La Xina en la cursa per l'hegemonia mundial

Fa vint anys la Xina era una economia emergent, amb uns desequilibris regionals i socials evidents i una classe mitjana incipient. Productes xinesos molt econòmics i de baixa qualitat inundaven els mercats mundials i arribaven al públic en les botigues de tot a cent. Quan es va implantar l'euro, aquests populars establiments van adaptar el nom a la nova moneda. Però amb els anys no solament es va produir un canvi de nom. De mica en mica, aquests locals regentats per xinesos van començar a incorporar nous productes. Les andròmines de plàstic barat van deixar lloc a productes cada vegada més elaborats, més ben adaptats als interessos locals, i les lleixes metàl·liques plenes de capses apilonades de manera maldestra van cedir el lloc a espais més amplis, més ben distribuïts i ben il·luminats. Avui dia els tot a cent i tot a un euro comencen a ser escassos. Els seus hereus són els basars, certament plens de productes econòmics, però ja no tant, cada vegada de millor qualitat, no necessàriament fets a la Xina. Sovint tenen treballadors que atenen en un perfecte català o castellà, siguin fills dels primers immigrants o treballadors locals. En un model de negoci que ja no pren la unitat familiar com a base, es tracta de botigues de vegades especialitzades en determinats sectors, com la ferreteria, el moble auxiliar o, especialment, l'electrònica.

Aquest canvi en la façana que ens és més propera de l'economia xinesa respon a transformacions profundes en el sistema productiu i social impulsat pel Govern de la República Popular de la Xina. La imatge d'una economia basada en la imitació, la còpia i fins i tot la falsificació tan comuna fa vint anys va essent substituïda per la d'una potència innovadora, amb marques que en pocs anys han passat d'oferir productes low cost a competir amb les grans companyies de les principals economies mundials. El desenvolupament de la tecnologia 5G i tota la polèmica que l'envolta és només la punta d'un iceberg que fa dues dècades era inconcebible per molts. En un temps rècord, la Xina ha passat de ser un país tancat als mercats a convertir-se en un subministrador de manufactures barates i finalment a ser un competidor directe dels Estats units, una economia que semblava destinada a continuar dominant el món de manera indefinida i sense rival. La guerra econòmica que va començar fa any i mig entre tots dos països és només un reflex de com l'statu quo econòmic i polític mundial canvia, i de com de difícil és de pair per a les economies occidentals, especialment l'estatunidenca, l'arribada d'un nou competidor que sembla no tenir aturador.

Com ha aconseguit la Xina assumir aquest protagonisme a escala mundial? Sovint s'ha acusat el Govern xinès d'edificar el seu desenvolupament a partir d'un sistema polític sense les restriccions a què es veuen sotmesos els països democràtics. Les protestes de Hong Kong són una mostra de les tensions internes que hi ha a la Xina, tot i que allà on la maquinària totalitària del règim de Pequín es mostra amb tota la seva cruesa —i on el silenci dels mitjans occidentals és més eloqüent— és a la regió autònoma de Xinjiang, on la minoria uigur és assetjada i on, segons testimonis i els documents oficials filtrats en el que es coneix com a Xinjiang leaks, més d'un milió de musulmans han estat reclosos en camps de reeducació. Tanmateix, la immensa majoria dels 1.400 milions de xinesos, que han vist com la seva vida ha experimentat un autèntic salt endavant en el transcurs d'una sola generació, se senten identificats amb els plans i fins i tot les formes del seu govern. La manca de democràcia no és un tema que preocupi la majoria de ciutadans de la República Popular.

S'ha acusat també la Xina de ser un poder neocolonial a l'Àfrica i l'Amèrica Llatina, on les inversions xineses han augmentat exponencialment —el que no s'esmenta és que la inversió directa xinesa en aquests continents continua lluny de la dels Estats Units, o que el seu model d'inversions té ben poc a veure amb el de les antigues potències colonials, algunes de les quals continuen interferint en la vida política de molts d'aquests països. És evident que la Xina s'assegura l'accés a matèries primeres estratègiques i mercats de futur en aquests dos continents. De manera similar, s'erigeix com a poder econòmic dominant en el continent eurasiàtic, especialment per mitjà de la iniciativa La franja i la ruta, un intent ambiciós de desenvolupament d'infraestructures que ha de permetre a la Xina reviure el paper clau que va tenir en l'antiga ruta de la seda, sempre amb uns paràmetres que Pequín defineix com de convivència harmònica i enriquidora —culturalment i econòmica— per a tots els participants, incloent-hi les principals potències europees. L'adhesió a aquesta iniciativa d'alguns aliats tradicionals dels Estats Units mostra que els equilibris geoestratègics que van quedar configurats després de la guerra freda es van redefinint completament. No cal dir que el fet que aquesta redefinició no respongui al dictat de Washington és vista com una amenaça alarmant pels Estats Units.

