10 coses per tenir en compte a l'inici del curs escolar

El mes de setembre vinent, els gairebé 30.000 centres educatius que hi ha a l'Estat espanyol obriran les portes al nou curs. Per als pares, és el moment de prendre algunes decisions, ajudar els nens a recuperar alguns hàbits i fins i tot afrontar amb ells possibles pors. Segons els experts, aquests són els deu punts que tots els progenitors ens hauríem de plantejar quan comença el curs escolar perquè els nou mesos següents vagin com una seda.

1. El procés d'adaptació. Després de les vacances, tornar al dia a dia, incloent-hi els horaris estrictes del col·legi o l'institut, se'ns pot fer una muntanya. Però els experts recorden que el que és extraordinari són les vacances, per la qual cosa «tornar a la rutina ha de ser un procés natural que podem anticipar alguns dies recuperant ja horaris semblants, encara que no siguin iguals, als de l'escola», aconsella Jordi Perales, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació i tutor del màster universitari de Dificultats de l'Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge de la UOC. 

Al seu torn, Sylvie Pérez, també professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, adverteix que el que importa de les vacances és que hagin estat un temps de ruptura de les rutines habituals del dia a dia relacionat amb els horaris escolars, «i ser conscients que això, que és positiu per a tots, és el que alhora ha d'ajudar a afrontar el retorn a l'escola assumint d'alguna manera que els primers dies seran difícils per a tothom». Segons la professora de la UOC, aquesta és una bona manera de preparar-se sempre que no es visqui des de l'angoixa o la nostàlgia pel que deixem, sinó afrontant-ho com «el que cal en aquell moment, que és el retorn a la tranquil·litat o la voràgine de les rutines diàries».

2. Els grups de WhatsApp de l'escola. Resulta gairebé inevitable: per més que no ho acabem de veure clar, sol acabar-se imposant la necessitat de crear vincles amb els pares dels companys dels nens formant part del grup de WhatsApp que tinguin. Però és cosa de cadascú com hi intervenim. Els experts coincideixen a assenyalar que el problema no és l'instrument, sinó l'ús que se'n fa. Com comenta Nati Cabrera, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, en aquest article, una cosa és mantenir bones relacions amb la comunitat de pares i una altra convertir la relació entre pares en una agenda paral·lela que eviti que els nens facin l'esforç que han de fer per assumir les seves responsabilitats. Coincideix en això amb Sylvie Pérez, que recorda que aquests grups no s'han de fer servir mai «per trobar roba perduda, per preguntar de quina pàgina de quin llibre cal fer els deures, per fer comentaris que puguin ser poc correctes o educats, i en cap cas tampoc per criticar el que han fet els fills dels altres pares a classe, perquè això s'hauria de resoldre a l'escola».

3. Continuaran els grups bombolla? Tornarà la semipresencialitat? Com es poden afrontar les incerteses per la COVID-19. La situació sanitària és nova per a tothom, també per als més petits de la casa. I encara que en principi l'escola hagi garantit la presencialitat durant tot el curs, els alumnes han de saber que estem en una situació d'incertesa. «Preparar-se per a la incertesa no és fàcil, sobretot quan es busquen certeses que afermin els aprenentatges. Però els infants tenen una gran capacitat d'adaptar-se a situacions noves», recorda Jordi Perales, el qual afegeix que la part positiva és que, després de més d'un any de pandèmia, els alumnes ja poden començar a anticipar què passarà si hi ha una semipresencialitat, «i l'anticipació a situacions noves pot facilitar que s'hi adaptin».

En tot cas, segons Sylvie Pérez, cal explicar a nens i adolescents, d'acord amb l'edat madurativa, quina és la situació per evitar temors. «La inseguretat normalment ve de la por del que es desconeix, i per això s'ha d'argumentar el com i el perquè. També cal fer-ho amb els adults amb qui conviuen els alumnes. Si els adults senten por, aquesta es traslladarà als menors», afirma.

