«La UOC pot ser el motor de canvi de l'educació superior a Europa»

 

El rector Josep A. Planell tanca aquest mes de març l'etapa professional que, en els darrers deu anys, l'ha portat a liderar la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En aquesta entrevista fa balanç de les fites principals del mandat, de les qüestions més polítiques que té plantejades la Universitat i que poden ser claus per als anys vinents, i de reptes il·lusionants i prometedors com l'OpenEU, una proposta d'universitat oberta europea liderada per la UOC en col·laboració amb les principals universitats a distància europees. L'OpenEU pot representar un gir històric i determinant per a la UOC i per a la transformació digital de la formació superior a Europa. El 13 d'abril cedirà el testimoni a la nova rectora, Àngels Fitó.

 

El rector Josep A. Planell tanca aquest mes de març l'etapa professional que, en els darrers deu anys, l'ha portat a liderar la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En aquesta entrevista fa balanç de les fites principals del mandat, de les qüestions més polítiques que té plantejades la Universitat i que poden ser claus per als anys vinents, i de reptes il·lusionants i prometedors com l'OpenEU, una proposta d'universitat oberta europea liderada per la UOC en col·laboració amb les principals universitats a distància europees. L'OpenEU pot representar un gir històric i determinant per a la UOC i per a la transformació digital de la formació superior a Europa. El 13 d'abril cedirà el testimoni a la nova rectora, Àngels Fitó.

Tradicionalment, hi ha hagut l'estigma que una universitat a distància, i per extensió una universitat en línia com la nostra, és una universitat de segona. Això podia portar a pensar que, al final, la UOC un dia es podia convertir en una mera plataforma tecnològica per al sistema català. Penso que això és lluny de l'ambició de la UOC, que és ser una universitat més del sistema català, i penso que ho hem aconseguit. Una universitat que, a més, ha pogut entrar als rànquings en posicions absolutament similars a la mitjana d'universitats del sistema català i espanyol.

No ben bé. Si em preguntes per l'impacte internacional de la UOC, efectivament, hem assolit xifres que eren a l'horitzó del que preteníem al principi del mandat, amb un 15 % dels nostres estudiants internacionals. Internacionals vol dir amb passaports de fora de la Comunitat Europea, però també vol dir amb passaport espanyol i residents a l'estranger. La xifra d'estudiants internacionals de la UOC és d'entre 10.000 i 12.000 persones. Per tant, es tracta d'una dimensió similar al conjunt d'estudiants que pot tenir una universitat territorial catalana; són xifres elevades. I, d'altra banda, vull destacar el reconeixement de la UOC aconseguit a través de xarxes internacionals.

És difícil dir una sola cosa! Però podem estar satisfets d'haver aconseguit ser una universitat completament acreditada. És un èxit! I d'haver implementat una carrera acadèmica diferencial i específica, o d'haver doblat el portafolis i haver-ho fet amb qualitat, cosa que ens ha permès ser reconeguts a l'estranger. Hem posat al dia molts aspectes tecnològics: l'entorn virtual d'aprenentatge de l'aula o LMS, els sistemes de gestió de recursos humans, la unificació dels dos campus virtuals -el català i l'espanyol-, la migració al núvol... i em deixo coses! O l'esforç en recerca, que ens ha portat a captar 10 milions d'euros en projectes. Tot això ha implicat remodelar l'estructura de gestió de projectes, l'estructura de reordenació de la recerca...

Haver aconseguit el campus UOC al 22@, al districte tecnològic per excel·lència de Barcelona, de Catalunya, era una fita de mandat. La UOC vivia en una diàspora, amb edificis al Poblenou, a Castelldefels, a l'avinguda del Tibidabo, i concentrar aquí l'equip acadèmic, de gestió i tota la recerca era molt important. Són 16.000 m² on es concentra tot el talent de la Universitat. Aquest campus inclou el Hub Interdisciplinari de Recerca i Innovació, que també és fonamental. Els laboratoris del Hub, multidisciplinaris, han de permetre la col·laboració entre grups de recerca i són la gènesi del que serà la recerca d'aquesta universitat en el futur.

