«En el món de l'audiovisual, totes les dones en general patim discriminació»

 

Durant l'entrevista amb Ainamar Clariana Rodagut, membre de la Xarxa de recerca de l'Audiovisual fet per Dones a Amèrica Llatina (RAMA), li vam preguntar sobre el paper de la dona en el camp audiovisual i l'evolució que aquest paper ha tingut. A més, ens va explicar com es va fer membre de la xarxa i, al mateix temps, investigadora de la UOC en el projecte de l'ERC-StG "Social Networks of the Past: Mapping Hispanic and Lusophone Literary Modernity 1898-1959".

 

Durant l'entrevista amb Ainamar Clariana Rodagut, membre de la Xarxa de recerca de l'Audiovisual fet per Dones a Amèrica Llatina (RAMA), li vam preguntar sobre el paper de la dona en el camp audiovisual i l'evolució que aquest paper ha tingut. A més, ens va explicar com es va fer membre de la xarxa i, al mateix temps, investigadora de la UOC en el projecte de l'ERC-StG "Social Networks of the Past: Mapping Hispanic and Lusophone Literary Modernity 1898-1959".

Els cineclubs m'interessen per la potencialitat social que tenen, perquè d'alguna manera recullen la relació entre l'art i la societat a través de les audiències. Ja he treballat anteriorment aquest tema, és a dir, el paper de les persones que veuen cinema com a factor determinant a l'hora de construir el significat d'una obra, i no que l'obra sigui una cosa tancada i amb un significat imposat; veure-la com una obra en construcció, que es crea i recrea a cada visionament. Des del camp de la sociologia, el cineclub podria ser aquest espai on es mostra cinema, on l'espectador té un paper actiu i de participació, en lloc d'un rol passiu, com s'entén tradicionalment.

A més, Diana Roig-Sanz, la coordinadora del projecte de l'ERC-StG "Social Networks of the Past: Mapping Hispanic and Lusophone Literary Modernity 1898-1959", del qual formo part actualment, va proposar el cineclub com un dels temes claus de la investigació. 

El que jo puc respondre amb seguretat és el que crec que la investigació pot aportar en aquest sentit, que és generar un canvi que faci visible el paper de la dona, no només contemporània, sinó també en el passat, dins el camp audiovisual. El paper de la dona en l'audiovisual avui dia segueix invisibilitzat. De fet, només cal veure la quantitat de premis atorgats a homes i a dones dins l'audiovisual. Per exemple, si parlem dels premis Oscar, com a paradigma global imposat a què tothom vol accedir, en els cent anys que fa que es lliuren, només una dona ha guanyat el de millor direcció, el premi més prestigiós. 

Potser la diferència entre abans i ara és que ara hi ha un intent per recuperar noms de dones i visibilitzar la seva feina, com el que estic fent jo o la xarxa RAMA, però fins que aquests noms no s'hagin recuperat és impossible valorar els seus rols, perquè el context on es troben, del qual emergeixen, en el qual operen, encara no s'ha explorat prou.

El que crec és que la seva participació es valora més o menys depenent del context, és a dir, en contextos més masclistes la seva participació estarà més emmascarada que en altres contextos menys masclistes. Concretament en el món audiovisual, amb les seves estructures de poder, la cara pública de les dones sempre ha tingut a veure amb la dona com a objecte de desig en el seu rol d'actriu. En canvi, en un altre tipus de rol, de vegades els seus noms no han destacat directament, perquè han desenvolupat tasques que històricament s'han considerat no creatives, com la d'editora o correctora de guions. Per exemple, als anys trenta hi havia més dones crítiques de cinema que ara, i això era perquè la feina de crítica de cinema no era pas un treball prestigiós, era molt precari. Llavors, els homes no volien ocupar aquests espais; i, quan va esdevenir una feina de prestigi, els homes els van anar ocupant i les dones van ser-ne relegades a poc a poc. 

L'ideal per a mi seria que ni tan sols haguéssim de preguntar-nos per la participació de les dones, que no existís aquesta desigualtat, però la realitat és que la seva participació està precaritzada en tots els àmbits, i això no depèn d'un continent o d'una latitud concreta, sinó que és una qüestió global. Només pel fet de ser dones la seva tasca està més invisibilitzada i injuriada. Òbviament, per a la dona trans ser respectada és encara més difícil. En el món de l'audiovisual totes les dones en general patim discriminació.

Era en un congrés a Bèlgica el 2019. Allà vaig conèixer Isabel Seguí; totes dues parlàvem justament en les nostres ponències sobre dones llatinoamericanes en el món de l'audiovisual. Ella parlava d'una figura més contemporània, Beatriz Palacios, del grup Ukamau (Bolívia), i jo d'una de més històrica, Lola Álvarez Bravo (Mèxic). Allà vam veure que teníem interessos similars i em va proposar formar part d'aquesta iniciativa. La xarxa és bastant nova, ja que Isabel Seguí, juntament amb Marina Tedesco i Elizabeth Ramírez, van crear aquesta iniciativa el 2019. Em sembla molt interessant i estic molt contenta de formar-ne part.

Com a persones que tenim interessos de recerca similars, la idea és tenir un espai on compartir els nostres coneixements, metodologies i formes d'investigar per, d'alguna manera, fer força per visibilitzar les dones en el camp audiovisual. Encara no s'ha parlat de moltes coses, però ara mateix tenim pensades dues iniciatives: una és un número especial que es titularà "Documentos para una historia feminista del cine latinoamericano" i que es publicarà en un número especial de la revista Studies in Spanish and Latin American Cinemas. El número estarà dedicat a les fonts documentals per a la investigació del cinema fet per dones a Llatinoamèrica. Igualment, es duran a terme una sèrie de xerrades adreçades a fomentar el coneixement mutu i estrènyer vincles intergeneracionals en el camp de la recerca en el cinema fet per dones a l'Amèrica Llatina.

Quan estava a punt d'acabar la meva primera tesi, durant la meva estada de recerca a l'Institut d'Investigacions Estètiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, un col·lega que treballava de professor col·laborador a la UOC me'n va parlar i em va explicar que hi havia força oportunitats laborals, perquè era una institució en creixement. Aleshores, quan vaig acabar la tesi, un dels primers llocs on vaig buscar ofertes va ser a la UOC.

Les coses que m'han agradat més de la Universitat són les estructures flexibles que té pel fet de ser una institució més recent en comparació amb altres universitats. Estava acostumada a estudiar en universitats una mica més antigues, amb estructures potser una mica més jeràrquiques, que fan la relació entre professorat i estudiantat més distant. A més, m'ha agradat molt l'enfocament que té la UOC del món digital i els nous processos de digitalització. Aquest enfocament implica que, des de grups de recerca com GlobaLS, del qual soc membre, es facin esforços metodològics des de disciplines diferents i cap a noves disciplines. L'obertura de camps fa que sigui una universitat projectada cap al futur, a l'esdevenidor, no ancorada en el que ha estat fins ara.