«La variació del nombre de seguidors en xarxes socials dels partits polítics pot marcar una tendència electoral»

 

Rubén Rodríguez Casañ és físic i científic de dades aplicades a les ciències socials. Mitjançant tècniques de machine learning o aprenentatge automàtic, ha investigat les comunitats digitals generades entorn de diferents partits polítics en xarxes socials, com Twitter, Facebook, Instagram, YouTube o Telegram. Fa poc, s'ha integrat en el grup de recerca Global Literary Studies Research Lab (GlobaLS), adscrit a l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) i als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

 

Rubén Rodríguez Casañ és físic i científic de dades aplicades a les ciències socials. Mitjançant tècniques de machine learning o aprenentatge automàtic, ha investigat les comunitats digitals generades entorn de diferents partits polítics en xarxes socials, com Twitter, Facebook, Instagram, YouTube o Telegram. Fa poc, s'ha integrat en el grup de recerca Global Literary Studies Research Lab (GlobaLS), adscrit a l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) i als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Hi ha diferències en l'ús de plataformes. A mesura que s'han popularitzat altres xarxes socials, com Instagram, YouTube ocupa l'espai per a vídeos més llargs, pensats per a rodes de premsa i intervencions al parlament, encara que, en general, els vídeos més curts solen ser més virals. No obstant això, aquesta regla no és tan evident per a Vox. L'estratègia comunicativa del PP de Casado és notablement millor que la de Rajoy. Per exemple, avui dia, competeix per ser el segon partit més ben posicionat. A més, abans del 2018, no s'empraven els emojis en els títols dels vídeos, i ara es fan servir més sovint. També s'observa, a través de les dades analitzades, que el PSOE ha de millorar la comunicació política, perquè és el que menys repercussió aconsegueix en el dia a dia.

Mentre que a Instagram el partit amb més domini és Vox, a Twitter, Podemos té més abast comunicatiu. Tant de l'estudi que he fet com de la literatura actual, els dos partits esmentats, a més de tenir més seguidors, són els partits amb més presència de seguidors "fidels", és a dir, que exclusivament segueixen aquests partits. Això els garanteix ser els principals partits de caràcter nacional amb més presència a Twitter i Instagram.

Ara com ara, la millor via per definir un perfil sociodemogràfic per a cada votant continuen sent les enquestes. Un software com Graphext permet visualitzar i fer una clusterització de persones enquestades en què es configuren grups de votants a partir de criteris sociodemogràfics, com ara edat, gènere, perfil moral i ideològic, professió, classe social, si viu en poblacions rurals o urbanes, etc. No obstant això, podem analitzar la informació parcial que proporcionen les xarxes socials. Per exemple, dels seguidors de Vox a Instagram, el 72 % són homes en contraposició a Más País, en què representen el 50 %. Així mateix, es pot identificar l'idioma preferent, els emojis, les paraules clau i els mitjans de comunicació més utilitzats pels seguidors de cada partit, entre d'altres.

Pel que he pogut observar, cap. No m'atreviria a establir una relació directa entre nombre de seguidors i nombre de votants perquè canvien en el temps. Partits com Ciutadans han tingut un abast molt important a les xarxes, però actualment, no mostren un pes electoral fort. Al contrari, veiem el PSOE, que pel tipus de perfil de votant que té no ha estat mai el partit més fort en l'esfera digital i, en canvi, és el partit més votat. Un indicador més encertat de les tendències electorals és la variació de nous seguidors. Aquesta mètrica, com que és mòbil segons els possibles nous escenaris, ha donat bons resultats a l'hora de preveure quins partits milloraran les expectatives.

El procés és molt semblant per a totes les xarxes socials, encara que el tractament sigui diferent. El primer pas és l'extracció de la informació mitjançant consultes a les API o per un procés de scrapping, tant a Facebook com a Instagram, en què l'ordinador simula ser un usuari corrent mentre va extraient informació. Té les seves limitacions i és un procés més lent. En canvi, Telegram, Twitter o YouTube disposen d'una API que permet fer consultes a la seva base de dades. Una vegada s'ha recollit la informació, es processa, neteja i visualitza en gràfics per a alguna anàlisi puntual o panells de monitoratge.