4. Extraescolars, sí o no? Els experts afirmen que resulta positiu deixar que els infants desenvolupin els interessos en el que vulguin, i, si els agrada la música o l'esport, apuntar-los a classes extraescolars en aquestes o altres disciplines en què tinguin interès és bona idea. Però això és així sempre que tinguem present que aquestes activitats extraescolars no haurien de ser «repassos» perquè puguin treure més bones notes, assenyala el tutor del màster universitari de Dificultats de l'Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge de la UOC. «L'adquisició de les competències a primària i secundària correspon garantir-la als centres educatius. No fem cap favor a l'alumne obligant-lo a repetir una cosa a la tarda quan la mateixa cosa l'ha feta al matí», diu recordant que una cosa és un petit reforç temporal, i una altra de molt diferent, institucionalitzar les classes de repàs.

A més, els experts recomanen que, en cas que s'apuntin a extraescolars, aquestes classes no ocupin cada tarda de la setmana laboral, siguin sempre activitats consensuades amb els nens i no imposades i, en la mesura que es pugui, es mantinguin un parell de trimestres. «Si ens sembla que ens hem equivocat o ho sembla a l'infant, cal donar-se temps i també ensenyar que s'han de mantenir les decisions acordades», assenyala Sylvie Pérez.

5. Què comporta cedir imatges dels infants a l'escola? En la majoria dels centres educatius, al començament de curs se sol demanar el consentiment dels pares per poder fer fotos als nens i informar als representants legals de les activitats realitzades, o bé, utilitzar-les per fer publicitat del centre per mitjà de xarxes socials o mitjans de comunicació. Òbviament, cada progenitor decideix què vol fer, tot i això, si el menor té més de catorze anys, serà ell mateix qui donarà el consentiment. Per sota d'aquesta edat, cal el consentiment dels representants legals. Però, per a determinades actuacions el criteri serà tenir en compte la maduresa del menor per determinar qui decideix. Però siguin els pares o el fill més gran de catorze anys qui el proporcioni, això no és un xec en blanc. En qualsevol cas l'ús de la imatge d'un menor ha d'estar delimitada per la finalitat que determina la Llei Orgànica d'Educació, és a dir, la funció d'educació i orientació pròpia dels Centres docents. 

Com explica Mònica Vilasau Solana, professora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC i directora del postgrau de Protecció de Dades de la UOC, encara que es tingui el consentiment, sigui del menor o del representant legal, el centre educatiu no pot fer ús de les imatges de l'infant com vulgui, ja que la Llei orgànica 1/1996, de protecció jurídica del menor, diu que la difusió d'informació o la utilització d'imatges o nom dels menors en els mitjans de comunicació que puguin implicar una intromissió il·legítima en la seva intimitat, honra o reputació, o que siguin contràries als seus interessos, determinaran la intervenció del Ministeri Fiscal, que instarà immediatament a les mesures cautelars i de protecció previstes en la Llei i sol·licitarà les indemnitzacions que corresponguin pels perjudicis causats (article 4.2 de la Llei orgànica 1/1996).

6. Si hi ha canvi de companys. Què podem fer si en aquest nou curs no trobarà els companys de sempre, bé perquè el mateix centre ha decidit reagrupar els alumnes, bé perquè s'estrena en un col·legi nou? La recomanació dels experts és confiar en la capacitat de sociabilització de l'infant, tot i que pot tenir alguna ajuda. «El que és més important és no contribuir al "drama" que per a ells pot representar al començament la situació», assenyala la professora de la UOC, i afegeix que també és bona idea ajudar-los a generar un autoconcepte correcte de si mateixos, fent-los saber en què tenen potencialitats i en què poden millorar o han de fer-ho. Un altre consell de Jordi Perales és explicar-los que a la vida hauran d'estar amb companys que no sempre els agradaran, i que això, encara que al principi no els sembli bé, «pot implicar una oportunitat de conèixer persones diferents que potser els poden aportar molt més del que pensen a priori».

