El trastorn de la conducta alimentària (TCA) és la tercera malaltia crònica en l'adolescència. De les 400.000 persones que pateixen algun d'aquests trastorns (els més comuns són la bulímia i l'anorèxia nerviosa), 300.000 són nois i noies d'entre 12 i 24 anys, segons dades facilitades per la Fundació Fita i l'Associació Espanyola per a l'Estudi dels Trastorns de la Conducta Alimentària. I, entre aquests, les noies són les més propenses a patir-los: abans de la pubertat, la proporció és de sis noies per cada quatre nois.
Quines actituds solen presentar els joves que comencen a coquetejar amb aquests trastorns? I, sobretot, què poden fer els pares si sospiten que el seu fill ha deixat de menjar o menja fins a afartar-se massa sovint?
Els experts adverteixen dels senyals d'alarma que poden indicar que un adolescent o bé ja té un trastorn d'alimentació o està a punt de caure-hi. Començar a eliminar certs aliments o grups d'aliments de la dieta és un dels primers avisos. Sol anar seguit de «la reducció del tipus de coccions dels aliments, prioritzant les que minimitzen el greix (vapor, planxa...), o la disminució de la ingesta de menjar en general o, al contrari, els afartaments o la ingesta impulsiva de grans quantitats», explica Neus Nuño Bermúdez, professora del màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil de la UOC. A més, l'experta en trastorns alimentaris assenyala que, en moltes ocasions, les persones amb bulímia o anorèxia nerviosa eviten anar a dinar o sopar fora, sortir amb amics o assistir a reunions familiars, i de vegades presenten una conducta esportiva «excessiva», que està motivada pel fet de cremar calories. Els canvis en la manera de vestir, «posar-se roba ampla per a ocultar el cos, per exemple», són també un símptoma que pot indicar un possible acostament a un trastorn alimentari.
També cal estar atents si el noi o la noia té una preocupació «excessiva» pel pes, el cos i la imatge en general, si els seus pensaments i les seves preocupacions pel menjar ocupen un gran espai de temps en la seva vida o si apareixen sentiments de tristesa, estrès o ansietat no justificats. Les persones amb aquests trastorns poden, a més, tenir «sentiments d'ineficàcia i una autoestima baixa», completa Nuño.
L'actitud de l'adult, clau
Els pares, professors i adults que es relacionen amb els joves poden fer molt per a frenar el trastorn o, una vegada instal·lat, ajudar que es recuperin. I no es tracta de fiscalitzar el jove ni d'adoptar «una postura de policia», explica la professora de Psicologia, «ja que a la llarga serà contraproduent». Tampoc no és qüestió d'obsessionar-se i centrar totes les converses amb l'adolescent en el menjar. Al contrari, Nuño adverteix que el més eficaç és «crear un clima de confiança que propiciï la comunicació a casa, permetre-li expressar les seves emocions i preocupacions, sense jutjar ni minimitzar-ne la importància i, encara que costi entendre el que li passa, mostrar-se disposats a acompanyar-lo i ajudar-lo». És important, a més, que els pares s'interessin per com es troba, sense centrar-se només en el que ha menjat o ha deixat de menjar, i preguntar-li pel seu dia, per les seves preocupacions.
Quan se sospiti que té un trastorn, «és fonamental que reconegui que hi ha alguna cosa que no va bé i començar un tractament psicològic», assenyala la professora. Per diverses raons: perquè si la situació és molt incipient i no és conscient del seu problema, és possible que el pugui revertir canviant d'hàbits i amb el suport familiar adequat. I perquè està demostrat que l'èxit en la recuperació és més gran com més aviat s'intervé.
Però, què passa si no el reconeix i els pares estan segurs que el problema existeix i el seu fill, no? En aquests casos, la professora considera que «cal intervenir encara que la persona no accepti que té un problema, sobretot si es tracta de menors d'edat», conclou.
Les xarxes socials no ajuden
Hi ha dos milions i mig de publicacions a internet relacionades amb l'anorèxia, i gairebé quatre milions darrere del hashtags #ana (anorèxia) i #mia (bulímia), que inciten, animen i donen consells i trucs, sobretot a les noies joves, sobre com menjar menys i amagar-ho. Però, fins a quin punt es pot culpar les xarxes socials de l'augment d'aquests trastorns en la població més jove i vulnerable?