Es detecta un clar reflex entre les reaccions que es veuen a Facebook i Twitter, i els resultats de les enquestes electorals. Per posar un exemple, a l'inici de la campanya de les eleccions catalanes, el tema principal era Salvador Illa, perquè anava en boca de l'opinió pública i vèiem que el compte del candidat era el que augmentava més en seguidors. No obstant això, a mesura que va anar avançant la campanya, aquest nombre es va estancar. En el sentit contrari, també podem trobar molts casos.

Més aviat diria que és a l'inrevés, les xarxes socials serveixen de reflex del que ja observem en la política nacional. Entre les dues eleccions generals del 2019, quan Unides Podem i el Partit Socialista no es van posar d'acord, les comunitats que generaven tots dos partits es van separar més que en debats anteriors. Fa uns quants anys, alguns diaris especulaven amb la divisió interna a Podemos entre Íñigo Errejón i Pablo Iglesias, i amb antelació es podia constatar a Twitter, abans que les diferències entre ells es fessin més que evidents.

És cert que vivim en una societat-xarxa configurada per cambres de ressò, espais on la major part dels teus postulats ideològics ressonen, cosa que incita al fet que ens reafirmem en les nostres idees preconcebudes. Abans, quan llegies el diari, miraves l'informatiu o escoltaves el programa de ràdio de referència, les cambres de ressò ja existien. La diferència principal és la quantitat de participants que intervenen en el mateix pla de la conversa pública i que no estan sotmesos a cap mena de protocol ètic o avaluació.

En el debat televisiu de les eleccions generals de novembre vaig analitzar la propagació d'una notícia falsa i el seu desmentiment per part de diferents comunitats. Sorprenentment, el desmentiment es va propagar més; no obstant això, només ho va fer en les comunitats de l'esquerra i no en la comunitat de Vox en què es va originar. Per descomptat que és un problema greu, però, per ser una mica optimistes, diré que les cambres de ressò no són espais totalment hermètics. Depenent dels temes de conversa, en les últimes eleccions catalanes, per exemple, l'esquerra independentista i federalista s'han escoltat quan parlaven de feminisme, ecologisme, drets LGTBI, sanitat pública, etc.

Per lluitar contra la desinformació, crec que la responsabilitat recau tant en les plataformes com en els usuaris. Difícilment desapareixeran les notícies falses a la xarxa, tenint en compte la seva alta capacitat d'adaptació. A la xarxa, no saps de qui prové una notícia i per això considero que és necessari un seguiment dels missatges, perquè, quan s'identifiqui que es tracta d'una notícia falsa, es pugui advertir l'usuari que un missatge determinat pot contenir informació poc contrastable. Com a usuari, penso que tenim el deure de fer una avaluació davant qualsevol publicació, qüestionar vídeos, imatges i missatges que apel·len directament a les emocions i que pretenen captar la nostra atenció. Em sembla que hem de dur a terme una reflexió més prolongada en el temps.

Molt sovint em passen pel cap noves idees, i és que aquest treball és molt innovador. La informació és a internet i les tècniques d'anàlisi són cada vegada més precises. La informació podrà casar més o menys amb la realitat, però és aquí i és fàcil accedir-hi. En els darrers mesos, ens hem dedicat a analitzar la prostitució a internet i hem arribat a conclusions sociològiques que sense l'estudi i les dades que aporta aquest espai haurien estat més complexes d'atènyer. Fa poc, m'he incorporat al grup de recerca de la UOC GlobaLS, format per investigadores i investigadors d'àmbits molt diversos que integren la història de la literatura i el cinema amb analistes de dades. Penso que el meu perfil com a científic de dades d'estar guiat per professionals i coneixedors de les ciències socials. Al final, són elles i ells els qui saben teoritzar, nosaltres ens dediquem a comprovar o replantejar els seus postulats a través del material que els proporcionem.

Parafrasejant una frase del blog: "Els temps estan canviant, el procés de digitalització sembla inevitable i, dins d'aquest nou mapa digital, aspirem a cartografiar cada racó. Quantificar, contrastar i verificar són els ingredients bàsics per crear un debat basat en el pensament crític". Si ho diem així, són possibles moltes anàlisis. Al final, la idea és obrir camí i posar com a objecte d'estudi qüestions pròpies de les ciències socials des d'una perspectiva de les dades.