Molt. En aquests deu anys de mandat hauré interactuat amb nou consellers diferents. Això ens ha fet patir, i ens fa patir, perquè per implementar estratègies a llarg termini cal estabilitat. Hi ha una sèrie de qüestions relatives a la situació jurídica de la Universitat, com ara com ens afecta el fet de ser una fundació privada amb mandat públic -i com això incideix en el finançament, en el contracte programa, en la contractació del nostre professorat-, que estan per resoldre. La inestabilitat política ha fet que aquests problemes, que eren sobre la taula des de l'inici, hagin quedat pendents, perquè amb cada canvi tornàvem a partir pràcticament de zero.

Hi ha una cosa que em preocupa molt: els nous estatuts de la Universitat, que vam plantejar l'any 2018, continuen sobre la taula de la intervenció del Govern de la Generalitat per aquesta manca de decisió sobre si pertanyem al sector públic o no. Són uns estatuts que preveuen, per exemple, la possibilitat que el Consell d'Universitat pugui nomenar membres del Patronat, cosa que pot ser molt important. La inestabilitat ha drenat molt la possibilitat d'avançar més ràpidament en moltes direccions.

Hi ha una disfunció en la consideració pública o privada de la UOC que s'ha de resoldre

És una universitat quàntica! Depèn de què fas és pública o és privada. Ara seriosament, és una fundació privada, però té un mandat públic. A la llei de creació de la Universitat ja es diu que la UOC ha de tenir preus públics. I, si té preus públics, rep una subvenció, que fa que estigui sotmesa a una sèrie de regulacions de les entitats públiques: licitacions, rendició de comptes, etc. Algunes coses van a favor i algunes no hi van tant. Hi ha una disfunció que cal resoldre.

La UOC és la universitat de la gent que treballa, perquè el 80 % dels nostres estudiants treballen. És la universitat de la diversitat, perquè té un gran nombre d'estudiants immigrants, i la segona universitat espanyola amb més estudiants amb discapacitat reconeguda de més del 33 %. I és la universitat del territori, perquè, dels estudiants que tenim a Catalunya, un 20 % viu en ciutats de menys de 10.000 habitants. Per tant, vol dir que té uns 8.000 o 9.000 estudiants en ciutats de menys de 10.000 habitants, el 65 % dels quals són dones. Aquests són fets absolutament diferencials respecte de la resta d'universitats del sistema.

N'hi ha més d'un. Hem de resoldre la sostenibilitat econòmica de la institució i la subvenció del Govern. També hem de resoldre els efectes de la Llei d'universitats que ha aprovat el Congrés dels Diputats. I hem de resoldre com ens afectarà la reforma laboral.

Com a universitat, deixa'm ser ambiciós: si s'aprova l'OpenEU, que és una proposta d'universitat oberta europea que hem presentat a la Comissió Europea, la UOC serà el motor de canvi de l'educació superior a Europa. En aquest projecte hi participen totes les universitats a distància europees, i el lidera la UOC. Això és importantíssim! Totes aquestes universitats han reconegut l'autoritat acadèmica i de gestió de la UOC.

Un cop dit això, n'hi ha d'altres: relacionats amb la internacionalització, amb la singularitat... Estic especialment satisfet de l'esforç de la UOC per singularitzar certs àmbits acadèmics, com el de la creativitat. L'esforç de conceptualització que s'ha fet amb el grau d'Arts, per exemple, amb una aliança amb el Museu Reina Sofía, o el grau de Disseny, ens diferencia de la resta del sistema.

El coneixement fa temps que no és sols a la universitat: és a les empreses, a les administracions, als hospitals. És arreu

Estirant aquest fil, ens podem preguntar quin ha de ser el paper de les universitats en el segle XXI. Perquè el coneixement ja fa temps que no és només a la universitat: és també a les empreses, a les administracions, als museus, als hospitals..., és arreu. La universitat es converteix llavors en un node que, a més de generar coneixement, el connecta, el transforma i el retorna a la societat. Aquest és un repte brutal, del segle XXI, i és un repte que s'ha de fer amb tecnologia.