Per descomptat, tal com estan, no ajuden. «No podem obviar que en els trastorns alimentaris poden influir, tant en la seva iniciació com en la seva continuïtat, diversos factors. No obstant això, es converteixen en referents perquè, a les xarxes, el fet d'encarnar certs cànons de bellesa es pot traduir en un factor d'èxit (mesurat en termes de seguidors i likes). En aquest sentit, l'exposició i l’exhibició d'imatges perfectes, en molts casos retocades, poden generar una gran pressió, més encara quan els nostres continguts també estan oberts a la crítica dels usuaris», explica Silvia Martínez Martínez, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. «Si es pensa en l'efecte que això pot tenir en persones especialment vulnerables, s'entén que afecti l'autoestima, sobretot perquè es fixen models irreals, d'imatges retocades, que resulten inabastables», afegeix.
D'altra banda, les xarxes socials són avui dia un lloc de trobada de persones amb interessos en comú, que creen comunitats per compartir informació i motivar-se els uns als altres. «I els trastorns alimentaris també poden configurar aquest punt de trobada, aquest interès comú», explica la professora Martínez Martínez, que dirigeix el màster universitari de Social Media: Gestió i Estratègia i és investigadora del grup GAME. Està comprovat que en aquests grups es distribueixen conductes que poden ser poc saludables, però que són valorades pels usuaris que formen part de la comunitat perquè els ajuden en el seu objectiu. «Els membres poden, així, felicitar els altres quan arriben al que per a ells són certes fites o pressionar i criticar els que no les assoleixen. Actuen com entorns en què les persones que pateixen aquests trastorns es poden sentir compreses. Lògicament, això no ajuda a la recuperació de les persones que pateixen aquests trastorns, sinó més aviat tot el contrari», afegeix Martínez Martínez.
Hi ha alguna manera de controlar aquests grups? Es poden eliminar els hashtags com #mia o #ana? «Les plataformes socials estan intentant posar mesures per a lluitar contra la difusió d'aquests missatges i continguts nocius relacionats amb els trastorns alimentaris», explica la professora de la UOC. Així, les polítiques d'ús o les normes comunitàries incorporen referències sobre la repulsa a aquesta mena de continguts. S'inclouen, a més, entre les accions, l'ús de filtres i el bloqueig de determinades etiquetes, l'eliminació de continguts i la supressió de comptes o perfils. «També en alguns casos, com a Instagram, es fan servir missatges d'advertència i fins i tot s'inclou un servei d'ajuda per a aquells usuaris que puguin voler actuar contra la seva integritat o benestar físic. Altres mesures impliquen més control per part de les autoritats», explica la professora.
És cert que en alguns casos aquests grups s'aconsegueixen saltar aquestes mesures, emprant paraules o etiquetes etiquetes noves, obrint comptes i perfils nous o buscant altres xarxes socials en les quals puguin interactuar. Per això, «cal emprar altres mecanismes que ajudin a contrarestar-ne els efectes. Espais informatius o iniciatives com la que ha desenvolupat l'Hospital Sant Joan de Déu (@stopca_sjd) poden ser una alternativa que contribueixi a combatre aquests espais. La formació és una eina essencial, i s'ha de fer extensiva als pares perquè siguin conscients dels continguts que es difonen per les xarxes i ajudin els seus fills a desenvolupar una actitud crítica cap a aquests», conclou Silvia Martínez Martínez.
Els perfils més comuns: perfeccionistes i amb dificultat de controlar els seus impulsos
«Tradicionalment s'ha considerat que hi ha un perfil més propens a desenvolupar un trastorn alimentari, i és el perfil de personalitat perfeccionista, amb trets obsessius», explica Neus Nuño. La dificultat en la flexibilitat cognitiva i en la presa de decisions és una característica que solen tenir les persones amb anorèxia nerviosa, «però això no vol dir que totes les persones que tenen aquests trets desenvolupin una anorèxia, ni que necessàriament totes les persones amb anorèxia nerviosa presentin totes aquestes característiques», matisa.
Un altre perfil que sol destacar, sobretot en la bulímia nerviosa o «afartament compulsiu», seria el de les persones amb dificultats per controlar els seus impulsos. «La impulsivitat és un dels trets més característics de les persones amb aquests trastorns. Solen ser persones a les quals els costa prendre decisions, o que les prenen d'una manera poc reflexiva, buscant una gratificació immediata i sense considerar els efectes a llarg termini», afegeix.
Contacte de premsa
-
Redacció