«Aniquilar el patrimoni cultural forma part de les estratègies bèl·liques»

 

Entre les conseqüències de la guerra d'Ucraïna, hi ha la destrucció potencial del patrimoni cultural del país. Glòria Munilla, catedràtica i investigadora dels Estudis d'Arts i Humanitats, així com directora del màster universitari de la Mediterrània Antiga de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), explica què pot significar un conflicte bèl·lic per a la conservació de les riqueses culturals materials d'un país.

 

Entre les conseqüències de la guerra d'Ucraïna, hi ha la destrucció potencial del patrimoni cultural del país. Glòria Munilla, catedràtica i investigadora dels Estudis d'Arts i Humanitats, així com directora del màster universitari de la Mediterrània Antiga de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), explica què pot significar un conflicte bèl·lic per a la conservació de les riqueses culturals materials d'un país.

Un dels àmbits de coneixement més destacats quant als estudis del patrimoni és el relacionat amb els conflictes, a causa de les contínues accions bèl·liques en qualsevol territori que destrueixen la identitat d'un poble. La relació entre patrimoni i identitat és clau per acostar-nos a aquestes temàtiques.

Una qüestió és la destrucció de patrimoni a conseqüència d'un conflicte bèl·lic i una altra, molt important, l'anihilació sistemàtica i planificada del patrimoni d'una cultura, que es porta a terme des de l'antiguitat.

El patrimoni és una eina fonamental per atacar les bases culturals i identitàries d'un grup cultural. L'anihilament sistemàtic, conscient i perseguit d'aquest patrimoni forma part de les estratègies bèl·liques. Per això, Ucraïna pateix i patirà la mateixa situació que qualsevol altre país en temps de conflicte bèl·lic.

La destrucció contribuirà des de la perspectiva russa a l'anihilament del poble ucraïnès. Si recordem el conflicte de la guerra dels Balcans a Bòsnia, el símbol més impactant de la barbàrie va ser precisament la fotografia de la biblioteca de Sarajevo completament destruïda. Aquesta imatge va contribuir a l'acostament i a la conscienciació de la ciutadania sobre què significava el conflicte i què es pretenia.

Una situació semblant va ser la crema pública de llibres a Alemanya per part del règim nazi l'any 1933, duta a terme per la seva federació d'estudiants, a la plaça de l'Òpera de Berlín i a altres 21 ciutats universitàries, com a punt de partida de la persecució sistemàtica dels escriptors jueus, marxistes, pacifistes i altres autors opositors o simplement no afins al règim.

Cal recordar que encara en l'actualitat, i després de tres quarts de segle del final de la Segona Guerra Mundial, les conseqüències del saqueig dels tresors artístics europeus per part de l'Alemanya nazi continuen sense resoldre's. Això, malgrat la tasca ingent que s'ha fet, incloent-hi, en el cas de França, la creació i difusió de fons documentals destinats a la identificació dels propietaris legítims d'obres que formen part de les col·leccions nacionals franceses a fi de retornar-les, si escau.

El més immediat és la pèrdua real de monuments i altres elements patrimonials de la identitat cultural d'un poble, amb tota la problemàtica que implica i el que suposa reconstruir-los o la impossibilitat recuperar-los. Per això, després del conflicte, les institucions es dediquen sistemàticament a buscar les solucions idònies per a la recuperació d'aquest patrimoni. A més, hi ha una pèrdua econòmica molt important, atès l'alt valor del patrimoni com a recurs econòmic i cultural de la societat.

És exactament això i no és casual. Per exemple, en el cas del Pròxim Orient, i a conseqüència de l'enfonsament dels seus règims polítics, després de les guerres de l'Iraq i Síria i del fracàs de la Primavera Àrab el 2011, el rerefons ideològic per a les destruccions no és únicament la defensa del monoteisme. És una versió moderna de la damnatio memoriae romana —la condemna i eliminació de la memòria—, un intent d'esborrar l'existència d'una determinada estructura social i cultural en un territori com a sistema, per negar el dret a l'existència amb els elements icònics del seu passat. Destruir el passat significa negar el present i, especialment, el futur. Infamar els vestigis del passat és també una eina sociopolítica destinada a reafirmar la possessió d'un territori mitjançant la desaparició dels elements tangibles de la seva història. És una forma de desarrelament.

