La tecnologia que explora les nostres emocions i pot arribar a reconèixer com ens sentim ha deixat de ser una utopia. Així ho demostren les inversions en aquest mercat, que segons el darrer estudi publicat per MarketsandMarkets creixeran en els pròxims cinc anys des dels 22,2 bilions de dòlars invertits el 2019 fins als 90 bilions de dòlars que s'estima que s'hi invertiran el 2024. Segons els experts, aquest creixement extraordinari s'explica per les possibilitats que comporta el desenvolupament de la computació afectiva: aquesta nova tecnologia promet des de canviar les nostres relacions amb les empreses, fent-les més agradables i càlides, fins a millorar l'experiència que tenim de conducció adaptant la temperatura o la música al nostre estat emocional, passant per proporcionar suport emocional i fins i tot detectar precoçment problemes psicològics en les primeres fases, entre altres tasques d'una llarga llista.
«Hi ha moltes maneres d'aplicar la computació afectiva a les nostres vides», assenyala David Masip, professor dels Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). «Hi ha aplicacions comercials o industrials força factibles a curt termini, com ara la publicitat reactiva, l'extracció d'informació emocional com a mecanisme de retorn honest, automatitzat i constant en aplicacions de lleure o experiència d'usuari, etc. Totes han de permetre millorar els serveis que rebem diàriament. Però el gran salt s'ha de produir quan disciplines com la social robotics o la human-robot interaction estiguin integrades en les nostres vides i puguin incorporar conceptes de computació afectiva», explica.
Es refereix a un dels objectius d'aquest camp de recerca: aconseguir que les màquines proporcionin servei «d'una manera ubiqua i natural en les tasques diàries», anticipant-se a les nostres necessitats, cosa possible si són capaces d'entendre'ns i saber el nostre estat d'ànim, moment en què podrien prendre decisions en conseqüència. «Això obre moltes possibilitats en un món en què la població cada vegada viu més anys i envelleix gradualment, per no parlar de les aplicacions en l'àmbit de la salut», explica el professor de la UOC i investigador del grup SUNAI (Scene Understanding and Artificial Intelligence Lab).
A aquest darrer punt es refereix Àgata Lapedriza, professora dels Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC, que considera que l'àrea sanitària serà una de les més beneficiades. «Ja hi ha productes comercials, com els braçalets de sensors d'Empathica, que ajuden a monitorar pacients que pateixen atacs d'epilèpsia. A més, la computació afectiva també es podria aplicar a la detecció precoç de depressió i demència, o a la reducció de l'estrès. Un altre exemple és el treball que es fa de detecció, en xarxes socials, de persones que estan en risc de suïcidar-se, amb l'objectiu de poder-los oferir ajuda. I també es podria fer servir per a desenvolupar tecnologies destinades a persones en l'espectre de l'autisme o per a aconseguir un canvi d'hàbits i tot (per exemple, deixar de fumar o menjar de manera més saludable)», explica Lapedriza, la qual esmenta un altre possible camp d'aplicació en què aquesta àrea de recerca pot fer contribucions importants: l'educació.
«Si pensem en l'ús de la tecnologia per a l'educació, com tutors virtuals o la robòtica social per a l'educació, la dotació d'aquestes tecnologies amb intel·ligència emocional pot ajudar molt. Per exemple, pot ajudar a detectar la frustració, quan un estudiant no entén alguna cosa, o a dissenyar i provar tècniques per a crear interès, despertar la curiositat o captar l'atenció. Una màquina sense intel·ligència emocional no pot saber si li prestes atenció, ja que reconèixer atenció és reconèixer un tipus d'estat emocional», apunta Àgata Lapedriza.
Com funciona la computació afectiva?
En una seqüència de la pel·lícula Her (Spike Jonze, 2013), el sistema operatiu Samantha (Scarlett Johansson) diu: «Ho vull aprendre tot sobre tot, ho vull absorbir tot, em vull descobrir a mi mateixa». Parla amb Theodore (Joaquin Phoenix), que s'acabarà enamorant d'aquest nou i avançat assistent virtual que promet ser una entitat intuïtiva amb cada usuari. I és capaç d'aconseguir-ho perquè la interlocutora virtual ha desenvolupat un concepte revolucionari per a una màquina: empatia.
Aquesta paraula és clau en la intel·ligència artificial de les emocions. Com explica la també investigadora del grup SUNAI, Àgata Lapedriza a l'article «¿Qué es la computación afectiva?», la possibilitat que un robot o una màquina poguessin desenvolupar empatia va ser una de les raons que naixés l'àrea de recerca anomenada computació afectiva, també coneguda com a intel·ligència artificial emocional. De fet, Lapedriza assenyala que, encara que és un camp que se situa en la informàtica, es tracta d'una àrea «multidisciplinària que involucra, entre altres àmbits, la ciència cognitiva i la psicologia», i la defineix com la disciplina que «estudia com es creen màquines que puguin reconèixer i interpretar apropiadament les emocions humanes i respondre-hi».
Com es pot aconseguir fer realitat aquestes màquines? Segons explica la professora, es tracta de captar senyals relacionats amb les nostres emocions. I per a això es poden fer servir càmeres que observin els moviments facials o els gestos d'una persona, sensors que capturin senyals fisiològics com el ritme cardíac o la respiració, micròfons que analitzin els canvis d'entonació... Tots aquests senyals transmeten informació que per mitjà de tècniques d'aprenentatge automàtic (machine learning) estableixen patrons que determinen l'estat emocional d'una persona.
Quan arribarà?
Tot i que aquesta tecnologia sona encara llunyana per a la major part de la societat, la veritat és que està a punt de desembarcar en el nostre dia a dia, com a mínim en algunes de les seves versions. Com explica el professor David Masip, en l'actualitat hi ha aplicacions en la indústria del màrqueting i hi ha empreses com la nord-americana Affectiva que ja les comercialitzen. Un altre exemple és l'australiana Akin, amb la qual la NASA treballa perquè un assistent d'intel·ligència artificial pugui donar suport emocional als astronautes. «L'interès industrial és creixent, i en aplicacions específiques ja es fa servir», apunta el professor.
No obstant això, perquè els robots estiguin completament integrats en les nostres vides encara queda força camí per recórrer. «La computació afectiva aspira a ser ubiqua. Necessitem que els robots ens mirin i ens entenguin de la mateixa manera com els humans ens entenem entre nosaltres. I per això, lamentablement, encara queda molt de temps», assenyala David Masip.
Experts UOC
Contacte de premsa
-
Redacció