«Mai guanyarem les màquines en productivitat, eficiència i rapidesa; és aquí on comença la por a la intel·ligència artificial»

 

Mónica Rikić és artista electrònica i programadora creativa. Professora col·laboradora delsEstudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), centra la seva pràctica en el codi, l'electrònica i els objectes no digitals per crear obres interactives, sovint emmarcades en jocs experimentals. Amb els seus projectes, ha participat en diferents festivals internacionals, com ara l'Ars Electronica, el Japan Media Arts Festival, el FILE Brasil i el Sónar, i ha fet residències al Technoculture Arts and Games de Mont-real i a l'Ars Electronica Futurelab. Parlem amb ella sobre art i tecnologia i sobre la seva participació en el simposiISEA2022 Barcelona, impulsat per la UOC, on és programadora del track dedicat a les performances i on presentarà la seva obra més recent, Especies I, II y III.

 

Mónica Rikić és artista electrònica i programadora creativa. Professora col·laboradora delsEstudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), centra la seva pràctica en el codi, l'electrònica i els objectes no digitals per crear obres interactives, sovint emmarcades en jocs experimentals. Amb els seus projectes, ha participat en diferents festivals internacionals, com ara l'Ars Electronica, el Japan Media Arts Festival, el FILE Brasil i el Sónar, i ha fet residències al Technoculture Arts and Games de Mont-real i a l'Ars Electronica Futurelab. Parlem amb ella sobre art i tecnologia i sobre la seva participació en el simposiISEA2022 Barcelona, impulsat per la UOC, on és programadora del track dedicat a les performances i on presentarà la seva obra més recent, Especies I, II y III.

Últimament estic bastant centrada a analitzar, des del punt de vista del pensament crític, les tecnologies més enllà de la tècnica. És a dir, estudiar quines afectacions socials tenen les tecnologies sobre nosaltres com a persones i com a societat. Penso que hem de deixar de parlar de com ens afecten les tecnologies i establir el punt de partida en què les tecnologies ja ens han afectat. I, a partir d'aquí, plantejar com les podem transformar o en podem fer un ús més responsable, o mirar-les des d'una òptica completament diferent, deixant de banda aquesta sensació que les tecnologies són per tot arreu i les fem servir sempre, però que no podem interferir en el seu desenvolupament. La veritat és que no cal ser un superprogramador per canviar les coses, de manera que s'ha de trencar amb aquesta visió. La meva feina busca contribuir a introduir les tecnologies com a part de la cultura, com a part d'un agent que ens configura i és part de nosaltres, i mostrar que tenim capacitat de decidir cap a on avançaran.

Treballo amb diferents enfocaments en funció de la pràctica que utilitzi i del lloc on s'exposi la peça. Amb tot, la tècnica que estic fent servir més últimament —i que serà una de les peces que presentaré a ISEA— s'emmarca en la idea de proposar tecnologies alternatives a través del joc i des de la imaginació, justificant molt bé el pensament filosòfic que hi ha darrere del concepte de les peces. El que faig, doncs, són peces d'art que es desenvolupen com a dispositius dramatúrgics, en què hi ha més o menys interacció amb el públic. Les peces on es genera més interacció són del tipus taller, on el públic utilitza eines per crear un joc, una societat, etc. El que proposo és un entorn de relació en què podem crear conceptes per a cadascuna de les peces. Després, a l'altre extrem, hi ha peces en què el públic és simplement espectador i la mateixa peça presenta un entorn on succeeixen una sèrie de coses que intenten canviar la visió que té el públic sobre les tecnologies, de manera que té lloc una interacció més conceptual.

Aquest és un dels interessos conceptuals que tinc ara mateix. Per exemple, Mare de Robots seria també una peça molt interactiva, la veig com una eina de mediació social. Al final, el més important de la peça no és l'output, és a dir, la instal·lació sonora, sinó tot el procés que es fa amb el públic durant el taller, on es cerquen formes d'interpretar el comportament humà amb algoritmes. El que fem a Mare de Robots és invertir el procés de la intel·ligència artificial, cosa que serveix per ensenyar com funciona la intel·ligència artificial i què hi ha darrere dels dispositius a persones que no necessàriament en coneixen les tècniques. El públic experimenta com són aquests processos de manera molt pràctica.