7. Donar un cop de mà amb els deures o deixar que els facin ells. És un altre dels dubtes freqüents entre pares i mares: és millor ajudar-lo a fer les tasques o deixar que intenti fer-les pel seu compte? La resposta és que l'ajuda, si cal, sempre és positiva. Però no són els pares els qui han de fer els deures. Com explica Perales, els deures són una activitat de reforç que els docents encarreguen als alumnes d'acord amb el que s'ha treballat a classe. Per tant, tots els alumnes, encara que sigui teòricament, saben fer-los. Una altra cosa diferent és que els pares facilitin el moment, la situació, l'espai, i alguna petita explicació i tot si cal. Però què passa si veiem que el nostre fill no sap fer els deures? La recomanació és notificar-ho al mestre perquè pugui valorar la situació i adaptar els futurs deures a cada alumne.

8. Horaris estrictes també a casa o flexibilitat? Arribar de l'escola i baixar a la plaça a jugar amb els amics és gairebé obligat després d'una llarga jornada escolar. Però hauríem de marcar-los alguna mena d'horari perquè tornin a casa a una hora determinada per fer les tasques de l'endemà? Depèn de l'edat que tinguin, respon Sylvie Pérez. Segons la professora de la UOC, en etapes com el final de la secundària, i l'ensenyament postobligatori, els alumnes han hagut d'aprendre a autogestionar-se el temps, han de saber en quin moment fan més bé les tasques o quant tarden a fer-les. Però si parlem de les seves primeres tasques, pot ser convenient acompanyar-los a trobar i conèixer de quina manera els va més bé i a poc a poc anar generant autonomia en aquest sentit. Després, a mesura que creixen, «també cal fer un exercici de confiança compartida amb els nens i nenes, traslladar l'obligació de fer les tasques que tinguin a ells. Si les fan i compleixen, no hauríem de ser invasius», assenyala. 

9. El canvi d'etapa. Passar de primària a l'ESO o de l'ESO al batxillerat pot generar certes pors. Davant una situació que sembla nova, és normal que hi hagi incertesa. Però la veritat és que els alumnes saben des que són petits quin itinerari faran a l'escola i l'institut. «Tots els alumnes saben ja a primer o segon de primària que, després de sisè, vindrà l'institut amb l'ESO. Per tant, han pogut anticipar aquests canvis. El que genera incertesa és la no anticipació, no el fet del canvi en si», recorda Perales. Precisament per això, és una qüestió de la qual podem parlar amb temps, «donant espai a la conversa al voltant del que canviarà, del que preocupa… És positiu intentar convertir la transició en una cosa necessària, obligatòria, natural i compartida per la resta de companys i companyes del seu mateix curs explicant-los que tant els qui vindran després com els de cursos superiors també hauran de fer-la o la van haver de fer», diu la professora de la UOC. Si és possible, animar-los a compartir aquestes incerteses amb altres alumnes que ja estiguin en les etapes superiors pot ajudar molt, perquè per a ells són testimonis més pròxims.

10. Com s'ha de tractar l'angoixa per un nou curs «més difícil». Segons els experts, és normal que hagin sentit que cada curs és «molt més dur» que el que acaben d'acabar, i és cert. Com expliquen, cal que cada curs sigui més difícil que l'anterior «per la senzilla raó que, per simple desenvolupament evolutiu, cada any que passa, l'alumne és capaç de solucionar qüestions més complexes», comenta el professor Perales. No obstant això, tant docents com famílies han de parar atenció a l'evolució de cada alumne «per poder adequar les decisions sobre els infants segons com responguin a cada situació. Si una família detecta situacions d'angoixa, ho ha de notificar al mestre o professor assignat, perquè pugui actuar en conseqüència», adverteix.