Aquests moviments a l'exterior són un reflex del que passa a l'interior. Els últims plans del Govern xinès han estat dirigits a canviar el model econòmic, des de l'exportació que havia estat la base del creixement xinès de les darreres dècades fins a l'estímul del consum intern. Això s'ha interpretat com un intent de deixar de dependre dels mercats mundials, tot i que en realitat aquest canvi és una mostra de la consolidació de la classe mitjana xinesa. El poder adquisitiu dels xinesos ha augmentat i és ja en els 4.500 dòlars per càpita, una xifra aparentment modesta però que en un país encara amb importants desequilibris regionals implica que una part de la població té una capacitat de consum molt més alta. La millor plasmació d'aquest canvi la trobem en el gran nombre de comerços que disposa de personal capacitat per a atendre els turistes xinesos que des de fa uns anys inunden les ciutats europees —la Xina és el màxim emissor de viatgers del món, malgrat que Espanya encara sigui una de les destinacions menys escollides pels xinesos.

El fet que 1.400 milions de ciutadans xinesos s'acostin als estàndards occidentals de consum implica canvis inevitables en l'ordre internacional. La Xina és ja la primera economia del món. L'actual guerra comercial amb els Estats Units posa de manifest que és capaç de disputar-li l'hegemonia econòmica i política mundial, fins i tot en un espai tan exclusiu com el de la recerca i la innovació. Les universitats xineses tenen una població de vint milions d'estudiants —xifra similar a la dels Estats Units—, i la inversió xinesa —majoritàriament privada— en recerca i desenvolupament és equiparable a la del conjunt d'Europa i només el gegant americà la supera, tot i que la bretxa es redueix any a any. El mateix es pot dir de l'impacte científic, àmbit en què en una dècada i mitja ha emergit com a gran potència i s'ha situat ja en segon lloc. Altres xifres són molt aclaridores del paper que tindrà a escala mundial la Xina els propers anys. Actualment ja és el país amb un major volum de comerç electrònic; ha igualat els Estats Units en el valor de les companyies unicorn —les start-ups valorades en més de mil milions de dòlars—; els plans estatals projecten que el 2030 serà ja líder mundial en intel·ligència artificial, i que el mateix any s'haurà convertit en una superpotència espacial, sector considerat clau per al desenvolupament econòmic del país —recordem que la primera nau no tripulada a aconseguir allunar sobre la cara oculta de la Lluna el gener del 2019 era xinesa.

En altres paraules, la lluita per l'hegemonia mundial en la propera dècada serà encara més disputada i tot apunta que en alguns sectors la Xina aconseguirà trencar de manera definitiva la supremacia nord-americana. Significa això que la Xina té un paper desestabilitzador de l'ordre internacional? El cert és que el to del Govern xinès en l'escenari internacional és calculadament conciliador i amistós, molt allunyat de la bel·ligerància mostrada sovint per Washington. Però la Xina ha estat objecte d'acusacions de pràctiques comercials deslleials, espionatge tecnològic o manipulació financera, constants els últims anys, que han anat sempre acompanyades d'una crítica per la manca de canvis polítics al país i l'estricte control de l'esfera pública que exerceix l'Estat xinès. Aquests fets es consideren el principal escull perquè la Xina pugui ser acceptada com un competidor legítim. Tanmateix, tot i que és evident el deute pendent que la Xina té en relació amb drets fonamentals, sabem que la manca de valors democràtics no ha estat mai un impediment perquè les democràcies occidentals s'aliessin amb dictadures de tots els colors.

Al començament d'aquest mil·lenni s'especulava que l'actual generació de dirigents xinesos, llavors només joves quadres que despuntaven dins el Partit Comunista Xinès, podria ser la que iniciaria el camí dels canvis polítics que han estat tema tabú des dels fets de Tiananmen de 1989. La realitat ha estat ben diferent. L'actual president Xi Jinping s'ha perpetuat en el poder i acumula tots els màxims càrrecs de l'Estat i el Partit Comunista Xinès. És clar que en aquesta propera dècada pocs canvis polítics podem esperar, i més quan aquesta és una demanda més externa que interna. La qüestió mediambiental, la desigualtat social, la corrupció o la inseguretat són els principals problemes que apareixen a les llistes de preocupacions dels ciutadans xinesos, problemàtiques a les quals el Govern xinès dedica grans esforços, sovint per mitjà de campanyes nacionals grandiloqüents. Significativament, la manca de democràcia no els preocupa especialment —aquí el control que l'Estat exerceix sobre els mitjans de comunicació en determinats temes clau és fonamental. La confiança que els ciutadans xinesos tenen en el seu propi govern i en la seva capacitat per a superar aquests problemes seria molt difícil de trobar en les democràcies consolidades d'Occident.

Tot sembla indicar, doncs, que l'actual guerra econòmica que els Estats Units mantenen amb la Xina marcarà el to dels propers anys. Washington ha de decidir si accepta que la Xina ocupi en l'escenari internacional l'espai que correspon a la seva economia, població i influència global, i per tant si cedeix part dels privilegis de què gaudeix, o si vol fer veure que la Xina no ha canviat en els últims vint anys i li continua atorgant un espai secundari. L'argument de la competència deslleial en els mercats i la vulneració dels drets humans dins les seves fronteres serà la clau que li permetrà negar l'evidència.