El 80 % de les víctimes d'abusos sexuals que demanen ajuts públics es queda sense compensació

La normativa de la Unió Europea prescriu que els estats membres han de proporcionar una compensació justa i adequada a les víctimes de delictes sexuals. En alguns països, poques víctimes reben una compensació econòmica i sovint l'import percebut és molt limitat. Segons dades del Ministeri d'Hisenda del Govern espanyol obtingudes pel catedràtic de dret penal de la UOC Josep M. Tamarit, a l'Estat espanyol, entre el 1998 i el 2018 es van efectuar 1.356 sol·licituds d'ajut públic, i d'aquestes se'n van resoldre favorablement 272. «Durant aquest període només s'ha concedit un 20 % dels ajuts sol·licitats. És a dir, de mitjana, a l'any, s'han donat 13 ajuts per un import de 1.375 euros per persona», revela l'expert.

Tamarit, investigador líder del grup de recerca sobre victimització VICRIM de la UOC, participa en el projecte europeu FAIRCOM, amb acadèmics d'altres universitats i organitzacions no governamentals de l'Estat espanyol, els Països Baixos, Itàlia, Grècia i Letònia, per millorar les possibilitats de les víctimes de delictes sexuals d'obtenir una compensació justa i efectiva. En aquest context de la recerca, l'especialista ha pogut comprovar que a l'Estat espanyol, tot i que existeix la possibilitat de demanar aquests ajuts en aplicació de la Llei 35/1995, les víctimes es troben amb diverses dificultats per obtenir-los.

«Les xifres mostren que a Espanya hi ha poques sol·licituds, i això es deu principalment al fet que no totes les víctimes estan informades sobre la possibilitat de reclamar», apunta l'especialista. I pel que fa a les persones que demanen els ajuts, sovint els són denegats.

El procés penal a l'Estat espanyol

La via principal per obtenir les indemnitzacions és el procés penal. «Si la persona agressora ha estat identificada, jutjada i condemnada, el tribunal imposa en la sentència l'obligació de pagar una indemnització a la víctima, que pot ser sol·licitada per aquesta si s'ha personat com a part en el procediment, o, al dret espanyol, també pel Ministeri Fiscal», apunta Tamarit. «Els procediments per reclamar poden ser molt llargs i complicats. La indemnització atorgada moltes vegades no arriba a la víctima perquè l'infractor no té recursos o el sistema judicial no és capaç de fer executar les sentències», afegeix l'expert.

Per als casos en què no es pot fer efectiva una indemnització, l'expert explica que els estats europeus han establert mecanismes de compensació a càrrec de fons públics, basats en la idea que l'estat ha d'assumir el deure de protegir els ciutadans del delicte. Els pagaments es fan com a símbol de reconeixement, de simpatia pública i de solidaritat social amb les víctimes. «A l'Estat espanyol, el sistema d'ajuts públics a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual és gestionat pel Ministeri d'Hisenda, amb una concepció molt restrictiva, com mostren les dades recollides», remarca.

12 bones pràctiques per garantir la indemnització

En el marc del projecte FAIRCOM, finançat per la Unió Europea, els especialistes elaboren una sèrie de recursos destinats a donar eines als professionals i a les institucions per millorar la legislació i la pràctica existent. Entre els primers resultats, han conclòs que els estats membres han d'adoptar mesures per garantir que la indemnització concedida pel tribunal estigui realment a disposició de la víctima i que els sistemes públics de compensació repercuteixin d'una manera efectiva en les víctimes que ho necessiten.

Els experts d'aquest projecte, en el seu llibre electrònic State and Offender Compensation of Victims of Sexual Violence: Survey Good Practices and Recommendations, aconsellen diverses bones pràctiques:

1. Un organisme públic s'hauria d'encarregar d'obtenir del delinqüent la indemnització atorgada pels tribunals. Als Països Baixos, aquesta tasca és a càrrec de la Central Judicial Collection Agency (CJCA), que arriba a recuperar dels infractors fins a un 70 % de la indemnització concedida.

2. Això es podria complementar amb un pagament anticipat per part de l'Estat. Si efectivament la compensació atorgada s'avancés totalment o parcialment a les víctimes en cas d'insolvència (parcial) del delinqüent, l'Estat podria demanar al delinqüent el reintegrament de l'import avançat.