Tothom sap que el sistema universitari espanyol no funciona, però ningú veu la possibilitat de canviar-lo

No. El mateix ministre diu que és la llei possible i plausible. Però el que fa la LOSU és refermar el model del sistema universitari espanyol, que jo qualifico d'hipernormalitzat. El concepte d'hipernormalització el va encunyar un historiador rus per qualificar un sistema soviètic que no funcionava, que ningú sabia fer evolucionar -ni s'hi atrevia-, i que s'acceptava en nom de l'estabilitat. Tothom sap que el sistema universitari espanyol no funciona, però ningú veu la possibilitat de canviar-lo. Amb la LOSU, les universitats reclamen més flexibilitat i més autonomia. Si està hipernormalitzat, quina autonomia pots tenir? Fa molt difícil la flexibilitat i l'especialització. La LOSU regularà uns anys més el sistema universitari espanyol, però no avançarà pas per aquí.

No sé si sorprès, però el que m'ha emocionat més són els actes de graduació. És l'acte més intens que es pot viure a la UOC, perquè veus com l'esforç que han fet les persones que es graduen -i les seves famílies!- arriba a bon port. Pensa que més del 60 % dels nostres estudiants té família, i que han d'estudiar conciliant. I això és un esforç extraordinari. L'acte de graduació dona sentit al que fem. Deixa'm que t'expliqui una anècdota.

En un acte de graduació a Madrid, el novembre del 2017, quan vaig baixar de l'escenari se'm va acostar una senyora que em va dir, molt emocionada, amb llàgrimes als ulls: "Rector, estic molt agraïda a la UOC. El títol el necessitaré a casa, perquè tinc cinc fills, dos amb discapacitat intel·lectual. Un el vaig tenir amb divuit anys i la família em va dir: 'Ves-te'n de casa perquè tu no faràs mai res a la vida', i ara tinc el grau de Psicologia, rector." Ostres, això... has de ser molt insensible perquè no t'emocioni, eh?

També un estudiant del Iemen, del màster de Conflicte, Pau i Seguretat, en una graduació va dir: "Jo he viscut bombardejos, he viscut presó, però en aquesta vida no és cap vergonya ser pobre, la vergonya és ser ignorant." Que un estudiant et digui això... Són casos que emocionen i que et fan entendre que la funció de la UOC és la que és, i que ha de continuar en aquesta direcció.

Però a banda dels moments amb els estudiants i graduats, també hi ha el personal intern. Quan vaig arribar m'ho van dir i he pogut comprovar el compromís, la il·lusió, la proactivitat i el sentiment de ser uoqui. Això és meravellós! És un compromís brutal! Aquesta és l'altra cosa que m'ha impressionat de la UOC.

Li he dit dues coses. La primera, que no tingui pressa: té set anys al davant i, tot i que passen ràpidament, li he dit que es doni temps per prendre les decisions que hagi de prendre, i que vagi construint el seu projecte. I l'altra, que és important que s'enfoqui a la política externa de la Universitat, que és on hi ha els grans reptes que caldrà afrontar.

A tothom! Als estudiants, al professorat, al personal de gestió, a les persones amb qui hem governat la Universitat: el Consell de Direcció, la Comissió Acadèmica, la Comissió Estratègica, el Consell d'Universitat... Al Patronat. Amb tothom amb qui hem pogut debatre i contrastar opinions. La meva sort és que he tingut al costat gent millor que jo i això et fa la vida molt fàcil. Com que són molt bons, les coses surten. I com que surten, pots ser més ambiciós. Realment, el talent i la capacitat de les persones que m'han envoltat són extraordinaris i els vull donar les gràcies.

No ho sé gaire bé perquè no m'ho he acabat de plantejar. Però el més important a partir d'ara és que el temps que tindré -que serà tot- serà tot meu. Tindré tot el temps per a mi i m'agradaria fer coses creatives per a mi mateix, tenir la satisfacció de crear.