans —malgrat que aquest extrem hagi estat notòriament negligit pels científics socials.
La tesi de l'autonomia té, a més, una conseqüència que podríem anomenar política. Si el desenvolupament tecnològic és quelcom autònom, que té lloc de forma inexorable, seguint el seu propi curs, l'únic que podem fer és acceptar els seus productes amb resignació. És, de fet, el que ens aconsella la part final del conegut lema de l'Exposició Universal de Chicago de 1933: "la ciència descobreix, el geni inventa, la indústria aplica i l'home s'adapta...".
Des dels estudis de la tecnologia, però, s'afavoreix una posició menys pessimista que destaca la possibilitat efectiva d'intervenir sobre el desenvolupament tecnològic, des d'àmbits aliens en principi al món enginyeril, científic o empresarial. Actualment tenim coneixement fefaent d'innombrables casos on grups d'usuaris, organitzacions socials de diversa mena, sindicats, grups d'afectats o moviments polítics i ecològics, han aconseguit introduir canvis significatius en el disseny final de tecnologies que havien estat titllades, prèviament, d'irreversibles.
|
|
|
|
|
| [1]
L'article original on es va fer aquesta asseveració és MOORE, G. (1965). Cramming more components onto integrated circuits. [En línia] URL <http://www.intel.com/research/silicon/moorespaper.pdf>. [Data de consulta: 23-5-2001]. Per a més informació <http://www.intel.com/intel/museum/25anniv/hof/moore.htm>. [Data de consulta: 23-5-2001]. En aquesta pàgina s'esmenta en to humorístic una altra llei que estableix que, malgrat la llei de Moore, "el preu de l'ordinador que vols comprar sempre continua sent el mateix".
|
|
| [2]
Vegeu COFFMAN, K.G.; ODLYZKO, A.M. (2000). Internet growth: Is there a "Moore's Law" for data traffic? [En línia] URL <http://www.research.att.com/~amo/doc/internet.moore.pdf>. [Data de consulta: 24-5-2001].
|
|
| [3]
L'estudi clàssic sobre la història del concepte de tecnologia autònoma és WINNER, L. (1979). Tecnología Autónoma. La técnica incontrolada como objeto del pensamiento político. Barcelona: Gustavo Gili. |
|
| [4]
Jacques Ellul és potser l'autor més destacat en la defensa de l'autonomia de la tecnologia. Els éssers humans, segons ell, fa temps que han perdut l'oportunitat de controlar o dominar la tecnologia: "tot passa com si el sistema tècnic creixés per una força interna, intrínseca i sense intervenció decisiva de l'home". ELLUL, J. (1977). Le système technicien. París: Calmann-Lévy; p. 229. |
|
| [5]
Per a un excel·lent recull de treballs sobre la tesi del determinisme i les seves diverses variants, vegeu: SMITH, M.R.; L. MARX (eds.). (1997). Historia y determinismo tecnológico. Madrid: Alizanza. |
|
| [6]
Per a aquest cas vegeu WHITE, L. Jnr. (1966). Mediaeval Technology and Social Change. Nova York: Oxford University Press. Aquesta obra és considerada paradigmàtica en la perspectiva determinista. L'argument de White és, de forma molt simplificada, que la introducció i difusió de l'estrep a la societat europea, va ser una de les causes principals en el sorgiment de la societat feudal —entesa com una societat dominada per l'aristocràcia guerrera i propietària de la terra. L'estrep, es diu, va fer possible una nova unitat de combat sense precedents: la combinació d'un home, una espasa i un cavall. L'estrep permetia l'ús de l'espasa amb molta estabilitat i sense el perill, abans permanent, de caure del cavall cada vegada que el cop no encertava l'enemic. L'aparició d'aquesta nova unitat de combat, el cavaller, requeria però un ensinistrament sistemàtic, a més de cavalls especials i d'armadures per defensar-se d'altres cavallers. Aquestes condicions específiques van fer necessària la creació d'una organització social que pogués garantir el manteniment d'aquesta nova
