«Les societats occidentals no es mostren gaire receptives a l'acceptació de refugiats»

 

Víctor M. Sánchez, doctor en Dret per la Universitat de Barcelona (2003) i director del màster universitari de Drets Humans, Democràcia i Globalització de la Universitat Oberta de Catalunya, acaba de publicar Migraciones, refugiados y amnistía en el derecho internacional del Antiguo Oriente Medio, II milenio a. C. (Tecnos). Per al doctor Sánchez, expert en dret internacional, «no hem canviat tant en termes humans i l'experiència històrica, l'únic laboratori social de què disposem, no ha servit per a aprendre prou. Les mateixes situacions socials condueixen una vegada i una altra a desastres idèntics». Avui, les mirades de les persones de Síria, el Sudan o l'Afganistan ens recorden que són més de vint-i-tres milions de refugiats al món i prop de tres-cents milions de migrants: un drama de grans dimensions.

 

 

Víctor M. Sánchez, doctor en Dret per la Universitat de Barcelona (2003) i director del màster universitari de Drets Humans, Democràcia i Globalització de la Universitat Oberta de Catalunya, acaba de publicar Migraciones, refugiados y amnistía en el derecho internacional del Antiguo Oriente Medio, II milenio a. C. (Tecnos). Per al doctor Sánchez, expert en dret internacional, «no hem canviat tant en termes humans i l'experiència històrica, l'únic laboratori social de què disposem, no ha servit per a aprendre prou. Les mateixes situacions socials condueixen una vegada i una altra a desastres idèntics». Avui, les mirades de les persones de Síria, el Sudan o l'Afganistan ens recorden que són més de vint-i-tres milions de refugiats al món i prop de tres-cents milions de migrants: un drama de grans dimensions.

 

Els fluxos migratoris humans són molt antics: tenim registres escrits des de fa quatre mil anys, encara que són molt anteriors. Però avui els volums són superiors als de qualsevol altre període de la història. L'any 2000 es van desplaçar fora del lloc d'origen 155 milions de persones, un 2,8% de la població. L'any 2015 hi va haver uns 244 milions de persones migrants, un 3,3%.

No hi ha una causa única. Podem parlar de factors tècnics relativament nous: cada vegada és més fàcil canviar de lloc i fer-ho amb més eficiència. També les TIC faciliten aquest moviment: és més senzill decidir cap a on es vol anar i com, crear xarxes familiars d'acolliment, etc. Fins i tot, ara, amb un mòbil o un televisor connectat per satèl·lit, es redueix la distància psicològica entre l'espai sociocultural en què es viu i aquell al qual es vol anar. Però hi ha altres factors que, des de l'antiguitat, empenyen l'ésser humà a reactivar el seu impuls nòmada: els econòmics, les desigualtats socials, la fugida de mons amb una inclinació excessiva per la tradició, la minorització política als llocs d'origen, les guerres, els desastres naturals...

Allà on hi ha una necessitat vital no coberta emergeix l'instint de fugir. Ens movem des que el primer Homo sapiens va posar els dos peus a terra i va aixecar el cap per poder mirar més enllà de la copa dels arbres. I segurament aquests moviments migratoris han estat sempre conflictius. Quan comencen a sorgir els estats territorials, cap al II mil·lenni aC a l'antic Orient Mitjà, s'escriuen tractats entre estats en què es regulaven aquests fluxos per a impedir-los. Normalment, creaven una obligació de captura i lliurament a l'estat d'origen dels migrants o refugiats. Potser l'aprenentatge més important és que la variable més rellevant en la regulació dels fluxos migratoris és el valor econòmic que es trasllada a cada individu, no tant el seu valor moral. En aquelles èpoques tenir molta població, especialment dones, era un factor determinant del poder de l'estat. Ara la migració normal, és a dir, la de persones amb baixa qualificació professional i escassa riquesa, genera l'efecte contrari: són vistos com un cost per a l'estat d'origen i el receptor. Per això, uns no fan res per a retenir-los a les fronteres i els altres dificulten al màxim l'accés als seus territoris. Avui no hi ha res que impedeixi, al món desenvolupat, l'entrada de gent amb qualificacions especials, perquè econòmicament se'ls considera un actiu productiu.

En primer lloc, em fan recordar que hi ha uns vint-i-tres milions de refugiats al món, i que la causa principal d'aquests drames personals i col·lectius darrerament és sempre la mateixa: els conflictes als estats, les guerres civils, els moviments de secessió. Síria, l'Afganistan, Sudan del Sud, Somàlia, Sudan, la República Democràtica del Congo, Eritrea, Burundi... La comunitat internacional, i també les societats nacionals, haurien de fer tot el que estigués a les seves mans per prevenir-los i evitar-los... Ja va passar el mateix en les guerres internes de grecs entre els segles VI i IV aC (les guerres sagrades, la guerra del Peloponès, la guerra civil d'Atenes el 404 aC , etc.). Van generar milers d'exiliats i refugiats per tot el territori hel·lènic i als marges exteriors (Lídia, Pèrsia). No hem canviat tant en termes humans, i l'experiència històrica, l'únic laboratori social de què disposem, no ha servit per a aprendre prou. Les mateixes situacions socials condueixen una vegada i una altra als mateixos desastres.

