Creix el tanatoturisme, l'atracció turística envers la mort i la tragèdia

Excursió a Txernòbil, 3 nits, hotel de 4 estrelles i tour, per 260 euros. La ciutat de Prípiat, on se situa la planta nuclear de Txernòbil es va obrir als turistes el 2011 i des de llavors el nombre de visitants anuals no ha parat de créixer, igual que l'oferta turística. La junta de turisme i promoció de Kíev preveu rebre aquest any 100.000 visitants, amb la qual cosa se superaran els 72.000 del 2018 i es duplicaran els 50.000 turistes del 2017, segons informa la CNBC. A partir de l'emissió de la sèrie d'HBO Chernobyl, la ciutat que va viure el pitjor accident nuclear de la història rep un 48% més de visitants que l'any anterior, segons afirma Victor Korol, director de SoloEast, una empresa que ofereix visites turístiques per aquesta zona. «Encara que viatjar a llocs associats amb la mort no és un fenomen nou, l'auge del turisme com un sector econòmic fonamental a escala mundial ha disparat l'interès per aquest tipus de llocs, que es coneix com a tanatoturisme o turisme negre (dark tourism)», afirma Daniel Liviano, professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la UOC.

La presó d'Alcatraz, els camps de concentració de Mauthausen, la cova Tham Luang, on van quedar dotze nens tailandesos atrapats, o zones on s'han comès genocidis com Rwanda s'han convertit en llocs com més va més freqüents en l'itinerari turístic internacional. «Aquest és un fenomen extremadament complex i heterogeni: les motivacions dels turistes són molt diverses, com també les destinacions i les activitats ofertes», afirma Liviano.

Les motivacions del tanatoturista

Desastres, sofriment, tragèdies i mort: què fa que algú viatgi a aquesta mena de llocs? «Encara que sabem que la mort és el final de tot, és la gran desconeguda i ens sentim fascinats; sabem que morirem, però ningú no creu en la pròpia mort, i com a individus ens és molt difícil d'imaginar», afirma Francesc Núñez, sociòleg i professor dels Estudis d'Humanitats de la UOC. Segons Liviano, des de l'acadèmia s'ha intentat donar resposta a les motivacions dels tanatoturistes i explicar per què se senten atrets per llocs o experiències associats a la mort i al sofriment. El professor detalla algunes de les principals raons que mouen el tanatoturisme:

«Hi ha els qui senten el viatge com una motivació moral o espiritual i adopten una actitud de pelegrinatge secular», explica Liviano. Una persona pot visitar l'escenari d'un genocidi per mostrar empatia amb les víctimes, recordar-les i honrar-les, i estar guiada per un sentit de deure moral. «Altres turistes d'aquesta categoria no tenen cap motivació envers les víctimes i simplement visiten aquests llocs amb un desig o una necessitat de contactar simbòlicament i emocionalment amb la mort», considera el professor.

Una altra categoria és la dels visitants que tenen interès per la història i la cultura, és a dir, «pel desig d'aprendre viatjant». S'hi podrien incloure, per exemple, les visites escolars a museus de l'Holocaust, en què un guia imparteix una lliçó d'història al lloc mateix on van passar els fets. El desig o l'oportunitat d'aprendre i entendre són la raó més comuna entre els tanatoturistes, segons un estudi de l'investigador Duncan Light.

Per a Liviano, després hi ha els turistes que senten «fascinació i curiositat morbosa per la mort, alguns dels quals arriben a sentir el que en alemany s'anomena schadenfreude». S'entén com la complaença o el sentiment d'alegria o satisfacció generats pel sofriment, la infelicitat o la humiliació d'un altre. En l'àmbit psicològic és una emoció molt complexa, relacionada amb el sadisme, i un dels seus components és el desig de justícia. «Això explica l'actitud d'algunes persones que visiten un lloc per celebrar, in situ, que les víctimes han rebut un càstig just per la raó que sigui». Aquest turisme té molt present la mort morbosa i explota aquestes característiques, i un exemple és el tour Helter Skelter, de Charles Manson, als Estats Units. La «complaença en el sofriment» es relaciona amb llocs on per exemple s'han patit desastres naturals, amb presons i convictes o llocs associats amb l'esclavitud. Alguns acadèmics es refereixen a aquest tipus de turisme com una forma en si mateixa, anomenat turisme negre distòpic.

Finalment, hi ha les persones que visiten aquests tipus de llocs sense cap motivació especial, simplement perquè formen part del paquet turístic o estan de moda. «Aquesta modalitat és resultat d'una de les moltes qüestions que gira entorn del tanatoturisme: fins a quin punt aquest fenomen ha estat incrementat per la demanda dels turistes o per l'oferta de les operadores turístiques», reflexiona Liviano.

Entre la curiositat, la banalització del sofriment i l'ètica

La indústria turística ha trobat en aquest tipus de turisme un pou sense fons de possibilitats. Moltes d'aquestes destinacions que ofereixen experiències fosques desenvolupen tours experimentals. Per exemple, en les que s'ofereixen a la frontera amb Mèxic on hi ha empreses que organitzen caminades nocturnes que simulen el pas de la frontera amb els Estats Units com a immigrants indocumentats, en què es viu l'experiència de travessar túnels i es pateix el «segrest» per traficants de persones que en realitat són actors. Però és el turisme un vehicle apropiat per a representar esdeveniments relacionats amb el patiment humà?

«L'estudi acadèmic del tanatoturisme ha inclòs la dimensió ètica», afirma Liviano. En una època de selfies i hastags a Instagram, aquest debat s'ha accentuat a partir d'episodis com el comportament frívol d'alguns turistes en camps de concentració com el d'Auschwitz-Birkenau o el memorial a les víctimes de l'Holocaust a Berlín. «Aquesta mena de comportament, que va lligat a les modes i l'atracció que exerceixen determinats llocs perquè s'han posat de moda, no sol ser guiat per valors o codis ètics i morals, sinó per càlcul instrumental, i pels interessos i les emocions personals», explica Núñez. En aquesta línia, molts detractors d'aquest tipus de turisme denuncien que Auschwitz s'ha convertit en un parc temàtic de l'extermini, «un lloc on els turistes van a fer-se fotos somrient al costat del crematori o sota l'arc amb el sinistre rètol Arbeit macht frei», afirma Liviano.

«Tots, agències de viatges, ciutats i governs, tots treuen profit encara que sigui des de l'horitzó del sofriment de molts», que afegeix que «un lloc de sofriment pot ser un lloc de peregrinació». Per al sociòleg, l’efecte de la comercialització i la massificació, ha produït la banalització d'aquests espais, què converteix aquestes destinacions en un trofeu més (la foto, el selfie) de les aventures i les experiències personals dels individus consumistes», conclou el sociòleg.