Tòquio 2021, els Jocs del gran canvi

Des que el 1896 es van organitzar a Atenes els primers Jocs Olímpics d'Estiu de l'edat moderna, tan sols la Primera i la Segona Guerra Mundial havien impedit que se celebressin cada quatre anys. El 2020 va tornar a passar per culpa de la pandèmia, encara que en aquest cas només s'ha tractat d'un ajornament i no d'una cancel·lació.

El 23 de juliol tindrà lloc la cerimònia d'inauguració a la ciutat de Tòquio i encara hi ha alguns aspectes que no estan definits, com explica Elisenda Estanyol, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i experta en protocol i relacions públiques: «El repte principal d'aquesta edició és gestionar les mesures anti-COVID-19. El COI ha elaborat una guia perquè totes les persones tinguin clars els protocols i la normativa que han de seguir. La guia ja s'ha revisat dues vegades per actualitzar-la i ara al juny se'n farà una altra revisió. L'objectiu és tenir molt present l'evolució de la pandèmia i tots els canvis que es puguin produir.»

Moltes incògnites per resoldre

Encara no se sap si es prohibirà la presència de públic durant les competicions esportives o s'optarà per reduir els aforaments. Sí que està clar que, en cas que finalment hi hagi públic, no es tractarà d'estrangers, sinó de residents al país. Els membres de les delegacions olímpiques (esportistes, entrenadors, metges, etc.) hauran de fer-se dues proves abans de viatjar, així com testos diaris durant els primers dies. Als esportistes no se'ls exigirà que estiguin vacunats, encara que sí que se'ls ho recomana. També hauran de portar una aplicació activada al mòbil per rastrejar les persones amb les quals hagin estat en contacte en cas que es produeixi un contagi. Hi haurà restriccions en l'ús dels transports i s'intentarà mantenir aïllades les delegacions dels diferents països.

Entre els atletes que acudiran a Tòquio hi ha alguns estudiants i graduats de la UOC, que ha creat un programa d'acompanyament per a la formació universitària d'esportistes d'alt nivell, juntament amb el Consell Superior d'Esports. Ens referim a la waterpolista Beatriz Ortiz, estudiant del grau de Comunicació; el regatista Florian Trittel, graduat en ADE; el jugador d'handbol Joan Cañellas, estudiant del grau de Màrqueting i Recerca de Mercats, i la jugadora de la Selecció Espanyola d'Hoquei Herba Júlia Pons, estudiant del màster universitari d'Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge.

Menys contacte i més xarxes

«Tampoc coneixem detalladament com seran els actes protocol·laris principals: les cerimònies d'inauguració i clausura, així com el lliurament de medalles en cada competició esportiva. Veurem quines mesures s'apliquen per donar-los solemnitat i que tinguin un atractiu per als mitjans de comunicació, sense posar en risc la seguretat de les persones implicades, encara que és probable que s'opti per cerimònies molt més austeres quant a representació protocol·lària i institucional per donar exemple després d'haver-se prohibit l'entrada d'espectadors estrangers», assegura Estanyol.

Al marge de la qüestió esportiva, els Jocs Olímpics sempre han estat una cita única per a la política i les relacions públiques i per estrènyer llaços, cosa que aquesta vegada perdrà força. «Seran uns Jocs molt minvats pel que fa a la part relacional i de la comunicació en viu. Fins i tot la confraternització entre esportistes que hi sol haver estarà molt controlada», explica Estanyol.

Totes aquestes limitacions potenciaran sens dubte el paper de les xarxes socials i les retransmissions en streaming, així com altres formes de comunicació digital que ja estaven molt presents en les nostres vides, però que la pandèmia ha consolidat de manera definitiva i ha situat en primer pla.

Negoci i espectacle, fora de perill

Però seran uns Jocs tan limitats per als qui no hi assisteixin? Jordi Mascarell, professor col·laborador dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC i expert en esdeveniments esportius, creu que no: «A mi m'agrada comparar-ho amb els Oscars: hi ha 3.000 persones que veuen la cerimònia, però el que és important no és això, sinó els milions d'espectadors que són a casa seva. En el cas de Tòquio 2021, els atletes es veuran afectats, i el públic, si finalment se'n permet la presència, encara que no perjudicarà tant el negoci i l'espectacle.»

Fins i tot actes com la cerimònia d'inauguració ja estan molt més pensats per a la televisió que per als qui són a l'estadi, com es va veure, per exemple, a Londres 2012 amb la suposada arribada de la reina en helicòpter o l'actuació de Rowan Atkinson.

El veritable gran canvi

Des de 2014 el COI aplica l'Agenda Olímpica 2020, una aposta important per la sostenibilitat, per evitar excessos del passat i per fer les coses de manera diferent. Als Jocs de Rio el 2016 no s'hi va arribar a temps, però ara a Tòquio sí que en començarem a veure els efectes.

Moltes de les mesures que es proposen són meres recomanacions, molt abstractes o difícils de posar en pràctica, però d'altres no, segons assegura Mascarell: «S'ha limitat el nombre d'atletes a 10.500 i els entrenadors a 5.000, més de la meitat que a Pequín o Londres. El COI també recomana triar territoris més amplis, com diverses ciutats en lloc de només una, o diversos països, cosa que ara ja passa en l'Eurocopa. Es busca la sostenibilitat i que no sigui una única ciutat la que assumeixi tots els costos, els canvis i l'impacte que comporta un esdeveniment d'aquest tipus. D'aquesta manera, entre altres avantatges, no cal construir tantes infraestructures i es recorre a les que ja hi ha.»

Crisi del model olímpic

Els Jocs Olímpics d'Hivern de Sotxi, el 2014, es van organitzar on gairebé no hi havia neu i es van haver de portar milers de camions des de Sibèria. Al Brasil es va construir un estadi enmig de la selva que no s'ha tornat a fer servir. També hi ha hagut casos de suborns, falta de transparència, sobrecostos que han arribat a multiplicar per quatre el pressupost inicial, etc.

Tot això ha acabat provocant una crisi en el model olímpic. «Cada vegada és més difícil trobar ciutats que es vulguin convertir en seus. El president del COI ha demanat que es facin referèndums i consultes entre la població de les candidates. Calgary (el Canadà), Innsbruck (Àustria) i Sion (Suïssa) van dir que no als Jocs d'Hivern de 2026. El mateix va passar amb Cracòvia (Polònia), Munic (Alemanya) i Davos (Suïssa) per als Jocs de 2022, que finalment es faran a Pequín. Hi ha un rebuig important de la societat a aquests macroesdeveniments perquè al final comporten una despesa enorme i el retorn sempre és difícil de calcular. D'aquí sorgeix l'Agenda 2020, per lluitar contra això», comenta Mascarell.

Símbol de l'esperança

També una part de la població de Tòquio mostra un cert rebuig cap a aquests Jocs. En aquest cas, per por dels contagis i de l'expansió de noves variants del virus, però el COI ha volgut mantenir-los. «Es pretén, en part, llançar el missatge que aquests Jocs representen la fi de la pandèmia i de la por, i un inici de l'esperança. El Japó, en aquest sentit, és un gran símbol perquè és un país que recentment ha patit un terratrèmol, un tsunami i un accident nuclear. És una cultura molt resilient i tenen molt incorporat la superació de l'adversitat i el valor d'allò col·lectiu per sobre d'allò individual», conclou Estanyol.