elit ociosa de guerrers a cavall: aquesta nova organització és la que coneixem amb el nom de feudalisme. |
|
| [7]
Cal distingir l'eficàcia de l'eficiència. Matar mosques amb un canó d'artilleria és una acció molt eficaç però d'eficiència mínima. Vegeu QUINTANILLA, M.A.(1988). Tecnología: Un enfoque filosófico. Madrid: FUNDESCO. |
|
| [8]
És notòria, en aquest sentit, la tendència dels arqueòlegs a batejar cultures prehistòriques amb els nom de les seves eines característiques o del materials amb què eren contruïdes. |
|
| [9]
Augustus Henry Lane-Fox Pitt Rivers (1827, 1900) és considerat per molts el pare de la moderna arqueologia. Vegeu: URL <http://www.utexas.edu/courses/ wilson/ant304/biography/ arybios98/stephensbio.html> |
|
| [10]
Vegeu ELSTER, Jon. (1997). El Cambio tecnológico : investigaciones sobre la racionalidad y la transformación social. Barcelona: Gedisa. An Evolutionary Theory of Economic Change. Cambridge (Mass.): The Belknap Press of Harvard University Press. |
|
| [11]
Vegeu NELSON, R.R.; S.G. WINTER. (1982). An Evolutionary Theory of Economic Change. Cambridge (Mass.): The Belknap Press of Harvard University Press. |
|
| [12]
Dosi és un dels autors evolucionistes que semblen defensar aquesta visió. Vegeu: DOSI, G. (1982). "Technological Paradigms and Technological Trajectories". Research Policy. Núm. 11, p.147-162. |
|
| [13]
Per un recull de treballs excel·lent en aquest camp, vegeu JASANOFF, S.; MARKLE, G.; PETERSEN, J.; PINCH. T. (1995). Handbook of Science and Technology Studies. London: Sage. |
|
| [14]
Vegeu BASALLA, G. (1988). La evolución de la tecnología. Barcelona: Crítica. |
|
| [15]
De fet, el caràcter problemàtic dels impactes es fa palès en les nombroses controvèrsies públiques que esclaten a l'hora d'establir els efectes d'una o altra tecnologia |
|
| [16]
S'han portat a terme minuciosos estudis —sense passar per alt els detalls més tècnics de cada cas— en camps tan variats com la tecnologia de control numèric, les xarxes d'electrificació, els ordinadors digitals, les xarxes neuronals, els míssil balístics intercontinentals, el motor Diesel, les barreres antimarea, les centrals nuclears, els transbordadors espacials, les bicicletes, els automòbils elèctrics, etc. Les obres pioneres en aquesta línia són MACKENZIE, D.; WAJCMAN, J. (eds.). (19925) (1985). The Social Shaping of Technology. Buckingham: Open University Press i BIJKER, W.E.; HUGHES, T.P; PINCH,T. (eds.). (1987). The Social Construction of Technological Systems: New Directions in the Sociology and History of Technology. Cambridge (MA): MIT Press. |
|
| [17]
Vegeu BIJKER, W.; LAW, J. (eds.). (1992). Shaping Technology/Building Society. Cambridge (MA): MIT Press |
|
| [18]
MACKENZIE, D. (1992). "Economic and Sociological Explanation of Technical Change". A: COOMBS R., SAVIOTTI, P.; WALSH, V. Technological Change and Company Strategies. Londres: Academic Press; p.25-48. |
|
| [19]
Ni tampoc, és clar, per ser "naturals". De fet, moltes institucions socials es legitimen amb l'estratègia de considerar-les "naturals". |
|
| [20]
Aquesta forma d'escriure la història de la tecnologia ha és anomenada pels especialistes com a whiggish. Vegeu URL <http://www.earthvisions.net/hsci/ scienceStudies/petal/whig.html> |
|
| [21]
Vegeu LATOUR, B. (2001). La esperanza de Pandora. Barcelona: Gedisa |
|
|
[Data de publicació: juliol 2001]
|
| | |