La relació entre patrimoni i identitat és fonamental per entendre-ho, ja que d'aquesta manera es posa de manifest el màxim significat del concepte de patrimoni: la identificació d'un poble, una cultura amb el seu patrimoni històric i cultural.

Però, a més, la iconoclàstia inclou problemàtiques diferents. En altres casos, la destrucció dels símbols del passat pot simbolitzar una revisió de la història, entenent que els canvis socials contemporanis també s'han d'aplicar a la construcció del discurs narratiu del passat. És el cas de les estàtues confederades dels Estats Units, per exemple.

Efectivament. En aquest mateix context històric com a exemple, no es tracta únicament d'una reafirmació ideològica, sinó de la transmissió d'un missatge al món occidental que entén els monuments historicoarqueològics com a elements essencials d'un passat cultural i ideològic comú de la humanitat.

Per exemple, les destruccions fetes per Estat Islàmic des del 2004 no són cap excepció, perquè se sumen, entre altres, al saqueig dels museus egipcis durant les revoltes polítiques entre el 2011 i el 2013, o la voladura dels budes de Bamian l'any 2001 per part dels talibans.

En aquesta mateixa línia, qualsevol conflicte dut a terme en territori europeu, com és el cas de la invasió d'Ucraïna, té les mateixes característiques i motivacions.

El saqueig dels museus de l'Iraq durant la invasió del 2003 va propiciar l'entrada al circuit semiclandestí d'antiguitats de materials arqueològics, en part perduts definitivament dins de les xarxes il·legals del mercat negre d'obres d'art. Aquest saqueig va anar seguit de l'intent de forçar una modificació de la legislació iraquiana per permetre l'exportació legal del patrimoni historicoarqueològic. Amb la justificació de preservar una herència cultural comuna, es van actualitzar les pràctiques colonials que van suposar l'exportació del patrimoni arqueològic de Mesopotàmia, el Pròxim Orient i Egipte, entre finals del segle xviii i el segle xx, a les principals col·leccions de museus occidentals.

La problemàtica és generalitzada i també afecta Espanya. Són sostraccions resultants de situacions prelegislatives, en molts casos anteriors al segle xx, que es van donar en contextos històrics sense base legal per a la preservació d'aquest patrimoni. Aquest argument és habitual, així com la idea que els països que alberguen les peces tenien més capacitat de conservació d'aquest patrimoni. Qualsevol argumentació d'aquest tipus avui dia no és vàlida, per la qual cosa s'hauria de tractar cada cas específicament.

És important augmentar la capacitat de resposta immediata i àgil de les institucions implicades per salvaguardar aquest patrimoni. Iniciatives de l'ONU i la UNESCO han resultat ineficaces a causa de la mateixa extensió del que significa el patrimoni historicoarqueològic en molts països, els dirigents dels quals arriben a considerar aquesta destrucció com un problema menor dins de les tensions polítiques, socials i econòmiques que els afecten.

 

UOC R&I

La recerca i innovació (R+I) de la UOC contribueix a solucionar els reptes a què s'enfronten les societats globals del segle xxi, mitjançant l'estudi de la interacció entre la tecnologia i les ciències humanes i socials, amb un focus específic en la societat xarxa, l'aprenentatge en línia i la salut digital. Els més de 500 investigadors i investigadores i els 51 grups de recerca s'articulen entorn dels set estudis de la UOC i dos centres de recerca: l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) i l'eHealth Center (eHC).

A més, la Universitat impulsa la innovació en l'aprenentatge digital a través de l'eLearning Innovation Center (eLinC) i la transferència de coneixement i l'emprenedoria de la comunitat UOC amb la plataforma Hubbik.

Els objectius de l'Agenda 2030 de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides i el coneixement obert són eixos estratègics de la docència, la recerca i la innovació de la UOC.

Més informació: research.uoc.edu #25anysUOC