3. S'hauria d’engegar un procediment eficaç i fàcil de seguir. L'article 16 de la Directiva sobre els drets de les víctimes obliga els estats membres a garantir que les víctimes puguin obtenir, en un termini raonable, una decisió sobre la indemnització del delinqüent en el transcurs d'un procediment penal. Els estats haurien de proporcionar una alternativa als procediments civils, ja que actualment són ineficaços a l'hora d'obtenir una indemnització de l'infractor, sobretot en el cas de delictes sexuals.

4. Els advocats finançats per l'Estat o altres formes d'assistència jurídica haurien d'estar disponibles per a les víctimes de delictes sexuals que entren en el procediment penal, especialment al començament del procés.

5. No s'hauria d'exigir cap taxa judicial per ampliar l'accés a la indemnització.

6. Pel que fa a la compensació a càrrec de l'Estat, es recomana posar les indemnitzacions estatals a l'abast de totes les víctimes de delictes sexuals, incloent-hi els delictes sexuals que no impliquin «violència» en el seu sentit habitual, com ara delictes sexuals en línia.

7. S'ha de prestar una atenció específica als menors que pateixen abusos sexuals, tenint en compte la problemàtica de la victimització intrafamiliar i arbitrant procediments que assegurin que l'import de les compensacions permeti atendre les necessitats de les víctimes menors d'edat o que aquestes les puguin rebre quan assoleixin la majoria d'edat.

8. Les indemnitzacions estatals han d'estar disponibles independentment del resultat del procediment penal. Haver d'esperar la decisió final d'un procés penal implica uns temps d'espera desproporcionats, ja que la majoria de procediments penals triguen molts anys i, en conseqüència, la situació comporta una càrrega inacceptable per a les víctimes.

9. La compensació estatal hauria d'estar disponible quan el delinqüent és desconegut, no processat o no sentenciat. Una víctima no és menys víctima en aquests casos (Declaració de principis bàsics de l'ONU, 1985; Conveni europeu sobre la indemnització de les víctimes de crims violents, 1983).

10. El termini per sol·licitar una indemnització estatal ha de ser prou llarg o flexible per permetre l'accés a la justícia. És rellevant com la investigació demostra que les víctimes de delictes sexuals als Països Baixos sol·liciten una indemnització de mitjana uns sis anys després de l'esdeveniment. En cas de víctimes menors d'edat, el còmput del termini per sol·licitar els ajuts públics s'hauria d'iniciar quan assoleixen la majoria d'edat.

11. L'autoritat que decideix hauria de ser una entitat independent.

12. Els països haurien de tenir en compte el marc establert pel Tribunal de Justícia Europeu pel que fa als imports de la indemnització. Les quantitats no haurien de ser purament simbòliques o manifestament insuficients i haurien de compensar, en la mesura adequada, el patiment al qual han estat exposades les víctimes. Si s'utilitzessin quantitats fixes, haurien de variar tenint en compte la gravetat de la violència soferta i per evitar que la quantitat, segons les circumstàncies d'un cas concret, fos manifestament insuficient.

Per elaborar aquest manual de bones pràctiques, els investigadors van fer una anàlisi de documents i instruments jurídics de la política europea. Es van comparar els esquemes de compensació dels cinc països participants, utilitzant les descripcions dels sistemes de compensació del portal europeu de justícia. El contingut es va validar i complementar amb experts en compensació dels països participants i socis del projecte. A més, es van fer tallers a cada país participant per als professionals que treballen amb víctimes de violència sexual per debatre les bones pràctiques i les possibles millores.

Aquesta recerca de la UOC afavoreix els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) 3, sobre salut i benestar, i 10, sobre pau justícia i institucions sòlides.

L’estudi ha rebut finançament de la Comissió Europea, Grant Agreement: 847360 — FAIRCOM — JUST-AG-2018/JUST-JACC-AG-201

UOC R&I

La recerca i innovació (R+I) de la UOC contribueix a solucionar els reptes a què s'enfronten les societats globals del segle xxi mitjançant l'estudi de la interacció de la tecnologia i les ciències humanes i socials, amb un focus específic en l'aprenentatge en la societat xarxa, l'aprenentatge en línia i la salut digital. Els més de 500 investigadors i 51 grups de recerca s'articulen entorn dels set estudis de la UOC i dos centres de recerca: l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) i l'eHealth Center (eHC).

Els objectius de l'Agenda 2030 de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides i el coneixement obert són eixos estratègics de la docència, la recerca i la innovació de la UOC. Més informació: research.uoc.edu. #25anysUOC