El que és «notícia» ho trien els mitjans de comunicació, que compleixen un paper essencial com a guardians del dret de la informació, però que, òbviament, també estan sotmesos a les regles del mercat o de la política. El món és tan humà com jo, o com el que llegeixi això, i, com tot el que és humà, té virtuts i defectes. Per sort, de prestar assistència als refugiats no s'ocupen els periodistes. Si fos així, ara no tindríem cap problema per resoldre. Tanmateix, continuen allà. Sortosament, els estats, amb tots els seus defectes, han creat institucions internacionals com l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats o l'Organització Internacional per a la Migració, que, juntament amb altres entitats centenàries de base social com la Creu Roja Internacional, duen a terme una tasca constant, contínua, no sempre prou reconeguda i moltes vegades poc finançada, per a gestionar els pitjors efectes d'aquestes situacions.

Unint realisme amb sentit d'humanitat. Però no amb una cosa i sense l'altra. S'ha de descartar que ningú imposi a un estat quants immigrants ha de rebre. Una altra cosa són els refugiats o les persones necessitades de protecció internacional, perquè les seves vides corren perill. És aquí on s'ha d'exigir més als estats occidentals, sobretot perquè la major part dels refugiats roman en els estats limítrofs al de sortida (Turquia, el Líban, etc.). Cal no menystenir tampoc que, ara com ara, les societats occidentals no es mostren gaire receptives a l'acceptació de refugiats, per desgràcia, i això limita l'acció de qualsevol govern que vol ser reelegit. Que ho preguntin a Angela Merkel, a Alemanya. Per això, mentre es creen millors condicions per a la recepció de refugiats als nostres països, cal valorar també positivament que s'incrementin els recursos destinats als principals països d'acolliment dels refugiats.

Els únics límits legals exigibles, sota estàndards internacionals, són assegurar que les devolucions es fan de manera correcta, és a dir, tramitant sol·licituds d'asil quan és pertinent, assegurant assistència jurídica als qui passen abans de procedir a la seva devolució, tractant cada cas individualment, assegurant que les condicions d'aquestes tanques no posen en perill de manera innecessària la integritat de les persones que les volen travessar, i garantint un tracte humanitari a totes aquestes persones en trànsit, tant si després tenen el dret de romandre al país de destinació com si no, prestant una atenció especial a les condicions d'acolliment i tractament dels nens menors immigrants acompanyats o no, i també a les dones, sempre en situació més vulnerable en aquest fenomen. Per cert, el mur entre els Estats Units i Mèxic no és del mandat de Trump. El va començar a construir el president demòcrata Bill Clinton el 1994. I Obama té el mèrit d'haver estat el president dels Estats Units que més immigrants il·legals ha expulsat: gairebé tres milions.

Qualsevol que retrati els problemes dels fluxos massius de persones per les fronteres com una qüestió de dretes o esquerres, o de modernitat enfront de conservadorisme, fa judicis portats pel mer oportunisme polític. Les salvatges fulles afilades que recobrien la part alta d'una de les tanques de Ceuta i Melilla, les va instal·lar Zapatero el 2005...

A hores d'ara és molt difícil saber amb certesa a què ens referim quan parlem de societat civil. Sindicats, organitzacions no governamentals, fundacions? La realitat demostra que aquestes formes institucionalitzades d'acció social han estat cooptades per partits polítics o administracions, o sigui que, en general, amb honroses excepcions, el seu punt de vista acaba essent molt condicionat pels partits o administracions de les quals són tributàries. Actuen o callen de manera excessivament selectiva. Això n'afecta la reputació i la credibilitat. No han aconseguit, en realitat, ser autèntics representants de la societat civil, ja que les seves finances no es basen fonamentalment en les quotes dels socis, ciutadans preocupats per millorar la societat que els envolta, sinó en un mode o altre de subvenció pública. Per descomptat, hi ha associacions serioses, no cooptades políticament, per a canalitzar el suport financer i humà d'aquesta consciència humanitària genuïna dels ciutadans: Unicef, l'ACNUR, Metges sense Fronteres, Amnistia Internacional, etc. Més enllà, ens trobem amb mecanismes d'acció parapolítica d'escassa autonomia financera i, per tant, amb poca independència per a fixar els objectius. Actuen com les esglésies quan fan acció social: no hi ha ànim de lucre, però sí vocació de captació de fidels, és a dir, de votants futurs. Això no és necessàriament dolent, només que, en comparació amb les esglésies o les confessions, hi ha més transparència en els seus fins.