Bé, a mi ni tan sols m'agrada dir-ne intel·ligència artificial: prefereixo referir-me als sistemes cognitius artificials. El mateix terme intel·ligència artificial és un dels principals problemes en què recolza aquesta narrativa, que jo crec que està impulsada per diferents interessos de poder. I perquè, per exemple, pressuposa que podem definir de manera universal el que és la intel·ligència humana i que no hi ha altres tipus d'intel·ligència d'agents no humans, que també són viables i acceptables. Després, si nosaltres considerem que aquesta és la manera universal de definir la intel·ligència humana, ens hem d'adonar que l'estem basant en valors que es corresponen amb els interessos socials i corporatius actuals, com ara la rapidesa i la productivitat. Però, per a mi, no són definitoris de les intel·ligències humanes, perquè penso que aquestes són diverses, que n'hi ha de diferents tipus. És clar que mai guanyarem les màquines en productivitat, eficiència i rapidesa. I és aquí on comença aquesta por. Per tant, hi ha un doble error: pensem que podem definir la intel·ligència d'una manera globalitzada, i després alimentem el mite que la intel·ligència artificial és un agent superior a nosaltres. El passat colonitzador de les societats occidentals ens fa creure que l'altre és una cosa inferior que podem dominar. Ara personifiquem l'altre en la idea d'una tecnologia que ens pot dominar, i tenim por. Són narratives mainstream propulsades sobretot per les plataformes audiovisuals. La idea és trencar una mica amb tot això.

Estic a punt de començar un doctorat a la UOC, i l'obra serveix com una primera proposta per a la recerca que vull fer. Sense entrar en gaires detalls, és una peça composta per tres llenços, que d'alguna manera tenen parts mecàniques i que mostren el que pretenc fer amb el doctorat: traslladar conceptes filosòfics a la programació creativa i a l'electrònica creativa. Vull defensar la idea que hi pot haver altres tipus de sistemes cognitius artificials que no siguin la rèplica de l'ésser humà i que d'alguna manera poden desenvolupar i mostrar processos existencials. La meva hipòtesi és veure què passa si, d'alguna manera, en comptes de centrar-nos en el fet que les intel·ligències artificials hagin de ser productives o guiar-se per uns mercats que els busquin unes funcionalitats concretes, podem donar-los uns usos més experimentals. La peça està feta de tres dispositius: un que és més mecànic, un de més orgànic i un de més fluid. Va acompanyada d'un audiorelat que explica els processos de la màquina i la seva existència, i justifica com pot ser vàlida sense haver de ser una rèplica de l'ésser humà.

Hi ha diverses línies a les performances: reflexions al voltant dels usos de la intel·ligència artificial, al voltant de com ens relacionem amb la natura i el món no humà... Més enllà de treballar en la producció, penso que el que cal destacar més com a artista és el fet que un simposi com ISEA hagi fet aquest any a Barcelona una aposta bastant gran per incloure artistes que no estiguin dins del món acadèmic i proporcionar-los finançament i ajuts econòmics que no s'havien donat mai a ISEA. Quan es forma part del món acadèmic, és més senzill accedir a subvencions o ajudes de les universitats, però ara es possibilita que hi puguin tenir accés altres perfils. En aquesta edició s'ha fet un esforç per poder incloure petits pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i altres institucions.

Crec que la gràcia de la conferència serà precisament aquesta barreja entre artistes i acadèmics. A més, hi haurà diverses activitats que s'expandiran més enllà de Barcelona, com ara a Reus i a Terrassa, i altres esdeveniments al territori. Això és genial. I, després, una altra cosa que no passava en altres edicions és que les performances i els tallers estaran oberts al públic que no tingui entrada al simposi, i que les exposicions seran gratuïtes i s'estendran més enllà de les dates d'ISEA. Per tant, serà molt accessible: tant la gent interessada en l'art com la que no es planteja gaire aquestes coses hi trobaran coses interessants.